Edició de «Fernando Vizcaíno Casas»

Anar a la navegació Anar a la busca

Advertencia: No has iniciat sessió. La teua direcció IP serà visible públicament si realises qualsevol edició. Si inicies sessió o crees un conte, les teues edicions s'atribuiran al teu nom d'usuari, junt en atres beneficis.

Pot desfer-se la modificació. Per favor, revisa la comparació més avall per a assegurar-te que es lo que vols fer; llavors deixa els canvis per a la finalisació de la desfeta de l'edició.

Revisió actual El teu text
Llínea 10: Llínea 10:
 
| lloc_mort = [[Madrit]], [[Espanya]]
 
| lloc_mort = [[Madrit]], [[Espanya]]
 
}}
 
}}
−
'''Fernando Vizcaíno Casas''' ([[Valéncia]], [[23 de febrer]] de [[1926]] - † [[Madrit]], [[2 de novembre]] de [[2003]]) fon un escritor, periodiste i advocat laboraliste [[Valencians|valencià]].
+
'''Fernando Vizcaíno Casas''' ([[Valéncia]], [[23 de febrer]] de [[1926]] – [[Madrit]], [[2 de novembre]] de [[2003]]) fon un escritor, periodiste i advocat laboraliste [[Valencians|valencià]].
  
 
== Biografia ==
 
== Biografia ==
Llínea 18: Llínea 18:
 
Com a advocat laboraliste es va especialisar en els aspectes jurídics concernents al teatre, la cinematografia i els drets dels actors. Va publicar ''Summa de legislación del espectáculo'' ([[1962]]) i ''La nueva legislación cinematográfica española'' ([[1964]]). Ademés va publicar un complet ''Diccionario del cine español (1896-1966)'' ([[1968]]).
 
Com a advocat laboraliste es va especialisar en els aspectes jurídics concernents al teatre, la cinematografia i els drets dels actors. Va publicar ''Summa de legislación del espectáculo'' ([[1962]]) i ''La nueva legislación cinematográfica española'' ([[1964]]). Ademés va publicar un complet ''Diccionario del cine español (1896-1966)'' ([[1968]]).
  
−
En l'any [[1949]] guanyà el Premi Teatral per a Universitaris Hispanoamericans, en la seua comèdia ''La senda iluminada''. D'eixa manera va iniciar una carrera com a dramaturc i guioniste que el va portar a obtindre numerosos premis i distincions, com el Premi per a Novells va ser per a la seua obra ''Los derrotados'' ([[1950]]), el Premi Nacional de Teatre Calderón de la Barca pel ''El baile de los muñecos'' ([[1951]]), el Premi Valéncia de Teatre en ''El escultor de sus sueños'' ([[1953]]) i la Medalla del Círcul d'Escritors Cinematogràfics ([[1955]]).​ En l'any [[1984]] l'[[Editorial Planeta]] en conjunt en el gremi de llibrers de [[Madrit]] el varen elegir Escritor de l'any. Va obtindre la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball en l'any [[2001]], i en [[juliol]] de [[2002]] fon electe membre del [[Consell Valencià de Cultura]] (CVC).
+
En l''any [[1949]] guanyà el Premi Teatral per a Universitaris Hispanoamericans, en la seua comèdia ''La senda iluminada''. D'eixa manera va iniciar una carrera com a dramaturc i guioniste que el va portar a obtindre numerosos premis i distincions, com el Premi per a Novells va ser per a la seua obra ''Los derrotados'' ([[1950]]), el Premi Nacional de Teatre Calderón de la Barca pel ''El baile de los muñecos'' ([[1951]]), el Premi Valéncia de Teatre en ''El escultor de sus sueños'' ([[1953]]) i la Medalla del Círcul d'Escritors Cinematogràfics ([[1955]]).​ En l'any [[1984]] l'[[Editorial Planeta]] en conjunt en el gremi de llibrers de [[Madrit]] el varen elegir Escritor de l'any. Va obtindre la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball en l'any [[2001]], i en [[juliol]] de [[2002]] fon electe membre del [[Consell Valencià de Cultura]] (CVC).
  
−
Tingué una destacada llabor com a guionista de cine i de telenovela i atres programes per a [[TVE]], de [[1963]] a [[1965]], tasca que li va fer mereixedor a la seua segona Medalla del Círcul d'Escritors Cinematogràfics a la millor llabor lliterària (1966), el Premi del Ministeri d'Informació i Turisme en la categoria de periodisme cinematogràfic ([[1966]]) i el Premi Periodístic de la Fundació Nacional Francisco Franco ([[1978]]). Inclús actuà en adaptacions de les seues obres i en produccions televisives. Vàries de les seues obres varen ser portades al cine (''Niñas... ¡al salón!'', ''Hijos de papá'', ''Y al tercer año, resucitó'', ''Las autonosuyas'', ''La boda del señor cura'', etc.) en la seua majoria dirigides per [[Rafael Gil]].
+
Tingué una destacada llabor com a guionista de cine i de telenovela i atres programes per a [[TVE]], de [[1963]] a [[1965]], tasca que li va fer mereixedor a la seua segona Medalla del Círcul d'Escritors Cinematogràfics a la millor llabor lliterària (1966), el Premi del Ministeri d'Informació i Turisme en la categoria de periodisme cinematogràfic ([[1966]]) i el Premi Periodístic de la Fundació Nacional Francisco Franco ([[1978]]). Fins i tot actuà en adaptacions de les seues obres i en produccions televisives. Vàries de les seues obres varen ser portades al cine (''Niñas... ¡al salón!'', ''Hijos de papá'', ''Y al tercer año, resucitó'', ''Las autonosuyas'', ''La boda del señor cura'', etc.) en la seua majoria dirigides per [[Rafael Gil]].
  
 
A partir de l'any [[1971]], en el seu llibre de cròniques ''Contando los 40'', començà a publicar narrativa, ensajos, crònica, sàtira política, testimonis autobiogràfics, obra en la qual va comprendre gran part de les diverses etapes de l'història espanyola del [[sigle XX]]. En [[1978]] alcançà el seu primer gran èxit de vendes en la novela ''Y al tercer año, resucitó'', a la que va calificar d'història-ficció, i que juga en l'idea de la contemplació que de la societat espanyola posfranquista tindria un [[Franco]] resucitat. D'ahí es va convertir en un autèntic superventes en més de quatre millons d'eixemplars venuts de la seua obra, convertint-se en un dels autors contemporàneus més llegits d'[[Espanya]] i d'[[Hispanoamèrica]].
 
A partir de l'any [[1971]], en el seu llibre de cròniques ''Contando los 40'', començà a publicar narrativa, ensajos, crònica, sàtira política, testimonis autobiogràfics, obra en la qual va comprendre gran part de les diverses etapes de l'història espanyola del [[sigle XX]]. En [[1978]] alcançà el seu primer gran èxit de vendes en la novela ''Y al tercer año, resucitó'', a la que va calificar d'història-ficció, i que juga en l'idea de la contemplació que de la societat espanyola posfranquista tindria un [[Franco]] resucitat. D'ahí es va convertir en un autèntic superventes en més de quatre millons d'eixemplars venuts de la seua obra, convertint-se en un dels autors contemporàneus més llegits d'[[Espanya]] i d'[[Hispanoamèrica]].
Llínea 26: Llínea 26:
 
La sàtira política, la nostàlgia, l'ironia, l'humor corroent, les caricatures a penes dissimulades o explícites de polítics i atres personages camaleònics i acomodaticis del moment, i la visió crítica dels anys posteriors al final del [[Franquisme|franquisme]] caracterisen bona part de la seua narrativa. Moltes de les seues obres són testimoni de la seua nostàlgia per personages, llocs, àmbits socials i costums desaparegudes en Espanya. Admirador del pensament de [[José Antonio Primo de Rivera]],​ també va realisar una defensa explícita del franquisme, en particular en ''¡Viva Franco! (con perdón)'' ([[1980]]). Una de les seues principals preocupacions era transmetre la seua visió de dit periodo, del com afirmava que va assentar les bases per al posterior aument econòmic i social espanyol. Vizcaíno Casas sostenia que eixa etapa no era transmesa en justícia i imparcialitat a les noves generacions.
 
La sàtira política, la nostàlgia, l'ironia, l'humor corroent, les caricatures a penes dissimulades o explícites de polítics i atres personages camaleònics i acomodaticis del moment, i la visió crítica dels anys posteriors al final del [[Franquisme|franquisme]] caracterisen bona part de la seua narrativa. Moltes de les seues obres són testimoni de la seua nostàlgia per personages, llocs, àmbits socials i costums desaparegudes en Espanya. Admirador del pensament de [[José Antonio Primo de Rivera]],​ també va realisar una defensa explícita del franquisme, en particular en ''¡Viva Franco! (con perdón)'' ([[1980]]). Una de les seues principals preocupacions era transmetre la seua visió de dit periodo, del com afirmava que va assentar les bases per al posterior aument econòmic i social espanyol. Vizcaíno Casas sostenia que eixa etapa no era transmesa en justícia i imparcialitat a les noves generacions.
  
−
En ''De camisa vieja a chaqueta nueva'' ([[1976]]) va retratar quaranta anys d'història espanyola, periodo que va des dels anys de la guerra fins a l'inici de la [[Transició espanyola|Transició]], des de la perspectiva d'un militant del bando sublevat que acaba plegant-se a sectors d'esquerra a fi de mantindre els privilegis obtenguts gràcies a la seua proximitat als governants de tanda.
+
En ''De camisa vieja a chaqueta nueva'' ([[1976]]) va retratar quaranta anys d'història espanyola, periodo que va des dels anys de la guerra fins a l'inici de la [[Transició espanyola|Transició]], des de la perspectiva d'un militant del bando sublevat que acaba plegant-se a sectors d'esquerra a fi de mantindre els privilegis obtinguts gràcies a la seua proximitat als governants de tanda.
  
 
En ''Las autonosuyas'' ([[1981]]) satirisà el debat sobre l'estat de les autonomies que va tindre el seu auge en la [[Anys 70|década dels 70]], sense deixar de reconéixer la justícia dels reclams de les nacionalitats històriques d'Espanya, com es va encarregar d'aclarir en l'introducció a esta novela:
 
En ''Las autonosuyas'' ([[1981]]) satirisà el debat sobre l'estat de les autonomies que va tindre el seu auge en la [[Anys 70|década dels 70]], sense deixar de reconéixer la justícia dels reclams de les nacionalitats històriques d'Espanya, com es va encarregar d'aclarir en l'introducció a esta novela:
Llínea 34: Llínea 34:
 
Les noveles ''Cien años de honradez'' ([[1984]]), ''Los descamisados'' ([[1989]]), ''El señor de los bonsáis'' ([[1992]]), ''... Y los 40 ladrones'' ([[1994]]), ''Todos al paro'' ([[1995]]) són a un temps sátira, crònica i crítica desencantada i humorística de la transició a la democràcia i dels posteriors governs del [[PSOE]], presidits per [[Felipe González]]. El conte de ''Niñas... ¡Al salón!'' ([[1976]]) i les noveles ''La boda del señor cura'' ([[1979]]), ''Hijos de papá'' ([[1979]]), ''Hijas de María'' ([[1983]]) i ''Chicas de servir'' ([[1985]])  reflexen les principals transformacions que la societat espanyola experimentà durant el [[sigle XX]].  
 
Les noveles ''Cien años de honradez'' ([[1984]]), ''Los descamisados'' ([[1989]]), ''El señor de los bonsáis'' ([[1992]]), ''... Y los 40 ladrones'' ([[1994]]), ''Todos al paro'' ([[1995]]) són a un temps sátira, crònica i crítica desencantada i humorística de la transició a la democràcia i dels posteriors governs del [[PSOE]], presidits per [[Felipe González]]. El conte de ''Niñas... ¡Al salón!'' ([[1976]]) i les noveles ''La boda del señor cura'' ([[1979]]), ''Hijos de papá'' ([[1979]]), ''Hijas de María'' ([[1983]]) i ''Chicas de servir'' ([[1985]])  reflexen les principals transformacions que la societat espanyola experimentà durant el [[sigle XX]].  
  
−
''Zona Roja'' ([[1986]]) descriu la vida en [[Valéncia]] durant la [[Guerra civil espanyola|Guerra Civil]], mentres esta ciutat era retaguàrdia i capital provisional de la [[República espanyola|República]] i a on Vizcaíno Casas va viure la seua infantea. ''La sangre también es roja'' ([[1996]]) mostra la seua visió sobre la Guerra Civil. El periodo de la Posguerra espanyola és retratat en ''La España de la posguerra 1939-1953'' ([[1975]]) i en ''Los rojos no usaban sombrero: anecdotario menudo de la posguerra'' ([[1996]]).
+
''Zona Roja'' ([[1986]]) descriu la vida en [[Valéncia]] durant la [[Guerra civil espanyola|Guerra Civil]], mentres esta ciutat era retaguàrdia i capital provisional de la [[República espanyola|República]] i on Vizcaíno Casas va viure la seua infantea. ''La sangre también es roja'' ([[1996]]) mostra la seua visió sobre la Guerra Civil. El periodo de la Posguerra espanyola és retratat en ''La España de la posguerra 1939-1953'' ([[1975]]) i en ''Los rojos no usaban sombrero: anecdotario menudo de la posguerra'' ([[1996]]).
  
 
Publicà també ucronies com ''Los rojos ganaron la guerra'' ([[1989]]), entrevistes com les realisades per a ''Café y copa con los famosos'' ([[1990]]), cròniques, reflexions i anàlisis històrics i polítics de diversos periodos d'Espanya com ''Un año menos: diario'' ([[1979]]) i tres cròniques sobre importants episodis del periodo franquiste: ''1973, El año en que volaron a Carrero Blanco'' i 1975, El año que Franco murió en la cama (abdós en [[1993]]) i ''1969, El año en que Franco hizo rey a don Juan Carlos'' ([[1994]]). L'any [[2002]] va aparéixer la tercera i última part de les seues memòries, ''Los pasos contados''.
 
Publicà també ucronies com ''Los rojos ganaron la guerra'' ([[1989]]), entrevistes com les realisades per a ''Café y copa con los famosos'' ([[1990]]), cròniques, reflexions i anàlisis històrics i polítics de diversos periodos d'Espanya com ''Un año menos: diario'' ([[1979]]) i tres cròniques sobre importants episodis del periodo franquiste: ''1973, El año en que volaron a Carrero Blanco'' i 1975, El año que Franco murió en la cama (abdós en [[1993]]) i ''1969, El año en que Franco hizo rey a don Juan Carlos'' ([[1994]]). L'any [[2002]] va aparéixer la tercera i última part de les seues memòries, ''Los pasos contados''.
Llínea 98: Llínea 98:
 
== Cites ==
 
== Cites ==
  
−
{{Cita|''Puedo afirmar, por conocimiento propio, que desde el mismo día de la liberación de Valencia por las fuerzas del general Aranda (29 de marzo de 1939), ondeó en el balcón del ayuntamiento valenciano (y en todas partes) la senyera regional y se siguió hablando en lengua vernácula y se continuaron editando en ella libros y revistas. Todas las manifestaciones populares (las fallas, las fogueres, las gayatas, los milacres de Sant Visent) utilizaron como siempre el idioma valenciano sin limitación. Los Jocs Florals continuaron premiando poesías en vernáculo. Y en vernáculo se siguió cantando el himno a la Mare de Deu, ese que comienza diciendo: La terra valenciana s'ampara baix ton mant...''
+
{{Cita|Puedo afirmar, por conocimiento propio, que desde el mismo día de la liberación de Valencia por las fuerzas del general Aranda (29 de marzo de 1939), ondeó en el balcón del ayuntamiento valenciano (y en todas partes) la senyera regional y se siguió hablando en lengua vernácula y se continuaron editando en ella libros y revistas. Todas las manifestaciones populares (las fallas, las fogueres, las gayatas, los milacres de Sant Visent) utilizaron como siempre el idioma valenciano sin limitación. Los Jocs Florals continuaron premiando poesías en vernáculo. Y en vernáculo se siguió cantando el himno a la Mare de Deu, ese que comienza diciendo: La terra valenciana s'ampara baix ton mant...
  
−
''Los premios literarios de la Diputación de Valencia, instituidos en 1949, se ofrecían a trabajos en castellano y valenciano. La poesía asimismo bilingüe presentaba, desde los años 40, nombres tan preclaros como Xavier Casp, Vicente Andrés Estellés, María Beneyto, José María Bayarri, Jacinto M. Mustieles, Francisco Almela y Vives escribía La columna i les roses y otras muchas obras, también en los dos idiomas, indistintamente, y Martín Domínguez. Y Manuel González Martí (Contes del plá i la muntanya, 1947). y Carles Salvador (El fang i l'esperit, 1952). Y Sanchis Guarner. Y Eduardo López-Chávarri y Bernat Artola (Llantia viva, 1947). Y Maximiliano Thous.''
+
Los premios literarios de la Diputación de Valencia, instituidos en 1949, se ofrecían a trabajos en castellano y valenciano. La poesía asimismo bilingüe presentaba, desde los años 40, nombres tan preclaros como Xavier Casp, Vicente Andrés Estellés, María Beneyto, José María Bayarri, Jacinto M. Mustieles, Francisco Almela y Vives escribía La columna i les roses y otras muchas obras, también en los dos idiomas, indistintamente, y Martín Domínguez. Y Manuel González Martí (Contes del plá i la muntanya, 1947). y Carles Salvador (El fang i l´esperit, 1952). Y Sanchis Guarner. Y Eduardo López-Chávarri y Bernat Artola (Llantia viva, 1947). Y Maximiliano Thous.
  
−
''El sainete valenciano conocía los éxitos populares de La cotorra del mercat (1946), de Paco Barchino; El tío estraperlo (1948), de Jesús Morante Borrás; L'hort embruixat, de Sendin Galiana (1951). Se reeditó L'agüelo pollastre, de Bernat i Baldoví. Joan Fuster publicaba (naturalmente en Barcelona) su obra Nosaltres, els valencians (1962), dando comienzo a la gran polémica sobre la identidad de la cultura valenciana, que actualmente ha alcanzado lamentables excesos, propiciando un enfrentamiento por demás violento entre Cataluña y Valencia.''
+
El sainete valenciano conocía los éxitos populares de La cotorra del mercat (1946), de Paco Barchino; El tío estraperlo (1948), de Jesús Morante Borrás; L'hort embruixat, de Sendin Galiana (1951). Se reeditó L'agüelo pollastre, de Bernat i Baldoví. Joan Fuster publicaba (naturalmente en Barcelona) su obra Nosaltres, els valencians (1962), dando comienzo a la gran polémica sobre la identidad de la cultura valenciana, que actualmente ha alcanzado lamentables excesos, propiciando un enfrentamiento por demás violento entre Cataluña y Valencia.
  
−
''Los organismos culturales más tradicionales (Lo Rat Penat y El Micalet) desarrollaron sus actividades con normalidad, reforzados más tarde por la institución Alfonso el Magnánimo.''
+
Los organismos culturales más tradicionales (Lo Rat Penat y El Micalet) desarrollaron sus actividades con normalidad, reforzados más tarde por la institución Alfonso el Magnánimo.
  
−
''En definitiva, el valenciano se hablaba y se desarrollaba sin ningún problema, en todas partes y como siempre. Sólo que entonces no estaba de moda (como ahora) que la gente bien acudiera a tomar clases de vernáculo...''}}
+
En definitiva, el valenciano se hablaba y se desarrollaba sin ningún problema, en todas partes y como siempre. Sólo que entonces no estaba de moda (como ahora) que la gente bien acudiera a tomar clases de vernáculo...}}
  
 
== Enllaços externs ==
 
== Enllaços externs ==

Per a editar esta pàgina, per favor respon a la pregunta que apareix més avall (més informació):

Cancelar Ajuda d'edició (s'obri en una finestra nova)


Advertència sobre drets d'autor

Totes les contribucions a Proyecte se publiquen baix la Llicència de documentació lliure GNU. Al contribuir, acceptes que atres persones distribuïxquen i modifiquen lliurement les teues aportacions. Si això no és lo que desiges, no poses les teues contribucions ací.

Ademés, al publicar el teu treball nos assegures que estàs llegalment autorisat a dispondre d'eixe text, ya siga perque eres el titular dels drets d'autor o per haver-lo obtingut d'una font baix una llicència compatible o en el domini públic. Recorda que l'immensa majoria del contingut disponible en internet no complix estos requisits; llig Proyecte:Drets d'autor per a més detalls.

¡No utilises sense permís escrits en drets d'autor!

Plantilles usades en esta pàgina:

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/wiki/Fernando_Vizcaíno_Casas»