Els coristes o Els chics del cor (titul original en francés: Les Choristes) és una película francesa dirigida per Chistophe Barratier, i estrenada en l'any 2004, del gènero drama. Escrita conjuntament per Barratier i Philippe Lopes-Curval, està basada en la película de l'any 1945 "La Cague aux Rossignols", que fon adaptada per Noël-Noël i René Wheeler a partir d'una història de Wheeler i Georges Chaperot.

TemàticaEditar

Els chics del cor és una película de gran bellea i de dolços intencions, que oferix a l'espectador una lliçó de vida humana: el valor de la caritat i la compassió front a la dura disciplina de la llei. Açí mateixa mostra com un acte aparentment insignificant pot transformar la vida de tants, passant de tractar als chiquets, de delinqüents sense remei algú a persones.

El lema principal del film és que «la musique peut changer les gens» (la música pot canviar a les persones). Encara aixina pareix casi impossible que un mestre acabat d'aplegar puga canviar poc a poc la forma de vida de les seues estudiants, inspirant i donant l'esperança que els faltava. Al principi, com ya sabem, alguns dels chics adopten conductes de rebuge, i són castigats severament, se veu clarament que no saben qual és el verdader valor del perdó i de vore's perdonats. Per això, quan el nou supervisor, Clément Mathieu, se volca en el proposit de crear un cor com símbol d'unió entre tots ells, els chics comencen a sentir-se encorajats, confiats, i sobre tot reconeguts.

D'ahi que atre dels temes més importants siga el valor de l'exit. ¿Quin és el preu que hi ha que pagar per ell? Al final de la película, Rachin, el director de l'internat, li replica a Mathieu diguent: "Eres un music fracassat." Lo que l'incredul director no podra imaginar és que, este “music fracassat” sera qui en els seus esforços per acostar-se als chiquets, s'entregue a la faena.

Història de la produccióEditar

La Majoria dels actors mencionats a continuació són coneguts per la seua participació en este filme.

Els chics del cor és el primer largometrage dirigit pel francés Christophe Barratier, i està rodada en el Château de Ravel (Castell de Ravell) en la capital francesa de Puy-de-Dôme.

"Açó és lo que més m'agrada del cine, i lo que tenen en comu les meues pelicules preferides: ¿com pot contribuir un individu a millorar el mon? Se que el cine no pot canviar les coses, pero pot despertar les ganes d'intentar-ho. M'agrada eixir de vore una película en ganes d'identificar-me en el personage principal". Barratier.

La película fon un gran èxit de taquilla, contà en un presupost de 5.500.000€ i acabà recaptant en tot lo mon 71.087.325€

RepartEditar

  • Gérard Jugnot: Clément Mathieu.
  • Francois Berléand: Rachind.
  • Jean-Baptiste Maunier: Pierre Morhange (chiquet).
  • Jacques Perrin: Pierre Morhange (adult).
  • Marie Bunel: Violette Morhange (mare de Pierre).
  • Kad Merad: Chabert.
  • Philippe Du Janerand: Langlois.
  • Jean-Paul Bonnaire: Maxence.
  • Maxence Perrin: Pépinot (chiquet).
  • Didier Flamand: Pépinot (adult).
  • Grégory Gatignol: Mondain.
  • Cyril Bernicot: Le Querrec.
  • Thomas Blumenthal: Corbin.
  • Simon Fargeot: Boniface.
  • Théodule Carre Cassaigne: Leclerc.

GuióEditar

Fon escrit per Christophe Barratier en colaboració en Philippe Lopes-Curval. S'inspirà en l'infancia del director, en la seua interés per contar una història sobre música i en el seu recòrt de la película de 1945 La cague aux Rossignols, dirigida per Jean Dréville.

El director estava buscant algun tema per a un largometrage referit a la seua infancia entre els quatre i els huit anys i relacionat en la música degut als seus coneiximents. Fon la combinació d'estos dos temes la que feu que el director d'Els chics del Cor s'interessara per la película i, en conseqüencia, comprara els drets d'autor. D'este modo volgue fer un homenage a esta. Segons paraules de Christophe Ristophe Barratier: “el tema de l'infancia és el més universal. Proyectar-se en el passat permet escapar de les contingencies de l'actualitat per a concentrar-se en lo més universal: el sentiment d'injusticia i d'abando en un chiquet que els pares estan absents o han desaparegut, i la rebelió o l'inhibició que genera. En independència de l'orige social dels chiquets que he triat per a la película, des del moment en que se vestiren en la roba de l'época ya no foren res més que chiquets en els mateixos pors, els mateixos desijos i les mateixes penes”.

Encara aixina, esta primera i la que ell produí són molt diferents entre sí - Els chics del cor és part autobiografica i part ficció. Comenta Barratier: “Tingui una infancia ferida: els meus pares se divorciaren quan yo era chicotet. Ademés, abdós eren actors i apenes els veïa, aixina que me crià la meua yaya. Moltes voltes me trobava contan-me històries a mi mateix. En certa manera, ya escrivia pelicules. Conserve certa enyor, no del passat, sino de l'infància. Quan faig este tipo de pelicules, tinc la sensació de convertir-me en un chiquet.”