Edició de «Edat Mija»

[[File:Carcassonne JPG01.jpg|thumb|dreta|300px|La ciutat migeval de Carcasona en [[França]]]]
L''''Edat Mija''' és el periodo de l'història [[Europa|europea]] que transcorre des de la desintegració de l'[[Imperi Romà d'Occident]], en el [[sigle V]], fins al [[sigle XV]].

El seu començament se situa tradicionalment en l'any [[476]] en la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident]] i el seu final en [[1492]] en el descobriment d'[[Amèrica]], o en l'any [[1453]] en la caiguda de l'[[Imperi Bizanti]], data que coincidix en l'invenció de l'imprenta (Biblia de Gutemberg) i en el final de la [[Guerra dels cents anys]].

El terme implicà en el seu orige una paràlisis del progrés, considerant que l'Edat Mija fon un periodo d'estancament cultural, ubicat cronològicament entre la glòria de l'antiguetat clàssica i el Renaiximent. L'investigació actual tendix, no obstant, a reconéixer este periodo com un més dels que constituïxen l'evolució històrica europea, en els seus propis procesos crítics i de desenroll. Se dividix generalment l'Edat Mija en tres époques.

== Inicís de l'Edat Mija ==
Ningun event concret determina el final de l'antiguetat i l'inici de l'Edat Mija: ni els ya mencionats com referencia aproximada ni el bandeig de [[Roma]] pels gots dirigits per [[Alaric I]] en l'any [[410]], ni el derrocament de [[Romul Augustul]] (últim emperador romà d'Occident) foren successos que els seus contemporàneus consideraren iniciadors d'una nova época.

La culminació a finals del [[sigle V]] d'una série de procesos de llarga duració, entre ells la greu crisis econòmica i les invasions i assentament dels pobles germànics en l'[[Imperi romà]], feu canviar la faç d'[[Europa]]. Durant els següent trescents anys Europa occidental mantingué una cultura primitiva encara que instalat sobre la complexa i elaborada cultura de l'[[Imperi romà]], que mai arribà a perdre's o oblidar-se per complet.

== Desintegració del poder central i vassallage ==
{{Història}}

L'[[imperi de Carlomagne]] ([[742]]-[[814]]) constituí el primer intent de crear un nou orde despuix dels greus trastorns que s'havien produït a arrel de les invasions dels pobles germanics i la decadencia i caiguda final de l'[[Imperi romà]].

A la mort de [[Carlomagne]] ([[814]]) seguiren noves commocions produides en gran part per noves migracions i invasions: els germans del [[nort]] o [[normants]], provinents d'[[Escandinavia]], se dirigiren a [[Russia]], [[Ànglaterra]], el nort de [[França]] i el [[Mediterraneu]].

Els pobles eslaus s'estengueren per l'[[Europa]] centre-oriental. Els hongaresos o magiars, ginets nomades provinents del centre d'[[Asia]], recorreron la conca del [[Danubi]]. En el curs del [[sigle X]] estos pobles se feren sedentaris i se convertiren al cristianisme. Començaren a formar-se els pobles que en definitiva determinarien la fisonomia d'[[Europa]].

Tots estos canvis se produiren en mig d'una transformació general de les formes econòmiques, socials i polítiques. Decaigueren les ciutats, disminuí i casi desaparegué el comerç internacional, se reduí l'us de la [[moneda]] i la terra quedà com la principal riquea. Els poders centrals pergueren tota autoritat i desaparegué l'organisació administrativa burocratica.

Llentament se formà un nou orde que ha rebut el nom de [[feudalisme]].

== Iglésia i societat en l'Europa migeval ==
A diferència del feudalisme, que se caracterisava per l'existència d'una multiplicitat de poders locals, l'[[Iglésia]] disponia d'una forta organisació centralisada que constituí la principal força unificadora durant l'Edat Mija. Baix la direcció de l'[[Iglésia]], la cristiandat o República cristiana se comprengué com a unitat. L'Iglésia eixerci numeroses funcions pròpies del govern civil i tingué decisiva influència sobre tot el desenroll social i cultural. L'Iglésia va tindre també un enorme poder material, ya que tenia el dret al delme, la dècima part que cada un devia pagar de les seues entrades a l'Iglésia i, ademés, rebé grans donacions de terres.

L'iglésia acompanyava a l'home durant tota la seua vida. Per mig del sacrament del batisme el chiquet se convertia en cristià i rebia un nom cristià. Per mig de la confirmació el batejat era rebut definitivament en l'Iglésia. La confessió i penitència absolien al pecador dels seus pecats. En la celebració de la Santa Eucaristia el sacerdot consagrava el pa i el vi en commemoració de l'[[ultim sopar]].

El matrimoni a soles era reconegut quan rebia la sanció i bendició per mig del sacrament del matrimoni. El sacrament de l'ordenació era conferit als que s'ordenaven sacerdots. El sacrament de l'[[extremaunció]] era donat pel sacerdot abans de la mort. Els sacerdots eren essencials per a la salvació eterna. Els sacraments els conferia l'Iglésia a través dels seus sacerdots.

Durant l'Edat Mija l'Iglésia s'esforçà per suavisar les costums, suprimir els espants de la guerra i impondre l'ideal cristià de la  pau. Per mig de la [[Treua de Deu]] l'Iglésia conseguí llimitar les accions bèliques a certs dies de la semana, quedant prohibit l'us de l'espasa en els dies consagrats especialment a [[Deu]].

L'Iglésia mantenia els seus propis tribunals en el fi de protegir als dèbils i desamparats i de castigar als que violaven els manaments religiosos i eclesiàstics. Administrava justícia segons el [[Dret Canonge]], el dret de l'Iglésia , una recopilació basada en les [[Sagrades Escritures]], els escrits dels [[Sants Pares]], les resolucions dels [[Concilis]] i els decrets dels [[Papa|Papas]].

El pijor crim i pecat era l'[[heregia]], la creència en erros que, per ser contraris al dogma, havien segut condenats per l'Iglésia. L'heregia era un crim contra Deu i la societat. L'herètic se colocava al marge de la societat religiosa i de la societat civil i era castigat per abdós. Per a perseguir i castigar als hereges, l'Iglésia establí els tribunals de l'[[Inquisició]].

== Enllaços externs ==
{{Commonscat|Middle Ages}}

[[Categoria:Història]]
[[Categoria:Edat Mija]]