Dret públic

El dret públic és la part de l’ordenament jurídic que regula les relacions entre les persones o entitats privades en els òrguens que ostenten el poder públic quan estos últims actuen en eixercici de les seues llegítimes potestats públiques (jurisdiccionals, administratives, segons la naturalea de l’orgue que les eixercix) i d’acort en el procediment llegalment establit, i dels òrguens de l’Administració Pública entre ells. Eixemple: quan un assessí va solt pel carrer, és un perill per a la societat, i per això pren interés social.

La característica del dret públic és que els seus mandats no estan subjectes a l’autonomia de la voluntat que pogueren eixercir les parts, és dir, no poden ser modificats per les parts en us llegítim de la seua autonomia de la voluntat. Són mandats «irrenunciables i obligatoris», en virtut de ser mandats en una relació de subordinació per l’Estat (en eixercici llegítim del seu principi d’imperi). La justificació és que deuen ser acatats per tota la població.

També s’ha definit el dret públic com a la part de l’ordenament jurídic que regula les relacions de supra ordenació i de subordinació entre l’Estat i els particulars i les relacions de suprasubordinació, de subordinació i de coordinació dels òrguens i divisions funcionals de l’Estat entre ells. El dret públic és portat a terme a través de les normes que el conformen.

Característiques

Tradicionalment, el dret s’ha dividit en les categories de dret públic i de dret privat. No obstant, eixa divisió ha segut àmpliament criticada i en l’actualitat no té tanta força, davant de l’aparició de parceles de l’ordenament jurídic en les que les diferències entre lo públic i lo privat no són tan evidents. Encara que generalment el dret públic fa referència a les normes que ordenen i regulen els òrguens públics (estatals) entre ells, i entre els privats i públics.

Ademés, habitualment se sol definir el dret públic per contraposició al dret privat. No obstant, s’ha estimat que la classificació o distinció entre dret públic i privat se deu prendre en prudència, ya que es considera poc atractiva des del punt de vista científic.

Com a diferències entre dret privat i dret públic se solen mencionar les següents:

• Mentres que en el dret públic predominaria l’heteronomia i les normes de tall imperatiu o obligatori, en el dret privat se faria prevaldre l’autocomposició dels interessos en conflicte i les normes de tall dispositiu (normes que actuen en el cas que no hi haguera acort o disposició contractual prèvia entre les parts implicades).
• Les parts en el dret privat se suponen relacionades en posicions de igualtat, almanco teòrica. La típica relació de dret públic, en canvi, estaria marcada per una desigualtat derivada de la posició soberana o imperium en que apareix revestit el o els organismes públics (poder públics) que en ella intervé.
• Se diu que les normes de dret privat tendirien a favorir els interessos particulars dels individus, mentres que en les normes de dret públic estarien presidides per la consecució d’algun interés públic.

Crítiques

S’ha criticat que definir el dret públic com a allò que «no és» té certes inconsistències llògiques. Per eixemple, el terme «dret constitucional» no és equivalent al terme «dret públic» i res nos diu sobre el contingut del dret públic; lo mateix passa si reemplacem «dret constitucional» en el terme «dret privat».

L’idea tradicional, i molt difosa, de que en el dret privat prima l’autonomia de la voluntat i que en el dret públic ella no prima, seria inexacta, estimant-se que pertanydria a nocions autoritàries, no lliberals, del passat. Dir que el dret públic no està tenyit d’autonomia de la persona implicaria dir que l’Estat podria reprochar la manera de vestir, les preferències deportives, religioses, sexuals, artístiques, etc.

L’autonomia personal és una llínea mestra en dret públic per ser una de les bases mateixes de l’Estat de dret, en una noció lliberal de societat, és dir, en casi la totalitat dels països del món.

L’idea molt difosa de que el dret privat està majorment regit per l’igualtat davant de la llei i que el dret públic no, també és considerada falsa. El principi d’igualtat prové de l’idea d’individualisme. És també part dels fonaments de l’Estat lliberal i és lo que determinà que «un home, un vot», o que som tots iguals davant de la llei, que l’igualtat és la base de l’impost (o de les «càrregues públiques», com indica la Declaració dels drets de l’home i del Ciutadà). Igualtat de gènero, de raça, de religió, d’orige, igualtat d’accés a la jurisdicció, als càrrecs públics, etc.

La distinció que, entre dret públic i dret privat, sol fer-se des d’una lectura de tipo processalista, senyalant que el dret privat és més autocompositiu que el dret públic (que és més heterocompositiu), seria un argument que ignora completament el dret de fons, mostrant una noció purament processal del fenomen jurídic. Per atra banda, seria necessari tindre present que el procediment administratiu, la mediació penal, l’arbitrage internacional, són mecanismes autocompositius de dret públic.

Finalment, s’ha criticat la definició del dret públic des de l'imperium. En general s’estima que no s’explica qué es vol dir en això, especialment a través de l’argument de que «l’Estat ho pot tot» en eixercici del poder polític.

L’Estat de policia tot ho podia en la «polis» (ciutat-estat), posteriorment se varen excloure de la «policia» les relacions internacionals i la facenda, quedant com a activitat administrativa interna. Sorgida la doctrina de la divisió de poders se va excloure del concepte de policia l’activitat llegislativa i la judicial. Posteriorment, en el principi de llegalitat en l’Estat de dret modern se va conseguir sometre la coacció directa al compliment de regles preestablides. En conseqüència, tant l’Estat com els particulars actuen segons autorisacions, prohibicions, permissions i obligacions provinents de l’ordenament jurídic.

Per lo anterior, s’ha sostengut que se deu definir el dret públic per allò que «és» i no per allò que «no és». El dret públic, per tant, seria aquell que regula les relacions dels òrguens i divisions funcionals de l’Estat entre ells i en els particulars.

Matèries o branques del dret públic

El dret públic regula un gran número de matèries corresponents a l’Administració i l’Estat, la seua organisació, competències i, en general, el funcionament dels òrguens constitucionals, els drets fonamentals drets constitucionalment reconeguts i nos proveïx de garanties constitucionals davant de les intromissions dels poders públics a les llibertats, drets i garanties individuals (dret constitucional); l’Administració pública, a nivell intern o nacional, i la seua actuació a través del procediment administratiu comú o els distints procediments especials (dret administratiu); i abraça també atres matèries en caràcter supranacional (dret internacional públic), o internes molt específiques (dret electoral, dret parlamentari).

Aixina mateix, també s’inclou el dret penal, com el dret processal orgànic i procedimental (sense perjuí de certes matèries, a on pot primar l’autonomia de les parts), el dret financer i dret tributari i algunes matèries del dret laboral i de seguritat social (infraccions i sancions de l'orde social, per eixemple).

Està compost pel dret constitucional, el dret administratiu, el dret internacional públic, el dret tributari, el dret penal i algunes matèries molt específiques com el dret presupostari o el dret territorial.

Per atra banda, l’ordenament jurídic sol tindre «esguitons» de dret públic: el nomenat orde públic, que establix llímits a l’autonomia de la voluntat.

Principis del dret públic

Els principis del dret públic poden variar d’un Estat a un atre. no obstant, la doctrina jurídica moderna n’ha establit dos de manera pràcticament unànime: el principi de llegalitat, és dir, sometre l’Estat al compliment de l'ordenament jurídic, i tots els principis per al manteniment del desenroll de l’Estat democràtic, és dir, que permeten la major realisació espiritual i material possible.

Tradicionalment els principis de dret públic se solen contraposar en els principis d’autonomia de la voluntat i d’igualtat de parts del dret privat.

Principi de llegalitat

Es un principi fonamental del dret públic conforme al qual tot eixercici de potestats deu sustentar-se en normes jurídiques que determinen un orgue competent i un conjunt de matèries que cauen en la seua jurisdicció. Per esta raó se diu que el principi de llegalitat garantisa la seguritat jurídica.

Potestat d’imperi

L’Estat i els seus òrguens, en les seues relacions en els particulars dins del dret públic, no actua situat dins d’un pla d’igualtat, sino en u de desigualtat, derivat de la posició soberana o imperium en que apareix revestit, eixercint una potestat pública.