Canvis

CAPITUL I: QUE TRACTA DE LA CONDICIÓ I EIXERCICI DEL FAMÓS FIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA

CAPITUL I: QUE TRACTA DE LA CONDICIÓ I EIXERCICI DEL FAMÓS FIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA

En un lloc de la Mancha que no vullc enrecordarme com li diuen, no fa molt de temps que vivia un fidalgo dels de llança en astellers, adarga antiga, rossi flac i llebrer corredor. Una olla d'alguna cosa mes de vaca que de molto, salpico les més nits, dols i crebants els dissabtes, llentilles els divendres, algun colomi de propina els dumenges, consumien les tres parts de la seua facenda. El restant d'ella concloïen en saig de pany, calces de vellut pa les festes, en les seues pantofles de lo mateix, i els dies d'entre semana s'honrava en el seu drap de lo més fi.

En un lloc de la Mancha que no vullc enrecordarme com li diuen, no fa molt de temps que vivia un fidalgo dels de llança en astellers, adarga antiga, rossi flac i llebrer corredor. Una olla d'alguna cosa més de vaca que de molto, salpico les més nits, dols i crebants els dissabtes, llentilles els divendres, algun colomi de propina els dumenges, consumien les tres parts de la seua facenda. El restant d'ella concloïen en saig de pany, calces de vellut pa les festes, en les seues pantofles de lo mateix, i els dies d'entre semana s'honrava en el seu drap de lo més fi.

Tenia en sa casa un ama que passava dels cuaranta, i una neboda que no aplegava als vint, i un mosso de camp i plaça, que aixina ensellava el rossi com prenia la podadora.

Tenia en sa casa un ama que passava dels cuaranta, i una neboda que no aplegava als vint, i un mosso de camp i plaça, que aixina ensellava el rossi com prenia la podadora.

Frisava l'edat del nostre fidalgo en els cincuanta anys: era de complexio massiça, sec de carns, eixut de cara, gran matinejador i amic de la caça.

Frisava l'edat del nostre fidalgo en els cincuanta anys: era de complexio massiça, sec de carns, eixut de cara, gran matinejador i amic de la caça.

Imaginàvase el pobre ya coronat pel valor del seu braç, per lo menys, de l'imperi de Trapisonda; i aixina, en estos tan agradables pensaments, portat de l'estrany gust que en ells sentia, se donà presa a ficar en efecte lo que desijava.

Imaginàvase el pobre ya coronat pel valor del seu braç, per lo menys, de l'imperi de Trapisonda; i aixina, en estos tan agradables pensaments, portat de l'estrany gust que en ells sentia, se donà presa a ficar en efecte lo que desijava.

I lo primer que feu va ser netejar unes armes que havien segut de sos besyayos, que, invadides d'ori i plenes de verdet, llarcs sigles fea que estaven ficaes i olvidaes en un racó.

I lo primer que feu va ser netejar unes armes que havien segut de sos besyayos, que, invadides d'ori i plenes de verdet, llarcs sigles fea que estaven ficaes i olvidaes en un racó.

Les netejà i adobà lo millor que pogue, pero va vore que tenien una gran marra, i era que no tenien celà d'encaix , sino morrio simple; mes este impediment el superà el seu ingeni, perque de cartons va fer un arreu de mija celà, que, encaixà en el morrio, feen una apariència de celà sancera.

Les netejà i adobà lo millor que pogue, pero va vore que tenien una gran marra, i era que no tenien celà d'encaix , sino morrio simple; més este impediment el superà el seu ingeni, perque de cartons va fer un arreu de mija celà, que, encaixà en el morrio, feen una apariència de celà sancera.

Es veritat que per provar si era forta i podia estar al risc d'una gavinetà, trague la seua espasa i li pegà dos colps, i en el primer i en un punt desfeu lo que havia fet en una semana; i no deixà de pareixerli mal la facilitat en que l'havia fet trossos, i, p'assegurarse d'este perill, la tornà a fer de nou, ficantli unes barres de ferro per dins, de tal manera que ell quedà satisfet de la seua fortalea; i, sense voler fer nova experiència d'ella, la diputà i tingue per celà finissima d'encaix.

Es veritat que per provar si era forta i podia estar al risc d'una gavinetà, trague la seua espasa i li pegà dos colps, i en el primer i en un punt desfeu lo que havia fet en una semana; i no deixà de pareixerli mal la facilitat en que l'havia fet trossos, i, p'assegurarse d'este perill, la tornà a fer de nou, ficantli unes barres de ferro per dins, de tal manera que ell quedà satisfet de la seua fortalea; i, sense voler fer nova experiència d'ella, la diputà i tingue per celà finissima d'encaix.

En acabant, anà a vore el seu rossi, i, encà que tenia mes cuarts que un real i mes taches que el cavall de Gonela, que tantum pellis et ossa fuit, li paregue que ni el Bucèfal de Aleixandre ni Babieca el del Cid en ell s'igualaven.

En acabant, anà a vore el seu rossi, i, encà que tenia més cuarts que un real i més taches que el cavall de Gonela, que tantum pellis et ossa fuit, li paregue que ni el Bucèfal de Aleixandre ni Babieca el del Cid en ell s'igualaven.

Cuatre dies li se passaren en imaginar quin nòm li ficaria; perque, segons se dia ad ell mateixa, no era rao que cavall de cavaller tan famos, i tan bò per ell mateix, estiguera sense nòm conegut; i aixina, procurava acoplàrlilo de manera que declarara qui havia segut ans que fora de cavaller errant, i lo que era ara; ya que era molt raonable que, mudant el seu senyor d'estat, mudara ell tame el nòm, i se'l ficara famos i d'estrèpit, com convenia a la nova orde i al nou eixercici que ya professava.

Cuatre dies li se passaren en imaginar quin nòm li ficaria; perque, segons se dia ad ell mateixa, no era rao que cavall de cavaller tan famos, i tan bò per ell mateix, estiguera sense nòm conegut; i aixina, procurava acoplàrlilo de manera que declarara qui havia segut ans que fora de cavaller errant, i lo que era ara; ya que era molt raonable que, mudant el seu senyor d'estat, mudara ell tame el nòm, i se'l ficara famos i d'estrèpit, com convenia a la nova orde i al nou eixercici que ya professava.

I aixina, despues de molts nòms que formà, borrà i llevà, afegi, desfeu i tornà a fer en la seua memòria i imaginacio, al remat li vingue a dir Rocinante: nòm, al seu paréixer alt, sonor i significatiu de lo que havia segut cuan fon rossi, ans de lo que ara era, que era el primer de tots els rossins del mon.

I aixina, despues de molts nòms que formà, borrà i llevà, afegi, desfeu i tornà a fer en la seua memòria i imaginacio, al remat li vingue a dir Rocinante: nòm, al seu paréixer alt, sonor i significatiu de lo que havia segut cuan fon rossi, ans de lo que ara era, que era el primer de tots els rossins del mon.

Netes, per tant, les seues armes, fet del morrio celà, ficat nom al seu rossi i confirmantse ad ell mateixa, se donà a entendre que no li faltava atra cosa sino buscar una dama de qui enamorarse; perque el cavaller errant sense amors era abre sense fulles i sense frut i cos sense ànima.

Netes, per tant, les seues armes, fet del morrio celà, ficat nom al seu rossi i confirmantse ad ell mateixa, se donà a entendre que no li faltava atra cosa sino buscar una dama de qui enamorarse; perque el cavaller errant sense amors era abre sense fulles i sense frut i cos sense ànima.

Diasse a si mateix: -Si yo, pels mals dels meus pecats , o per la meua bona sort, me trobe per ahi en algun jagant, com d'ordinari li'ls succeïx als cavallers errants, i el derribe d'un embat, o el partixc per la mitat del cos, o, finalment, el venç i el rendixc, ¿no serà be tindrer a qui enviarlo presentat i que entre i s'estacone de genolls davant de ma dolça senyora, i diga en veu humilia i rendit?: Yo, senyora, soc el jagant Caraculiambro, senyor de la insula Malindrania, a qui va véncer en singular batalla el mai com es deu alabat cavaller don Quijote de la Mancha, qui me manà que me presentara davant de la vostra merce, pa que la vostra grandea disponga de mi com li parega.

Diasse a si mateix: -Si yo, pels mals dels meus pecats , o per la meua bona sort, me trobe per ahi en algun jagant, com d'ordinari li'ls succeïx als cavallers errants, i el derribe d'un embat, o el partixc per la mitat del cos, o, finalment, el venç i el rendixc, ¿no serà be tindrer a qui enviarlo presentat i que entre i s'estacone de genolls davant de ma dolça senyora, i diga en veu humilia i rendit?: Yo, senyora, soc el jagant Caraculiambro, senyor de la insula Malindrania, a qui va véncer en singular batalla el mai com es deu alabat cavaller don Quijote de la Mancha, qui me manà que me presentara davant de la vostra merce, pa que la vostra grandea disponga de mi com li parega.

¡Oh, com se folgà el nostre bon cavaller cuan hague fet este discurs, i mes cuan trobà a qui donar nòm de sa dama. I fon, a lo que se creu, que en un lloc prop del seu, havia una mossa llauraora de molt bon pareixer, de qui ell en un temps anava enamorat, encara que, segons s'enten, ella mai heu va saber, ni li donà prova d'allò.

¡Oh, com se folgà el nostre bon cavaller cuan hague fet este discurs, i més cuan trobà a qui donar nòm de sa dama. I fon, a lo que se creu, que en un lloc prop del seu, havia una mossa llauraora de molt bon pareixer, de qui ell en un temps anava enamorat, encara que, segons s'enten, ella mai heu va saber, ni li donà prova d'allò.

Diasse Aldonza Lorenzo, i li paregue bè donarli titul de senyora dels seus pensaments; i, buscantli nòm que no desdiguera molt del seu, i que tirase i s'encaminase al de princesa i gran senyora, vingue a dirli Dulcinea del Toboso, perque era natural del Toboso; nòm, al seu pareixer, music i peregri i significatiu, com tots els demes que ad ell i a les seues coses havia posat.

Diasse Aldonza Lorenzo, i li paregue bè donarli titul de senyora dels seus pensaments; i, buscantli nòm que no desdiguera molt del seu, i que tirase i s'encaminase al de princesa i gran senyora, vingue a dirli Dulcinea del Toboso, perque era natural del Toboso; nòm, al seu pareixer, music i peregri i significatiu, com tots els demes que ad ell i a les seues coses havia posat.

Fetes, per tant, estes prevencions, no vullgue aguardar més temps a ficar en efecte el seu pensament, apurantlo la falta que ell pensava que fea en lo món la seua tardança, segons eren els agravis que pensava desfer, torts que desentortar, senserraons que esmenar, i abusos que millorar i deutes que satisfer.

Fetes, per tant, estes prevencions, no vullgue aguardar més temps a ficar en efecte el seu pensament, apurantlo la falta que ell pensava que fea en lo món la seua tardança, segons eren els agravis que pensava desfer, torts que desentortar, senserraons que esmenar, i abusos que millorar i deutes que satisfer.

I aixina, sense donar part a persona alguna de la seua intencio, i sense que ningu el vera, una matinà, ans que se fera de dia, que era un dels calorosos del mes de juliol, s'armà de totes les seues armes, pujà damunt de Rocinante, duent ficà la seua mal composta celà, embraçà la seua adarga, prengue la seua llança, i, per la porta falsa d'un corral, ixque al camp en grandissim content i goig de vore en cuanta facilitat havia donat principi al seu bon desig.

I aixina, sense donar part a persona alguna de la seua intencio, i sense que ningu el vera, una matinà, ans que se fera de dia, que era un dels calorosos del més de juliol, s'armà de totes les seues armes, pujà damunt de Rocinante, duent ficà la seua mal composta celà, embraçà la seua adarga, prengue la seua llança, i, per la porta falsa d'un corral, ixque al camp en grandissim content i goig de vore en cuanta facilitat havia donat principi al seu bon desig.

Mes, apenes se va vore en el camp, cuan el assaltà un pensament terrible, i tal, que per poc el fera deixar la començà empresa; i fon que li vingue a la memòria que no havia segut armat cavaller, i que conforme a la llei de cavalleria, ni podia ni devia pendre armes en ningun cavaller; i, en cas de que hu fera, havia de dur armes blanques, com novell cavaller, sense empresa en el escut, hasta que pel seu esforç la guanyara.

Mes, apenes se va vore en el camp, cuan el assaltà un pensament terrible, i tal, que per poc el fera deixar la començà empresa; i fon que li vingue a la memòria que no havia segut armat cavaller, i que conforme a la llei de cavalleria, ni podia ni devia pendre armes en ningun cavaller; i, en cas de que hu fera, havia de dur armes blanques, com novell cavaller, sense empresa en el escut, hasta que pel seu esforç la guanyara.

Estos pensaments li feren titubejar en el seu propòsit; mes, podent més la seua loquera que atra rao, decidi ferse armar cavaller del primer en qui topara, a imitacio d'atres molts que aixina heu feren, segons ell havia llegit en els llibres que d'eixa manera tenien costum de fero.

Estos pensaments li feren titubejar en el seu propòsit; mes, podent més la seua loquera que atra rao, decidi ferse armar cavaller del primer en qui topara, a imitacio d'atres molts que aixina heu feren, segons ell havia llegit en els llibres que d'eixa manera tenien costum de fero.

I, dient açò, anà a agarrar el estrep a don Quijote, el cual desmontà en molta dificultat i treball, com aquell que en tot aquell dia no s'havia desdejunat.

I, dient açò, anà a agarrar el estrep a don Quijote, el cual desmontà en molta dificultat i treball, com aquell que en tot aquell dia no s'havia desdejunat.

Digue en acabant a l'hoste que tinguera molt de conter en el seu cavall, perque era la millor peça que menjava pa en lo mon.

Digue en acabant a l'hoste que tinguera molt de conter en el seu cavall, perque era la millor peça que menjava pa en lo mon.

El mirà el venter, i no li paregue tan bo com don Quijote dia, ni encara la mitat; i, acomodantlo en la cavalleriça, tornà a vore lo que el seu hostajat manava, al cual estaven desarmant les donzelles, que ya s'havien reconciliat en ell; les cuals, encà que li havien llevat el peto i el espalar, mai saberen ni pogueren desencaixarli la gola, ni llevarli la contrafeta celà, que duya nyugà en unes cintes verdes, i era menester tallarles, per no poderse llevar els nyucs; mes ell no el vullgue consentir de ninguna manera, i aixina, se quedà tota aquella nit en la celà ficà, que era la mes graciosa i estranya figura que se poguera pensar; i, al desarmarlo, com ell s'imaginava que aquelles dutes i portaes dònes que el desarmaven eren algunes principals senyores i dames d'aquell castell, lis digue en molt de donaire:

El mirà el venter, i no li paregue tan bo com don Quijote dia, ni encara la mitat; i, acomodantlo en la cavalleriça, tornà a vore lo que el seu hostajat manava, al cual estaven desarmant les donzelles, que ya s'havien reconciliat en ell; les cuals, encà que li havien llevat el peto i el espalar, mai saberen ni pogueren desencaixarli la gola, ni llevarli la contrafeta celà, que duya nyugà en unes cintes verdes, i era menester tallarles, per no poderse llevar els nyucs; més ell no el vullgue consentir de ninguna manera, i aixina, se quedà tota aquella nit en la celà ficà, que era la més graciosa i estranya figura que se poguera pensar; i, al desarmarlo, com ell s'imaginava que aquelles dutes i portaes dònes que el desarmaven eren algunes principals senyores i dames d'aquell castell, lis digue en molt de donaire:

Mai va ser un cavaller

Mai va ser un cavaller

Va prometre don Quijote de fer lo que li s'aconsellava, en tota puntualitat, i aixina, se donà a continuació orde de que velase les armes en un corral gran que estava a un costat de la venda; i arreplegantles totes don Quijote, les ficà damunt d'una pica que junt a un pou estava i, embraçant la seua adarga, agarrà la seua llança, i en gentil continent se començà a passejar davant de la pica; i cuan començà el passeig començava a tancar la nit.

Va prometre don Quijote de fer lo que li s'aconsellava, en tota puntualitat, i aixina, se donà a continuació orde de que velase les armes en un corral gran que estava a un costat de la venda; i arreplegantles totes don Quijote, les ficà damunt d'una pica que junt a un pou estava i, embraçant la seua adarga, agarrà la seua llança, i en gentil continent se començà a passejar davant de la pica; i cuan començà el passeig començava a tancar la nit.

Contà el venter a tots els que estaven en la venda la demència del seu hostajat, la vela de les armes i la armasso de cavalleria que esperava. Admiràrense de tan estrany gènero de loquera i anaren a vorelo des de llunt, i veren que, en assossegà actitut, unes voltes se passejava; atres, arrimat a la seua llança, ficava els ulls en les armes, sense llevarlos d'elles per un bon espai. Acabà de tancar la nit; pero en tanta claror de la lluna, que podia competir en el que li la prestava; de manera, que tot cuant el novell cavaller fea era ben vist de tots. Li s'antoixà en açò a u dels arriers que estaven en la venda anar a donarli aigua a la seua rècua, i fon menester llevar les armes de don Quijote, que estaven damunt de la pica; el cual, veentlo aplegar, en veu alta li digue:

Contà el venter a tots els que estaven en la venda la demència del seu hostajat, la vela de les armes i la armasso de cavalleria que esperava. Admiràrense de tan estrany gènero de loquera i anaren a vorelo des de llunt, i veren que, en assossegà actitut, unes voltes se passejava; atres, arrimat a la seua llança, ficava els ulls en les armes, sense llevarlos d'elles per un bon espai. Acabà de tancar la nit; pero en tanta claror de la lluna, que podia competir en el que li la prestava; de manera, que tot cuant el novell cavaller fea era ben vist de tots. Li s'antoixà en açò a u dels arriers que estaven en la venda anar a donarli aigua a la seua rècua, i fon menester llevar les armes de don Quijote, que estaven damunt de la pica; el cual, veentlo aplegar, en veu alta li digue:

¡Oh, tu, sigues qui sigues, atrevit cavaller, que vas a tocar les armes del mes valeros errant que mai se cenyi espasa!. Mira lo que fas i no les toques, si no vols deixar la vida en pago del teu atreviment.

¡Oh, tu, sigues qui sigues, atrevit cavaller, que vas a tocar les armes del més valeros errant que mai se cenyi espasa!. Mira lo que fas i no les toques, si no vols deixar la vida en pago del teu atreviment.

No se curà el arrier d'estes raons – i fora millor que se curara, perque haguera segut curarse en salut – sino que, travant de les correges, les enrefilà a una gran distància d'ell. Lo cual, vist per don Quijote, alçà els ulls al cel i, ficat el pensament – a lo que paregue – en sa senyora Dulcinea, digue:

No se curà el arrier d'estes raons – i fora millor que se curara, perque haguera segut curarse en salut – sino que, travant de les correges, les enrefilà a una gran distància d'ell. Lo cual, vist per don Quijote, alçà els ulls al cel i, ficat el pensament – a lo que paregue – en sa senyora Dulcinea, digue:

Socorreume, senyora meua, en este primer ultrage que ad este vostre avassallat pit li s'oferix; no me defallixca en este primer trànsit el vostre favor i ampar.

Socorreume, senyora meua, en este primer ultrage que ad este vostre avassallat pit li s'oferix; no me defallixca en este primer trànsit el vostre favor i ampar.

En això cobrà, al seu pareixer, tant de ànimo, que si el acometeren tots els arriers del mon, no tornara el peu arrere. Els companyers dels ferits, que aixina els veren, començaren des de llunt a ploure pedres sobre don Quijote, el cual, lo millor que podia, se protegia en la seua adarga, i no s'atrevia a apartarse de la pica per no desamparar les armes. El venter donava veus pa que el deixaren, perque ya lis havia dit que estava loco, i que per loco se lliuraria encara que els matase a tots. Tame don Quijote les donava majors, Dientlis deslleals i traïdors, i que el senyor del castell era un malfaener i mal naixcut cavaller, pos de tal manera consentia que es tractaren els cavallers errants, i que si ell haguera recibit la orde de cavalleria, que ell li donaria a entendre la seua perfidia: - Pero de vosatros, grossera i baixa canalla, no faig ningun cas; tireu, aplegueu, vingau i ofengaume en cuant poguereu; que vosatros voreu el pago que teniu pel vostre desgavell i demasia.

En això cobrà, al seu pareixer, tant de ànimo, que si el acometeren tots els arriers del mon, no tornara el peu arrere. Els companyers dels ferits, que aixina els veren, començaren des de llunt a ploure pedres sobre don Quijote, el cual, lo millor que podia, se protegia en la seua adarga, i no s'atrevia a apartarse de la pica per no desamparar les armes. El venter donava veus pa que el deixaren, perque ya lis havia dit que estava loco, i que per loco se lliuraria encara que els matase a tots. Tame don Quijote les donava majors, Dientlis deslleals i traïdors, i que el senyor del castell era un malfaener i mal naixcut cavaller, pos de tal manera consentia que es tractaren els cavallers errants, i que si ell haguera recibit la orde de cavalleria, que ell li donaria a entendre la seua perfidia: - Pero de vosatros, grossera i baixa canalla, no faig ningun cas; tireu, aplegueu, vingau i ofengaume en cuant poguereu; que vosatros voreu el pago que teniu pel vostre desgavell i demasia.

Dia açò en tant de briu i corpenta, que infongue un terrible temor en els que el acometien; i tant per açò com per les argumentacions del venter, li deixaren de tirar, i ell deixà retirar als ferits i tornà a la vela de les seues armes en la mateixa quetut i assossec que al principi.

Dia açò en tant de briu i corpenta, que infongue un terrible temor en els que el acometien; i tant per açò com per les argumentacions del venter, li deixaren de tirar, i ell deixà retirar als ferits i tornà a la vela de les seues armes en la mateixa quetut i assossec que al principi.

No li paregueren bè al venter les burles del seu hostajat, i determinà abreviar i donarli la negra orde de cavalleria cuant antes, ans de que un atra desgràcia succeïra. I aixina, aplegant ad ell, se disculpà de la insolència que aquella gent baixa en ell havia tengut, sense que ell sabera cosa alguna; pero que ben castigats estaven pel seu atreviment. Li digue com ya li havia dit que en aquell castell no n'hi havia capella, i pa lo que restava per fer tampoc era necessària; que tot el toc de quedar armat cavaller consistia en la bascollà i la espalà, segons ell tenia noticia del cerimonial de la orde, i que açò en mitat d'un camp es podia fer, i que ya havia complit en lo que tocava al velar de les armes, que en nomes dos hores de vela es complia, i mes encara perque ell havia estat més de quatre.

No li paregueren bè al venter les burles del seu hostajat, i determinà abreviar i donarli la negra orde de cavalleria cuant antes, ans de que un atra desgràcia succeïra. I aixina, aplegant ad ell, se disculpà de la insolència que aquella gent baixa en ell havia tengut, sense que ell sabera cosa alguna; pero que ben castigats estaven pel seu atreviment. Li digue com ya li havia dit que en aquell castell no n'hi havia capella, i pa lo que restava per fer tampoc era necessària; que tot el toc de quedar armat cavaller consistia en la bascollà i la espalà, segons ell tenia noticia del cerimonial de la orde, i que açò en mitat d'un camp es podia fer, i que ya havia complit en lo que tocava al velar de les armes, que en nomes dos hores de vela es complia, i més encara perque ell havia estat més de quatre.

Tot se'l cregue don Quijote, i digue que ell estava dispost a obedirlo, i que concloguera en la major brevetat possible; perque si fora acomes una atra volta i se vera armat cavaller, no pensava deixar persona viva en el castell, excepte aquelles que ell li manara, a les cuals pel seu respecte deixaria.

Tot se'l cregue don Quijote, i digue que ell estava dispost a obedirlo, i que concloguera en la major brevetat possible; perque si fora acomes una atra volta i se vera armat cavaller, no pensava deixar persona viva en el castell, excepte aquelles que ell li manara, a les cuals pel seu respecte deixaria.

Advertit i medros d'açò el castellà, dugue seguidament un llibre a on assentava la palla i la pamella que donava als arriers, i en un cabet de vela que li portà un chicon, i en les dos ya dites donzelles, s'aplegà a on don Quijote estava, al cual manà clavarse de genolls; i, llegint en el seu manual – com que dia alguna devota oracio -, a mitan llegenda alçà la mà i li pegà en el coll un bon colp, i en acabant, en la seua mateixa espasa, una gentil espalà, sempre murmurant entre dents, com si estiguera resant. Fet açò, manà a una d'aquelles dames que li cenyira la espasa, la cual va fero en molta desenvoltura i discrecio, perque no fon menester poca pa no esclatar de riure a cada punt de les cerimònies; pero les proees que ya havien vist del novell cavaller lis tenien el riure a ralla. Al cenyirli la espasa digue la bona senyora:

Advertit i medros d'açò el castellà, dugue seguidament un llibre a on assentava la palla i la pamella que donava als arriers, i en un cabet de vela que li portà un chicon, i en les dos ya dites donzelles, s'aplegà a on don Quijote estava, al cual manà clavarse de genolls; i, llegint en el seu manual – com que dia alguna devota oracio -, a mitan llegenda alçà la mà i li pegà en el coll un bon colp, i en acabant, en la seua mateixa espasa, una gentil espalà, sempre murmurant entre dents, com si estiguera resant. Fet açò, manà a una d'aquelles dames que li cenyira la espasa, la cual va fero en molta desenvoltura i discrecio, perque no fon menester poca pa no esclatar de riure a cada punt de les cerimònies; pero les proees que ya havien vist del novell cavaller lis tenien el riure a ralla. Al cenyirli la espasa digue la bona senyora: