Canvis

En valencià, les oclusives sonores ([b], [d] i [g]) realment només se pronuncien oclusives quan van a principi de frase, despuix de pausa i despuix de nassal (en el cas de la [d], també despuix de [ɫ]): '''b'''aló [ba'lo], am'''b'''ició [am.bi.si'o], con'''d'''ena [kon'de.na], sol'''d'''at [soɫ'dat], an'''g'''ul ['aŋ.guɫ]... En el restant de casos, tenen una pronunciació fricativa, més relaixada ([β], [ð] i [ɣ]): ro'''b'''a ['rɔ.βa], ro'''d'''a ['rɔ.ða], ar'''g'''ument [aɾ.ɣu'ment]...

En valencià, les oclusives sonores ([b], [d] i [g]) realment només se pronuncien oclusives quan van a principi de frase, despuix de pausa i despuix de nassal (en el cas de la [d], també despuix de [ɫ]): '''b'''aló [ba'lo], am'''b'''ició [am.bi.si'o], con'''d'''ena [kon'de.na], sol'''d'''at [soɫ'dat], an'''g'''ul ['aŋ.guɫ]... En el restant de casos, tenen una pronunciació fricativa, més relaixada ([β], [ð] i [ɣ]): ro'''b'''a ['rɔ.βa], ro'''d'''a ['rɔ.ða], ar'''g'''ument [aɾ.ɣu'ment]...

A final de paraula no existixen les oclusives sonores, per lo que solament apareixen les sordes: cap ['kap], sanc ['saŋk], vert ['vɛɾt]... Les soles excepcions són les paraules "ab" i "ad". L'arcaisme "ab" se pronuncia [ap], pero si va seguida de vocal o consonant sonora, el seu sò canvia a [aβ]. La preposició "ad" és una variant de "a" usada davant de pronoms personals i demostratius escomençats per vocal, la seua pronunciació és sempre [að].

A final de paraula no existixen les oclusives sonores, per lo que únicament apareixen les sordes: cap ['kap], sanc ['saŋk], vert ['vɛɾt]... Les úniques excepcions són les paraules "ab" i "ad". L'arcaisme "ab" se pronuncia [ap], pero si va seguida de vocal o consonant sonora, el seu sò canvia a [aβ]. La preposició "ad" és una variant de "a" usada davant de pronoms personals i demostratius escomençats per vocal, la seua pronunciació és sempre [að].

Cal tindre en conte que la terminació -ada i els seus derivats -ades, -adet, -adeta, -adets i -adetes se pronuncien ['a], ['a.es], [a'et], [a'e.ta], [a'ets] i [a'e.tes], com en les paraules vesprada [ves'pɾa], baldades [baɫ'da.es], cremadet [kɾe.ma'et], ralladeta [ra.ʎa'e.ta], llavadetes [ʎa.va'e.tes] o maquilladets [ma.ki.ʎa'ets]. Est emmudiment general de la [ð] en estes terminacions és general i estàndart, no s'ha de considerar vulgarisme ni s'ha de pronunciar cap [ð].

Cal tindre en conte que la terminació -ada i els seus derivats -ades, -adet, -adeta, -adets i -adetes se pronuncien ['a], ['a.es], [a'et], [a'e.ta], [a'ets] i [a'e.tes], com en les paraules vesprada [ves'pɾa], baldades [baɫ'da.es], cremadet [kɾe.ma'et], ralladeta [ra.ʎa'e.ta], llavadetes [ʎa.va'e.tes] o maquilladets [ma.ki.ʎa'ets]. Est emmudiment general de la [ð] en estes terminacions és general i estàndart, no s'ha de considerar vulgarisme ni s'ha de pronunciar cap [ð].

Com a excepció, la [[D|de]] en la terminació -ada i derivats sí que s'ha de pronunciar en les paraules de soles dos sílabes: fada ['fa.ða] (i no ['fa]), cada ['ka.ða] (i no ['ka]), grada ['gɾa.ða] (i no ['gɾa])... També s'ha de pronunciar en els adverbis acabats en -ment: acomodadament [a.ko.mo'ða.ða'ment] (i no [a.ko.mo'ða'ment]), abandonadament [a.βan.do'na.ða'ment] (i no [a.βan.do'na'ment]); encara que els adjectius dels quals deriven sí que emmudixen la de: acomodada [a.ko.mo'ða], abandonada [a.βan.do'na]. Opcionalment, en poesia pot optar-se per pronunciar la de en eixes terminacions, com en els versos de l'Himne oficial de la Comunitat Valenciana "sona la veu amada" [a'ma.ða] i "notes de nostra albada" [aɫ'βa.ða].

Com a excepció, la [[D|de]] en la terminació -ada i derivats sí que s'ha de pronunciar en les paraules de només dos sílabes: fada ['fa.ða] (i no ['fa]), cada ['ka.ða] (i no ['ka]), grada ['gɾa.ða] (i no ['gɾa])... També s'ha de pronunciar en els adverbis acabats en -ment: acomodadament [a.ko.mo'ða.ða'ment] (i no [a.ko.mo'ða'ment]), abandonadament [a.βan.do'na.ða'ment] (i no [a.βan.do'na'ment]); encara que els adjectius dels quals deriven sí que emmudixen la de: acomodada [a.ko.mo'ða], abandonada [a.βan.do'na]. Opcionalment, en poesia pot optar-se per pronunciar la de en eixes terminacions, com en els versos de l'Himne oficial de la Comunitat Valenciana "sona la veu amada" [a'ma.ða] i "notes de nostra albada" [aɫ'βa.ða].

Coloquialment en algunes zones, especialment del sur, sol emmudir-se la [ð] entre vocals en atres terminacions: roa ['rɔ.a] (roda), Naal [na'aɫ] (Nadal), mocaor [mo.ka'oɾ] (mocador)... Això no és acceptable en el valencià estàndart, puix no és una característica general del valencià, encara que està molt estesa, especialment en la terminació -ador i derivats.

Coloquialment en algunes zones, especialment del sur, sol emmudir-se la [ð] entre vocals en atres terminacions: roa ['rɔ.a] (roda), Naal [na'aɫ] (Nadal), mocaor [mo.ka'oɾ] (mocador)... Això no és acceptable en el valencià estàndart, puix no és una característica general del valencià, encara que està molt estesa, especialment en la terminació -ador i derivats.

En valencià central és molt comú pronunciar els sons [z], [dz] i [dʒ] com si foren [s], [ts] i [tʃ]: cassa ['ka.sa] (casa), dotse ['do.tse] (dotze), meche ['me.tʃe] (mege), chirar [tʃi'ɾaɾ] (girar)... Açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en valencià estàndart.

En valencià central és molt comú pronunciar els sons [z], [dz] i [dʒ] com si foren [s], [ts] i [tʃ]: cassa ['ka.sa] (casa), dotse ['do.tse] (dotze), meche ['me.tʃe] (mege), chirar [tʃi'ɾaɾ] (girar)... Açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en valencià estàndart.

En el nort valencià, és comú pronunciar el sò [dʒ] entre vocals com a [jʒ] (el fonema [ʒ] representa una africada palatal sonora, exactament igual que la jota francesa o catalana, pareguda al sò [ʃ] de "peix" ['pejʃ], pero fent vibrar les cordes vocals) quan correspon a l'antiga grafia "j" i "g", mentres que es manté la pronunciació [dʒ] quan correspon a l'antiga grafia "tg" i "tj": abadeijo [a.βa'ðej.ʒo] (abadejo), aijuda [aj'ʒu.ða]... Pero: mege ['me.dʒe] (antigament "metge"), viage [vi'a.dʒe] (antigamen "viatge")... Açò correspon a una pronunciació antiga que diferenciava, entre vocals, les lletres ge i jota dels dígrafs te ge i te jota, pero actualment ha desaparegut en la gran major part del valencià, per lo que en valencià estàndard no és admissible la realisació de [jʒ], puix és un arcaisme en la llengua general.

En el nort valencià, és comú pronunciar el sò [dʒ] entre vocals com a [jʒ] (el fonema [ʒ] representa una africada palatal sonora, exactament igual que la jota francesa o catalana, pareguda al sò [ʃ] de "peix" ['pejʃ], pero fent vibrar les cordes vocals) quan correspon a l'antiga grafia "j" i "g", mentres que es manté la pronunciació [dʒ] quan correspon a l'antiga grafia "tg" i "tj": abadeijo [a.βa'ðej.ʒo] (abadejo), aijuda [aj'ʒu.ða]... Pero: mege ['me.dʒe] (antigament "metge"), viage [vi'a.dʒe] (antigamen "viatge")... Açò correspon a una pronunciació antiga que diferenciava, entre vocals, les lletres ge i jota dels dígrafs te ge i te jota, pero actualment ha desaparegut en la gran majoria del valencià, per lo que en valencià estàndard no és admissible la realisació de [jʒ], puix és un arcaisme en la llengua general.

És molt important indicar que, en valencià, quan una paraula acaba pels sons [s], [ʃ], [ts] i [tʃ] i la paraula que va despuix comença per vocal, eixos sons passen a ser [z], [ʒ], [dz] i [dʒ], és dir, se sonorisen: els amics [eɫz a'miks], peix al forn ['pejʒ aɫ 'foɾn], tots arriben ['todz a'ri.βen], mig any ['midʒ 'aɲ]... Això és lo que en francés se coneix com a ''liaison''.

És molt important indicar que, en valencià, quan una paraula acaba pels sons [s], [ʃ], [ts] i [tʃ] i la paraula que va despuix comença per vocal, eixos sons passen a ser [z], [ʒ], [dz] i [dʒ], és dir, se sonorisen: els amics [eɫz a'miks], peix al forn ['pejʒ aɫ 'foɾn], tots arriben ['todz a'ri.βen], mig any ['midʒ 'aɲ]... Això és lo que en francés se coneix com a ''liaison''.

===Aproximants===

===Aproximants===

La nostra llengua sempre ha diferenciat clarament el sò [ʎ] de lloc, del sò [j] de yayo, pero actualment s'està tendint a perdre el primer sò en favor del segon, és un procés que es coneix com a yeisme, que també succeïx en francés i en castellà, pero, a diferència d'estes llengües, el valencià té moltíssimes més voltes el sò [ʎ], per lo que en valencià estàndart és incorrecte perdre este sò. Per a aprendre a pronunciar-lo, soles cal pronunciar una [l], pero la punta de la llengua, en conte de tocar la part de darrere de les dents de dalt, té de tocar la part de darrere de les dents de baix i la part del mig de la llengua ha de tocar el paladar, deixant passar l'aire pels costats de la boca. Per als parlants que han perdut este sò, seria convenient recuperar-lo en la parla diària, no a soles en la llengua formal, per a que no es perda la riquea fonètica de la nostra llengua.

La nostra llengua sempre ha diferenciat clarament el sò [ʎ] de lloc, del sò [j] de yayo, pero actualment s'està tendint a perdre el primer sò en favor del segon, és un procés que es coneix com a yeisme, que també succeïx en francés i en castellà, pero, a diferència d'estes llengües, el valencià té moltíssimes més voltes el sò [ʎ], per lo que en valencià estàndart és incorrecte perdre este sò. Per a deprendre a pronunciar-lo, soles cal pronunciar una [l], pero la punta de la llengua, en conte de tocar la part de darrere de les dents de dalt, té de tocar la part de darrere de les dents de baix i la part del mig de la llengua ha de tocar el paladar, deixant passar l'aire pels costats de la boca. Per als parlants que han perdut este sò, seria convenient recuperar-lo en la parla diària, no a soles en la llengua formal, per a que no es perda la riquea fonètica de la nostra llengua.

En valencià, el sò de [l] té una variant nomenada "el fosca", popularment coneguda com a "el catalana" o "el anglesa", el seu símbol fonètic és [ɫ]. Esta variant de la el ocorre sempre que vaja seguida de consonant o estiga a final de paraula: alcohol [aɫ.ko'ɔɫ], mel ['mɛɫ], calvície [kaɫ'vi.si.e]... Este sò és característic del valencià, puix les llengues de l'entorn pronuncien la el diferent: en castellà i el francés sempre pronuncien la el "clara" [l], mentres que els balears i catalans la pronuncien sempre "fosca" [ɫ], la distrbució que té el valencià d'usar generalment la el clara, pero davant de consonant o a final de paraula, usar la fosca és una distribució que nos ve del llatí i que poques llengues romàniques han conservat (a soles el valencià i el portugués). En un valencià estàndart és inadmissible pronunciar totes les els a la castellana o a la catalana, s'ha de seguir la distribució tradicional.

En valencià, el sò de [l] té una variant nomenada "el fosca", popularment coneguda com a "el catalana" o "el anglesa", el seu símbol fonètic és [ɫ]. Esta variant de la el ocorre sempre que vaja seguida de consonant o estiga a final de paraula: alcohol [aɫ.ko'ɔɫ], mel ['mɛɫ], calvície [kaɫ'vi.si.e]... Este sò és característic del valencià, puix les llengues de l'entorn pronuncien la el diferent: en castellà i el francés sempre pronuncien la el "clara" [l], mentres que els balears i catalans la pronuncien sempre "fosca" [ɫ], la distrbució que té el valencià d'usar generalment la el clara, pero davant de consonant o a final de paraula, usar la fosca és una distribució que nos ve del llatí i que poques llengues romàniques han conservat (a soles el valencià i el portugués). En un valencià estàndart és inadmissible pronunciar totes les els a la castellana o a la catalana, s'ha de seguir la distribució tradicional.

En moltes zones, la vocal [e] tendix, en contacte en una consonant palatal, a sonar com si fora una [i]: "menjar" i "senyor", pronunciades [min'd͡ʒaɾ] i [si'ɲoɾ]. També, en el nort valencià hi ha una tendència a pronunciar la vocal [a] com si fora [ɛ] en les paraules que comencen per lla-: "llarc" i "llapis", pronunciades ['ʎɛɾk] i ['ʎɛ.pis].

En moltes zones, la vocal [e] tendix, en contacte en una consonant palatal, a sonar com si fora una [i]: "menjar" i "senyor", pronunciades [min'd͡ʒaɾ] i [si'ɲoɾ]. També, en el nort valencià hi ha una tendència a pronunciar la vocal [a] com si fora [ɛ] en les paraules que comencen per lla-: "llarc" i "llapis", pronunciades ['ʎɛɾk] i ['ʎɛ.pis].

És molt comú en la majoria del domini llingüístic pronunciar la vocal [e] inicial com si fora una [a], especialment en les paraules escomençades per les combinacions eix-, em-, en-, es-: eixut, embrutar, entendre, escrit, pronunciats [aj'ʃut], [am.bɾu'taɾ], [an'ten.dɾe], [as'kɾit]. També, en certs contexts, la vocal [o] sol pronunciar-se [u]: poal, cosir, Josep, Joan, pronunciats [pu'aɫ], [ku'ziɾ], [d͡ʒu'zɛp], [d͡ʒu'an].

És molt comú en la major part del domini llingüístic pronunciar la vocal [e] inicial com si fora una [a], especialment en les paraules escomençades per les combinacions eix-, em-, en-, es-: eixut, embrutar, entendre, escrit, pronunciats [aj'ʃut], [am.bɾu'taɾ], [an'ten.dɾe], [as'kɾit]. També, en certs contexts, la vocal [o] sol pronunciar-se [u]: poal, cosir, Josep, Joan, pronunciats [pu'aɫ], [ku'ziɾ], [d͡ʒu'zɛp], [d͡ʒu'an].

Estos fenómens propis de la llengua coloquial són inacceptables en valencià estàndart, que sempre pronunciarà les vocals com estan escrites.

Estos fenómens propis de la llengua coloquial són inacceptables en valencià estàndart, que sempre pronunciarà les vocals com estan escrites.

===Harmonia vocàlica===

===Harmonia vocàlica===

[[Archiu:Harmonització vocàlica al valencià.png|miniaturadeimagen|Mapa que mostra els llocs on hi ha harmonia vocàlica i de quina classe es dona (en català)]]

[[Archiu:Harmonització vocàlica al valencià.png|miniaturadeimagen|Mapa que mostra els llocs a on hi ha harmonia vocàlica i de quina classe es dona (en català)]]

L'harmonia vocàlica és un procés complex que succeïx en gran part del domini llingüístic. És un fenomen que consistix a pronunciar la vocal [a] final àtona com si fora una [ɛ] o una [ɔ]. Poden hi haure cinc classes d'harmonia vocàlica, depenent de la zona:

L'harmonia vocàlica és un procés complex que succeïx en gran part del domini llingüístic. És un fenomen que consistix a pronunciar la vocal [a] final àtona com si fora una [ɛ] o una [ɔ]. Poden hi haure cinc classes d'harmonia vocàlica, depenent de la zona: