Canvis

Semanari dedicat al mon tauri fundat en [[1922]] per [[Vicent Miquel i Carceller]] ([[1890]] -[[1940]]), que a partir de [[1930]] i fins la seua desaparició en [[1938]] tindrà una enorme difusió i éxit en tota [[Espanya]] fins alcanzar el mig milló de eixemplars de tirada.

La colecció d'este títul en la Biblioteca Nacional de Espanya està incompleta, i comença en el segon any d'edició, el [[13 de giner]] de [[1923]], en el “toque” número 39, denominació que donava a la seqüencia de les entregues semanals, que començaren sent de huit pàgines i posteriorment de setze, encara que també editava alguns números extraordinaris en motiu de la fira valenciana i calendaris anuals, aplegant estos a sobrepassar el mig centenar de pàgines.

La colecció d'este títul en la [[Biblioteca Nacional de Espanya]] está incompleta, i comensa en el segon any d'edició, el [[13 de giner]] de [[1923]], en el “toque” número 39, denominació que donaba a la secuencia de les entregues semanals, que comensaren sent de huit pàgines i posteriorment de setze, encara que també editaba alguns números extraordinaris en motivu de la fira valenciana i calendaris anuals, aplegant estos a sobrepasar el mig centenar de pàgines.

Publicació molt ilustrada, a on proliferen les fotografies, pero també inserta dibuixos i vinyetes, casi totes elles de caràcter taurí: retratos de matadors i novillers, de ramaders, de cuadrilles, d'empresaris taurins i dels festejos taurins.

En el subtítul “semanario taurino defensor de la verdad”, és una publicació de diseny i contingut molt popular –aplegarà a tirar hasda 22.000 eixemplars -, que per a la seua estampa utilisarà la tricromía, principalment en ses portades i contraportades pero també en pàgines interiors, aon també s'utilicen diverses tintes per a la seua impresió.  

Publica cròniques de corrides de bous, informacions, noticies i breus comentaris i chirigotes, utilisant moltes vegades un estil sarcàstic, humorístic i burló. Te seccions com “Palmas y pitos, Avisos, Diccionario taurino, Toques de Clarín o Dietario de Clarín”, i les seues pàgines centrals les dedica generalment a oferir una ficha dels diestros. Conta en corresponsals en províncies espanyoles i en alguns països americans, i entre les firmes dels texts apareixen les de Carlos Quevedo (Don Pamplinas), Alejo Arango, Pedro Mata, Alberto Iranzo, M. Barceló, Eladio Miragaya (delegat en Madrit) o la de Antonio C. Elorza (Granada); pero, com és habitual en les publicacions taurines, molts dels seus colaboradors signen baix seudònims. Entre estos, Latiguillo -Chico, Taleguilla, Juan Verdades, Don Ista, Epifanio, Tranquilo, Juan Taurino, Alberto Sevillano, Ali -Atar, El Caballero Clarín, Curro Faroles, M. del Campo, Franqueza (Barcelona), Don Claro (Bilbao), Pepe Velay (Valladolid) o Don Imparcial (México). Se difundía també en Mèxic, San Francisco, Nueva York, Colombia o Caracas, i els seus corresponsals en Amèrica foren, entre atres, Enrique Azarmendi o el fotógraf El Jarameño.

Publicació molt ilustrada, aon proliferen les fotografies, pero tamné inserta dibuixos i vinyetes, casi totes elles de carácter tauri: retratos de mataors i novillers, de ramaders, de cuadrilles, d'empresaris taurins i dels festejos taurins.  

Generalment, les seues fotografies no van firmades, i va contar en dibuixants com Alvar y Pertegás. Els calendaris anuals, a on publica estadístiques e inserta làmines a color, solen començar en un "Juí de l'any" , escrit en vers i firmat baix el seudònim “Uno del Dos”.

Publica cróniques de corrides de bous, informacions, noticies i breus comentaris i chirigotes, utilisant moltes vegades un estil sarcàstic, humorístic i burló. Te seccions com “Palmas y pitos, Avisos, Diccionario taurino, Toques de Clarín o Dietario de Clarín”, i les seues pàgines centrals les dedica generalment a oferir una ficha dels diestros. Conta en corresponsals en provincies espanyoles i en alguns països americans, i entre les firmes dels texts apareixen les de Carlos Quevedo (Don Pamplinas), Alejo Arango, Pedro Mata, Alberto Iranzo, M. Barceló, Eladio Miragaya (delegat en Madrit) o la de Antonio C. Elorza (Granada); pero, com és habitual en les publicacions taurines, molts dels seus colaboradors signen baix seudònims. Entre estos, Latiguillo -Chico, Taleguilla, Juan Verdades, Don Ista, Epifanio, Tranquilo, Juan Taurino, Alberto Sevillano, Ali -Atar, El Caballero Clarín, Curro Faroles, M. del Campo, Franqueza (Barcelona), Don Claro (Bilbao), Pepe Velay (Valladolid) o Don Imparcial (México). Se difundía tamé en México, San Francisco, Nueva York, Colombia o Caracas, i els seus corresponsals en América foren, entre atres, Enrique Azarmendi o el fotógraf El Jarameño.  

A partir d'[[abril]] de [[1934]] la direcció del semanari l'assumix el sevillà Alberto Escobar Huerta (1882), qui havia sigut prèviament redactor-cap i era autor d'alguns dels artículs, qui a partir de 1936 apareixerà també com a propietari, donant-li al semanari el subtítul “revista gráfica taurina”, en un moment en el que el seu fundador ya era un millonari editor.

L'última entrega d'este títul en la colecció de la BNE correspon al número 686, de onze de [[juny]] de [[1936]]. Com a propietari de la capçalera, el citat Escobar solicitarà la seua aparició, i a partir de [[1953]] començara a publicar-se de nou i seguint la seqüencia, baix la direcció de Rafael Alfaro Taboada.

 

 

L'última entrega d'este títul en la colecció de la BNE correspon al número 686, de once de juny de 1936. Com a propietari de la capcelera, el citat Escobar solicitarà la seua aparició, i a partir de [[1953]] comensarà a publicarse de nou i seguint la secuencia, baix la direcció de Rafael Alfaro Taboada.