Emili Baró i Bori

Emili és el Bori del segle XIX que més va destacar per la seua valenciania i vinculació a l’Iglesia. La llàstima és que la seua mort va truncar una vida que se besllumenava plena d’explendor.

VIDA

Va nàixer el dia 3 de juny de l’any 1899 front a la casa del famós pintor Ignaci Pinazo Camarlenc en el carrer Morvedre. Fill de Mariano Baró Martínez i Dolores Bori Escuder, germana del rebesyayo de l'escritor Carles Bori. Va tindre tres germans, Mariano, Paco i Lluis. Ell era el tercer.

Va cursar estudis en les escoles dels salesians a on se va preparar com a encuadernador. Eixa fon la seua profesió, desempenyant-la en l’editorial Guerri.

Feu el servici militar en Àfrica durant la guerra contra el Marroc als 22 anys. La seua “padrina de guerra” fon la dòna de Vicent Blasco Ibañez, Na María Blasco, per l’amistat que tenien les famílies des de temps en darrere.

Va contraure matrimoni el dia 10 de setembre de 1927 en Irene Tramoyeres Lliso, natural de Benimaclet. Tingueren dos filles Pilar i Amparo. Durant la guerra treballava en Guerri situada en el marge dret del riu. Tos els dies al mig dia creuava pel pont d’Aragó per a anar a dinar én la seua dona en un banquet de l’Albereda.

Un fatídic 24 de setembre de 1936 una furgona de milicians el va detindre mentres anava a buscar a Irene, obligant-lo a pujar al vehícul se l’endugueren per la carretera de Torrent i en un camp li llevaren la vida furtant-li el seu rellonge d’or i una dent del mateix valuós metall. El motiu de tan desconcertant assessinat va ser que Emili sempre fon molt catòlic i vinculat a l’iglesia, a on va ser un practicant molt actiu i destacat.

==EMILI I LO RAT PENAT ==

Com a a lliterat va tindre una estreta i curta relació én l’entitat cultural valencianista.

Les primeres noticies que se tenen d’Emili en relació a LRP és que se va incorporar a la Joventut de Lo Rat Penat i al poc de temps en giner de 1932 va ser nomenat com a president de la Comissió Permanent de Teatre als 33 anys d’edat. Durant la temporada teatral EBB comseguix recaptar una bona cantitat de diners, conseguint 27 pessetes front a les 12 que suponia el gast del montage d’una representació.

Degut ad est èxit en 1933 se va crear una Escola Dramàtica i Declamatòria, tenint com a director a Emili. El 24 de giner del mateix any i a conseqüència de coneixer-se les normes ortogràfiques del 32, en les que l’entitat no va participar en l’elaboració,pero si les aceptà donat el seu caràcter provisional,uns socis protestaren no estant d’acort fent un escrit que firmaven Emili Baró i Bori i Nicolau Primitiu entre uns atres.

En el lema ¡Vinatea! Va guanyar el premi de la Viola d’Or en el Jocs Florals de 1934, als 35 anys d’edat. En 1936 entrà en la junta de govern com a Vicesecretari primer, pero ve la guerra civil i s’en va tot a fer la mà. LRP continuà en una nova junta degut a que se va desfer l’anterior per motius evidents. En 1939 LRP se va llamentar de que dos membres de la junta del 1936, Carles Sarthou Francesch i Emili Baró Bori, no pogueren tornar per a incorporar-se de nou a la seua amada entitat valencianista.

EMILI ARTISTE

Home d’una fe catòlica plena va tindre molta relació én la parròquia de Benimaclet, per a la qual va crear i ell mateixa cantà en el seu temps, “Les campanes del meu poble”, “Mater Dolorosa”, pregaria a la Mare de Deu dels Dolors i “Los siete dolores de la Virgen” que encara hui se poden escoltar en Benimaclet en el septenari a la Verge, l’ultima semana de Cuaresma.

Se te constància de lo plà i senzill que va ser i que eren molt celebres les seues actuacions còmiques. N’Emili Mª Aparicio, presbiter parlà en el seu moment de EBB recordant que entrà en la companyia de Teatre del Patronat de la Joventut Obrera en 1928. S’anava a representar “La Canción del Olvido” i a quatre dies de l’estrena un actor còmic se va ficar indispost i Emili el va sustituir en un gran èxit, passant a formar part del quadro escènic ya definitivament. Tan pronte fea de pastor en el belens vivients, com interpretava a “Perico” en “La Dolorosa”. Tot açò demostra lo polifacètic que va ser.

La Companyia de Teatre de Pepe Alba el va tentar en moltes ocassions per a contractar-lo en ofertes de profesional ben remunerades, mes Emili les va rebujar totes puix per ad ell era més important la familia que l’èxit personal.

Les seues poesies i les seues relacions én l’art de la divina Talia se desenrollaven en la seua llengua materna, la Llengua Valenciana, a la que tant va voler i per la que s’acostà fins a Lo Rat Penat per a compartir la seua inquietut en uns atres artistes de l’època.

En 1965 els seus germans varen publicar un llibre póstum en el títul de “Manollet de Poesies” en honor a Emili en tota la seua producció lliteraria, plena d’amor a l’iglesia i a la seua terra valenciana.