Canvis

[[Archiu:Niels Bohr Albert Einstein by Ehrenfest.jpg|thumb|200px|{{cita|Deu no juga als daus en l'Univers.|[[Albert Einstein]].}}{{cita|Einstein, deixe de dir-li a Deu lo que ha de fer en els seus daus.|[[Niels Bohr]].}}]]

[[Archiu:Niels Bohr Albert Einstein by Ehrenfest.jpg|thumb|200px|{{cita|Deu no juga als daus en l'Univers.|[[Albert Einstein]].}}{{cita|Einstein, deixe de dir-li a Deu lo que ha de fer en els seus daus.|[[Niels Bohr]].}}]]

Es coneix que la majoria de civilisacions de l'antiguetat varen tractar des d'un principi d'explicar el funcionament del seu entorn, miraven les estreles i pensaven com elles podien regir el seu món. Açò porta a moltes interpretacions de caràcter més filosòfic que físic, no en va en eixos moments la física se la cridava [[filosofia natural]]. Molts filòsofs es troben en el desenroll primigeni de la física, com [[Aristoteles]], [[Tales de Milet]] o [[Demòcrit]], per ser els primers en tractar de buscar algun tipo d'explicació als fenòmens que els rodejaven. A pesar que les teories descriptives de l'univers que van deixar estes pensadores eren errades, estes varen tindre validea per molt de temps, quasi dos mil anys, en part per l'acceptació de la [[iglésia catòlica]] de diversos dels seus preceptes com la [[teoria geocèntrica]] o les tesis d'Aristoteles.

Es coneix que la majoria de civilisacions de l'antiguetat varen tractar des d'un principi d'explicar el funcionament del seu entorn, miraven les estreles i pensaven com elles podien regir el seu món. Açò porta a moltes interpretacions de caràcter més filosòfic que físic, no en va en eixos moments la física se la cridava [[filosofia natural]]. Molts filòsofs es troben en el desenroll primigeni de la física, com [[Aristoteles]], [[Tales de Milet]] o [[Demòcrit]], per ser els primers en tractar de buscar algun tipo d'explicació als fenòmens que els rodejaven. A pesar que les teories descriptives de l'univers que varen deixar estes pensadores eren errades, estes varen tindre validea per molt de temps, quasi dos mil anys, en part per l'acceptació de la [[iglésia catòlica]] de diversos dels seus preceptes com la [[teoria geocèntrica]] o les tesis d'Aristoteles.

Esta etapa denominada [[obscurantisme]] en la ciència acaba quan [[Nicolau Copèrnic]], considerat pare de la [[astronomia]] moderna, en [[1543]] rep la primera còpia del seu ''[[de Revolutionibus Orbium Coelestium]] ''. A pesar que Copèrnic fon el primer a formular teories plausibles, és un atre personage al qual se li considera el pare de la física com la coneixem ara. Un catedràtic de matemàtiques de l'[[Universitat de Pisa]] a finals del [[sigle XVI]] canviaria l'història de la ciència utilisant per primera vegada experiments per a comprovar les seues asseveracions, [[Galileu Galilei]]. En l'invenció del [[telescopi]] i els seus treballs en [[pla inclinat|plans inclinats]], Galileu va utilisar per primera vegada el [[método científic]] i va arribar a conclusions capaces de ser verificades. Als seus treballs se li van unir grans contribucions per part d'atres [[científic]]s com [[Johannes Kepler]], [[Blaise Pascal]], [[Christian Huygens]].

Esta etapa denominada [[obscurantisme]] en la ciència acaba quan [[Nicolau Copèrnic]], considerat pare de la [[astronomia]] moderna, en [[1543]] rep la primera còpia del seu ''[[de Revolutionibus Orbium Coelestium]] ''. A pesar que Copèrnic fon el primer a formular teories plausibles, és un atre personage al qual se li considera el pare de la física com la coneixem ara. Un catedràtic de matemàtiques de l'[[Universitat de Pisa]] a finals del [[sigle XVI]] canviaria l'història de la ciència utilisant per primera vegada experiments per a comprovar les seues asseveracions, [[Galileu Galilei]]. En l'invenció del [[telescopi]] i els seus treballs en [[pla inclinat|plans inclinats]], Galileu va utilisar per primera vegada el [[método científic]] i va arribar a conclusions capaces de ser verificades. Als seus treballs se li varen unir grans contribucions per part d'atres [[científic]]s com [[Johannes Kepler]], [[Blaise Pascal]], [[Christian Huygens]].

Posteriorment, en el [[sigle XVII]], un científic anglés reunix les idees de [[Galileu]] i [[Kepler]] en un sol treball, unifica les idees del moviment celest i les dels moviments en la terra en lo que ell nomenà [[gravetat]]. En [[1687]], [[Isaac Newton]] en la seua obra ''[[Philosophiae Naturalis Principia Mathematica]] '' va formular els tres [[principi]]s del [[moviment (física)|moviment]] i una quarta [[Llei de la gravitació universal]] que van transformar per complet el món físic, tots els fenòmens podien ser vistos d'una manera mecànica.

Posteriorment, en el [[sigle XVII]], un científic anglés reunix les idees de [[Galileu]] i [[Kepler]] en un sol treball, unifica les idees del moviment celest i les dels moviments en la terra en lo que ell nomenà [[gravetat]]. En [[1687]], [[Isaac Newton]] en la seua obra ''[[Philosophiae Naturalis Principia Mathematica]] '' va formular els tres [[principi]]s del [[moviment (física)|moviment]] i una quarta [[Llei de la gravitació universal]] que varen transformar per complet el món físic, tots els fenòmens podien ser vistos d'una manera mecànica.

El treball de [[Newton]] en el camp, perdura fins a l'actualitat; tots els fenòmens macroscòpics poden ser descrits d'acort en els seus [[lleis de Newton|tres lleis]]. D'ací que durant el restant d'eixe sigle i el posterior [[sigle XVIII]], totes les investigacions es van basar en les seues idees. D'ací que atres disciplines es varen desenrollar, com la [[termodinàmica]], la [[òptica]], la [[mecànica de fluits]] i la [[mecànica estadística]]. Els coneguts treballs de [[Daniel Bernoulli]], [[Robert Boyle]], [[Robert Hooke]] entre atres, pertanyen a esta época.

El treball de [[Newton]] en el camp, perdura fins a l'actualitat; tots els fenòmens macroscòpics poden ser descrits d'acort en els seus [[lleis de Newton|tres lleis]]. D'ací que durant el restant d'eixe sigle i el posterior [[sigle XVIII]], totes les investigacions es varen basar en les seues idees. D'ací que atres disciplines es varen desenrollar, com la [[termodinàmica]], la [[òptica]], la [[mecànica de fluits]] i la [[mecànica estadística]]. Els coneguts treballs de [[Daniel Bernoulli]], [[Robert Boyle]], [[Robert Hooke]] entre atres, pertanyen a esta época.

És en el [[sigle XIX]] a on es produïxen avanços fonamentals en la [[electricitat]] i el [[magnetisme]] principalment de la mà de [[Charles-Augustin de Coulomb]], [[Luigi Galvani]], [[Michael Faraday]] i [[Georg Simon Ohm]] que van culminar en el treball de [[James Clerk Maxwell]] de [[1855]] que va conseguir la unificació de les dos branques en lo nomenat [[electromagnetisme]]. Ademés es produïxen els primers descobriments sobre [[radioactivitat]] i el descobriment del [[electró]] per part de [[Joseph John Thomson]] en [[1897]].

És en el [[sigle XIX]] a on es produïxen avanços fonamentals en la [[electricitat]] i el [[magnetisme]] principalment de la mà de [[Charles-Augustin de Coulomb]], [[Luigi Galvani]], [[Michael Faraday]] i [[Georg Simon Ohm]] que varen culminar en el treball de [[James Clerk Maxwell]] de [[1855]] que va conseguir la unificació de les dos branques en lo nomenat [[electromagnetisme]]. Ademés es produïxen els primers descobriments sobre [[radioactivitat]] i el descobriment del [[electró]] per part de [[Joseph John Thomson]] en [[1897]].

Durant el [[Sigle XX]], la Física es va desenrollar plenament. En [[1904]] es va propondre el primer model del [[àtom]]. En l'any [[1905]], Einstein va formular la [[Relativitat especial|Teoria de la Relativitat especial]], la qual coincidix en les [[lleis de Newton]] quan els fenòmens es desenrollen a velocitats chicotetes comparades en la velocitat de la llum. En [[1915]] va estendre la Teoria de la Relativitat especial, formulant la [[relativitat general|Teoria de la Relativitat general]], la qual substituïx a la Llei de gravitació de Newton i la comprén en els cassos de masses chicotetes. [[Max Planck]], [[Albert Einstein]], [[Niels Bohr]] i atres, van desenrollar la [[Teoria quàntica]], a fi d'explicar resultats experimentals anómals sobre la radiació dels cossos. En l'any [[1911]], [[Ernest Rutherford]] va deduir l'existència d'un nucli atòmic carregat positivament, a partir d'experiències de dispersió de partícules. En [[1925]] [[Werner Heisenberg]], i en [[1926]] [[Erwin Schrödinger]] i [[Paul Adrien Maurice Dirac]], van formular la [[Mecànica quàntica]], la qual comprén les teories quàntiques precedents i suministra les ferramentes teòriques per a la [[Física de la matèria condensada]].

Durant el [[Sigle XX]], la Física es va desenrollar plenament. En [[1904]] es va propondre el primer model del [[àtom]]. En l'any [[1905]], Einstein va formular la [[Relativitat especial|Teoria de la Relativitat especial]], la qual coincidix en les [[lleis de Newton]] quan els fenòmens es desenrollen a velocitats chicotetes comparades en la velocitat de la llum. En [[1915]] va estendre la Teoria de la Relativitat especial, formulant la [[relativitat general|Teoria de la Relativitat general]], la qual substituïx a la Llei de gravitació de Newton i la comprén en els casos de masses chicotetes. [[Max Planck]], [[Albert Einstein]], [[Niels Bohr]] i atres, varen desenrollar la [[Teoria quàntica]], a fi d'explicar resultats experimentals anómals sobre la radiació dels cossos. En l'any [[1911]], [[Ernest Rutherford]] va deduir l'existència d'un nucli atòmic carregat positivament, a partir d'experiències de dispersió de partícules. En [[1925]] [[Werner Heisenberg]], i en [[1926]] [[Erwin Schrödinger]] i [[Paul Adrien Maurice Dirac]], varen formular la [[Mecànica quàntica]], la qual comprén les teories quàntiques precedents i suministra les ferramentes teòriques per a la [[Física de la matèria condensada]].

Posteriorment es va formular la [[Teoria quàntica de camps]], per a estendre la mecànica quàntica de manera consistent en la Teoria de la Relativitat especial, conseguint la seua forma moderna a finals dels [[40]], gràcies al treball de [[Richard Feynman]], [[Julian Schwinger]], [[Tomonaga]] i [[Freeman Dyson]], els que van formular la [[Electrodinàmica cuántica|teoría de l'electrodinàmica quàntica]]. Aixina mateix, esta teoria va suministrar les bases per al desenroll de la [[física de partícules]]. En l'any [[1954]], [[Chen Ning Yang]] i [[Robert Mills (físic)|Robert Mills]] van desenrollar les bases del [[model estàndart]]. Este model es va completar en els [[anys 1970]], i en ell fon possible predir les propietats de partícules no observades prèviament, pero que van ser descobertes successivament, sent l'última d'elles el [[quark top]].

Posteriorment es va formular la [[Teoria quàntica de camps]], per a estendre la mecànica quàntica de manera consistent en la Teoria de la Relativitat especial, conseguint la seua forma moderna a finals dels [[40]], gràcies al treball de [[Richard Feynman]], [[Julian Schwinger]], [[Tomonaga]] i [[Freeman Dyson]], els que varen formular la [[Electrodinàmica cuántica|teoría de l'electrodinàmica quàntica]]. Aixina mateix, esta teoria va suministrar les bases per al desenroll de la [[física de partícules]]. En l'any [[1954]], [[Chen Ning Yang]] i [[Robert Mills (físic)|Robert Mills]] varen desenrollar les bases del [[model estàndart]]. Este model es va completar en els [[anys 1970]], i en ell fon possible predir les propietats de partícules no observades prèviament, pero que varen ser descobertes successivament, sent l'última d'elles el [[quark top]].

Els intents d'unificar les quatre [[interaccions fonamentals]] ha portat als físics a nous camps impensables. Les dos teories més acceptades, la [[mecànica quàntica]] i la [[relativitat general]], que són capaços de descriure en gran exactitut el macro i el micromón, pareixen incompatibles quan se les vol vore des d'un mateix punt de vista. És per això que noves teories han vist la llum, com la [[supergravetat]] o la [[teoria de cordes]], que és a on se centren les investigacions a inicis del [[sigle XXI]].

Els intents d'unificar les quatre [[interaccions fonamentals]] ha portat als físics a nous camps impensables. Les dos teories més acceptades, la [[mecànica quàntica]] i la [[relativitat general]], que són capaços de descriure en gran exactitut el macro i el micromón, pareixen incompatibles quan se les vol vore des d'un mateix punt de vista. És per això que noves teories han vist la llum, com la [[supergravetat]] o la [[teoria de cordes]], que és a on se centren les investigacions a inicis del [[sigle XXI]].

El [[electromagnetisme]] descriu la interacció de partícules carregades en [[camp elèctric|camps elèctrics]] i [[camp magnètic|magnètics]]. Es pot dividir en [[electrostàtica]], l'estudi de les interaccions entre [[càrrega|càrregues]] en repòs, i la [[electrodinàmica]], l'estudi de les interaccions entre càrregues en moviment i la [[radiació]]. La teoria clàssica de l'electromagnetisme es basa en  la [[força de Lorentz]] i en les [[equacions de Maxwell]].

El [[electromagnetisme]] descriu la interacció de partícules carregades en [[camp elèctric|camps elèctrics]] i [[camp magnètic|magnètics]]. Es pot dividir en [[electrostàtica]], l'estudi de les interaccions entre [[càrrega|càrregues]] en repòs, i la [[electrodinàmica]], l'estudi de les interaccions entre càrregues en moviment i la [[radiació]]. La teoria clàssica de l'electromagnetisme es basa en  la [[força de Lorentz]] i en les [[equacions de Maxwell]].

L'electrostàtica és l'estudi dels fenòmens associats als cossos carregats en repòs. Com es descriu per la [[llei de Coulomb]], estos cossos eixercixen forces entre si. El seu comportament es pot analisar en térmens de l'idea d'un camp elèctric que rodeja qualsevol cos carregat, de manera que un atre cos carregat colocat dins del camp estarà subjecte a una [[força]] proporcional a la magnitut de la seua càrrega i de la magnitut del camp en la seua ubicació. El que la força siga [[atracció|atractiva]] o [[repulsió|repulsiva]] depén de la [[polaritat]] de la càrrega. L'electrostàtica té moltes aplicacions, que van des de l'anàlisis de fenòmens com [[tormenta elèctrica|tormentes elèctriques]] fins a l'estudi del comportament dels [[tubo electrònic|tubos electrònics]].

L'electrostàtica és l'estudi dels fenòmens associats als cossos carregats en repòs. Com es descriu per la [[llei de Coulomb]], estos cossos eixercixen forces entre si. El seu comportament es pot analisar en térmens de l'idea d'un camp elèctric que rodeja qualsevol cos carregat, de manera que un atre cos carregat colocat dins del camp estarà subjecte a una [[força]] proporcional a la magnitut de la seua càrrega i de la magnitut del camp en la seua ubicació. El que la força siga [[atracció|atractiva]] o [[repulsió|repulsiva]] depén de la [[polaritat]] de la càrrega. L'electrostàtica té moltes aplicacions, que varen des de l'anàlisis de fenòmens com [[tormenta elèctrica|tormentes elèctriques]] fins a l'estudi del comportament dels [[tubo electrònic|tubos electrònics]].

L'electrodinàmica és l'estudi dels fenòmens associats als closos carregats en moviment i als camps elèctrics i magnètics variables. Atés que una càrrega en moviment produïx un camp magnètic, l'electrodinàmica es referix a efectes com ara el magnetisme, la [[radiació electromagnètica]], i la [[inducció electromagnètica]], incloent les aplicacions pràctiques, com ara el [[generador elèctric]] i el [[motor elèctric]]. Esta àrea de l'electrodinàmica, coneguda com a electrodinàmica clàssica, fon sistemàticament explicada per [[James Clerk Maxwell]], i les equacions de Maxwell descriuen els fenòmens d'esta àrea en gran generalitat. Una novetat desenrollada més recent és la [[electrodinàmica quàntica]], que incorpora les lleis de la [[teoria quàntica]] a fi d'explicar la interacció de la radiació electromagnètica en la [[matèria]]. [[Paul Dirac]], [[Heisenberg]], i [[Wolfgang Pauli]] van ser pioners en la formulació de l'electrodinàmica quàntica. La [[electrodinàmica relativiste]] dóna unes correccions que s'introduïxen en la descripció dels moviments de les partícules carregades quan les seues velocitats s'acosten a la [[velocitat de la llum]]. S'aplica als fenòmens involucrats en [[accelerador de partícules|acceleradors de partícules]] i en tubs electrònics funcionant a altes tensions i corrents.

L'electrodinàmica és l'estudi dels fenòmens associats als closos carregats en moviment i als camps elèctrics i magnètics variables. Atés que una càrrega en moviment produïx un camp magnètic, l'electrodinàmica es referix a efectes com ara el magnetisme, la [[radiació electromagnètica]], i la [[inducció electromagnètica]], incloent les aplicacions pràctiques, com ara el [[generador elèctric]] i el [[motor elèctric]]. Esta àrea de l'electrodinàmica, coneguda com a electrodinàmica clàssica, fon sistemàticament explicada per [[James Clerk Maxwell]], i les equacions de Maxwell descriuen els fenòmens d'esta àrea en gran generalitat. Una novetat desenrollada més recent és la [[electrodinàmica quàntica]], que incorpora les lleis de la [[teoria quàntica]] a fi d'explicar la interacció de la radiació electromagnètica en la [[matèria]]. [[Paul Dirac]], [[Heisenberg]], i [[Wolfgang Pauli]] varen ser pioners en la formulació de l'electrodinàmica quàntica. La [[electrodinàmica relativiste]] dóna unes correccions que s'introduïxen en la descripció dels moviments de les partícules carregades quan les seues velocitats s'acosten a la [[velocitat de la llum]]. S'aplica als fenòmens involucrats en [[accelerador de partícules|acceleradors de partícules]] i en tubs electrònics funcionant a altes tensions i corrents.

L'electromagnetisme comprén diversos fenòmens del món real com per eixemple, la [[llum]]. La llum és un [[camp electromagnètic]] oscilant que s'irradia des de partícules carregades accelerades. A banda de la gravetat, la majoria de les forces en l'experiència quotidiana són conseqüència d'electromagnetisme.

L'electromagnetisme comprén diversos fenòmens del món real com per eixemple, la [[llum]]. La llum és un [[camp electromagnètic]] oscilant que s'irradia des de partícules carregades accelerades. A banda de la gravetat, la majoria de les forces en l'experiència quotidiana són conseqüència d'electromagnetisme.

La relativitat és la teoria formulada principalment per [[Albert Einstein]] a principis del [[sigle XX]], es dividix en dos cossos d'investigació: la [[relativitat especial]] i la [[relativitat general]].

La relativitat és la teoria formulada principalment per [[Albert Einstein]] a principis del [[sigle XX]], es dividix en dos cossos d'investigació: la [[relativitat especial]] i la [[relativitat general]].

En la teoria de la relativitat especial, Einstein, [[Hendrik Lorentz|Lorentz]], [[Hermann Minkowski|Minkowski]] entre atres, van unificar els conceptes de [[espai]] i [[temps]], en un ramat tetradimensional a qué se li va denominar [[espai-temps]]. La relativitat especial fon una teoria revolucionària per a la seua época, en la que el temps absolut de Newton quede relegat i conceptes com la invariància en la [[velocitat de la llum]], la [[dilatació del temps]], la [[contracció de la llongitut]] i la [[equivalència entre massa i energia]] van ser introduïts. Ademés en les formulacions de la relativitat especial, les lleis de la física són invariants en tots els [[sistema de referència inercial|sistemes de referència inercials]], com a conseqüència matemàtica es troba com a llímit superior de velocitat a la llum i s'elimina la [[causalitat (física)|causalitat]] deterministe que tenia la física fins llavors. Cal indicar que les lleis del moviment de Newton és un cas particular d'esta teoria on la [[massa]] al viajar a velocitats molt chicotetes no experimenta cap variació en llongitut ni es transforma en energia i el temps se li pot considerar absolut.

En la teoria de la relativitat especial, Einstein, [[Hendrik Lorentz|Lorentz]], [[Hermann Minkowski|Minkowski]] entre atres, varen unificar els conceptes de [[espai]] i [[temps]], en un ramat tetradimensional a qué se li va denominar [[espai-temps]]. La relativitat especial fon una teoria revolucionària per a la seua época, en la que el temps absolut de Newton quede relegat i conceptes com la invariància en la [[velocitat de la llum]], la [[dilatació del temps]], la [[contracció de la llongitut]] i la [[equivalència entre massa i energia]] varen ser introduïts. Ademés en les formulacions de la relativitat especial, les lleis de la física són invariants en tots els [[sistema de referència inercial|sistemes de referència inercials]], com a conseqüència matemàtica es troba com a llímit superior de velocitat a la llum i s'elimina la [[causalitat (física)|causalitat]] deterministe que tenia la física fins llavors. Cal indicar que les lleis del moviment de Newton és un cas particular d'esta teoria on la [[massa]] al viajar a velocitats molt chicotetes no experimenta cap variació en llongitut ni es transforma en energia i el temps se li pot considerar absolut.

D'atra banda, la [[relativitat general]] estudia la [[interacció gravitatòria]] com una deformació en la geometria del [[espai-temps]]. En esta teoria s'introduïxen els conceptes de la [[curvatura de l'espai-temps]] com la causa de la interacció gravitatòria, el [[principi d'equivalència]] que diu que per a tots els observadors locals inercials les lleis de la relativitat especial són invariants i la introducció del moviment d'un partícula per llínees [[geodèsica]]s. La relativitat general no és l'única teoria que descriu a l'atracció gravitatòria pero és la que mes senyes rellevants comprovables ha trobat. Anteriorment a la interacció gravitatòria li la descrivia matemàticament per mig d'una distribució de masses, pero en esta teoria no sols la massa percep esta interacció si no també la [[energia]] per mig de la curvatura de l'espai-temps i és per això que es necessita un atre llenguage matemàtic per a poder descriure-la, el [[càlcul tensorial]]. Molts fenòmens, com la curvatura de la llum per acció de la gravetat i la desviació en la [[òrbita]] de [[Mercuri (planeta)|Mercuri]] són perfectament predites per esta formulació. La relativitat general també va obrir un atre camp d'investigació en la física, conegut com [[cosmologia]] i és àmpliament utilisada en la [[astrofísica]].<ref>http://bibliotecadigital.ilce.edu.mx/sites/ciencia/volumen2/ciencia3/078/htm/relativ.htm</ref>

D'atra banda, la [[relativitat general]] estudia la [[interacció gravitatòria]] com una deformació en la geometria del [[espai-temps]]. En esta teoria s'introduïxen els conceptes de la [[curvatura de l'espai-temps]] com la causa de la interacció gravitatòria, el [[principi d'equivalència]] que diu que per a tots els observadors locals inercials les lleis de la relativitat especial són invariants i la introducció del moviment d'un partícula per llínees [[geodèsica]]s. La relativitat general no és l'única teoria que descriu a l'atracció gravitatòria pero és la que mes senyes rellevants comprovables ha trobat. Anteriorment a la interacció gravitatòria li la descrivia matemàticament per mig d'una distribució de masses, pero en esta teoria no sols la massa percep esta interacció si no també la [[energia]] per mig de la curvatura de l'espai-temps i és per això que es necessita un atre llenguage matemàtic per a poder descriure-la, el [[càlcul tensorial]]. Molts fenòmens, com la curvatura de la llum per acció de la gravetat i la desviació en la [[òrbita]] de [[Mercuri (planeta)|Mercuri]] són perfectament predites per esta formulació. La relativitat general també va obrir un atre camp d'investigació en la física, conegut com [[cosmologia]] i és àmpliament utilisada en la [[astrofísica]].<ref>http://bibliotecadigital.ilce.edu.mx/sites/ciencia/volumen2/ciencia3/078/htm/relativ.htm</ref>

[[Archiu:3D Wavefunction (2,2,2).gif|thumb|left|Esquema d'un orbital en dos dimensions.]]

[[Archiu:3D Wavefunction (2,2,2).gif|thumb|left|Esquema d'un orbital en dos dimensions.]]

El formalisme de la mecànica quàntica es va desenrollar durant la [[Anys 1920|década de 1920]]. En [[1924]], [[Louis de Broglie]] va propondre que igual que les ones de llum presenten propietats de partícules, com ocorre en el [[efecte fotoelèctric]], les partícules al seu torn també presenten  propietats [[ones|ondulatòries]]. Dos formulacions diferents de la mecànica quàntica es van presentar despuix de la sugerència de Broglie. En [[1926]], la [[mecànica ondulatòria]] de [[Erwin Schrödinger]] implica la utilisació d'una entitat matemàtica, la [[funció d'ona]], que està relacionada en la provabilitat de trobar una partícula en un punt Donat en l'espai. En [[1925]], la [[mecànica matricial]] de [[Werner Heisenberg]] no fa menció alguna de les funcions d'ona o conceptes semblants, pero ha demostrat ser matemàticament equivalent a la teoria de Schrödinger. Un descobriment important de la teoria quàntica és el [[principi d'incertea]], enunciat per Heisenberg en [[1927]], que posa un llímit teòric absolut en la precisió de certs mesuraments. Com a resultat d'això, l'assunció clàssica dels científics que l'estat físic d'un sistema podria mesurar-se exactament i utilisar-se per a predir els estats futurs va haver de ser abandonada. Açò va supondre una revolució filosòfica i va donar peu a numeroses discussions entre els més grans físics de l'época.  

El formalisme de la mecànica quàntica es va desenrollar durant la [[Anys 1920|década de 1920]]. En [[1924]], [[Louis de Broglie]] va propondre que igual que les ones de llum presenten propietats de partícules, com ocorre en el [[efecte fotoelèctric]], les partícules al seu torn també presenten  propietats [[ones|ondulatòries]]. Dos formulacions diferents de la mecànica quàntica es varen presentar despuix de la sugerència de Broglie. En [[1926]], la [[mecànica ondulatòria]] de [[Erwin Schrödinger]] implica la utilisació d'una entitat matemàtica, la [[funció d'ona]], que està relacionada en la provabilitat de trobar una partícula en un punt Donat en l'espai. En [[1925]], la [[mecànica matricial]] de [[Werner Heisenberg]] no fa menció alguna de les funcions d'ona o conceptes semblants, pero ha demostrat ser matemàticament equivalent a la teoria de Schrödinger. Un descobriment important de la teoria quàntica és el [[principi d'incertea]], enunciat per Heisenberg en [[1927]], que posa un llímit teòric absolut en la precisió de certs mesuraments. Com a resultat d'això, l'assunció clàssica dels científics que l'estat físic d'un sistema podria mesurar-se exactament i utilisar-se per a predir els estats futurs va haver de ser abandonada. Açò va supondre una revolució filosòfica i va donar peu a numeroses discussions entre els més grans físics de l'época.  

La mecànica quàntica es va combinar en la teoria de la relativitat en la formulació de [[Paul Dirac]] de [[1928]], la qual cosa, ademés, va predir l'existència de [[antipartícula]]s. atres desenrolls de la teoria inclouen l'estadística quàntica, presentada en una forma per Einstein i Bose (la [[estadística de Bose-Einstein]]) i en una atra forma per Dirac i [[Enrico Fermi]] (la [[estadística de Fermi-Dirac]]), la [[electrodinàmica quàntica]], interessada en la interacció entre partícules carregades i els camps electromagnètics, la seua generalisació, la [[teoria quàntica de camps]], i la [[electrònica quàntica]].  

La mecànica quàntica es va combinar en la teoria de la relativitat en la formulació de [[Paul Dirac]] de [[1928]], la qual cosa, ademés, va predir l'existència de [[antipartícula]]s. atres desenrolls de la teoria inclouen l'estadística quàntica, presentada en una forma per Einstein i Bose (la [[estadística de Bose-Einstein]]) i en una atra forma per Dirac i [[Enrico Fermi]] (la [[estadística de Fermi-Dirac]]), la [[electrodinàmica quàntica]], interessada en la interacció entre partícules carregades i els camps electromagnètics, la seua generalisació, la [[teoria quàntica de camps]], i la [[electrònica quàntica]].  

{{AP|Matèria condensada}}

{{AP|Matèria condensada}}

[[Archiu:Supraleitung.jpg|thumb|left|[[Efecte Meissner]], un eixemple de [[superconductivitat]].]]

[[Archiu:Supraleitung.jpg|thumb|left|[[Efecte Meissner]], un eixemple de [[superconductivitat]].]]

La física de la matèria condensada s'ocupa de les propietats físiques macroscòpiques de la matèria, com ara la [[densitat]], la [[temperatura]], la [[durea]], o el [[color]] d'un material. Els materials consistixen en un gran número d'àtoms o molècules que interaccionen entre ells, per la qual cosa estan "condensats", a diferència d'estar lliures sense interaccionar. La física de la matèria condensada busca fer relacions entre les propietats macroscòpiques, que es poden mesurar, i el comportament dels seus constituents a nivell microscòpic o atòmic i aixina comprendre millor les propietats dels materials.

La física de la matèria condensada s'ocupa de les propietats físiques macroscòpiques de la matèria, com ara la [[densitat]], la [[temperatura]], la [[durea]], o el [[color]] d'un material. Els materials consistixen en un gran número d'àtoms o molècules que interaccionen entre ells, per lo que estan "condensats", a diferència d'estar lliures sense interaccionar. La física de la matèria condensada busca fer relacions entre les propietats macroscòpiques, que es poden mesurar, i el comportament dels seus constituents a nivell microscòpic o atòmic i aixina comprendre millor les propietats dels materials.

Les fases "condensades" més comuns són [[sòlit]]s i líquits, que sorgixen del [[enllaç químic]] entre els àtoms, a causa de la [[interacció electromagnètica]]. Fases més exòtiques són els [[superfluit]]s, els [[condensat de Bose-Einstein|condensats de Bose-Einstein]] trobats en certs sistemes atòmics a molt baixes temperatures, la fase [[superconductividad|superconductora]] dels electrons de conducció de certs materials, i les fases [[ferromagnetisme|ferromagnètiques] i  [[antiferromagnetisme|antiferromagnètica]] dels [[spin]]s en les [[ret cristalina|rets atòmiques]].

Les fases "condensades" més comuns són [[sòlit]]s i líquits, que sorgixen del [[enllaç químic]] entre els àtoms, a causa de la [[interacció electromagnètica]]. Fases més exòtiques són els [[superfluit]]s, els [[condensat de Bose-Einstein|condensats de Bose-Einstein]] trobats en certs sistemes atòmics a molt baixes temperatures, la fase [[superconductividad|superconductora]] dels electrons de conducció de certs materials, i les fases [[ferromagnetisme|ferromagnètiques] i  [[antiferromagnetisme|antiferromagnètica]] dels [[spin]]s en les [[ret cristalina|rets atòmiques]].

La física atòmica i molecular se centren en l'estudi de les interaccions matèria-matèria i llum-matèria en l'escala d'àtoms individuals o estructures que contenen uns pocs àtoms. Les dos àrees s'agrupen a causa de la seua interrelació, la similitut dels métodos utilisats, aixina com el caràcter comú de l'escales d'energia rellevants a les seues investigacions. Al seu torn, les dos inclouen tractaments tant clàssics i com quàntics, ya que poden tractar els seus problemes des de punts de vista microscòpics i macroscòpics.

La física atòmica i molecular se centren en l'estudi de les interaccions matèria-matèria i llum-matèria en l'escala d'àtoms individuals o estructures que contenen uns pocs àtoms. Les dos àrees s'agrupen a causa de la seua interrelació, la similitut dels métodos utilisats, aixina com el caràcter comú de l'escales d'energia rellevants a les seues investigacions. Al seu torn, les dos inclouen tractaments tant clàssics i com quàntics, ya que poden tractar els seus problemes des de punts de vista microscòpics i macroscòpics.

La investigació actual en física atòmica se centra en activitats com ara el refredament i captura d'àtoms i ions, la qual cosa és interessant per a eliminar "soroll" en les mesures i evitar imprecisions a l'hora de realisar atres experiments o mesures (per eixemple, en els [[rellonge atòmic|rellonges atòmics]]), aumentar la precisió dels mesuraments de [[constant física fonamental|constants físiques fonamentals]], la qual cosa ajuda a validar atres teories com la [[Teoria de la relativitat|relativitat]] o el [[model estàndart]],  mesurar els efectes de correlació electrònica en l'estructura i dinàmica atòmica,  i la mesura i comprensió del comportament colectiu dels àtoms de gasos que interactuen dèbilment (per eixemple, en un [[condensat de Bose-Einstein]] de pocs àtoms).

La investigació actual en física atòmica se centra en activitats com ara el refredament i captura d'àtoms i ions, lo que és interessant per a eliminar "soroll" en les mesures i evitar imprecisions a l'hora de realisar atres experiments o mesures (per eixemple, en els [[rellonge atòmic|rellonges atòmics]]), aumentar la precisió dels mesuraments de [[constant física fonamental|constants físiques fonamentals]], lo que ajuda a validar atres teories com la [[Teoria de la relativitat|relativitat]] o el [[model estàndart]],  mesurar els efectes de correlació electrònica en l'estructura i dinàmica atòmica,  i la mesura i comprensió del comportament colectiu dels àtoms de gasos que interactuen dèbilment (per eixemple, en un [[condensat de Bose-Einstein]] de pocs àtoms).

La física molecular se centra en estructures [[molècula|moleculars]] i les seues interaccions en la matèria i en la llum.

La física molecular se centra en estructures [[molècula|moleculars]] i les seues interaccions en la matèria i en la llum.

{{AP|Física de partícules}}

{{AP|Física de partícules}}

[[Image:Alphadecay.jpg|thumb|left|Ilustració d'una [[desintegració alfa]].]]

[[Image:Alphadecay.jpg|thumb|left|Ilustració d'una [[desintegració alfa]].]]

La física de partícules és la branca de la física que estudia els components elementals de la matèria i les interaccions entre ells com si estes foren partícules. Es la flama també ''física d'altes energies'' puix moltes de les partícules elementals no es troben en la naturalea i cal crear-les en colisions d'alta energia entre atres partícules, com es fa en els [[accelerador de partícules|acceleradors de partícules]]. Els principals centres d'estudi sobre partícules són el Laboratori Nacional Fermi o [[Fermilab]] en [[Estats Units]] i el Centre Europeu per a la Investigació Nuclear o [[CERN]] en la frontera entre [[Suïssa]] i [[França]]. En estos laboratoris lo que es conseguix és obtindre energies semblants a les que se creu que van existir en el [[Big Bang]] i aixina s'intenta tindre cada vegada més proves del [[orige de l'univers]].

La física de partícules és la branca de la física que estudia els components elementals de la matèria i les interaccions entre ells com si estes foren partícules. Es la flama també ''física d'altes energies'' puix moltes de les partícules elementals no es troben en la naturalea i cal crear-les en colisions d'alta energia entre atres partícules, com es fa en els [[accelerador de partícules|acceleradors de partícules]]. Els principals centres d'estudi sobre partícules són el Laboratori Nacional Fermi o [[Fermilab]] en [[Estats Units]] i el Centre Europeu per a la Investigació Nuclear o [[CERN]] en la frontera entre [[Suïssa]] i [[França]]. En estos laboratoris lo que es conseguix és obtindre energies semblants a les que se creu que varen existir en el [[Big Bang]] i aixina s'intenta tindre cada vegada més proves del [[orige de l'univers]].

En l'actualitat, les partícules elementals es classifiquen seguint el cridat [[Model Estàndart]] en dos grans grups: [[Bosó|bosons]] i [[Fermió|fermions]]. Els bosons són les partícules que interactuen en la matèria i els fermions són les partícules constituents de la matèria. En el model estàndart s'explica com les [[interaccions fonamentals]] en forma de partícules (bosons) interactuen en les partícules de matèria (fermions). Aixina, el [[electromagnetisme]] té la seua partícula nomenada  [[fotó]], la interacció nuclear forta té al [[gluó]], la interacció nuclear dèbil als [[bosons W i Z]] i la gravetat a una partícula encara hipotètica nomenada [[gravitó]]. Entre els fermions hi ha més varietat, es troben dos tipos: els [[leptó|leptons]] i els [[quark]]s. En conjunt, el model estàndart conté 24 partícules fonamentals que constituïxen la matèria (12 parells de partícules/antipartícules) junt en 3 famílies de [[bosó de gauge|bosons de gauge]] responsables de transportar les interaccions.

En l'actualitat, les partícules elementals es classifiquen seguint el cridat [[Model Estàndart]] en dos grans grups: [[Bosó|bosons]] i [[Fermió|fermions]]. Els bosons són les partícules que interactuen en la matèria i els fermions són les partícules constituents de la matèria. En el model estàndart s'explica com les [[interaccions fonamentals]] en forma de partícules (bosons) interactuen en les partícules de matèria (fermions). Aixina, el [[electromagnetisme]] té la seua partícula nomenada  [[fotó]], la interacció nuclear forta té al [[gluó]], la interacció nuclear dèbil als [[bosons W i Z]] i la gravetat a una partícula encara hipotètica nomenada [[gravitó]]. Entre els fermions hi ha més varietat, es troben dos tipos: els [[leptó|leptons]] i els [[quark]]s. En conjunt, el model estàndart conté 24 partícules fonamentals que constituïxen la matèria (12 parells de partícules/antipartícules) junt en 3 famílies de [[bosó de gauge|bosons de gauge]] responsables de transportar les interaccions.

L'astrofísica i l'astronomia són ciències que apliquen les teories i métodos d'atres branques de la física a l'estudi dels objectes que componen el nostre variat [[univers]], com ara [[estrela]]s, [[planeta|planetes]], [[galàxia|galàxies]] i [[forat negre|forats negres]]. L'astronomia se centra en la comprensió dels moviments dels objectes, mentres que a groso modo l'astrofísica busca explicar el seu orige, la seua evolució i el seu comportament. Actualment els térmens astrofísica i astronomia se'ls sol usar indistintament per a referir-se a l'estudi de l'univers.  

L'astrofísica i l'astronomia són ciències que apliquen les teories i métodos d'atres branques de la física a l'estudi dels objectes que componen el nostre variat [[univers]], com ara [[estrela]]s, [[planeta|planetes]], [[galàxia|galàxies]] i [[forat negre|forats negres]]. L'astronomia se centra en la comprensió dels moviments dels objectes, mentres que a groso modo l'astrofísica busca explicar el seu orige, la seua evolució i el seu comportament. Actualment els térmens astrofísica i astronomia se'ls sol usar indistintament per a referir-se a l'estudi de l'univers.  

Esta àrea, junt en la física de partícules, és una de les àrees més estudiades i més apassionants del món contemporàneu de la física. Des que el telescopi espacial [[Hubble]] mos va brindar detallada informació dels més remots confins del [[univers]], els físics van poder tindre una visió més objectiva del que fins a eixe moment eren a soles teories.

Esta àrea, junt en la física de partícules, és una de les àrees més estudiades i més apassionants del món contemporàneu de la física. Des que el telescopi espacial [[Hubble]] mos va brindar detallada informació dels més remots confins del [[univers]], els físics varen poder tindre una visió més objectiva del que fins a eixe moment eren a soles teories.

A causa de l'astrofísica és un tema molt ampli, els astrofísics apliquen normalment moltes disciplines de la física, inclosa la mecànica, l'electromagnetisme, la mecànica estadística, la termodinàmica, la mecànica quàntica, la relativitat, la física nuclear i de partícules, i la física atòmica i molecular. Ademés l'astrofísica esta íntimament vinculada en la [[cosmologia]], que és l'àrea on es pretén descriure el [[orige de l'univers]].

A causa de l'astrofísica és un tema molt ampli, els astrofísics apliquen normalment moltes disciplines de la física, inclosa la mecànica, l'electromagnetisme, la mecànica estadística, la termodinàmica, la mecànica quàntica, la relativitat, la física nuclear i de partícules, i la física atòmica i molecular. Ademés l'astrofísica esta íntimament vinculada en la [[cosmologia]], que és l'àrea on es pretén descriure el [[orige de l'univers]].