Complement directe

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

Els predicats que duen complement directe es denominen transitius, perque en ells l'acció passa del subjecte al complement. Quan en un mateix predicat coincidixen un complement directe i un complement indirecte, semànticament el directe representa l'element que rep de manera immediata l'acció verbal.

Eixemple:

Els esclaus li construïren la casa a l'emperador

En este cas l'element que rep directament l'acció verbal és la casa, que és un objecte efectuat pel verp, sense l'acció del qual ni a soles existiria, mentres que l'emperador rep l'acció verbal en la mida en que es veu beneficiat per ella, pero de manera manco directa, de manera que la seua existència és independent de la construcció de l'edifici.

Denominem complement directe personal aquell que fa referència a una persona o cosa personificada (Encara no he vist hui a Ana) o a una entitat composta per persones, com un club, una associació o una empresa.

Eixemples:

L'ajuntament multà al casal per excés de soroll;

El Valéncia guanyà ahir al Real Madrit;

No subvencionaren a l’associació per no haver presentat la documentació a temps;

Premiaren a l’empresa per les seues investigacions innovadores;

Convocaren a tota la junta per a prendre una decisió).

El complement directe personal generalment va introduït per la preposició a, la qual permet diferenciar clarament el subjecte del complement directe de persona, inclús quan este ocupa la posició postverbal. Observem que el complement pot aparéixer davant del subjecte i llavors és la preposició l'únic índex que permet diferenciar-los:

Els fins de semana cuida Paula al nostre fill

front a

Els fins de semana cuida a Paula el nostre fill.

Per tant, com a norma general resulta obligatori marcar l'objecte directe de persona per mig de la preposició a. Direm: He vist a Davit, i no *He vist Davit.

No obstant, en determinades condicions el complement directe personal pot aparéixer sense preposició. Normalment les excepcions, expostes a continuació, són més aparents que reals, puix els noms de persona designen en molts d'eixos casos càrrecs o classes de persones, més que individus:

En verps causatius com produir, originar i en verps de demanda com solicitar, demanar, exigir:

Els pares han demanat més professors per a cobrir les vacants.

El sistema econòmic actual és una màquina de produir desocupats.

Bibliografia

[1]