Canvis

== Don Quijote de la Mancha, traducció al valencià ==

== Don Quijote de la Mancha, traducció al valencià ==

CAPITUL I: QUE TRACTA DE LA CONDICIO I EIXERCICI DEL FAMOS FIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA

CAPITUL I: QUE TRACTA DE LA CONDICIÓ I EIXERCICI DEL FAMÓS FIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA

En un lloc de la Mancha que no vullc enrecordarme com li diuen, no fa molt de temps que vivia un fidalgo dels de llança en astellers, adarga antiga, rossi flac i llebrer corredor. Una olla d'alguna cosa mes de vaca que de molto, salpico les mes nits, dols i crebants els dissabtes, llentilles els divendres, algun colomi de propina els dumenges, consumien les tres parts de la seua facenda. El restant d'ella concloïen en saig de pany, calces de vellut pa les festes, en les seues pantofles de lo mateix, i els dies d'entre semana s'honrava en el seu drap de lo mes fi.

En un lloc de la Mancha que no vullc enrecordarme com li diuen, no fa molt de temps que vivia un fidalgo dels de llança en astellers, adarga antiga, rossi flac i llebrer corredor. Una olla d'alguna cosa mes de vaca que de molto, salpico les mes nits, dols i crebants els dissabtes, llentilles els divendres, algun colomi de propina els dumenges, consumien les tres parts de la seua facenda. El restant d'ella concloïen en saig de pany, calces de vellut pa les festes, en les seues pantofles de lo mateix, i els dies d'entre semana s'honrava en el seu drap de lo més fi.

Tenia en sa casa un ama que passava dels cuaranta, i una neboda que no aplegava als vint, i un mosso de camp i plaça, que aixina ensellava el rossi com prenia la podadora.

Tenia en sa casa un ama que passava dels cuaranta, i una neboda que no aplegava als vint, i un mosso de camp i plaça, que aixina ensellava el rossi com prenia la podadora.

Frisava l'edat del nostre fidalgo en els cincuanta anys: era de complexio massiça, sec de carns, eixut de cara, gran matinejador i amic de la caça.

Frisava l'edat del nostre fidalgo en els cincuanta anys: era de complexio massiça, sec de carns, eixut de cara, gran matinejador i amic de la caça.

Volen dir que tenia el sobrenom de Quijada, o Quesada, que en açò hi ha alguna diferència en els autors que d'este cas escriuen; encà que, per conjectures verosimils, es deixa entendre que se dia Quejana.

Volen dir que tenia el sobrenom de Quijada, o Quesada, que en açò hi ha alguna diferència en els autors que d'este cas escriuen; encà que, per conjectures verosimils, es deixa entendre que se dia Quejana.

Pero açò importa poc al nostre conte; prou que en la narracio d'ell no se'n ixca un punt de la veritat.

Pero açò importa poc al nostre conte; prou que en la narració d'ell no se'n ixca un punt de la veritat.

Es, per consegüent, de saber que este sobredit fidalgo, els espais que estava ocios, que eren els mes del any, se donava a llegir llibres de cavalleries, en tanta aficio i gust, que olvidà casi de tot punt l'eixercici de la caça, i inclus l'administracio de la seua facenda.

Es, per consegüent, de saber que este sobredit fidalgo, els espais que estava ocios, que eren els més del any, se donava a llegir llibres de cavalleries, en tanta afició i gust, que olvidà casi de tot punt l'eixercici de la caça, i inclus l'administració de la seua facenda.

I arribà a tant la seua curiositat i destarifo en açò, que vengue moltes faneques de terra de sembra pa comprar llibres de cavalleries que llegir, i aixina, dugue a sa casa tots cuant pogue haver d'ells, i de tots, ninguns li pareixien tan bè com els que compongue el famos Feliciano de Silva, perque la claritat de la seua prosa i aquelles intrincaes raons seues li pareixien de perles, i mes cuan aplegava a llegir aquelles galanteries, i cartes de desafius, a on en moltes parts trobava escrit: “La rao de la sense rao que a ma rao se fa, de tal manera ma rao s'aprima, que en rao me queixe de la vostra fermosura”.

I arribà a tant la seua curiositat i destarifo en açò, que vengue moltes faneques de terra de sembra pa comprar llibres de cavalleries que llegir, i aixina, dugue a sa casa tots cuant pogue haver d'ells, i de tots, ninguns li pareixien tan bè com els que compongue el famós Feliciano de Silva, perque la claritat de la seua prosa i aquelles intrincaes raons seues li pareixien de perles, i més cuan aplegava a llegir aquelles galanteries, i cartes de desafius, a on en moltes parts trobava escrit: “La raó de la sense raó que a ma raó se fa, de tal manera ma raó s'aprima, que en raó me queixe de la vostra fermosura”.

I tame cuan llegia: “... els alts cels que de la vostra divinitat divinament en les estreles vos fortifiquen, i vos fan mereixedora del mereiximent que mereix la vostra grandea”.

I tamé cuan llegia: “... els alts cels que de la vostra divinitat divinament en les estreles vos fortifiquen, i vos fan mereixedora del mereiximent que mereix la vostra grandea”.

En estes raons perdia el pobre cavaller el trellat, i desvelàvase per entèndreles i desentranyarlis el sentit, que no li'l traguera ni les entenguera el mateix Aristóteles, si resucitara nomes p'això.

En estes raons perdia el pobre cavaller el trellat, i desvelàvase per entèndreles i desentranyarlis el sentit, que no li'l traguera ni les entenguera el mateix Aristóteles, si resucitara només p'això.

No li agradaven molt les ferides que don Belianis donava i rebia, perque s'imaginava que, per grans mestres que l'hagueren curat, no deixaria de tindre la cara i tot el cos ple de cicatrius i senyals.

No li agradaven molt les ferides que don Belianis donava i rebia, perque s'imaginava que, per grans mestres que l'hagueren curat, no deixaria de tindre la cara i tot el cos ple de cicatrius i senyals.

Pero, en tot, alabava en el seu autor aquell acabar el seu llibre en la promesa d'aquella inacabable aventura, i moltes voltes li vingue desig de pendre la ploma i donarli fi al peu de la lletra, com allà es promet ; i sense dupte hu haguera fet, i encà haguera eixit airos, si atres majors i continus pensaments no li'l impediren.

Pero, en tot, alabava en el seu autor aquell acabar el seu llibre en la promesa d'aquella inacabable aventura, i moltes voltes li vingue desig de pendre la ploma i donarli fi al peu de la lletra, com allà es promet ; i sense dupte hu haguera fet, i encà haguera eixit airos, si atres majors i continus pensaments no li'l impediren.

Tingue moltes voltes discussions en el retor del seu poble -que era home docte, graduat en Sigüenza-, sobre qui havia segut millor cavaller: Palmerín d'Anglaterra o Amadis de Gaula; pero maese Nicolás, barber del mateix poble, dia que ningu aplegava al Cavaller del Febo, i que si algu li se podia comparar, era don Galaor, germà de Amadís de Gaula, perque tenia molt acomodà condicio pa tot; que no era cavaller melindros, ni tan ploro com son germà, i que en lo de la valentia no se quedava arrere.

Tingue moltes voltes discussions en el retor del seu poble -que era home docte, graduat en Sigüenza-, sobre qui havia segut millor cavaller: Palmerín d'Anglaterra o Amadis de Gaula; pero maese Nicolás, barber del mateix poble, dia que ningu aplegava al Cavaller del Febo, i que si algu li se podia comparar, era don Galaor, germà de Amadís de Gaula, perque tenia molt acomodà condició pa tot; que no era cavaller melindros, ni tan ploró com son germà, i que en lo de la valentia no se quedava arrere.

En resolucio, ell s'enfrascà tant en la seua llectura que li se passaven les nits llegint de clar en clar, i els dies de terbol en terbol; i aixina, del poc dormir i del molt de llegir, li se secà el cervell, de manera que vingue a pedrer el trellat.

En resolució, ell s'enfrascà tant en la seua llectura que li se passaven les nits llegint de clar en clar, i els dies de terbol en terbol; i aixina, del poc dormir i del molt de llegir, li se secà el cervell, de manera que vingué a pedrer el trellat.

Li se va omplir la fantasia de tot allò que llegia en els llibres, aixina de encantaments com de bregues, batalles, desafiaments, ferides, galanteries, amors, tormentes i desficacis impossibles; i talment li s'assentà en la imaginacio que era veritat tota aquella màquina de aquelles sonaes somiaes invencions que llegia, que p'ad ell no n'hi havia una atra història mes certa en lo mon.

Li se va omplir la fantasia de tot allò que llegia en els llibres, aixina de encantaments com de bregues, batalles, desafiaments, ferides, galanteries, amors, tormentes i desficacis impossibles; i talment li s'assentà en la imaginació que era veritat tota aquella màquina de aquelles sonaes somiaes invencions que llegia, que p'ad ell no n'hi havia una atra història més certa en lo món.

Dia ell que el Cid Ruy Díaz havia segut molt bon cavaller, pero que no tenia res que vore en el Cavaller de la Ardint Espasa, que d'un reves a soles havia partit pel mig dos fers i descomunals jagants.

Dia ell que el Cid Ruy Díaz havia segut molt bon cavaller, pero que no tenia res que vore en el Cavaller de la Ardint Espasa, que d'un reves a soles havia partit pel mig dos fers i descomunals jagants.

Millor estava en Bernat del Carpio, perque en Roncesvalles havia matat a Roldán el enchisat, valentse de la industria de Hèrcules, cuan ofegà a Anteo , el fill de la Terra, entre els braços.

Millor estava en Bernat del Carpio, perque en Roncesvalles havia matat a Roldán el enchisat, valentse de la indústria de Hèrcules, cuan ofegà a Anteo , el fill de la Terra, entre els braços.

Dia moltes còses bònes del jagant Morgante, perque, encà que fora de aquella generacio jagantea, que tots sòn soberbes i desmesurats, ell a soles era afable i ben criat.

Dia moltes còses bònes del jagant Morgante, perque, encà que fora de aquella generació jagantea, que tots sòn soberbes i desmesurats, ell a soles era afable i ben criat.

Pero, sobre tots, estava be en Reinaldos de Montalbán, i mes cuan el vea eixir del seu castell i furtar a cuants topava, i cuan ademes furtà aquell idol de Mahoma que era tot de or, segons diu la seua historia.

Pero, sobre tots, estava be en Reinaldos de Montalbán, i més cuan el vea eixir del seu castell i furtar a cuants topava, i cuan ademes furtà aquell idol de Mahoma que era tot de or, segons diu la seua historia.

Donara ell, per donar un grapat de pataes al traïdor de Galalón, a l'ama que tenia, i encara a sa neboda de propina.

Donara ell, per donar un grapat de pataes al traïdor de Galalón, a l'ama que tenia, i encara a sa neboda de propina.

En efecte, rematat ya el seu enteniment, vingue a donar en el mes estrany pensament que mai donà loco en lo mon; i fon que li paregue convenible i necessari, aixina per l'aument de sa honra com pal servici de la seua republica, ferse cavaller errant, i anarse'n per tot lo mon en les seues armes i cavall a buscar les aventures i a eixercitarse en tot allò que ell havia llegit que els cavallers errants s'eixercitaven, desfent tot gènero d'agravi, i ficantse en ocasions i perills on, acabantlos, cobrara etern nom i fama.

En efecte, rematat ya el seu enteniment, vingue a donar en el més estrany pensament que mai donà loco en lo mon; i fon que li paregue convenible i necessari, aixina per l'aument de sa honra com pal servici de la seua republica, ferse cavaller errant, i anarse'n per tot lo món en les seues armes i cavall a buscar les aventures i a eixercitarse en tot allò que ell havia llegit que els cavallers errants s'eixercitaven, desfent tot gènero d'agravi, i ficantse en ocasions i perills on, acabantlos, cobrara etern nom i fama.

Imaginàvase el pobre ya coronat pel valor del seu braç, per lo menos, del imperi de Trapisonda; i aixina, en estos tan agradables pensaments, portat de l'estrany gust que en ells sentia, se donà presa a ficar en efecte lo que desijava.

Imaginàvase el pobre ya coronat pel valor del seu braç, per lo menys, de l'imperi de Trapisonda; i aixina, en estos tan agradables pensaments, portat de l'estrany gust que en ells sentia, se donà presa a ficar en efecte lo que desijava.

I lo primer que feu va ser netejar unes armes que havien segut de sos besyayos, que, invadides d'ori i plenes de verdet, llarcs sigles fea que estaven ficaes i olvidaes en un raco.

I lo primer que feu va ser netejar unes armes que havien segut de sos besyayos, que, invadides d'ori i plenes de verdet, llarcs sigles fea que estaven ficaes i olvidaes en un racó.

Les netejà i adobà lo millor que pogue, pero va vore que tenien una gran marra, i era que no tenien celà d'encaix , sino morrio simple; mes este impediment el superà el seu ingeni, perque de cartons va fer un arreu de mija celà, que, encaixà en el morrio, feen una apariència de celà sancera.

Les netejà i adobà lo millor que pogue, pero va vore que tenien una gran marra, i era que no tenien celà d'encaix , sino morrio simple; mes este impediment el superà el seu ingeni, perque de cartons va fer un arreu de mija celà, que, encaixà en el morrio, feen una apariència de celà sancera.

Es veritat que per provar si era forta i podia estar al risc d'una gavinetà, trague la seua espasa i li pegà dos colps, i en el primer i en un punt desfeu lo que havia fet en una semana; i no deixà de pareixerli mal la facilitat en que l'havia fet trossos, i, p'assegurarse d'este perill, la tornà a fer de nou, ficantli unes barres de ferro per dins, de tal manera que ell quedà satisfet de la seua fortalea; i, sense voler fer nova experiència d'ella, la diputà i tingue per celà finissima d'encaix.

Es veritat que per provar si era forta i podia estar al risc d'una gavinetà, trague la seua espasa i li pegà dos colps, i en el primer i en un punt desfeu lo que havia fet en una semana; i no deixà de pareixerli mal la facilitat en que l'havia fet trossos, i, p'assegurarse d'este perill, la tornà a fer de nou, ficantli unes barres de ferro per dins, de tal manera que ell quedà satisfet de la seua fortalea; i, sense voler fer nova experiència d'ella, la diputà i tingue per celà finissima d'encaix.

QUE TRACTA DE LA PRIMERA EIXIDA QUE DE SA TERRA FEU EL INGENIOS FIDALGO DON QUIJOTE

QUE TRACTA DE LA PRIMERA EIXIDA QUE DE SA TERRA FEU EL INGENIOS FIDALGO DON QUIJOTE

Fetes, per tant, estes prevencions, no vullgue aguardar mes temps a ficar en efecte el seu pensament, apurantlo la falta que ell pensava que fea en lo mon la seua tardança, segons eren els agravis que pensava desfer, torts que desentortar, senserraons que esmenar, i abusos que millorar i deutes que satisfer.

Fetes, per tant, estes prevencions, no vullgue aguardar mes temps a ficar en efecte el seu pensament, apurantlo la falta que ell pensava que fea en lo món la seua tardança, segons eren els agravis que pensava desfer, torts que desentortar, senserraons que esmenar, i abusos que millorar i deutes que satisfer.

I aixina, sense donar part a persona alguna de la seua intencio, i sense que ningu el vera, una matinà, ans que se fera de dia, que era un dels calorosos del mes de juliol, s'armà de totes les seues armes, pujà damunt de Rocinante, duent ficà la seua mal composta celà, embraçà la seua adarga, prengue la seua llança, i, per la porta falsa d'un corral, ixque al camp en grandissim content i goig de vore en cuanta facilitat havia donat principi al seu bon desig.

I aixina, sense donar part a persona alguna de la seua intencio, i sense que ningu el vera, una matinà, ans que se fera de dia, que era un dels calorosos del mes de juliol, s'armà de totes les seues armes, pujà damunt de Rocinante, duent ficà la seua mal composta celà, embraçà la seua adarga, prengue la seua llança, i, per la porta falsa d'un corral, ixque al camp en grandissim content i goig de vore en cuanta facilitat havia donat principi al seu bon desig.

Mes, apenes se va vore en el camp, cuan el assaltà un pensament terrible, i tal, que per poc el fera deixar la començà empresa; i fon que li vingue a la memòria que no havia segut armat cavaller, i que conforme a la llei de cavalleria, ni podia ni devia pendre armes en ningun cavaller; i, en cas de que hu fera, havia de dur armes blanques, com novell cavaller, sense empresa en el escut, hasta que pel seu esforç la guanyara.

Mes, apenes se va vore en el camp, cuan el assaltà un pensament terrible, i tal, que per poc el fera deixar la començà empresa; i fon que li vingue a la memòria que no havia segut armat cavaller, i que conforme a la llei de cavalleria, ni podia ni devia pendre armes en ningun cavaller; i, en cas de que hu fera, havia de dur armes blanques, com novell cavaller, sense empresa en el escut, hasta que pel seu esforç la guanyara.

A tot açò, caminava tan d'espai, i el sol entrava tan apresa i en tanta cremor, que fora prou pa derretirli els sessos, en cas de que en tinguera.

A tot açò, caminava tan d'espai, i el sol entrava tan apresa i en tanta cremor, que fora prou pa derretirli els sessos, en cas de que en tinguera.

Casi tot aquell dia caminà sense ocorrerli cosa digna de contar, de lo cual se desesperava, perque volia trobar ya mateixa algu en qui fer experiència del valor del seu braç.

Casi tot aquell dia caminà sense ocorrerli cosa digna de contar, de lo cual se desesperava, perque volia trobar ya mateixa algu en qui fer experiència del valor del seu braç.

Autors n'hi han que diuen que la primera aventura que li succei fon la del Puerto Lápice; uns atres diuen que la dels molins de vent; pero lo que yo he pogut averiguar en este cas, i lo que he trobat escrit en els Anals de la Mancha es que ell caminà tot aquell dia, i, a boqueta nit, el seu rossi i ell se trobaren cansats i morts de fam; i que, mirant a totes bandes pa vore si descobria algun castell o alguna mallà de pastors on arreplegarse i a on poguera remediar la seua molta fam i necessitat, va vore, no llunt del cami per on anava, una venda, que fon com si vera una estrela que, no als portals, sino als alcàssers de la seua redencio l'encaminava.

Autors n'hi han que diuen que la primera aventura que li succei fon la del Puerto Lápice; uns atres diuen que la dels molins de vent; pero lo que yo he pogut averiguar en este cas, i lo que he trobat escrit en els Anals de la Mancha es que ell caminà tot aquell dia, i, a boqueta nit, el seu rossi i ell se trobaren cansats i morts de fam; i que, mirant a totes bandes pa vore si descobria algun castell o alguna mallà de pastors a on arreplegarse i a on poguera remediar la seua molta fam i necessitat, va vore, no llunt del cami per a on anava, una venda, que fon com si vera una estrela que, no als portals, sino als alcàssers de la seua redencio l'encaminava.

Se donà presa a caminar, i aplegà ad ella al temps que se fea de nit.

Se donà presa a caminar, i aplegà ad ella al temps que se fea de nit.

Estaven casualment a la porta dos dònes mosses, d'estes que diuen del partit, les cuals anaven a Sevilla en uns arriers que en la venda aquella nit acertaren a fer jornà; i, com al nostre aventurer tot cuant pensava, vea o imaginava li pareixia que estava fet al modo de lo que havia llegit, cuan va vore la venda li se representà que era un castell en les seues quatre torres i capitells, sense faltarli el seu pont llevadiç i fos fondo, en tots aquells adherents que en tals castells se pinten.

Estaven casualment a la porta dos dònes mosses, d'estes que diuen del partit, les cuals anaven a Sevilla en uns arriers que en la venda aquella nit acertaren a fer jornà; i, com al nostre aventurer tot cuant pensava, vea o imaginava li pareixia que estava fet al modo de lo que havia llegit, cuan va vore la venda li se representà que era un castell en les seues quatre torres i capitells, sense faltarli el seu pont llevadiç i fos fondo, en tots aquells adherents que en tals castells se pinten.

No m'alçare mai de a on estic, valeros cavaller, fasta que la vostra cortesia m'otorgue un dò que vullc demanarli, el cual redundarà en alabança vostra i en pro del gènero humà.

No m'alçare mai de a on estic, valeros cavaller, fasta que la vostra cortesia m'otorgue un dò que vullc demanarli, el cual redundarà en alabança vostra i en pro del gènero humà.

El venter, que va vore al seu hostajat als seus peus i senti eixes raons, estava confus mirantlo, sense saber que fer ni que dirli, i porfiava en ell que s'alçara, i mai vullgue, hasta que li tingue que dir que ell l'otorgava el dò que li demanava.

El venter, que va vore al seu hostajat als seus peus i senti eixes raons, estava confus mirantlo, sense saber que fer ni que dirli, i porfiava en ell que s'alçara, i mai vullgue, hasta que li tingue que dir que ell l'otorgava el dò que li demanava.

No esperava yo menos de la gran magnificència vostra, senyor meu – contestà don Quijote -; i aixina, vos dic que el dò que vos he demanat i de la vostra lliberalitat m'ha segut otorgat, es que demà m'haveu d'armar cavaller, i esta nit en la capella d'este castell vostre velare les armes; i demà, com tinc dit, se complirà lo que tant desige, pa poder, com es deu, anar per totes les quatre parts de lo mon buscant les aventures, en pro del menesterosos, com està a càrrec de la cavalleria i dels cavallers errants, com yo soc, i el meu desig a tals gestes està inclinat.

No esperava yo menos de la gran magnificència vostra, senyor meu – contestà don Quijote -; i aixina, vos dic que el dò que vos he demanat i de la vostra lliberalitat m'ha segut otorgat, es que demà m'haveu d'armar cavaller, i esta nit en la capella d'este castell vostre velare les armes; i demà, com tinc dit, se complirà lo que tant desige, pa poder, com es deu, anar per totes les quatre parts de lo món buscant les aventures, en pro del menesterosos, com està a càrrec de la cavalleria i dels cavallers errants, com yo soc, i el meu desig a tals gestes està inclinat.

El venter, que, com està dit, era un poc chamarrusquer i ya tenia alguns barrunts de la falta de trellat del seu hostajat, se'l acabà de creure cuan acabà de sentirli eixes raons, i, pa tindrer en que riure's aquella nit, determinà seguirli el humor; i aixina, li digue que anava molt acertat en lo que desijava i demanava, i que tal motiu pa fero era propi i natural dels cavallers tan principals com ell pareixia i com la seua gallarda presència mostrava; i que ell, aixina mateix, en els anys de la seua fadrinea, s'havia donat ad aquell honros eixercici, anant per diverses parts del mon, buscant les seues aventures, sense que haguera deixat los Percheles de Màlaga, Illes de Riaran, Compàs de Sevilla, Azoguejo de Segòvia, la Olivera de Valencia, Rondilla de Granada, plaja de Sanlúcar, Potro de Córdoba i las Ventillas de Toledo i atres diverses parts, a on havia eixercitat la llaugerea dels seus peus, sotilea de les seues mans, fent molts torts, reclinant moltes viudes, desfent algunes donzelles i enganyant alguns pupils, i, finalment, donantse a conéixer per cuantes audiències i tribunals n'hi han en casi tota Espanya; i que, per ultim, havia vengut a replegarse en aquell castell seu, a on vivia en la seua facenda i en les alienes, acollint en ell a tots els cavallers errants, de cualsevol calitat i condicio que foren, nomes per la molta aficio que lis tenia i perque repartiren en ell els seus bens, en pago del seu bon desig.

El venter, que, com està dit, era un poc chamarrusquer i ya tenia alguns barrunts de la falta de trellat del seu hostajat, se'l acabà de creure cuan acabà de sentirli eixes raons, i, pa tindrer en que riure's aquella nit, determinà seguirli el humor; i aixina, li digue que anava molt acertat en lo que desijava i demanava, i que tal motiu pa fero era propi i natural dels cavallers tan principals com ell pareixia i com la seua gallarda presència mostrava; i que ell, aixina mateix, en els anys de la seua fadrinea, s'havia donat ad aquell honros eixercici, anant per diverses parts del mon, buscant les seues aventures, sense que haguera deixat los Percheles de Màlaga, Illes de Riaran, Compàs de Sevilla, Azoguejo de Segòvia, la Olivera de Valencia, Rondilla de Granada, plaja de Sanlúcar, Potro de Córdoba i las Ventillas de Toledo i atres diverses parts, a on havia eixercitat la llaugerea dels seus peus, sotilea de les seues mans, fent molts torts, reclinant moltes viudes, desfent algunes donzelles i enganyant alguns pupils, i, finalment, donantse a conéixer per cuantes audiències i tribunals n'hi han en casi tota Espanya; i que, per ultim, havia vengut a replegarse en aquell castell seu, a on vivia en la seua facenda i en les alienes, acollint en ell a tots els cavallers errants, de cualsevol calitat i condicio que foren, nomes per la molta aficio que lis tenia i perque repartiren en ell els seus bens, en pago del seu bon desig.

Li digue tame que en aquell castell seu no havia ninguna capella a on poder velar les armes, perque estava derribà pa ferla de nou; pero que en cas de necessitat, ell sabia que se podien velar en cualsevol puesto , i que aquella nit les podria velar en un pati del castell; que per lo mati, sent Dèu servit, se farien les degudes cerimònies, de manera que ell quedara armat cavaller, i tan cavaller que no hu poguera ser mes en el mon.

Li digue tame que en aquell castell seu no havia ninguna capella a on poder velar les armes, perque estava derribà pa ferla de nou; pero que en cas de necessitat, ell sabia que se podien velar en cualsevol puesto , i que aquella nit les podria velar en un pati del castell; que per lo mati, sent Dèu servit, se farien les degudes cerimònies, de manera que ell quedara armat cavaller, i tan cavaller que no hu poguera ser mes en el mon.

Li preguntà si portava diners; respongue don Quijote que no duya blanca, perque ell mai havia llegit en les històries dels cavallers errants que algu n'haguera portat. D'açò digue el venter que s'enganyava; que, a pesar de que en les històries no se escrivia, per haverlis paregut als autors d'elles que no era menester escriure unes coses tan clares i tan necessàries d'emportarse'n com eren els diners i camises netes, no per això s'havia de creure que no les dugueren; i aixina, que tinguera per cert i averiguat que tots els cavallers errants , dels que tants llibres estan plens i atestats, duyen ben ferraes les bosses, per lo que poguera passarlis; i que aixina mateix portaven camises i una arqueta chicoteta plena d'ungüents pa curar les ferides que rebien, perque no totes les voltes en els camps i deserts a on se combatien i eixien ferits havia qui els curase, a menos que tingueren algun sabi encantaor per amic, que seguidament els socorria, portant per l'aire, en algun nuvol, alguna donzella o nano en algun flasco d'aigua de tal virtut, que, en tastant alguna gota d'ella, en un moment quedaven sans de les seues llagues i ferides, com si mai hagueren patit mal algu. Pero que si no haguera hagut res d'açò, tingueren els passats cavallers per cosa acertà que els seus escuders anaren proveïts de diners i d'atres coses necessàries, com eren desfiles i ungüents pa curarse; i cuan succeïa que els tals cavallers no tenien escuders -que eren poques i rares vegaes-, ells mateixa heu portaven tot en unes alforges molt sotils, que casi no pareixien, a les anques del cavall, com si haguera segut atra cosa de mes importància; perque, no sent per ocasio pareguda, açò de dur alforges no fon molt admes entre els cavallers errants; i per això li donava per consell, perque encà li hu podia manar com a fillol seu, que tan pronte hu anava a ser, que no caminase d'alli en davant sense diners i sense les prevencions referides, i que voria que bè se trobava en elles, cuan menos se pensase.

Li preguntà si portava diners; respongue don Quijote que no duya blanca, perque ell mai havia llegit en les històries dels cavallers errants que algu n'haguera portat. D'açò digue el venter que s'enganyava; que, a pesar de que en les històries no se escrivia, per haverlis paregut als autors d'elles que no era menester escriure unes coses tan clares i tan necessàries d'emportarse'n com eren els diners i camises netes, no per això s'havia de creure que no les dugueren; i aixina, que tinguera per cert i averiguat que tots els cavallers errants , dels que tants llibres estan plens i atestats, duyen ben ferraes les bosses, per lo que poguera passarlis; i que aixina mateix portaven camises i una arqueta chicoteta plena d'ungüents pa curar les ferides que rebien, perque no totes les voltes en els camps i deserts a on se combatien i eixien ferits havia qui els curase, a menos que tingueren algun sabi encantaor per amic, que seguidament els socorria, portant per l'aire, en algun nuvol, alguna donzella o nano en algun flasco d'aigua de tal virtut, que, en tastant alguna gota d'ella, en un moment quedaven sans de les seues llagues i ferides, com si mai hagueren patit mal algu. Pero que si no haguera hagut res d'açò, tingueren els passats cavallers per cosa acertà que els seus escuders anaren proveïts de diners i d'atres coses necessàries, com eren desfiles i ungüents pa curarse; i cuan succeïa que els tals cavallers no tenien escuders -que eren poques i rares vegaes-, ells mateixa heu portaven tot en unes alforges molt sotils, que casi no pareixien, a les anques del cavall, com si haguera segut atra cosa de mes importància; perque, no sent per ocasio pareguda, açò de dur alforges no fon molt admes entre els cavallers errants; i per això li donava per consell, perque encà li hu podia manar com a fillol seu, que tan pronte hu anava a ser, que no caminase d'alli en davant sense diners i sense les prevencions referides, i que voria que bè se trobava en elles, cuan menos se pensase.

Va prometre don Quijote de fer lo que li s'aconsellava, en tota puntualitat, i aixina, se donà a continuacio orde de que velase les armes en un corral gran que estava a un costat de la venda; i arreplegantles totes don Quijote, les ficà damunt d'una pica que junt a un pou estava i, embraçant la seua adarga, agarrà la seua llança, i en gentil continent se començà a passejar davant de la pica; i cuan començà el passeig començava a tancar la nit.

Va prometre don Quijote de fer lo que li s'aconsellava, en tota puntualitat, i aixina, se donà a continuació orde de que velase les armes en un corral gran que estava a un costat de la venda; i arreplegantles totes don Quijote, les ficà damunt d'una pica que junt a un pou estava i, embraçant la seua adarga, agarrà la seua llança, i en gentil continent se començà a passejar davant de la pica; i cuan començà el passeig començava a tancar la nit.

Contà el venter a tots els que estaven en la venda la demència del seu hostajat, la vela de les armes i la armasso de cavalleria que esperava. Admiràrense de tan estrany gènero de loquera i anaren a vorelo des de llunt, i veren que, en assossegà actitut, unes voltes se passejava; atres, arrimat a la seua llança, ficava els ulls en les armes, sense llevarlos d'elles per un bon espai. Acabà de tancar la nit; pero en tanta claror de la lluna, que podia competir en el que li la prestava; de manera, que tot cuant el novell cavaller fea era ben vist de tots. Li s'antoixà en açò a u dels arriers que estaven en la venda anar a donarli aigua a la seua rècua, i fon menester llevar les armes de don Quijote, que estaven damunt de la pica; el cual, veentlo aplegar, en veu alta li digue:

Contà el venter a tots els que estaven en la venda la demència del seu hostajat, la vela de les armes i la armasso de cavalleria que esperava. Admiràrense de tan estrany gènero de loquera i anaren a vorelo des de llunt, i veren que, en assossegà actitut, unes voltes se passejava; atres, arrimat a la seua llança, ficava els ulls en les armes, sense llevarlos d'elles per un bon espai. Acabà de tancar la nit; pero en tanta claror de la lluna, que podia competir en el que li la prestava; de manera, que tot cuant el novell cavaller fea era ben vist de tots. Li s'antoixà en açò a u dels arriers que estaven en la venda anar a donarli aigua a la seua rècua, i fon menester llevar les armes de don Quijote, que estaven damunt de la pica; el cual, veentlo aplegar, en veu alta li digue:

¡Oh, tu, sigues qui sigues, atrevit cavaller, que vas a tocar les armes del mes valeros errant que mai se cenyi espasa!. Mira lo que fas i no les toques, si no vols deixar la vida en pago del teu atreviment.

¡Oh, tu, sigues qui sigues, atrevit cavaller, que vas a tocar les armes del mes valeros errant que mai se cenyi espasa!. Mira lo que fas i no les toques, si no vols deixar la vida en pago del teu atreviment.

- Dèu faça a la vostra merce molt venturos cavaller i li done ventura en les justes.

- Dèu faça a la vostra merce molt venturos cavaller i li done ventura en les justes.

Don Quijote li preguntà com li dien, pa que ell sabera d'ahi en avant a qui quedava obligat per dita merce, perque pensava donarli alguna part de la honra que conseguira pel valor del seu braç. Ella respongue en molta humilitat que li dien la Tolosa, i que era filla d'un apanyaor natural de Toledo, que vivia a les tendetes de Sancho Bienaya, i que onsevullga que ella estiguera el serviria i el tindria per senyor. Don Quijote li replicà que, pel seu amor, li fera merce de que d'ahi en avant se ficara don, i se diguera donya Tolosa. Ella li'l va prometre, i l'atra li calçà la espola, en la cual tingue casi el mateix coloqui que en la de la espasa. Li preguntà el seu nom, i digue que li dien la Molinera, i que era filla d'un honrat moliner d'Antequera; a la cual tame rogà don Quijote que se ficara el don, i se diguera donya Molinera, oferintli nous servicis i merces.

Don Quijote li preguntà com li dien, pa que ell sabera d'ahi en avant a qui quedava obligat per dita merce, perque pensava donarli alguna part de la honra que conseguira pel valor del seu braç. Ella respongue en molta humilitat que li dien la Tolosa, i que era filla d'un apanyaor natural de Toledo, que vivia a les tendetes de Sancho Bienaya, i que onsevullga que ella estiguera el serviria i el tindria per senyor. Don Quijote li replicà que, pel seu amor, li fera merce de que d'ahi en avant se ficara don, i se diguera donya Tolosa. Ella li'l va prometre, i l'atra li calçà la espola, en la cual tingue casi el mateix coloqui que en la de la espasa. Li preguntà el seu nom, i digue que li dien la Molinera, i que era filla d'un honrat moliner d'Antequera; a la cual tame rogà don Quijote que se ficara el don, i se diguera donya Molinera, oferintli nous servicis i merces.

Fetes ya, de rapafuig i a pressa les hasta alli mai vistes cerimònies, no va vore l'hora don Quijote de vore's a cavall i eixir buscant les aventures, i, ensellant a continuacio a Rocinante, pujà en ell, i abraçant al seu hoste, li digue coses tan estranyes, agraintli la merce d'haverlo armat cavaller, que no es possible acertar a referirles. El venter, per vorelo ya fora de la venda, en no menos retòriques, encà que en mes breus paraules, respongue a les seues i, sense demanarli els gasts de la posà, el deixà anar en bon hora.

Fetes ya, de rapafuig i a pressa les hasta alli mai vistes cerimònies, no va vore l'hora don Quijote de vore's a cavall i eixir buscant les aventures, i, ensellant a continuació a Rocinante, pujà en ell, i abraçant al seu hoste, li digue coses tan estranyes, agraintli la merce d'haverlo armat cavaller, que no es possible acertar a referirles. El venter, per vorelo ya fora de la venda, en no menos retòriques, encà que en mes breus paraules, respongue a les seues i, sense demanarli els gasts de la posà, el deixà anar en bon hora.

CAPITUL IV

CAPITUL IV

La del alba seria cuan don Quijote ixque de la venda tan content, tan gallart, tan entusiasmat per vore's ya armat cavaller, que el goig li rebentava per les cingles del cavall. Mes venintli a la memòria els consells del seu hoste entorn de les prevencions tan necessàries que havia de dur en ell, en especial la dels diners i camises, determinà tornar a sa casa i proveirse de tot, i de un escuder, fent conte de rebre a un llauraor vei seu, que era pobre i en fills, pero molt a propòsit pal ofici escuderil de la cavalleria. En este pensament guià a Rocinante en direccio a la seua aldea, el cual, casi coneguent la volença del seu amo, en tantes ganes escomençà a caminar, que pareixia que no ficava els peus en terra.

La del alba seria cuan don Quijote ixque de la venda tan content, tan gallart, tan entusiasmat per vore's ya armat cavaller, que el goig li rebentava per les cingles del cavall. Mes venintli a la memòria els consells del seu hoste entorn de les prevencions tan necessàries que havia de dur en ell, en especial la dels diners i camises, determinà tornar a sa casa i proveirse de tot, i de un escuder, fent conte de rebre a un llauraor vei seu, que era pobre i en fills, pero molt a propòsit pal ofici escuderil de la cavalleria. En este pensament guià a Rocinante en direccio a la seua aldea, el cual, casi coneguent la volença del seu amo, en tantes ganes escomençà a caminar, que pareixia que no ficava els peus en terra.

No havia caminat molt, cuan li paregue que a mà dreta, de l'espessura d'un bosc que alli estava, eixien unes veus delicaes, com de persona que se queixava, i apenes les hague sentit, cuan digue:

No havia caminat molt, cuan li paregue que a mà dreta, de l'espessura d'un bosc que alli estava, eixien unes veus delicaes, com de persona que se queixava, i apenes les hague sentit, cuan digue:

- Gràcies done al cel per la merce que me fa, ya que en tanta prestea me fica davant ocasions on yo puga complir en lo que dec a la meua professio, i a on puga agarrar el frut dels meus bons desijos. Estes veus, sense dupte, son d'algun menesteros o menesterosa, que ha menester el meu favor i ajuda.

- Gràcies done al cel per la merce que me fa, ya que en tanta prestea me fica davant ocasions a on yo puga complir en lo que dec a la meua professio, i a on puga agarrar el frut dels meus bons desijos. Estes veus, sense dupte, son d'algun menesteros o menesterosa, que ha menester el meu favor i ajuda.

I, tornant les ramaleres, encaminà a Rocinante cara a on li paregue que les veus eixien. I als pocs passos que entrà pel bosc, va vore amarrà una egua a una carrasca, i lligat en un atra a un chicot, nuet de mig còs dalt, d'uns quinze anys d'edat, que era el que donava les veus, i no sense causa, perque li estava donant en un cinturo molts assots un llauraor de bones proporcions, i cada assot el acompanyava en una reprensio i consell. Perque dia:

I, tornant les ramaleres, encaminà a Rocinante cara a on li paregue que les veus eixien. I als pocs passos que entrà pel bosc, va vore amarrà una egua a una carrasca, i lligat en un atra a un chicot, nuet de mig còs dalt, d'uns quinze anys d'edat, que era el que donava les veus, i no sense causa, perque li estava donant en un cinturo molts assots un llauraor de bones proporcions, i cada assot el acompanyava en una reprensio i consell. Perque dia:

- La llengua queta i els ulls desperts.

- La llengua queta i els ulls desperts.