El concepte teològic, filosòfic i antropològic de Deu fa referència a una suprema deïtat adorada per algunes religions, en especial les d'orige abrahàmic i aquelles relacionades. La seua conceptualisació ha segut tema de debat en casi totes les civilisacions humanes.

El vocable «deu» s'escriu en valencià en mayúscula com a substantiu propi quan se referix a l'idea de ser suprem de les religions monoteistes, com són el judaisme, el cristianisme, l'islam i, potser en menor grau, el zoroastrisme o mazdeisme.

En la tradició cristiana, des de l'Edat Mija, Deu és objecte d'estudi de la teologia. Des de temps de Sant Tomàs d'Aquino (1225-1274), s'assumix que l'existència de Deu no és comprovable pel método científic, sino que la seua existència ha de demostrar-se en l'àmbit de la metafísica.

En l'islam, l'Alcorà no discutix en profunditat el tema de demostrar l'existència de Deu, puix diu que esta és confirmada per l'instint humà pur i sà (aixina com per la ment no contaminada en «l'impurea del politeisme»). Més encara, l'afirmació de l'Unitat Divina, és una cosa natural i instintiva.

DefinicióEditar

La definició més comú de Deu és un ser superior, suprem, omnipotent, omnipresent i omniscient, que representa lo sagrat. S'acostuma a escriure en minúscula els deus politeistes (estudiats per la mitologia) i en mayúscula l'entitat abstracta del monoteisme (el Creador omnipotent, estudiat per la teologia i centre de la religió). Si el deu inspira la llei secular, la societat se diu teocràcia.

Les religions que creuen en un sol Deu se diuen monoteistes i les que creuen en més d'un se diuen politeistes.

Vore tambéEditar