Canvis

''El Quixot'' és, despuix de la [[Bíblia]], un dels llibres més traduïts de la lliteratura universal.  

''El Quixot'' és, despuix de la [[Bíblia]], un dels llibres més traduïts de la lliteratura universal.  

Esta obra va marcar el començament del realisme com a estètica lliterària i va crear el gènero lliterari de la novela moderna, la [[polifonia (lliteratura)|novela polifònica]], d'amplíssim influix posterior, per mig del cultiu del que va nomenar «una escritura desencadenada», en la qual l'artista podia mostrar-se «èpic, líric, tràgic i còmic» en el cresol genuí de la paròdia de tots els gèneros. Esta obra situa Cervantes en un lloc preferent en l'història de la lliteratura universal i el convertix, juntament en [[Dante Alighieri]], [[William Shakespeare]], [[Michel de Montaigne]] i [[Goethe]] en un autor canònic de la lliteratura occidental.  

Esta obra marcà l'escomençament del realisme com a estètica lliterària i creà el gènero lliterari de la novela moderna, la [[polifonia (lliteratura)|novela polifònica]], d'amplíssim influix posterior, per mig del cultiu del que va nomenar «una escritura desencadenada», en la qual l'artiste podia mostrar-se «èpic, líric, tràgic i còmic» en el cresol genuí de la paròdia de tots els gèneros. Esta obra situa a Cervantes en un lloc preferent en l'història de la lliteratura universal i el convertix, juntament en [[Dante Alighieri]], [[William Shakespeare]], [[Michel de Montaigne]] i [[Goethe]] en un autor canònic de la lliteratura occidental.  

En ''El Quixot'', Cervantes crea un orige fictici de l'història, fent vore que es basa en el manuscrit d'un tal Cid Hamet Benengeli, un historiador morisc inventat.

En ''El Quixot'', Cervantes crea un orige fictici de l'història, fent vore que es basa en el manuscrit d'un tal Cid Hamet Benengeli, un historiador morisc inventat.

== Don Quijote de la Mancha, traducció al valencià ==

== Don Quijote de la Mancha, traducció al valencià ==

 

CAPITUL I: QUE TRACTA DE LA CONDICIÓ I EIXERCICI DEL FAMÓS FIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA

CAPITUL I: QUE TRACTA DE LA CONDICIÓ I EIXERCICI DEL FAMÓS FIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA

No li agradaven molt les ferides que don Belianis donava i rebia, perque s'imaginava que, per grans mestres que l'hagueren curat, no deixaria de tindre la cara i tot el cos ple de cicatrius i senyals.

No li agradaven molt les ferides que don Belianis donava i rebia, perque s'imaginava que, per grans mestres que l'hagueren curat, no deixaria de tindre la cara i tot el cos ple de cicatrius i senyals.

Pero, en tot, alabava en el seu autor aquell acabar el seu llibre en la promesa d'aquella inacabable aventura, i moltes voltes li vingue desig de pendre la ploma i donarli fi al peu de la lletra, com allà es promet ; i sense dupte hu haguera fet, i encà haguera eixit airos, si atres majors i continus pensaments no li'l impediren.

Pero, en tot, alabava en el seu autor aquell acabar el seu llibre en la promesa d'aquella inacabable aventura, i moltes voltes li vingue desig de pendre la ploma i donarli fi al peu de la lletra, com allà es promet ; i sense dupte ho haguera fet, i encà haguera eixit airos, si atres majors i continus pensaments no li'l impediren.

Tingue moltes voltes discussions en el retor del seu poble -que era home docte, graduat en Sigüenza-, sobre qui havia segut millor cavaller: Palmerín d'Anglaterra o Amadis de Gaula; pero maese Nicolás, barber del mateix poble, dia que ningu aplegava al Cavaller del Febo, i que si algu li se podia comparar, era don Galaor, germà de Amadís de Gaula, perque tenia molt acomodà condició pa tot; que no era cavaller melindros, ni tan ploró com son germà, i que en lo de la valentia no se quedava arrere.

Tingue moltes voltes discussions en el retor del seu poble -que era home docte, graduat en Sigüenza-, sobre qui havia segut millor cavaller: Palmerín d'Anglaterra o Amadis de Gaula; pero maese Nicolás, barber del mateix poble, dia que ningu aplegava al Cavaller del Febo, i que si algu li se podia comparar, era don Galaor, germà de Amadís de Gaula, perque tenia molt acomodà condició pa tot; que no era cavaller melindros, ni tan ploró com son germà, i que en lo de la valentia no se quedava arrere.

Netes, per tant, les seues armes, fet del morrio celà, ficat nom al seu rossi i confirmantse ad ell mateixa, se donà a entendre que no li faltava atra cosa sino buscar una dama de qui enamorarse; perque el cavaller errant sense amors era abre sense fulles i sense frut i cos sense ànima.

Netes, per tant, les seues armes, fet del morrio celà, ficat nom al seu rossi i confirmantse ad ell mateixa, se donà a entendre que no li faltava atra cosa sino buscar una dama de qui enamorarse; perque el cavaller errant sense amors era abre sense fulles i sense frut i cos sense ànima.

Diasse a si mateix: -Si yo, pels mals dels meus pecats , o per la meua bona sort, me trobe per ahi en algun jagant, com d'ordinari li'ls succeïx als cavallers errants, i el derribe d'un embat, o el partixc per la mitat del cos, o, finalment, el venç i el rendixc, ¿no serà be tindrer a qui enviarlo presentat i que entre i s'estacone de genolls davant de ma dolça senyora, i diga en veu humilia i rendit?: Yo, senyora, soc el jagant Caraculiambro, senyor de la insula Malindrania, a qui va véncer en singular batalla el mai com es deu alabat cavaller don Quijote de la Mancha, qui me manà que me presentara davant de la vostra merce, pa que la vostra grandea disponga de mi com li parega.

Diasse a si mateix: -Si yo, pels mals dels meus pecats , o per la meua bona sort, me trobe per ahi en algun jagant, com d'ordinari li'ls succeïx als cavallers errants, i el derribe d'un embat, o el partixc per la mitat del cos, o, finalment, el venç i el rendixc, ¿no serà be tindrer a qui enviarlo presentat i que entre i s'estacone de genolls davant de ma dolça senyora, i diga en veu humilia i rendit?: Yo, senyora, soc el jagant Caraculiambro, senyor de la insula Malindrania, a qui va véncer en singular batalla el mai com es deu alabat cavaller don Quijote de la Mancha, qui me manà que me presentara davant de la vostra merce, pa que la vostra grandea disponga de mi com li parega.

¡Oh, com se folgà el nostre bon cavaller cuan hague fet este discurs, i més cuan trobà a qui donar nòm de sa dama. I fon, a lo que se creu, que en un lloc prop del seu, havia una mossa llauraora de molt bon pareixer, de qui ell en un temps anava enamorat, encara que, segons s'enten, ella mai heu va saber, ni li donà prova d'allò.

¡Oh, com se folgà el nostre bon cavaller cuan hague fet este discurs, i més cuan trobà a qui donar nòm de sa dama. I fon, a lo que se creu, que en un lloc prop del seu, havia una mossa llauraora de molt bon pareixer, de qui ell en un temps anava enamorat, encara que, segons s'enten, ella mai ho va saber, ni li donà prova d'allò.

Diasse Aldonza Lorenzo, i li paregue bè donarli titul de senyora dels seus pensaments; i, buscantli nòm que no desdiguera molt del seu, i que tirase i s'encaminase al de princesa i gran senyora, vingue a dirli Dulcinea del Toboso, perque era natural del Toboso; nòm, al seu pareixer, music i peregri i significatiu, com tots els demes que ad ell i a les seues coses havia posat.

Diasse Aldonza Lorenzo, i li paregue bè donarli titul de senyora dels seus pensaments; i, buscantli nòm que no desdiguera molt del seu, i que tirase i s'encaminase al de princesa i gran senyora, vingue a dirli Dulcinea del Toboso, perque era natural del Toboso; nòm, al seu pareixer, music i peregri i significatiu, com tots els demes que ad ell i a les seues coses havia posat.

Fetes, per tant, estes prevencions, no vullgue aguardar més temps a ficar en efecte el seu pensament, apurantlo la falta que ell pensava que fea en lo món la seua tardança, segons eren els agravis que pensava desfer, torts que desentortar, senserraons que esmenar, i abusos que millorar i deutes que satisfer.

Fetes, per tant, estes prevencions, no vullgue aguardar més temps a ficar en efecte el seu pensament, apurantlo la falta que ell pensava que fea en lo món la seua tardança, segons eren els agravis que pensava desfer, torts que desentortar, senserraons que esmenar, i abusos que millorar i deutes que satisfer.

I aixina, sense donar part a persona alguna de la seua intencio, i sense que ningu el vera, una matinà, ans que se fera de dia, que era un dels calorosos del més de juliol, s'armà de totes les seues armes, pujà damunt de Rocinante, duent ficà la seua mal composta celà, embraçà la seua adarga, prengue la seua llança, i, per la porta falsa d'un corral, ixque al camp en grandissim content i goig de vore en cuanta facilitat havia donat principi al seu bon desig.

I aixina, sense donar part a persona alguna de la seua intencio, i sense que ningu el vera, una matinà, ans que se fera de dia, que era un dels calorosos del més de juliol, s'armà de totes les seues armes, pujà damunt de Rocinante, duent ficà la seua mal composta celà, embraçà la seua adarga, prengue la seua llança, i, per la porta falsa d'un corral, ixque al camp en grandissim content i goig de vore en cuanta facilitat havia donat principi al seu bon desig.

Mes, apenes se va vore en el camp, cuan el assaltà un pensament terrible, i tal, que per poc el fera deixar la començà empresa; i fon que li vingue a la memòria que no havia segut armat cavaller, i que conforme a la llei de cavalleria, ni podia ni devia pendre armes en ningun cavaller; i, en cas de que hu fera, havia de dur armes blanques, com novell cavaller, sense empresa en el escut, hasta que pel seu esforç la guanyara.

Mes, apenes se va vore en el camp, cuan el assaltà un pensament terrible, i tal, que per poc el fera deixar la començà empresa; i fon que li vingue a la memòria que no havia segut armat cavaller, i que conforme a la llei de cavalleria, ni podia ni devia pendre armes en ningun cavaller; i, en cas de que ho fera, havia de dur armes blanques, com novell cavaller, sense empresa en el escut, hasta que pel seu esforç la guanyara.

Estos pensaments li feren titubejar en el seu propòsit; mes, podent més la seua loquera que atra rao, decidi ferse armar cavaller del primer en qui topara, a imitacio d'atres molts que aixina heu feren, segons ell havia llegit en els llibres que d'eixa manera tenien costum de fero.

Estos pensaments li feren titubejar en el seu propòsit; mes, podent més la seua loquera que atra rao, decidi ferse armar cavaller del primer en qui topara, a imitacio d'atres molts que aixina ho feren, segons ell havia llegit en els llibres que d'eixa manera tenien costum de fero.

En lo de les armes blanques, pensava netejarles de manera, en cuan tinguera ocasio, que hu foren més que un armini; i en això s'aquetà i prosegui el seu cami, sense dur atre que aquell que el seu cavall volia, creent que en açò consistia la força de les aventures.

En lo de les armes blanques, pensava netejarles de manera, en cuan tinguera ocasio, que ho foren més que un armini; i en això s'aquetà i prosegui el seu cami, sense dur atre que aquell que el seu cavall volia, creent que en açò consistia la força de les aventures.

Anant ya, caminant el nostre flamant aventurer, anava parlant en ell mateix i dient: -¿Qui dupta que en els venidors temps, cuan ixca a la llum la verdadera història dels meus famosos fets, que el sabi que els escriga no fique, cuan aplegue a contar esta primera eixida meua tan de mati, d'esta manera?:

Anant ya, caminant el nostre flamant aventurer, anava parlant en ell mateix i dient: -¿Qui dupta que en els venidors temps, cuan ixca a la llum la verdadera història dels meus famosos fets, que el sabi que els escriga no fique, cuan aplegue a contar esta primera eixida meua tan de mati, d'esta manera?:

“Apenes havia el rubicunt Apolo estes per la faç de l'ampla i espayosa terra les doraes bries dels seus fermosos cabells, i apenes els menuts i pintats pardalets en ses arpaes llengües havien saludat en dolça i meliflua harmonia l'aplegà de la rosà aurora, que, deixant el bla llit del celos marit, per les portes i balcons del manchec horiso als mortals se mostrava, cuan el famos cavaller don Quijote de la Mancha, deixant les ocioses plomes, pujà damunt del seu famos cavall Rocinante, i començà a caminar pel antic i conegut camp de Montiel”.

“Apenes havia el rubicunt Apolo estes per la faç de l'ampla i espayosa terra les doraes bries dels seus fermosos cabells, i apenes els menuts i pintats pardalets en ses arpaes llengües havien saludat en dolça i meliflua harmonia l'aplegà de la rosà aurora, que, deixant el bla llit del celos marit, per les portes i balcons del manchec horiso als mortals se mostrava, cuan el famos cavaller don Quijote de la Mancha, deixant les ocioses plomes, pujà damunt del seu famos cavall Rocinante, i començà a caminar pel antic i conegut camp de Montiel”.

I era de veres que per ell caminava.

I era de veres que per ell caminava.

I afegi dient: -Gojosa edat, i sigle gojos aquell a on eixiran a la llum les famoses gestes meues, dignes d'entallarse en bronzes, esculpirse en marbres i pintarse en posts pa futures memòries.

I afegi dient: -Gojosa edat, i sigle gojos aquell a on eixiran a la llum les famoses gestes meues, dignes d'entallarse en bronzes, esculpirse en marbres i pintarse en posts pa futures memòries.

Oh tu, sabi encantaor, Sigues qui sigues, a qui li te que tocar el ser croniste d'esta peregrina història, te pregue que no t'olvides del meu bon Rocinante, companyer etern meu en tots els meus camins i carreres!. En acabant tornava dient, com si verdaderament estiguera enamorat: -¡Oh princesa Dulcinea, senyora d'este captiu cor!, molt d'agravi m'heu fet en despedirme i reprocharme en el rigoros afany de manarme no apareixer davant la vostra fermosura. Vos pregue, senyora, que s'enrecordeu d'este vostre somes cor, que tantes ànsies pel vostre amor patix.

Oh tu, sabi encantaor, Sigues qui sigues, a qui li te que tocar el ser croniste d'esta peregrina història, te pregue que no t'olvides del meu bon Rocinante, companyer etern meu en tots els meus camins i carreres!. En acabant tornava dient, com si verdaderament estiguera enamorat: -¡Oh princesa Dulcinea, senyora d'este captiu cor!, molt d'agravi m'ho fet en despedirme i reprocharme en el rigoros afany de manarme no apareixer davant la vostra fermosura. Vos pregue, senyora, que s'enrecordeu d'este vostre somes cor, que tantes ànsies pel vostre amor patix.

En estos anava enfilant atres destarifos, tots a la manera dels que els seus llibres li havien ensenyat, imitant en cuant podia el seu llenguage.

En estos anava enfilant atres destarifos, tots a la manera dels que els seus llibres li havien ensenyat, imitant en cuant podia el seu llenguage.

A tot açò, caminava tan d'espai, i el sol entrava tan apresa i en tanta cremor, que fora prou pa derretirli els sessos, en cas de que en tinguera.

A tot açò, caminava tan d'espai, i el sol entrava tan apresa i en tanta cremor, que fora prou pa derretirli els sessos, en cas de que en tinguera.

-Com n'hi hagen moltes truchueles -respongue don Quijote-, podran servir d'una truita, perque m'es igual que me donen huit reals en senzills que en una peça d'a huit.

-Com n'hi hagen moltes truchueles -respongue don Quijote-, podran servir d'una truita, perque m'es igual que me donen huit reals en senzills que en una peça d'a huit.

I ademes, que podria ser que foren estes truchueles com la vedella, que es millor que la vaca, i el cabrit que el cabro. Pero, siga lo que siga, que vinga ara; que el treball i pes de les armes no se pot dur sense el govern de les tripes.

I ademes, que podria ser que foren estes truchueles com la vedella, que es millor que la vaca, i el cabrit que el cabro. Pero, siga lo que siga, que vinga ara; que el treball i pes de les armes no se pot dur sense el govern de les tripes.

Ficàrenli taula a la porta de la venda, pel fresc, i li portà l'hoste una porcio de mal arremullat i pijor cuit abaejo i un pa tan negre i rovinos com les seues armes; pero era cosa de gran riure vorelo menjar, perque, com duya ficà la celà i alçà la visera, no podia ficar res en la boca en les seues mans si atre no li hu donava i ficava, i aixina, una d'aquelles senyores servia d'este menester. Pero al donarli de beure, no fon possible, ni hu fora si el venter no foradara una canya, i ficat ell un estrem en la boca, per l'atre li anava tirant el vi; i tot açò ell heu soportava en paciència, a canvi de no trencar les cintes de la celà. Estant en açò, aplegà acàs a la venda un castraor de porcs, i aixina com arribà, tocà el seu chiulet de canyes quatre o cinc vegaes, en lo cual acabà de confirmar don Quijote que estava en algun famos castell, i que el servien en musica, i que el abaejo eren truites, el pa, blancal, i les putes, dames, i el venter, castellà del castell, i en açò donava per ben empleà la seua determinacio i eixida. Mes lo que el fatigava era no vore's armat cavaller, per pareixerli que no se podria ficar llegitimament en aventura alguna sense rebre la orde de cavalleria.

Ficàrenli taula a la porta de la venda, pel fresc, i li portà l'hoste una porcio de mal arremullat i pijor cuit abaejo i un pa tan negre i rovinos com les seues armes; pero era cosa de gran riure vorelo menjar, perque, com duya ficà la celà i alçà la visera, no podia ficar res en la boca en les seues mans si atre no li ho donava i ficava, i aixina, una d'aquelles senyores servia d'este menester. Pero al donarli de beure, no fon possible, ni ho fora si el venter no foradara una canya, i ficat ell un estrem en la boca, per l'atre li anava tirant el vi; i tot açò ell ho soportava en paciència, a canvi de no trencar les cintes de la celà. Estant en açò, aplegà acàs a la venda un castraor de porcs, i aixina com arribà, tocà el seu chiulet de canyes quatre o cinc vegaes, en lo cual acabà de confirmar don Quijote que estava en algun famos castell, i que el servien en musica, i que el abaejo eren truites, el pa, blancal, i les putes, dames, i el venter, castellà del castell, i en açò donava per ben empleà la seua determinacio i eixida. Mes lo que el fatigava era no vore's armat cavaller, per pareixerli que no se podria ficar llegitimament en aventura alguna sense rebre la orde de cavalleria.

No esperava yo menos de la gran magnificència vostra, senyor meu – contestà don Quijote -; i aixina, vos dic que el dò que vos he demanat i de la vostra lliberalitat m'ha segut otorgat, es que demà m'haveu d'armar cavaller, i esta nit en la capella d'este castell vostre velare les armes; i demà, com tinc dit, se complirà lo que tant desige, pa poder, com es deu, anar per totes les quatre parts de lo món buscant les aventures, en pro del menesterosos, com està a càrrec de la cavalleria i dels cavallers errants, com yo soc, i el meu desig a tals gestes està inclinat.

No esperava yo menos de la gran magnificència vostra, senyor meu – contestà don Quijote -; i aixina, vos dic que el dò que vos he demanat i de la vostra lliberalitat m'ha segut otorgat, es que demà m'haveu d'armar cavaller, i esta nit en la capella d'este castell vostre velare les armes; i demà, com tinc dit, se complirà lo que tant desige, pa poder, com es deu, anar per totes les quatre parts de lo món buscant les aventures, en pro del menesterosos, com està a càrrec de la cavalleria i dels cavallers errants, com yo soc, i el meu desig a tals gestes està inclinat.

El venter, que, com està dit, era un poc chamarrusquer i ya tenia alguns barrunts de la falta de trellat del seu hostajat, se'l acabà de creure cuan acabà de sentirli eixes raons, i, pa tindrer en que riure's aquella nit, determinà seguirli el humor; i aixina, li digue que anava molt acertat en lo que desijava i demanava, i que tal motiu pa fero era propi i natural dels cavallers tan principals com ell pareixia i com la seua gallarda presència mostrava; i que ell, aixina mateix, en els anys de la seua fadrinea, s'havia donat ad aquell honros eixercici, anant per diverses parts del mon, buscant les seues aventures, sense que haguera deixat los Percheles de Màlaga, Illes de Riaran, Compàs de Sevilla, Azoguejo de Segòvia, la Olivera de Valencia, Rondilla de Granada, plaja de Sanlúcar, Potro de Córdoba i las Ventillas de Toledo i atres diverses parts, a on havia eixercitat la llaugerea dels seus peus, sotilea de les seues mans, fent molts torts, reclinant moltes viudes, desfent algunes donzelles i enganyant alguns pupils, i, finalment, donantse a conéixer per cuantes audiències i tribunals n'hi han en casi tota Espanya; i que, per ultim, havia vengut a replegarse en aquell castell seu, a on vivia en la seua facenda i en les alienes, acollint en ell a tots els cavallers errants, de cualsevol calitat i condicio que foren, nomes per la molta aficio que lis tenia i perque repartiren en ell els seus bens, en pago del seu bon desig.

El venter, que, com està dit, era un poc chamarrusquer i ya tenia alguns barrunts de la falta de trellat del seu hostajat, se'l acabà de creure cuan acabà de sentirli eixes raons, i, pa tindrer en que riure's aquella nit, determinà seguirli el humor; i aixina, li digue que anava molt acertat en lo que desijava i demanava, i que tal motiu pa fero era propi i natural dels cavallers tan principals com ell pareixia i com la seua gallarda presència mostrava; i que ell, aixina mateix, en els anys de la seua fadrinea, s'havia donat ad aquell honros eixercici, anant per diverses parts del mon, buscant les seues aventures, sense que haguera deixat los Percheles de Màlaga, Illes de Riaran, Compàs de Sevilla, Azoguejo de Segòvia, la Olivera de Valencia, Rondilla de Granada, plaja de Sanlúcar, Potro de Córdoba i las Ventillas de Toledo i atres diverses parts, a on havia eixercitat la llaugerea dels seus peus, sotilea de les seues mans, fent molts torts, reclinant moltes viudes, desfent algunes donzelles i enganyant alguns pupils, i, finalment, donantse a conéixer per cuantes audiències i tribunals n'hi han en casi tota Espanya; i que, per ultim, havia vengut a replegarse en aquell castell seu, a on vivia en la seua facenda i en les alienes, acollint en ell a tots els cavallers errants, de cualsevol calitat i condicio que foren, nomes per la molta aficio que lis tenia i perque repartiren en ell els seus bens, en pago del seu bon desig.

Li digue tame que en aquell castell seu no havia ninguna capella a on poder velar les armes, perque estava derribà pa ferla de nou; pero que en cas de necessitat, ell sabia que se podien velar en cualsevol puesto , i que aquella nit les podria velar en un pati del castell; que per lo mati, sent Dèu servit, se farien les degudes cerimònies, de manera que ell quedara armat cavaller, i tan cavaller que no hu poguera ser més en el mon.

Li digue tame que en aquell castell seu no havia ninguna capella a on poder velar les armes, perque estava derribà pa ferla de nou; pero que en cas de necessitat, ell sabia que se podien velar en cualsevol puesto , i que aquella nit les podria velar en un pati del castell; que per lo mati, sent Dèu servit, se farien les degudes cerimònies, de manera que ell quedara armat cavaller, i tan cavaller que no ho poguera ser més en el mon.

Li preguntà si portava diners; respongue don Quijote que no duya blanca, perque ell mai havia llegit en les històries dels cavallers errants que algu n'haguera portat. D'açò digue el venter que s'enganyava; que, a pesar de que en les històries no se escrivia, per haverlis paregut als autors d'elles que no era menester escriure unes coses tan clares i tan necessàries d'emportarse'n com eren els diners i camises netes, no per això s'havia de creure que no les dugueren; i aixina, que tinguera per cert i averiguat que tots els cavallers errants , dels que tants llibres estan plens i atestats, duyen ben ferraes les bosses, per lo que poguera passarlis; i que aixina mateix portaven camises i una arqueta chicoteta plena d'ungüents pa curar les ferides que rebien, perque no totes les voltes en els camps i deserts a on se combatien i eixien ferits havia qui els curase, a menos que tingueren algun sabi encantaor per amic, que seguidament els socorria, portant per l'aire, en algun nuvol, alguna donzella o nano en algun flasco d'aigua de tal virtut, que, en tastant alguna gota d'ella, en un moment quedaven sans de les seues llagues i ferides, com si mai hagueren patit mal algu. Pero que si no haguera hagut res d'açò, tingueren els passats cavallers per cosa acertà que els seus escuders anaren proveïts de diners i d'atres coses necessàries, com eren desfiles i ungüents pa curarse; i cuan succeïa que els tals cavallers no tenien escuders -que eren poques i rares vegaes-, ells mateixa heu portaven tot en unes alforges molt sotils, que casi no pareixien, a les anques del cavall, com si haguera segut atra cosa de més importància; perque, no sent per ocasio pareguda, açò de dur alforges no fon molt admes entre els cavallers errants; i per això li donava per consell, perque encà li hu podia manar com a fillol seu, que tan pronte hu anava a ser, que no caminase d'alli en davant sense diners i sense les prevencions referides, i que voria que bè se trobava en elles, cuan menos se pensase.

Li preguntà si portava diners; respongue don Quijote que no duya blanca, perque ell mai havia llegit en les històries dels cavallers errants que algu n'haguera portat. D'açò digue el venter que s'enganyava; que, a pesar de que en les històries no se escrivia, per haverlis paregut als autors d'elles que no era menester escriure unes coses tan clares i tan necessàries d'emportarse'n com eren els diners i camises netes, no per això s'havia de creure que no les dugueren; i aixina, que tinguera per cert i averiguat que tots els cavallers errants , dels que tants llibres estan plens i atestats, duyen ben ferraes les bosses, per lo que poguera passarlis; i que aixina mateix portaven camises i una arqueta chicoteta plena d'ungüents pa curar les ferides que rebien, perque no totes les voltes en els camps i deserts a on se combatien i eixien ferits havia qui els curase, a menos que tingueren algun sabi encantaor per amic, que seguidament els socorria, portant per l'aire, en algun nuvol, alguna donzella o nano en algun flasco d'aigua de tal virtut, que, en tastant alguna gota d'ella, en un moment quedaven sans de les seues llagues i ferides, com si mai hagueren patit mal algu. Pero que si no haguera hagut res d'açò, tingueren els passats cavallers per cosa acertà que els seus escuders anaren proveïts de diners i d'atres coses necessàries, com eren desfiles i ungüents pa curarse; i cuan succeïa que els tals cavallers no tenien escuders -que eren poques i rares vegaes-, ells mateixa ho portaven tot en unes alforges molt sotils, que casi no pareixien, a les anques del cavall, com si haguera segut atra cosa de més importància; perque, no sent per ocasio pareguda, açò de dur alforges no fon molt admes entre els cavallers errants; i per això li donava per consell, perque encà li ho podia manar com a fillol seu, que tan pronte ho anava a ser, que no caminase d'alli en davant sense diners i sense les prevencions referides, i que voria que bè se trobava en elles, cuan menos se pensase.

Va prometre don Quijote de fer lo que li s'aconsellava, en tota puntualitat, i aixina, se donà a continuació orde de que velase les armes en un corral gran que estava a un costat de la venda; i arreplegantles totes don Quijote, les ficà damunt d'una pica que junt a un pou estava i, embraçant la seua adarga, agarrà la seua llança, i en gentil continent se començà a passejar davant de la pica; i cuan començà el passeig començava a tancar la nit.

Va prometre don Quijote de fer lo que li s'aconsellava, en tota puntualitat, i aixina, se donà a continuació orde de que velase les armes en un corral gran que estava a un costat de la venda; i arreplegantles totes don Quijote, les ficà damunt d'una pica que junt a un pou estava i, embraçant la seua adarga, agarrà la seua llança, i en gentil continent se començà a passejar davant de la pica; i cuan començà el passeig començava a tancar la nit.

Contà el venter a tots els que estaven en la venda la demència del seu hostajat, la vela de les armes i la armasso de cavalleria que esperava. Admiràrense de tan estrany gènero de loquera i anaren a vorelo des de llunt, i veren que, en assossegà actitut, unes voltes se passejava; atres, arrimat a la seua llança, ficava els ulls en les armes, sense llevarlos d'elles per un bon espai. Acabà de tancar la nit; pero en tanta claror de la lluna, que podia competir en el que li la prestava; de manera, que tot cuant el novell cavaller fea era ben vist de tots. Li s'antoixà en açò a u dels arriers que estaven en la venda anar a donarli aigua a la seua rècua, i fon menester llevar les armes de don Quijote, que estaven damunt de la pica; el cual, veentlo aplegar, en veu alta li digue:

Contà el venter a tots els que estaven en la venda la demència del seu hostajat, la vela de les armes i la armasso de cavalleria que esperava. Admiràrense de tan estrany gènero de loquera i anaren a vorelo des de llunt, i veren que, en assossegà actitut, unes voltes se passejava; atres, arrimat a la seua llança, ficava els ulls en les armes, sense llevarlos d'elles per un bon espai. Acabà de tancar la nit; pero en tanta claror de la lluna, que podia competir en el que li la prestava; de manera, que tot cuant el novell cavaller fea era ben vist de tots. Li s'antoixà en açò a u dels arriers que estaven en la venda anar a donarli aigua a la seua rècua, i fon menester llevar les armes de don Quijote, que estaven damunt de la pica; el cual, veentlo aplegar, en veu alta li digue:

DE LO QUE LI SUCCEI AL NOSTRE CAVALLER CUAN IXQUE DE LA VENDA

DE LO QUE LI SUCCEI AL NOSTRE CAVALLER CUAN IXQUE DE LA VENDA

La del alba seria cuan don Quijote ixque de la venda tan content, tan gallart, tan entusiasmat per vore's ya armat cavaller, que el goig li rebentava per les cingles del cavall. Mes venintli a la memòria els consells del seu hoste entorn de les prevencions tan necessàries que havia de dur en ell, en especial la dels diners i camises, determinà tornar a sa casa i proveirse de tot, i de un escuder, fent conte de rebre a un llauraor vei seu, que era pobre i en fills, pero molt a propòsit pal ofici escuderil de la cavalleria. En este pensament guià a Rocinante en direccio a la seua aldea, el cual, casi coneguent la volença del seu amo, en tantes ganes escomençà a caminar, que pareixia que no ficava els peus en terra.

La del alba seria cuan don Quijote ixque de la venda tan content, tan gallart, tan entusiasmat per vore's ya armat cavaller, que el goig li rebentava per les cingles del cavall. Mes venintli a la memòria els consells del seu hoste entorn de les prevencions tan necessàries que havia de dur en ell, en especial la dels diners i camises, determinà tornar a sa casa i proveirse de tot, i d'un escuder, fent conte de rebre a un llauraor vei seu, que era pobre i en fills, pero molt a propòsit pal ofici escuderil de la cavalleria. En este pensament guià a Rocinante en direccio a la seua aldea, el cual, casi coneguent la volença del seu amo, en tantes ganes escomençà a caminar, que pareixia que no ficava els peus en terra.

No havia caminat molt, cuan li paregue que a mà dreta, de l'espessura d'un bosc que alli estava, eixien unes veus delicaes, com de persona que se queixava, i apenes les hague sentit, cuan digue:

No havia caminat molt, cuan li paregue que a mà dreta, de l'espessura d'un bosc que alli estava, eixien unes veus delicaes, com de persona que se queixava, i apenes les hague sentit, cuan digue:

- Gràcies done al cel per la merce que me fa, ya que en tanta prestea me fica davant ocasions a on yo puga complir en lo que dec a la meua professio, i a on puga agarrar el frut dels meus bons desijos. Estes veus, sense dupte, son d'algun menesteros o menesterosa, que ha menester el meu favor i ajuda.

- Gràcies done al cel per la merce que me fa, ya que en tanta prestea me fica davant ocasions a on yo puga complir en lo que dec a la meua professio, i a on puga agarrar el frut dels meus bons desijos. Estes veus, sense dupte, son d'algun menesteros o menesterosa, que ha menester el meu favor i ajuda.

- La llengua queta i els ulls desperts.

- La llengua queta i els ulls desperts.

I el chicon responia:

I el chicon responia:

- No hu fare una atra volta, senyor meu; per la passio de Dèu que no hu fare una atra vegà, i yo promet tindre d'aci en avant més conter en la rabera.

- No ho fare una atra volta, senyor meu; per la passio de Dèu que no ho fare una atra vegà, i yo promet tindre d'aci en avant més conter en la rabera.

I veent don Quijote lo que passava, en veu aïrà digue:

I veent don Quijote lo que passava, en veu aïrà digue:

- Descortes cavaller, mal pareix pendrela en qui defendre no se pot; pugeu en el vostre cavall i prengau la vostra llança – que tame tenia una llança arrimà a la carrasca a on estava ensogà la egua -, que yo vos fare conéixer ser de covarts lo que esteu fent.

- Descortes cavaller, mal pareix pendrela en qui defendre no se pot; pugeu en el vostre cavall i prengau la vostra llança – que tame tenia una llança arrimà a la carrasca a on estava ensogà la egua -, que yo vos fare conéixer ser de covarts lo que esteu fent.

El llauraor, que va vore sobre ell aquella figura plena d'armes brandant la llança sobre el seu rostre, se tingue per mort, i en bones paraules respongue:

El llauraor, que va vore sobre ell aquella figura plena d'armes brandant la llança sobre el seu rostre, se tingue per mort, i en bones paraules respongue:

- Senyor cavaller, este chic que estic castigant es un criat meu, que me servix guardant una manà d'ovelles que tinc en estos contorns, el cual es tan descuidat que cada dia me falta una; i perque castigue el seu descuit o truaneria, diu que hu faig per miserable, per no pagarli el salari que li dec, i per Dèu i la meua ànima que mentix.

- Senyor cavaller, este chic que estic castigant es un criat meu, que me servix guardant una manà d'ovelles que tinc en estos contorns, el cual es tan descuidat que cada dia me falta una; i perque castigue el seu descuit o truaneria, diu que ho faig per miserable, per no pagarli el salari que li dec, i per Dèu i la meua ànima que mentix.

- ¿”Mentix” davant de mi, roïn rufià? - digue don Quijote -. Pel sol que mos allumena que estic per traspassarvos de part a part en esta llança. Pagueuli immediatament sense més rèplica; si no, pel Dèu que mos governa que vos liquide i aniquile ara mateixa. Deslligueulo ya.

- ¿”Mentix” davant de mi, roïn rufià? - digue don Quijote -. Pel sol que mos allumena que estic per traspassarvos de part a part en esta llança. Pagueuli immediatament sense més rèplica; si no, pel Dèu que mos governa que vos liquide i aniquile ara mateixa. Deslligueulo ya.

El llauraor baixà el cap i, sense respondre paraula, deslligà al seu criat, al cual preguntà don Quijote que cuant li devia el seu amo. Ell digue que nòu mesos, a set reals cada mes. Feu el conter don Quijote i trobà que montaven setanta tres reals, i li digue al llauraor que al moment els pagara, si no volia morir per això. Respongue el medros vilà que tal com estaven les coses i pel jurament que havia fet – i encà no havia jurat res -, que no eren tants; perque li se tenien que descontar tres parells de sabates que li havia donat, i un real de dos sagnies que li havien fet cuan estava dolent.

El llauraor baixà el cap i, sense respondre paraula, deslligà al seu criat, al cual preguntà don Quijote que cuant li devia el seu amo. Ell digue que nòu mesos, a set reals cada mes. Feu el conter don Quijote i trobà que montaven setanta tres reals, i li digue al llauraor que al moment els pagara, si no volia morir per això. Respongue el medros vilà que tal com estaven les coses i pel jurament que havia fet – i encà no havia jurat res -, que no eren tants; perque li se tenien que descontar tres parells de sabates que li havia donat, i un real de dos sagnies que li havien fet cuan estava dolent.

- Bè està tot açò – replicà don Quijote -; pero que se queden les sabates i les sagnies pels assots que sense culpa li haveu donat; que si ell trencà la pell de les sabates que pagareu, vós li haveu trencat la del seu cos; i si li trague el barber sanc estant dolent, vós en sanitat li la haveu tret; aixina que, per esta part, no vos deu res.

- Bè està tot açò – replicà don Quijote -; pero que se queden les sabates i les sagnies pels assots que sense culpa li haveu donat; que si ell trencà la pell de les sabates que pagareu, vós li haveu trencat la del seu cos; i si li trague el barber sanc estant dolent, vós en sanitat li la haveu tret; aixina que, per esta part, no vos deu res.

- El mal està, senyor cavaller, en que no tinc aci diners: Que se'n vinga Andrés en mi a ma casa, que yo li'ls pagare un real damunt de un atre.

- El mal està, senyor cavaller, en que no tinc aci diners: Que se'n vinga Andrés en mi a ma casa, que yo li'ls pagare un real damunt d'un atre.

- ¿Anarme'n yo en ell – digue el chicon -?. ¡Mal any! No, senyor, ni pensaro; perque en vore's a soles me despellotarà com a un San Bartolomé.

- ¿Anarme'n yo en ell – digue el chicon -?. ¡Mal any! No, senyor, ni pensaro; perque en vore's a soles me despellotarà com a un San Bartolomé.

- No farà tal cosa – replicà don Quijote -: Es pròu que yo li hu mane pa que me tinga respecte; i en que ell me hu jure per la llei de cavalleria que ha recibit, el deixare anar lliure i assegurare la paga.

- No farà tal cosa – replicà don Quijote -: Es pròu que yo li ho mane pa que me tinga respecte; i en que ell me ho jure per la llei de cavalleria que ha recibit, el deixare anar lliure i assegurare la paga.

- Mire la vostra merce, senyor, lo que diu – digué el chic -; que el meu amo no es cavaller ni ha recibit ninguna orde de cavalleria; que es Juan Haldudo el ric, el vei del Quintanar.

- Mire la vostra merce, senyor, lo que diu – digué el chic -; que el meu amo no es cavaller ni ha recibit ninguna orde de cavalleria; que es Juan Haldudo el ric, el vei del Quintanar.

- Importa pòc açò – respongué don Quijote -; que entre Haldudos pot haver cavallers; i ademés, que cada u es fill de les seues obres.

- Importa pòc açò – respongué don Quijote -; que entre Haldudos pot haver cavallers; i ademés, que cada u es fill de les seues obres.

[[Categoria:Noveles en castellà|Quixot]]

[[Categoria:Noveles en castellà|Quixot]]

[[Categoria:Obres de Miguel de Cervantes]]

[[Categoria:Obres de Miguel de Cervantes]]

[[Categoria:Obres lliteràries del segle XVII]]

[[Categoria:Obres lliteràries del sigle XVII]]