Edició de «Història d'Andorra»
Anar a la navegació
Anar a la busca
Advertencia: No has iniciat sessió. La teua direcció IP serà visible públicament si realises qualsevol edició. Si inicies sessió o crees un conte, les teues edicions s'atribuiran al teu nom d'usuari, junt en atres beneficis.
Pot desfer-se la modificació. Per favor, revisa la comparació més avall per a assegurar-te que es lo que vols fer; llavors deixa els canvis per a la finalisació de la desfeta de l'edició.
| Revisió actual | El teu text | ||
| Llínea 28: | Llínea 28: | ||
===Edat del Bronze=== | ===Edat del Bronze=== | ||
[[File:Gravats del Roc de les Bruixes.JPG|thumb|Gravats rupestres de Parts, Canillo (Andorra). Els seus descobridors interpreten la zona com un santuari funerari de l'[[Edat del Bronze]]. Els gravats són més coneguts baix el nom "Roc de les Bruixes".]] | [[File:Gravats del Roc de les Bruixes.JPG|thumb|Gravats rupestres de Parts, Canillo (Andorra). Els seus descobridors interpreten la zona com un santuari funerari de l'[[Edat del Bronze]]. Els gravats són més coneguts baix el nom "Roc de les Bruixes".]] | ||
| − | S'ha d’entendre que el descobriment de l'agricultura, ceràmica o [[ferro]] foren progressius i res va resultar ser descobert d'un dia a l'atre. Aixina, es pot entendre que mentres el Pròxim Orient experimentava canvis molt importants durant | + | S'ha d’entendre que el descobriment de l'agricultura, ceràmica o [[ferro]] foren progressius i res va resultar ser descobert d'un dia a l'atre. Aixina, es pot entendre que mentres el Pròxim Orient experimentava canvis molt importants durant la Edat del Bronze, com ara l'aparició de la civilisació [[Mesopotàmia|Sumèria]], l'[[antic Egipte]],... Andorra encara vivia com en el Neolític. En este context, mentres en l'any 10000 a. C. el [[Pròxim Orient]] ya cultivava, Andorra entrava en el Paleolític Superior. Això es deu en part a l'aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus i explica per qué els primers pobladors d'Andorra s'anaven adaptant molt lentament al restant de territoris. |
| − | Per lo que, | + | Per lo que, la Edat del Bronze en Andorra seguix en una economia mixta i un predomini de la ganaderia sobre l'agricultura, pero sempre combinant-ho en caça i recolecció. El model d'hàbitat de chicotets poblats comença a evolucionar cap a un urbanisme incipient i tot i les troballes metalúrgiques, la vida seguix un model similar a l'anterior. En este entorn els primers pobladors sedentaris del Neolític s'instalen en 7 estacions diferents, empesos per la busca de terrenys més aptes. Dites estacions s'assenten just sobre el fons de la vall, a lo llarc de més de mig quilòmetro, entre [[Santa Coloma d'Andorra|Santa Coloma]] i [[Andorra la Vella]] (capital d'Andorra) i reben el nom d'Estacions del Cedre. Es troben en el cantó més solejat de la vall, a la vora de les aigües estancades que hi havia al centre de la planta d'Andorra la Vella. Es tractava d'una de les zones demogràficament més poblades d'Andorra, pero no era l'única. De l'Edat del Bronze també tenim la Fossa de Prats, el Conjunt de Gravats del Roc de les Bruixes i el jaciment del Roc d'Enclar, pero són troballes difícils de datar vist que els pobladors varen continuar en les formes de vida pròpies del Neolític, fet que no permet individualisar cada jaciment en claritat.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 34, 35}} |
| − | El jaciment de Parts és una fossa quadrangular, coronada per una estructura empedrada, situada en Prats, [[Canillo]] (una atra de les 7 divisions del país). Dins s’ha trobat recipients fets de ceràmica que contenien productes lacteus, [[cereal|cereals]] i [[estramoni]]. Els anàlisis realisats porten a considerar que puga tractar-se be d'un aixovar | + | El jaciment de Parts és una fossa quadrangular, coronada per una estructura empedrada, situada en Prats, [[Canillo]] (una atra de les 7 divisions del país). Dins s’ha trobat recipients fets de ceràmica que contenien productes lacteus, [[cereal|cereals]] i [[estramoni]]. Els anàlisis realisats porten a considerar que puga tractar-se be d'un aixovar d’un enterrament o be d’una fossa en caràcter votiu. En Prats mateix també s’ha descobert un conjunt de gravats nomenat ''Gravats del Roc de les Bruixes'', que els seus descobridors interpreten com un santuàri de l'Edat del Bronze, cosa que supon també algun possible poblat a les vores, pero sobretot, indica ya les primeres traces d'escritura, encara que rupestres, en Andorra (element característic del Bronze, vore'n més en [[escritura cuneïforme]]).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 34, 35, 38, 39}} |
===Edat del Ferro=== | ===Edat del Ferro=== | ||
| Llínea 47: | Llínea 47: | ||
*l'Antuix ([[Escaldes-Engordany]]){{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 37, 36}} | *l'Antuix ([[Escaldes-Engordany]]){{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 37, 36}} | ||
| − | D'entre tots, destaca sobretot el jaciment del Cedre, ya que s'ha trobat un forn domèstic i alguns fragments de ceràmica feta de torn (característica del Ferro) i el sot del Grau de l'Antuix s'ha trobat una tumba. El forn te una base circular | + | D'entre tots, destaca sobretot el jaciment del Cedre, ya que s'ha trobat un forn domèstic i alguns fragments de ceràmica feta de torn (característica del Ferro) i el sot del Grau de l'Antuix s'ha trobat una tumba. El forn te una base circular d’un metro i una altura de 88 centímetros. L'Antuix és un poblat a l'aire lliure, trobat en l'any [[1985]], a on s'ha descobert molt material iber. Ara be, la falta de restos i el fet que els habitants del país encara vivien com en l'edat anterior dificulta, una vegada més, la datació del Ferro en Andorra i s'hauria de parlar d'una arribada del ferro molt tardia. És el cas d'una peça interpretada com a exvot o amulet que data del [[sigle II a. C.]] La peça és única en Andorra i es tracta d'un peuet fet de bronze trobat en el Roc de l'Oral (a Encamp). Finalment, i sense cap dupte de context arqueològic, s'han trobat unes 17 [[monedes]] de [[bronze]] i [[argent]] que podrien associar-se, encara que no s'està segur, a la cultura ibèrica; dos de les quals són del Roc d'Enclar (en Andorra la Vella). |
==Edat Antiga== | ==Edat Antiga== | ||
| Llínea 67: | Llínea 67: | ||
'''Restos arqueològiques:''' | '''Restos arqueològiques:''' | ||
| − | Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i atres materials d’época romana trobats en Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans en el país ya a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels sigles II i I a.C., en el procés de romanisació, comencen a produir [[vi]] a la manera romana en el Roc d’Enclar d’Andorra la Vella. Els restos demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, provablement, | + | Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i atres materials d’época romana trobats en Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans en el país ya a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels sigles II i I a.C., en el procés de romanisació, comencen a produir [[vi]] a la manera romana en el Roc d’Enclar d’Andorra la Vella. Els restos demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, provablement, d’un mosaic de propietats d’una villa situada en la plana de l’Urgellet a on es traslladava el vi per a la seua comercialisació. Els romans, en voler alguns productes de montanya, varen haver d’administrar el territori dels andosins. En este intent, Andorra va ser incorporada a l’Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l’Strata Ceretana (també nomenada [[Strata Confluetana]]) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n’és una prova. En el Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvelat la primera tomba romana d’Andorra, que data del s. III dC, i els restos d’un recint habitacional força malmès, també romà. L’esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys el dia de la seua mort. Finalment, es té documentada l’existència d’una atra tomba o cupa romana en l’iglésia de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp (situada actualment dins el cementeri comunal d’[[Encamp]]), en qué es pot observar restos de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d’època romana en la Vall del Madriu, prop del [http://visitandorra.com/on-dormir/refugi-riu-dels-orris/ refugi d’Orris] de Setut.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 44, 45, 46, 47}} |
'''Invasió dels "bàrbars":''' | '''Invasió dels "bàrbars":''' | ||
| Llínea 151: | Llínea 151: | ||
==== Els Comtes de Foix ==== | ==== Els Comtes de Foix ==== | ||
| − | Les baralles entre el bisbe d'Urgell i els Castellbò es varen intensificar en l’arribada del Comte de Foix, també càtar. Per a explicar l'irrupció dels comtes de Foix en l’escena andorrana és necessari tindre en conte les estratègies matrimonials dels grans llinages feudals catalans. Els Foix eren posseïdors | + | Les baralles entre el bisbe d'Urgell i els Castellbò es varen intensificar en l’arribada del Comte de Foix, també càtar. Per a explicar l'irrupció dels comtes de Foix en l’escena andorrana és necessari tindre en conte les estratègies matrimonials dels grans llinages feudals catalans. Els Foix eren posseïdors d’un dels més grans dominis d'[[Occitània]], l’estratègia era baixar els [[Pirineus]] fins als comtats catalans. Aixina, en plenes creuades els Castellbò i els Foix s’alien contra els croats i protagonisen 3 campanyes militars (en [[1198]], en [[1202]] i en [[1205]]) en contra del bisbe d'Urgell i el comte de Barcelona, devastant pobles i iglésies com ara la Catedral de la Seu d'Urgell (residència del bisbe). Això els va valdre la reputació i condena d'hereges en l'any [[1237]] per part del bisbe d'Urgell. Pero les campanyes varen seguir en saquejos per part dels comtes Ramon Roger de Foix i d’Arnau de Castellbò fins a l'any [[1239]]. |
L’única filla que varen tindre Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolicà encara més el conflicte. Ermessenda es casa en Roger Bernat II de Foix en l’any [[1202]]. Si fins ara parlàvem de tensions, en el casament estem davant d’una guerra oberta. El bisbe es negà a autorisar l’enllaç, pero el comte d’Urgell consegueix que els dos hòmens renuncien a una aliança matrimonial, lo que dona peu a continuar en les ceremònies de vassallage en el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. Al morir Ermessenda, esta deixa en el testament ([[1229]]) que traspassa les seues possessions al fill, Roger IV. Aixina, Andorra i el restant de possessions dels Caboet i Castellbò, aixina com les aliances en el bisbe passen directament baix els Foix. Roger IV de Foix decidix tindre 6 fills més, pero destacà u, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d’Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d’anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa en Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la ceremònia. | L’única filla que varen tindre Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolicà encara més el conflicte. Ermessenda es casa en Roger Bernat II de Foix en l’any [[1202]]. Si fins ara parlàvem de tensions, en el casament estem davant d’una guerra oberta. El bisbe es negà a autorisar l’enllaç, pero el comte d’Urgell consegueix que els dos hòmens renuncien a una aliança matrimonial, lo que dona peu a continuar en les ceremònies de vassallage en el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. Al morir Ermessenda, esta deixa en el testament ([[1229]]) que traspassa les seues possessions al fill, Roger IV. Aixina, Andorra i el restant de possessions dels Caboet i Castellbò, aixina com les aliances en el bisbe passen directament baix els Foix. Roger IV de Foix decidix tindre 6 fills més, pero destacà u, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d’Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d’anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa en Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la ceremònia. | ||
| Llínea 159: | Llínea 159: | ||
Mentrestant l’actuació i l'eixercici del poder dels consenyors sobre Andorra comencen a manifestar-se. Els representants dels dos coprínceps, veguers i batlles, aprofiten cada dia més del seu poder per abusar, usurpar drets i privilegis i corrompre. Els andorrans, del seu costat, aniran organisant-se en colectiu ya siga per a protestar en contra d'esta situació o per debatre dels assunts comuns de cada dia (d'aquí el nom de Comú en lloc d'Ajuntament).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 88, 89}} | Mentrestant l’actuació i l'eixercici del poder dels consenyors sobre Andorra comencen a manifestar-se. Els representants dels dos coprínceps, veguers i batlles, aprofiten cada dia més del seu poder per abusar, usurpar drets i privilegis i corrompre. Els andorrans, del seu costat, aniran organisant-se en colectiu ya siga per a protestar en contra d'esta situació o per debatre dels assunts comuns de cada dia (d'aquí el nom de Comú en lloc d'Ajuntament).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 88, 89}} | ||
| − | En l’any [[1433]] els coprínceps, desenrollant el pariage, creen Les Corts de Justícia i en l’any [[1364]] els andorrans, per mig de 3 síndics i representants comunals, adrecen una queixa a la Cort per a protestar contra els abusos comesos pels veguers. És puix d'esta manera que naixen els primers Comuns i Quarts (administracions locals). Les reunions entre andorrans donen com a resultat la creació del Consell de la Terra, és dir, el segon parlament més antic d’[[Europa]]; la millor manera de defendre els interessos comuns davant dels consenyors. Fon proposat en [[1419]] per Andreu d’Alàs, encarregat d’anar a demanar permís al bisbe. Este, Francesc Tovià, acceptà i el comte de Foix, Joan I, el ratificà. El Consell de la Terra és un fet ilustratiu de com se les empescaran els andorrans per autogestionar-se en independència dels coprínceps, construint-se a poc a poc com a nació. Dit atrament, els coprínceps van cedint a les reclamacions dels andorrans donant-los privilegis, i no de qualsevol forma, com ara la creació d'este parlament. Els sigles [[sigle XIV|XIV]] i [[sigle XV|XV]] estaran marcats aixina per reclamacions, pactes o exigències per part dels andorrans als representants o als coprínceps mateixos, pero també per la cessió de privilegis de caràcter “econòmic” (privilegis en taxes), “administratius” (creació d’administracions locals) i “institucionals” (creació | + | En l’any [[1433]] els coprínceps, desenrollant el pariage, creen Les Corts de Justícia i en l’any [[1364]] els andorrans, per mig de 3 síndics i representants comunals, adrecen una queixa a la Cort per a protestar contra els abusos comesos pels veguers. És puix d'esta manera que naixen els primers Comuns i Quarts (administracions locals). Les reunions entre andorrans donen com a resultat la creació del Consell de la Terra, és dir, el segon parlament més antic d’[[Europa]]; la millor manera de defendre els interessos comuns davant dels consenyors. Fon proposat en [[1419]] per Andreu d’Alàs, encarregat d’anar a demanar permís al bisbe. Este, Francesc Tovià, acceptà i el comte de Foix, Joan I, el ratificà. El Consell de la Terra és un fet ilustratiu de com se les empescaran els andorrans per autogestionar-se en independència dels coprínceps, construint-se a poc a poc com a nació. Dit atrament, els coprínceps van cedint a les reclamacions dels andorrans donant-los privilegis, i no de qualsevol forma, com ara la creació d'este parlament. Els sigles [[sigle XIV|XIV]] i [[sigle XV|XV]] estaran marcats aixina per reclamacions, pactes o exigències per part dels andorrans als representants o als coprínceps mateixos, pero també per la cessió de privilegis de caràcter “econòmic” (privilegis en taxes), “administratius” (creació d’administracions locals) i “institucionals” (creació d’un parlament).{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 88, 89}} |
El Quart representava un poble de cada parròquia i n’administrava els bens. Hi havia parròquies que posseïen, a parts dels quarts, veïnats (3 en concret). El Comú reunia els Quarts i n’administrava també els bens comunals, podent exigir imposts com ara el “foc i lloc” (impost sobre habitació encara vigent en el país). El Consell de la Terra reunia els dos atres òrguens. Tant al Consell de Comú com el Consell de la Terra a soles hi podien participar els “prohoms”, és dir, els caps de les cases principals i més riques de cada parròquia. En aquella época estem parlant d’uns 25 a 30 hòmens. En canvi, al Consell del Quart, s'hi asseient tots els caps de casa. Adés la població es reunia en el Consell de les Valls, que consistia en l'agrupament de totes les parròquies. Va ser aixina fins a la proposició del Consell de la Terra. Esta fon necessària, ya que les multitudinàries reunions del Consell de les Valls portaven a abandonar els treballs agrícoles a causa de les distàncies i males comunicacions.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 82, 83}} | El Quart representava un poble de cada parròquia i n’administrava els bens. Hi havia parròquies que posseïen, a parts dels quarts, veïnats (3 en concret). El Comú reunia els Quarts i n’administrava també els bens comunals, podent exigir imposts com ara el “foc i lloc” (impost sobre habitació encara vigent en el país). El Consell de la Terra reunia els dos atres òrguens. Tant al Consell de Comú com el Consell de la Terra a soles hi podien participar els “prohoms”, és dir, els caps de les cases principals i més riques de cada parròquia. En aquella época estem parlant d’uns 25 a 30 hòmens. En canvi, al Consell del Quart, s'hi asseient tots els caps de casa. Adés la població es reunia en el Consell de les Valls, que consistia en l'agrupament de totes les parròquies. Va ser aixina fins a la proposició del Consell de la Terra. Esta fon necessària, ya que les multitudinàries reunions del Consell de les Valls portaven a abandonar els treballs agrícoles a causa de les distàncies i males comunicacions.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 78, 79, 80, 81, 82, 83}} | ||
| Llínea 223: | Llínea 223: | ||
{{AP|Farga Rossell}} | {{AP|Farga Rossell}} | ||
[[File:Farga Rossell (1).JPG|thumb|Entrada del Museu Farga Rosell situat en La Massana]] | [[File:Farga Rossell (1).JPG|thumb|Entrada del Museu Farga Rosell situat en La Massana]] | ||
| − | La indústria artesanal i la metalúrgia vixqueren moments d’apogeu en el territori nacional durant el sigle XVII. En Andorra es té documentada l'existència | + | La indústria artesanal i la metalúrgia vixqueren moments d’apogeu en el territori nacional durant el sigle XVII. En Andorra es té documentada l'existència d’un únic gremi. Es tracta del de teixidors que es va constituir com a gremi en [[1604]]. |
=====El comerç ===== | =====El comerç ===== | ||
| Llínea 233: | Llínea 233: | ||
La segona categoria comprèn el resto del poble, és dir, el poble chicotet o casalers. El nivell econòmic d’estes famílies era inferior als focs. | La segona categoria comprèn el resto del poble, és dir, el poble chicotet o casalers. El nivell econòmic d’estes famílies era inferior als focs. | ||
| − | D’atra banda, del punt de vista dels coprínceps, els andorrans eren súbdits integrats dins de la tercera classe social característica de l’Edat Moderna: el [[tercer estat]]. Com a tal, els andorrans havien de pagar la derivada dels imposts als coprínceps corresponents. Per molt que el títul anara passant d’una família a una atra a lo llarc de l’Edat Moderna, els andorrans no faltaren mai al pagament . Ademés, el bisbe d’Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents | + | D’atra banda, del punt de vista dels coprínceps, els andorrans eren súbdits integrats dins de la tercera classe social característica de l’Edat Moderna: el [[tercer estat]]. Com a tal, els andorrans havien de pagar la derivada dels imposts als coprínceps corresponents. Per molt que el títul anara passant d’una família a una atra a lo llarc de l’Edat Moderna, els andorrans no faltaren mai al pagament . Ademés, el bisbe d’Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents d’un estat catòlic. |
====Art discret durant l'Edat Moderna==== | ====Art discret durant l'Edat Moderna==== | ||
| Llínea 246: | Llínea 246: | ||
===Sigles XVI i XVII=== | ===Sigles XVI i XVII=== | ||
==== Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França ==== | ==== Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França ==== | ||
| − | El títul de copríncep que compartixen el [[comte de Foix]] i el [[bisbe d'Urgell]] passarà per diverses mans a lo llarc de l'Edat Moderna del costat francés. El final d'este traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'este moment, el títul de copríncep seguirà mantenint-se en [[París]] baix [[monarquia]], [[monarquia parlamentària]], [[dictadura]] o [[república]]. | + | El títul de copríncep que compartixen el [[comte de Foix]] i el [[bisbe d'Urgell]] passarà per diverses mans a lo llarc de l'Edat Moderna del costat francés. El final d'este traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'este moment, el títul de copríncep seguirà mantenint-se en [[París]] baix [[monarquia]], [[monarquia parlamentària]], [[dictadura]] o [[república]]. Tanmateix, és interessant vore la llínea evolutiva dels successors fins al rei francés. La filla de Gastó III, [[Isabel de Foix]], es casa en Arquimbald de Grilly ([[comtat de Bigorra]]). L'unió afegix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra ([[Guerra civil catalana|Guerra Civil Catalana]]) per la successió del tron. Una vegada Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa en [[Elionor I de Navarra]], filla del rei d’Aragó [[Joan II el Gran]]. Caterina I de Navarra es casa en Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L’última Albert, Joana III, es casa en la família Borbó, concretament en [[Antoni de Borbó]]. |
En l'any [[1562]] esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants en França. França està governada per la dinastia dels Valois que és catòlica, pero Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seua banda, ha unit les corones d'Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S'inicia aixina també la guerra de religió en [[Les Espanyes]]. Quan [[Francesc II de França|Francesc II de Valois]] puja al tro a soles te 15 anys i tres famílies nobles comencen a baraññar-se pel tro prenent com a excusa la religió. | En l'any [[1562]] esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants en França. França està governada per la dinastia dels Valois que és catòlica, pero Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seua banda, ha unit les corones d'Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S'inicia aixina també la guerra de religió en [[Les Espanyes]]. Quan [[Francesc II de França|Francesc II de Valois]] puja al tro a soles te 15 anys i tres famílies nobles comencen a baraññar-se pel tro prenent com a excusa la religió. | ||
| Llínea 252: | Llínea 252: | ||
Aixina, es forma en França la [[Lliga catòlica|Lliga Catòlica]]. Arribats a [[Enric III de França|Enric III de França i Valois ]]<nowiki/>la corona francesa i catòlica te un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors soports en la monarquia espanyola, lo que es traduïx pel reconeixement del cardenal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema en este reconeiximent és que el regne navarrés és protestant. S’inicia puix la guerra entre [[Enric III de Navarra]] i Enric III de Valois. En l'any [[1589]] finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança per mig de la qual el navarrés es nombrat hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc despuix Enric III de Valois i de França és assessinat. La noblea francesa es baralla puix per la coronació perqué l’hereu llegítim és protestant. En l'any [[1593]] s'ha de convocar els [[Estats Generals de França|Estats-Generals]] alhora que Enric III de Navarra decidix convertir-se al [[catolicisme]]. La conversió fa que la noblea francesa el trie com a rei, heretant d'esta manera el títul de copríncep d'Andorra vist que son pare, [[Antoni de Borbó]], havia heretat el títul a través de sa dona, Joana III dels Albert. Finalment en l'any [[1594]] el rei navarrés pren el títul de rei de França baix el nom d'“[[Enric IV de França]]”. | Aixina, es forma en França la [[Lliga catòlica|Lliga Catòlica]]. Arribats a [[Enric III de França|Enric III de França i Valois ]]<nowiki/>la corona francesa i catòlica te un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors soports en la monarquia espanyola, lo que es traduïx pel reconeixement del cardenal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema en este reconeiximent és que el regne navarrés és protestant. S’inicia puix la guerra entre [[Enric III de Navarra]] i Enric III de Valois. En l'any [[1589]] finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança per mig de la qual el navarrés es nombrat hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc despuix Enric III de Valois i de França és assessinat. La noblea francesa es baralla puix per la coronació perqué l’hereu llegítim és protestant. En l'any [[1593]] s'ha de convocar els [[Estats Generals de França|Estats-Generals]] alhora que Enric III de Navarra decidix convertir-se al [[catolicisme]]. La conversió fa que la noblea francesa el trie com a rei, heretant d'esta manera el títul de copríncep d'Andorra vist que son pare, [[Antoni de Borbó]], havia heretat el títul a través de sa dona, Joana III dels Albert. Finalment en l'any [[1594]] el rei navarrés pren el títul de rei de França baix el nom d'“[[Enric IV de França]]”. | ||
| − | Els andorrans varen cobrar protagonisme en estos estats-generals, ya que es negaren a que el governador de Foix intervinguera en els assunts andorrans, per molt que fora en nom del rei, considerant que el rei era l’únic senyor a qui tenien. En l'any [[1618]] el Consell francés, és dir, els assessors del rei [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], varen resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervindre sobre els assunts andorrans, sempre que respectara les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títul de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d’Urgell. | + | Els andorrans varen cobrar protagonisme en estos estats-generals, ya que es negaren a que el governador de Foix intervinguera en els assunts andorrans, per molt que fora en nom del rei, considerant que el rei era l’únic senyor a qui tenien. En l'any [[1618]] el Consell francés, és dir, els assessors del rei [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], varen resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervindre sobre els assunts andorrans, sempre que respectara les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títul de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d’Urgell. Tanmateix, serà el rei o reina d’[[Espanya]] qui els nomenaran perque aixina li ho va demanar la monarquia espanyola al [[Papa]] [[Adrià VI]] en l’any [[1521]].<ref>{{Ref-web|url = http://www.universalis.fr/encyclopedie/comte-de-foix/|títol = Història dels Comtes de Foix, lloc web de l'enciclopèdia www.universalis.fr|consulta = |llengua = francès|editor = Encyclopædia Universalis France|data = }}</ref> |
====La Casa de la Vall==== | ====La Casa de la Vall==== | ||
| − | Les reunions del Consell de la Terra es feyen a sovint en acabant la missa en els porches de les iglésies, tal com s’ha vist en l’[[Edat Mija]]. Pero, les tempestes i mal temps, propis | + | Les reunions del Consell de la Terra es feyen a sovint en acabant la missa en els porches de les iglésies, tal com s’ha vist en l’[[Edat Mija]]. Pero, les tempestes i mal temps, propis d’un païsage montanyós com és Andorrà forçà al Consell de la Terra a comprar en l’any [[1702]] la casa de la família Busquests, hui coneguda en el nom de “[[Casa de la Vall]]”. L’edifici es transforma puix en la seu del parlament andorrà pels sigles veniders. |
L’edifici consta de tres pisos. En el primer pis trobem la'' Sala dels passos perduts'', que servia de menjadors pels consellers i d'antesala a la sala del [[Parlament]]. És per este motiu que se li nomena aixina, perque tot allò que se parlava era perdut, vist que era a la sala del Consell de la Terra a on es prenien finalment les decisions.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=60}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148}} En la sala del Parlament també hi ha un altar, perque antigament adés de procedre a les sessions parlamentàries, els consellers resaven a Deu. Des de l'aprovació de la constitució no s'ha tornat a pregar adés de les sessions. No obstant això, sí que es fa sonar una campana situada en la part del darrere de l'hemicicle, que és la que dona per començada la sessió.<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/noticies/campana-per-a-la-nova-sala-de-sessions-del-consell-general|títol = Article sobre l'us d'una campana al Parlament d'Andorra, lloc web del Consell General|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}} S’hi pot trobar, igualment, una sala de [[Sindicatura del Consell General|sindicatura]] i una cuina. El mal temps fea que els consellers tingueren que quedar-se diversos dies en la Casa de la Vall perque la neu els aïllava del resto del país i no podien marchar cap a sa casa.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad/ca/interior|títul = Informacions sobre l'interior de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}} | L’edifici consta de tres pisos. En el primer pis trobem la'' Sala dels passos perduts'', que servia de menjadors pels consellers i d'antesala a la sala del [[Parlament]]. És per este motiu que se li nomena aixina, perque tot allò que se parlava era perdut, vist que era a la sala del Consell de la Terra a on es prenien finalment les decisions.{{sfn|Llop Rovira|1998|p=60}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148}} En la sala del Parlament també hi ha un altar, perque antigament adés de procedre a les sessions parlamentàries, els consellers resaven a Deu. Des de l'aprovació de la constitució no s'ha tornat a pregar adés de les sessions. No obstant això, sí que es fa sonar una campana situada en la part del darrere de l'hemicicle, que és la que dona per començada la sessió.<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/noticies/campana-per-a-la-nova-sala-de-sessions-del-consell-general|títol = Article sobre l'us d'una campana al Parlament d'Andorra, lloc web del Consell General|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}} S’hi pot trobar, igualment, una sala de [[Sindicatura del Consell General|sindicatura]] i una cuina. El mal temps fea que els consellers tingueren que quedar-se diversos dies en la Casa de la Vall perque la neu els aïllava del resto del país i no podien marchar cap a sa casa.<ref>{{Ref-web|url = http://www.casadelavall.ad/ca/interior|títul = Informacions sobre l'interior de la Casa de la Vall|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 148, 149}} | ||
| Llínea 284: | Llínea 284: | ||
====Les repercussions de la Reforma i Contra-reforma sobre Andorra==== | ====Les repercussions de la Reforma i Contra-reforma sobre Andorra==== | ||
| − | Una de les conseqüències de les guerres de religió franceses sobre Andorra va ser el canvi de copríncep. [[Enric IV de França|Enric IV]] es convertix, en efecte, com s’ha vist més amunt en la successió dels Foix, rei de França. Gràcies a este fet, Andorra no soles passa a tindre un copríncep cap | + | Una de les conseqüències de les guerres de religió franceses sobre Andorra va ser el canvi de copríncep. [[Enric IV de França|Enric IV]] es convertix, en efecte, com s’ha vist més amunt en la successió dels Foix, rei de França. Gràcies a este fet, Andorra no soles passa a tindre un copríncep cap d’un atre estat, sinó que ademés se paren momentàneament les guerres de religió en França per mig de l’[[Edicte de Nantes]] que el mateix rei i copríncep redactà.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 109}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 237}} Tot i aixina, el territori nacional va estar sacsejat pel conflicte in situ.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 44, 45, 47, 48, 50}} |
[[File:Tribunal de Corts d'Andorra.JPG|thumb|300x300px|El Tribunal de Corts d'Andorra fon introduït pel copríncep francés i la seua sala fon construïda en la Casa de la Vall.]] | [[File:Tribunal de Corts d'Andorra.JPG|thumb|300x300px|El Tribunal de Corts d'Andorra fon introduït pel copríncep francés i la seua sala fon construïda en la Casa de la Vall.]] | ||
| Llínea 300: | Llínea 300: | ||
En el sigle XVI el Consell de la Terra es definix i s’estructura quant a la seua composició, organisació i competències. El sistema de coprincipat, per la seua banda, adquirix una atra dimensió, ya que el país es convertix en possessió directa del bisbe d’Urgell i rei de França de forma indivisa i independent. Este trencament en el sistema feudal, permet el desenrrolament de les institucions andorranes que, ademés, provaran de reforçar-se enacabant de la capitulació catalana. Aixina, el Consell de la Terra es convertix en l’eix vertebrador d’Andorra.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}} | En el sigle XVI el Consell de la Terra es definix i s’estructura quant a la seua composició, organisació i competències. El sistema de coprincipat, per la seua banda, adquirix una atra dimensió, ya que el país es convertix en possessió directa del bisbe d’Urgell i rei de França de forma indivisa i independent. Este trencament en el sistema feudal, permet el desenrrolament de les institucions andorranes que, ademés, provaran de reforçar-se enacabant de la capitulació catalana. Aixina, el Consell de la Terra es convertix en l’eix vertebrador d’Andorra.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}} | ||
| − | Es va decidir puix que el Consell de la Terra havia d’estructurar-se en 24 membres. Cada parròquia estava representada per dos cònsols i dos consellers, pel Consell de Comú al final d’any en una | + | Es va decidir puix que el Consell de la Terra havia d’estructurar-se en 24 membres. Cada parròquia estava representada per dos cònsols i dos consellers, pel Consell de Comú al final d’any en una durada del càrrec d’un any. Quan deixen el càrrec són nomenats consellers per un any més en la sessió del Consell de Sancogesma (maig o juny de l’any següent).{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}} |
<center> | <center> | ||
| Llínea 316: | Llínea 316: | ||
|}</center> | |}</center> | ||
| − | El Consell de la Terra també gestiona i defen els interessos d’Andorra en l’exterior del país. La resolució de litigis territorials, comercials i sobre el pagament de drets de pas en els territoris | + | El Consell de la Terra també gestiona i defen els interessos d’Andorra en l’exterior del país. La resolució de litigis territorials, comercials i sobre el pagament de drets de pas en els territoris limítrofs obligava el Consell a nomenar un número indeterminat de síndics (segons les qüestions) per un temps indefinit (segons la durada del problema). Els síndics representen la voluntat del Consell de la Terra. La poca disponibilitat de la majoria dels membres del Consell per realisar viages a l’exterior, ya siga per tasques agrícoles o comercials, obliga en l’any [[1667]] a nomenar un mínim de dos síndics que s’han d’ocupar permanentment dels assunts d’Andorra. A partir d'este moment el càrrec de síndic adquirix una importància política que s’enfortix a lo llarc dels sigles XVIII i XIX.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 53, 54, 56}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 102, 103}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 246, 245}} |
<center> | <center> | ||
| Llínea 360: | Llínea 360: | ||
[[File:Flag of Andorra 1806.png|thumb|Bandera d'Andorra en els colors migevals.]] | [[File:Flag of Andorra 1806.png|thumb|Bandera d'Andorra en els colors migevals.]] | ||
[[File:060 Casa de la Vall (Andorra la Vella), antic escut d'Andorra.JPG|thumb|Escut migeval d'Andorra situat en la Casa de la Vall.]] | [[File:060 Casa de la Vall (Andorra la Vella), antic escut d'Andorra.JPG|thumb|Escut migeval d'Andorra situat en la Casa de la Vall.]] | ||
| − | En Napoleó, | + | En Napoleó, d’un atre costat, entrem ya en el darrer episodi de l'història d’Andorra en l'época moderna. L’historiador Gaston Henry Aufrère diu que els colors de la bandera andorrana prenen finalment caràcter definitiu. Napoleó hi va afegir el color blau per simbolisar la pertinença d’Andorra al costat francés. Un fet que va perfectament en la llínea del desig napoleonista. Aprofitant puix l’avinentesa, repassem a continuació la creació de la bandera d’Andorra.<ref name=":4">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = Portal web andorraantiga.ad, especialitzat en l'història d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> |
Fins a l’any [[1866]] el país no tenia bandera i utilisava una ensenya basada en els colors migevals catalans, verticalment o horisontalment. Diuen els rumors populars que Napoleó hi va afegir el blau en l’any [[1806]] quan va dotar a Andorra d’una constitució. Pero el país mai ha tengut constitució fins a l'any [[1934]]. L'hipòtesis més acceptada seria la proposa l’historiador Gaston Henry Aufrère que afirma que la bandera va acollir el blau perqué Napoleó aixina ho va voler per tal de simbolisar la pertinença del país al copríncep francés. De 1866 al [[1931]], es va establir com a [[bandera]] oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) en els colors catalans (roig i groc). La versió vertical es presentava ocasionalment en l’escut. Este també presentava variacions segons el fabricant: català o francés. L’escut, ademés, variava molt d’aquell que es pot observar en la casa de la vall. De 1931 al [[1939]], la versió horisontal es va utilitzar durant la [[República Espanyola]] perqué per als andorrans simbolisava el sistema republicà (en Espanya la bandera republicana és horisontal). Cap a l'any 1939 la bandera ya es presenta en la corona del comte de Foix al mig; encara que hi ha gent que la relaciona en el rei Borís I (primer i únic rei d’Andorra). Finalment fins a l'any [[1993]] la bandera va ser utilisada indistintament en els dos sentits sense o en escut. Pero en l’arribada de la segona constitució ([[1994]]), el país va decidir mantindre els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarisat. Andorra va tindre que introduir-hi l’escut perqué els colors de la bandera eren exactament els mateixos que el [[Txad]], [[Romania]] i [[Moldàvia]].<ref name=":4" /> | Fins a l’any [[1866]] el país no tenia bandera i utilisava una ensenya basada en els colors migevals catalans, verticalment o horisontalment. Diuen els rumors populars que Napoleó hi va afegir el blau en l’any [[1806]] quan va dotar a Andorra d’una constitució. Pero el país mai ha tengut constitució fins a l'any [[1934]]. L'hipòtesis més acceptada seria la proposa l’historiador Gaston Henry Aufrère que afirma que la bandera va acollir el blau perqué Napoleó aixina ho va voler per tal de simbolisar la pertinença del país al copríncep francés. De 1866 al [[1931]], es va establir com a [[bandera]] oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) en els colors catalans (roig i groc). La versió vertical es presentava ocasionalment en l’escut. Este també presentava variacions segons el fabricant: català o francés. L’escut, ademés, variava molt d’aquell que es pot observar en la casa de la vall. De 1931 al [[1939]], la versió horisontal es va utilitzar durant la [[República Espanyola]] perqué per als andorrans simbolisava el sistema republicà (en Espanya la bandera republicana és horisontal). Cap a l'any 1939 la bandera ya es presenta en la corona del comte de Foix al mig; encara que hi ha gent que la relaciona en el rei Borís I (primer i únic rei d’Andorra). Finalment fins a l'any [[1993]] la bandera va ser utilisada indistintament en els dos sentits sense o en escut. Pero en l’arribada de la segona constitució ([[1994]]), el país va decidir mantindre els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarisat. Andorra va tindre que introduir-hi l’escut perqué els colors de la bandera eren exactament els mateixos que el [[Txad]], [[Romania]] i [[Moldàvia]].<ref name=":4" /> | ||
| Llínea 369: | Llínea 369: | ||
===Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra=== | ===Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra=== | ||
[[Archiu:Catalunya-1812-1814-Dep-Segre.png|300px|thumb|left|Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).<br />Departament del Segre ''(Département du Sègre)'' ]] | [[Archiu:Catalunya-1812-1814-Dep-Segre.png|300px|thumb|left|Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).<br />Departament del Segre ''(Département du Sègre)'' ]] | ||
| − | Les [[Guerres Napoleòniques|guerres napoleòniques]] es van traduir a la península Ibèrica de [[1808]] fins a l'any [[1814]]. Els francesos la nomenen ''Campanya Francesa'', els espanyols ''Guerra de la Independència Espanyola'', i els portuguesos ''Guerra Peninsular''. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perqué va tindre repercussions a tots llocs, en Andorra inclús. [[Bonaparte, Napoleon|Bonaparte]] va anexionar-se Catalunya i Andorra. Formava part del “proyecte d’annexió de nous territoris a l’imperi napoleònic”. L'Europa que va caure baix les seues mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d’Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seua família (Castella) i les possessions aliades. Com que França va quedar dividida en departaments arrel de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]], les anexions anaven acompanyades | + | Les [[Guerres Napoleòniques|guerres napoleòniques]] es van traduir a la península Ibèrica de [[1808]] fins a l'any [[1814]]. Els francesos la nomenen ''Campanya Francesa'', els espanyols ''Guerra de la Independència Espanyola'', i els portuguesos ''Guerra Peninsular''. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perqué va tindre repercussions a tots llocs, en Andorra inclús. [[Bonaparte, Napoleon|Bonaparte]] va anexionar-se Catalunya i Andorra. Formava part del “proyecte d’annexió de nous territoris a l’imperi napoleònic”. L'Europa que va caure baix les seues mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d’Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seua família (Castella) i les possessions aliades. Com que França va quedar dividida en departaments arrel de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]], les anexions anaven acompanyades d’un redisseny territorial. L'Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que hara formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l’Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de [[Puigcerdà]]. El país va perdre aixina la seua independència mentres durà la guerra, cosa que comportà problemes en els privilegis econòmics i institucionals del país. Al final de la guerra, quan [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII d’Espanya]] retorna al tron, els andorrans s’adrecen a la monarquia espanyola perqué li confirme els privilegis. En l'any [[1817]], per mig d'una real orde, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 342, 343}} |
===Repercussions del enfrontament espanyol entre absolutistes i lliberals=== | ===Repercussions del enfrontament espanyol entre absolutistes i lliberals=== | ||
A partir de l’any [[1820]] la monarquia espanyola va vore's saquejada per guerres entre [[Absolutisme|absolutistes]] i [[Lliberalisme espanyol|lliberals]]. En l’any [[1823]] el veguer francés, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “''De l’Andorre''” que Espanya s’havia de mantindre ben llunt de la soberania andorrana. I és que la monarquia espanyola va ficar el nas sobre el país sense tindre el permís, creent-se soberana d’Andorra. Les [[Guerres Carlistes|guerres carlines]] no varen millorar la situació. Per a explicar esta intromissió cal remontar-se a l'any [[1521]] quan la monarquia espanyola demana al [[Papa]] d'escollir el bisbe que assentarà en la Catedral de la Seu d'Urgell. Indirectament, puix, la monarquia espanyola intervenia obligant el bisbe a aplicar les seues odres. Cal dir que el bisbe, del seu costat, ho va fer sempre voluntàriament, ya que l'Iglésia quasi sempre es va posicionar a favor del cantó madrileny. | A partir de l’any [[1820]] la monarquia espanyola va vore's saquejada per guerres entre [[Absolutisme|absolutistes]] i [[Lliberalisme espanyol|lliberals]]. En l’any [[1823]] el veguer francés, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “''De l’Andorre''” que Espanya s’havia de mantindre ben llunt de la soberania andorrana. I és que la monarquia espanyola va ficar el nas sobre el país sense tindre el permís, creent-se soberana d’Andorra. Les [[Guerres Carlistes|guerres carlines]] no varen millorar la situació. Per a explicar esta intromissió cal remontar-se a l'any [[1521]] quan la monarquia espanyola demana al [[Papa]] d'escollir el bisbe que assentarà en la Catedral de la Seu d'Urgell. Indirectament, puix, la monarquia espanyola intervenia obligant el bisbe a aplicar les seues odres. Cal dir que el bisbe, del seu costat, ho va fer sempre voluntàriament, ya que l'Iglésia quasi sempre es va posicionar a favor del cantó madrileny. | ||
| Llínea 401: | Llínea 401: | ||
*incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsul o conseller de comú | *incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsul o conseller de comú | ||
*llimitació del número de consellers de comú de cada parròquia | *llimitació del número de consellers de comú de cada parròquia | ||
| − | * | + | *durada màxima d'un càrrec a 4 anys{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46, 47}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 178, 179}} |
Tres anys més tart el copríncep francès [[Napoleó III]] va ratificar la reforma.<ref>{{Ref-web|url = http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=3709&view=item&Itemid=445|títol = Andorra en l'entorn històric|consulta = |llengua = |editor = (Diari d'Andorra, 30-04-2010)|data = }}</ref> Els dos canvis més importants són el dret a vot, ya que elimina el sistema estamental que segregava focs i casalers, i el comissari de poble, ya que podia controlar les despeses públiques i posar fi als abusos. Per molt que la iniciativa fora positiva, no va canviar en res la situació econòmica del país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46, 47}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}} La solució va vindre de l’experiència que els andorrans varen traure del sector “hoteler”. Els comuns acostumaven a arrendar a particulars hostals. Als hostals s’hi venia vi i s’hi allotjava gent vinguda de fora. Durant els darrers anys del [[sigle XIX]], quan la crisis es va fer més forta, Escaldes va començar a transformar els hostals en centres “turístics” aprofitant les aigües termals.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 42}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}} Si alguna cosa va aportar la revolució industrial a Europa va ser el negoci de l’entreteniment. Uns pocs andorrans varen vore en este nou sector, desconegut encara per al país, una oportunitat per a eixir de la crisis. Aixina, naturalment la població andorrana es va decantar cap a la [[sector terciari|terciarització de l’economia]] que es va traduir en la voluntat de crear [[balneari|balnearis]], [[casino|casinos]] i negocis d’esbarjo.<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/6-1-historia-del-mon-contemporani/05-segona-revolucio-industrial-i-triomf-del-gran-capitalisme/|títol = Segona Revolució Industrial, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}} | Tres anys més tart el copríncep francès [[Napoleó III]] va ratificar la reforma.<ref>{{Ref-web|url = http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=3709&view=item&Itemid=445|títol = Andorra en l'entorn històric|consulta = |llengua = |editor = (Diari d'Andorra, 30-04-2010)|data = }}</ref> Els dos canvis més importants són el dret a vot, ya que elimina el sistema estamental que segregava focs i casalers, i el comissari de poble, ya que podia controlar les despeses públiques i posar fi als abusos. Per molt que la iniciativa fora positiva, no va canviar en res la situació econòmica del país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 57}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46, 47}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}} La solució va vindre de l’experiència que els andorrans varen traure del sector “hoteler”. Els comuns acostumaven a arrendar a particulars hostals. Als hostals s’hi venia vi i s’hi allotjava gent vinguda de fora. Durant els darrers anys del [[sigle XIX]], quan la crisis es va fer més forta, Escaldes va començar a transformar els hostals en centres “turístics” aprofitant les aigües termals.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 42}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}} Si alguna cosa va aportar la revolució industrial a Europa va ser el negoci de l’entreteniment. Uns pocs andorrans varen vore en este nou sector, desconegut encara per al país, una oportunitat per a eixir de la crisis. Aixina, naturalment la població andorrana es va decantar cap a la [[sector terciari|terciarització de l’economia]] que es va traduir en la voluntat de crear [[balneari|balnearis]], [[casino|casinos]] i negocis d’esbarjo.<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contemporania/6-1-historia-del-mon-contemporani/05-segona-revolucio-industrial-i-triomf-del-gran-capitalisme/|títol = Segona Revolució Industrial, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006}} | ||
| Llínea 422: | Llínea 422: | ||
L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una verdadera fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’atra els pro-bisbe. El enfrontament va desembocar en una chicoteta guerra civil despuix de les [[eleccions]] comunals de l’hivern de [[1885]] en [[Canillo]]. El triumf dels partidaris de França en les eleccions, que varen acabar per dominar el [[Consell General d'Andorra|Consell General]], va portar el [[bisbe]] a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta de [[març]] de [[1886]], el bisbe Casañas, dia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedre despuix de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conéixer en el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es varen iniciar numerosos estudis sobre l'orige i l'[[història]] del país. El Consell General va redactar un llibret que porta precisament este nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seua banda varen entrar en una cursa per oferir al país alguns servicis que pugueren desbloquejar la situació econòmica: els francesos varen obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar en escoles concertades,... Per als andorrans, mentres això no suponguera perdre la independència, varen deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi a soles va portar beneficis. És precisament d'esta actitut que va nàixer l’[[Refranys|expressió en català]] de: fer-se l’andorrà. | L’enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una verdadera fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l’atra els pro-bisbe. El enfrontament va desembocar en una chicoteta guerra civil despuix de les [[eleccions]] comunals de l’hivern de [[1885]] en [[Canillo]]. El triumf dels partidaris de França en les eleccions, que varen acabar per dominar el [[Consell General d'Andorra|Consell General]], va portar el [[bisbe]] a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta de [[març]] de [[1886]], el bisbe Casañas, dia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedre despuix de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l’actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L’esclat de la guerra es va conéixer en el nom de “La Qüestió d’Andorra”. De sobte, es varen iniciar numerosos estudis sobre l'orige i l'[[història]] del país. El Consell General va redactar un llibret que porta precisament este nom i que va contribuir a tals estudis. Els coprínceps per la seua banda varen entrar en una cursa per oferir al país alguns servicis que pugueren desbloquejar la situació econòmica: els francesos varen obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar en escoles concertades,... Per als andorrans, mentres això no suponguera perdre la independència, varen deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi a soles va portar beneficis. És precisament d'esta actitut que va nàixer l’[[Refranys|expressió en català]] de: fer-se l’andorrà. | ||
| − | Com que França volia influenciar l’opinió andorrana no va dubtar a instalar un [[telègraf]] en l'any [[1882]] entre [[L'Ospitalet|l’Ospitalet]] (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria este tipo d’ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe varen aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep per mig d'una carta qualificant l’acte “infame i inaudit en Europa”. Va haver d’arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavisació de les pretensions del veguer francès perqué finalment s'instalara el primer telégraf en l’any [[1892]] en Andorra. Pronte es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ya en l'any [[1890]] a La Massana i Ordino. Pero, llògicament, el bisbe va contrarrestar demanant al govern de Madrit la instalació | + | Com que França volia influenciar l’opinió andorrana no va dubtar a instalar un [[telègraf]] en l'any [[1882]] entre [[L'Ospitalet|l’Ospitalet]] (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria este tipo d’ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe varen aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep per mig d'una carta qualificant l’acte “infame i inaudit en Europa”. Va haver d’arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavisació de les pretensions del veguer francès perqué finalment s'instalara el primer telégraf en l’any [[1892]] en Andorra. Pronte es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ya en l'any [[1890]] a La Massana i Ordino. Pero, llògicament, el bisbe va contrarrestar demanant al govern de Madrit la instalació d’un telégraf en l’any [[1903]]. |
===El rastre de les reformes=== | ===El rastre de les reformes=== | ||
| Llínea 479: | Llínea 479: | ||
====Les folgues de FHASA==== | ====Les folgues de FHASA==== | ||
{{AP|Moviment obrer}} | {{AP|Moviment obrer}} | ||
| − | La construcció de la central hidroelèctrica necessitava una massa important de treballadors. L’empresa va contractar més de dos mil obrers. El Consell General, per tal de garantisar l’estabilitat econòmica de les cases del país, va voler que l’empresa contractara preferentment andorrans. Pero al final, bona part la mà d’obra seria espanyola, francesa, catalana o gallega. La majoria dels càrrecs tècnics, per contra, eren suïssos. Alguns varen acabar per quedar-se en el país, atres varen marchar. Esta arribada en massa va fer necessària la creació | + | La construcció de la central hidroelèctrica necessitava una massa important de treballadors. L’empresa va contractar més de dos mil obrers. El Consell General, per tal de garantisar l’estabilitat econòmica de les cases del país, va voler que l’empresa contractara preferentment andorrans. Pero al final, bona part la mà d’obra seria espanyola, francesa, catalana o gallega. La majoria dels càrrecs tècnics, per contra, eren suïssos. Alguns varen acabar per quedar-se en el país, atres varen marchar. Esta arribada en massa va fer necessària la creació d’un cos de [[policia]] en l’any [[1931]], nomenat Servici d’Orde. El mateix any de creació del cos policial, el Consell General va promulgar un edicte segons el qual els cònsuls de cada parròquia havien d’establir un registre a on s’hi havien d’inscriure els estrangers. És el primer intent de regular l'immigració que arribava al país.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 222, 223}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}} |
[[File:Central de FHASA d'Encamp (5).JPG|left|thumb|Antic edifici de FHASA, hui transformat en el Museu de l'Electricitat.]] | [[File:Central de FHASA d'Encamp (5).JPG|left|thumb|Antic edifici de FHASA, hui transformat en el Museu de l'Electricitat.]] | ||
Els obrers de la central pertanyien en la seua majoria a la [[Confederació Regional del Treball de Catalunya|Confederació Regional del Treball]] catalana, una filial de la [[CNT]] (el [[sindicat]] anarquista) i això consistia un perill per als “capgrossos” que seien en el Consell General. No acceptaven que un estranger tinguera drets laborals i no compartien totalment les idees d'Unió Andorrana, que els obrers sí compartien com ara el sufragi universal masculí. Ademés, a mesura que entrava immigració al país, esta esdevenia majoritària. El Consell General tenia aquella por infundada a diferència, de que li prengueren el país. Era llògic que ben pronte tants els jóvens del país com els immigrants reclamarien drets. Cal dir que les condicions de treball dels obrers de FHASA no eren gens bones. No hi havia cap marc llegislatiu que els protegira de l’abús patronal. Se’ls aumentava les hores de treball sense consens ni acort. Els [[Patronal|patrons]] de la construcció no tenien en conte la necessitat de descans dels treballadors, ni la necessitat de rebre un [[salari]] digne que els permitira viure. Les condicions de treball eren pèssimes i no existia cap organisme, sindicat o inspecció, que els ajudara defendre-se. Per donar eixemples, un obrer guanyava 1,30 pessetes hora i un contramestre en guanyava 15. La situació es va anar agreujant fins que en l'any 1931 va esclatar la primera folga dels treballadors de FHASA. A esta s'hi va afegir la de l’[[abril]] fins a [[juliol]] de [[1932]] i la de l’[[agost]] fins a [[setembre]] de l'any [[1933]]. La raó de la protesta dels obrers era un cúmul de greuges laborals que varen esclatar en la retallada de salaris i l’aument d’hores de treball. I com si la folga no fora prou, un grup de jóvens andorrans favorables a Unió Andorrana es varen revoltar pel sufragi universal masculí al mateix temps que la folga obrera. El Consell General va reaccionar-hi castigant-los i reprimint-los. Va utilisar el cos policial, que de fet també va ser creat per això mateix, per arrestar i expulsar a tot aquell que es manifestara.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}{{sfn|Soriano|2005|p = 21}} | Els obrers de la central pertanyien en la seua majoria a la [[Confederació Regional del Treball de Catalunya|Confederació Regional del Treball]] catalana, una filial de la [[CNT]] (el [[sindicat]] anarquista) i això consistia un perill per als “capgrossos” que seien en el Consell General. No acceptaven que un estranger tinguera drets laborals i no compartien totalment les idees d'Unió Andorrana, que els obrers sí compartien com ara el sufragi universal masculí. Ademés, a mesura que entrava immigració al país, esta esdevenia majoritària. El Consell General tenia aquella por infundada a diferència, de que li prengueren el país. Era llògic que ben pronte tants els jóvens del país com els immigrants reclamarien drets. Cal dir que les condicions de treball dels obrers de FHASA no eren gens bones. No hi havia cap marc llegislatiu que els protegira de l’abús patronal. Se’ls aumentava les hores de treball sense consens ni acort. Els [[Patronal|patrons]] de la construcció no tenien en conte la necessitat de descans dels treballadors, ni la necessitat de rebre un [[salari]] digne que els permitira viure. Les condicions de treball eren pèssimes i no existia cap organisme, sindicat o inspecció, que els ajudara defendre-se. Per donar eixemples, un obrer guanyava 1,30 pessetes hora i un contramestre en guanyava 15. La situació es va anar agreujant fins que en l'any 1931 va esclatar la primera folga dels treballadors de FHASA. A esta s'hi va afegir la de l’[[abril]] fins a [[juliol]] de [[1932]] i la de l’[[agost]] fins a [[setembre]] de l'any [[1933]]. La raó de la protesta dels obrers era un cúmul de greuges laborals que varen esclatar en la retallada de salaris i l’aument d’hores de treball. I com si la folga no fora prou, un grup de jóvens andorrans favorables a Unió Andorrana es varen revoltar pel sufragi universal masculí al mateix temps que la folga obrera. El Consell General va reaccionar-hi castigant-los i reprimint-los. Va utilisar el cos policial, que de fet també va ser creat per això mateix, per arrestar i expulsar a tot aquell que es manifestara.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 10, 11, 12, 13}}{{sfn|Soriano|2005|p = 21}} | ||
| Llínea 486: | Llínea 486: | ||
==== Lluita pel sufragi universal masculí i drets llaborals ==== | ==== Lluita pel sufragi universal masculí i drets llaborals ==== | ||
| − | Dos motius van portar a la Revolució del 1933. Primerament la pressió de la joventut andorrà perqué s’establís el sufragi universal masculí. Segon, perqué el Consell General es comportava com a institució independent i representativa dels andorrans i això no agradava als coprínceps. Dit atrament, el parlament es comportava com si fos el govern | + | Dos motius van portar a la Revolució del 1933. Primerament la pressió de la joventut andorrà perqué s’establís el sufragi universal masculí. Segon, perqué el Consell General es comportava com a institució independent i representativa dels andorrans i això no agradava als coprínceps. Dit atrament, el parlament es comportava com si fos el govern d’un [[país]] independent que representa una [[nació]] i que actua en coherència als interessos d'esta, sense demanar permís a ningú, llevat de la nació mateixa. L’[[estat]] francés, que considerava Andorra un [[protectorat]], i el bisbe mateix, que seguia percebent els andorrans com a [[serf|súbdits]] seus, llògicament no acceptaven que el Consell General es comportés aixina. L’any 1933 l’escalada de tensió pels dos motius van acabar per esclatar en revolució alhora que els treballadors de FHASA feen vaga. Veem puix en detall esta escalada de tensió entre parlament i coprínceps:{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} |
| − | *el parlament va otorgar la concessió a una agència estrangera d’apostes perqué apostés en curses cavalls a canvi | + | *el parlament va otorgar la concessió a una agència estrangera d’apostes perqué apostés en curses cavalls a canvi d’un pagament anual. L’objectiu era construir un hospital, una residència per als padrins del país, uns balnearis,... Els delegats permanents dels coprínceps van anular la decisió presa pel parlament, |
*influenciada pel bisbe, Espanya va implantar les primeres escoles laiques. La instrucció pública era una competència del parlament, per tant, va demanar subvenció a Espanya, a part de voler que els metros se sotmetessin al seu reglament. El bisbe no ho va acceptar i s’hi va negar perqué volia controlar-les, | *influenciada pel bisbe, Espanya va implantar les primeres escoles laiques. La instrucció pública era una competència del parlament, per tant, va demanar subvenció a Espanya, a part de voler que els metros se sotmetessin al seu reglament. El bisbe no ho va acceptar i s’hi va negar perqué volia controlar-les, | ||
*el parlament va nomenar un delegat, Andreu Massó i López, pròxim al govern republicà espanyol perqué actués com a intermediari entre el parlament i el govern. Pero esta funció li pertocava al bisbe, este no hi va estar d’acord, | *el parlament va nomenar un delegat, Andreu Massó i López, pròxim al govern republicà espanyol perqué actués com a intermediari entre el parlament i el govern. Pero esta funció li pertocava al bisbe, este no hi va estar d’acord, | ||
| Llínea 499: | Llínea 499: | ||
Una volta repassats els punts successius que engendren l’escala de tensió, centrem-nos en l’esclat. L’abril del 1933 un grup d’uns 80 “jovens andorrans”, que es van auto-nomenar aixina perqué no gaudien de dret a vot, el que fa supondre que eren o fills d’immigrants o immigrants en força temps al país que ya es consideraven andorrans, van entrar a la [[Casa de la Vall]], van tancar les portes i exigir al Consell General que promulgués un decret que atorgués el sufragi universal masculí. Pressionat, el Consell General cedeix a les exigències el 5 d’abril del 1933. Este colectiu de jóvens, de fet, va escriure un manifest en el qual es pot entendre les seues reclames i que va pronunciar al parlament mateix. S’hi solicitava una “Constitució democràtica” en qué es delimités els deures i obligacions dels coprínceps i els drets del “poble andorrà”. Volien “[[Llibertat d'expressió|llibertat de consciència, pensament i paraula]]”, “garantia dels drets individuals i col·lectius”, la majoria d’edat als 23 anys apelant que a França s’era major i elector als 21. Aixina mateix exigien el [[sufragi universal masculí]], la “proclamació dels candidats” a les eleccions “15 dies abans” dels comicis. Creien que calia “desenrollar i protegir el turisme”, “ensenyança en llengua catalana” això sí “sense” vetar “qualsevol atra llengua”. En este sentit, volien “ensenyament de la noia” i finalment, unint-se a les reclamacions dels obrers de FHASA, una “reglamentació del treball i fent possible que l’obrer guanyi un sou adequat a les necessitats de la vida”.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | Una volta repassats els punts successius que engendren l’escala de tensió, centrem-nos en l’esclat. L’abril del 1933 un grup d’uns 80 “jovens andorrans”, que es van auto-nomenar aixina perqué no gaudien de dret a vot, el que fa supondre que eren o fills d’immigrants o immigrants en força temps al país que ya es consideraven andorrans, van entrar a la [[Casa de la Vall]], van tancar les portes i exigir al Consell General que promulgués un decret que atorgués el sufragi universal masculí. Pressionat, el Consell General cedeix a les exigències el 5 d’abril del 1933. Este colectiu de jóvens, de fet, va escriure un manifest en el qual es pot entendre les seues reclames i que va pronunciar al parlament mateix. S’hi solicitava una “Constitució democràtica” en qué es delimités els deures i obligacions dels coprínceps i els drets del “poble andorrà”. Volien “[[Llibertat d'expressió|llibertat de consciència, pensament i paraula]]”, “garantia dels drets individuals i col·lectius”, la majoria d’edat als 23 anys apelant que a França s’era major i elector als 21. Aixina mateix exigien el [[sufragi universal masculí]], la “proclamació dels candidats” a les eleccions “15 dies abans” dels comicis. Creien que calia “desenrollar i protegir el turisme”, “ensenyança en llengua catalana” això sí “sense” vetar “qualsevol atra llengua”. En este sentit, volien “ensenyament de la noia” i finalment, unint-se a les reclamacions dels obrers de FHASA, una “reglamentació del treball i fent possible que l’obrer guanyi un sou adequat a les necessitats de la vida”.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | ||
| − | L’aprovació del sufragi universal masculí provocava un enfrontament de competències entre el Consell General i els coprínceps, raó per la qual ells mateixos van actuar. Considerant l’actuació del Consell General, recordem-ho pressionats pel poble, com una desobediència a les autoritats màximes (els coprínceps) el Tribunal de Corts, monopolitzat des del migeval pels coprínceps, va dictar una sentència per la qual destituïa el Consell General i excloïa els síndics de tot càrrec públic per un periodo | + | L’aprovació del sufragi universal masculí provocava un enfrontament de competències entre el Consell General i els coprínceps, raó per la qual ells mateixos van actuar. Considerant l’actuació del Consell General, recordem-ho pressionats pel poble, com una desobediència a les autoritats màximes (els coprínceps) el Tribunal de Corts, monopolitzat des del migeval pels coprínceps, va dictar una sentència per la qual destituïa el Consell General i excloïa els síndics de tot càrrec públic per un periodo d’un any. Els delegats permanents dels coprínceps, del seu costat, van acordar un cop destituït el Consell General, per mig de el decret del 17 de juliol de 1933, modificar el sistema electoral per otorgar el sufragi universal masculí, formar un Consell Provisional, constituït per membres nomenats per les dos delegacions dels coprínceps respectius i fer públiques les reunions del Consell General.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} |
Pero els membres del Consell General destituït no van acatar la sentència del Tribunal de Corts i va demanar a les autoritats comunals que obeïssin a soles als ordens del Consell General destituït. Com a conseqüent, el 29 de juliol s'organisa una [[Assamblea Magna]] en la qual es va acordar que la destitució organisada pels coprínceps era il·legal, que no s’acatarien els ordens dels coprínceps i que s’havien d'organisar noves eleccions per mig de el sistema de sufragi universal masculí. Els membres del Consell Provisional van decidir voluntàriament negar-se a assumir el càrrec que les delegacions dels coprínceps els van oferir.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | Pero els membres del Consell General destituït no van acatar la sentència del Tribunal de Corts i va demanar a les autoritats comunals que obeïssin a soles als ordens del Consell General destituït. Com a conseqüent, el 29 de juliol s'organisa una [[Assamblea Magna]] en la qual es va acordar que la destitució organisada pels coprínceps era il·legal, que no s’acatarien els ordens dels coprínceps i que s’havien d'organisar noves eleccions per mig de el sistema de sufragi universal masculí. Els membres del Consell Provisional van decidir voluntàriament negar-se a assumir el càrrec que les delegacions dels coprínceps els van oferir.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | ||
| − | Davant d’esta actitud de [[desobediència civil]], els coprínceps van trencar definitivament les relacions en les autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions en repercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. Aixina puix nomenen un comissari extraordinari, en plens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al conte del Banc Fornesa de la Seu d'Urgell. També havia de coordinar totes les seves accions, sufocant aixina la revolta. En segon lloc, calia una mesura militar. Els coprínceps van ordenar el 18 d’agost del 1933 l’entrada al país | + | Davant d’esta actitud de [[desobediència civil]], els coprínceps van trencar definitivament les relacions en les autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions en repercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. Aixina puix nomenen un comissari extraordinari, en plens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al conte del Banc Fornesa de la Seu d'Urgell. També havia de coordinar totes les seves accions, sufocant aixina la revolta. En segon lloc, calia una mesura militar. Els coprínceps van ordenar el 18 d’agost del 1933 l’entrada al país d’un destacament d’uns 50 gendarmes francesos baix la direcció del comandant René Baulard per fer complir els ordens dels coprínceps. este senyor va acabar per guanyar-se una mala fama al país de caràcter important. I en tercer lloc, van establir una nova data perqué se celebressin noves eleccions al 31 d’agost. La convocatòria autorisava tots els hòmens de més de 25 anys a participar-hi. Les dones no han aconseguit votar al país fins al 1970.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} |
| − | Considerant que estes mesures van totalment en contra del principi llegítim i irrenunciable, volgut pel president dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], [[Woodrow Wilson]], [[Catorze punts de Wilson|en els seus 14 punts]] que França mateixa va acceptar i ratificar per mig de el [[Conferència de Pau de París (1919)|Tractat de Pau del 1919]], que no és atre que el “dret a [[autodeterminació]]” i “no intervencidó en els assunts interns de cada estat-nació”, el Consell General es va queixar i denunciar la situació davant de la Societat de Nacions. Monopolisada ya pels grans imperis, França o [[Regne Unit]], l’organisme no va intervindre precisament alegant que es tractava | + | Considerant que estes mesures van totalment en contra del principi llegítim i irrenunciable, volgut pel president dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], [[Woodrow Wilson]], [[Catorze punts de Wilson|en els seus 14 punts]] que França mateixa va acceptar i ratificar per mig de el [[Conferència de Pau de París (1919)|Tractat de Pau del 1919]], que no és atre que el “dret a [[autodeterminació]]” i “no intervencidó en els assunts interns de cada estat-nació”, el Consell General es va queixar i denunciar la situació davant de la Societat de Nacions. Monopolisada ya pels grans imperis, França o [[Regne Unit]], l’organisme no va intervindre precisament alegant que es tractava d’un assunt intern del país. De fet, els andorrans van voler que Andorra hi fos membre de ple dret i com a [[estat-nació]] independent. Pero totes les solicituts van ser rebujades. No cal comentar que França hi tenia alguna cosa a vore.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/04/20/els-catorze-punts-de-wilson/|títol = Els catorze punts de Wilson|consulta = |llengua = |editor = |data = (sàpiens.cat, lloc web especialitzat en història)}}</ref>{{sfn|Soriano|2005|p = 28}} |
Les [[eleccions]] van desenrollar-se d’una manera normal i en un parlament heterogeni pero globalment contrari a l’actuació del Consell anterior. Les tropes de la gendarmeria van quedar-se a Andorra fins al 9 d’octubre del 1933 baix l’excusa que havien de garantisar que les eleccions transcorreguessin en tota normalitat. Pero, la verdadera raó era per sofocar la folga de treballadors de [[FHASA]] del dia 26 d’agost del mateix any. Els propis treballadors van qualificar esta actuació per la força com “la expedició punitiva” i aixina de fet ha quedat en l'història del país. En tot, es va acabar la Revolució del 1933, es va conseguir el sufragi universal masculí, no les reformes laborals volgudes, pero sí que es van normalisar les relacions entre parlament i coprínceps.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | Les [[eleccions]] van desenrollar-se d’una manera normal i en un parlament heterogeni pero globalment contrari a l’actuació del Consell anterior. Les tropes de la gendarmeria van quedar-se a Andorra fins al 9 d’octubre del 1933 baix l’excusa que havien de garantisar que les eleccions transcorreguessin en tota normalitat. Pero, la verdadera raó era per sofocar la folga de treballadors de [[FHASA]] del dia 26 d’agost del mateix any. Els propis treballadors van qualificar esta actuació per la força com “la expedició punitiva” i aixina de fet ha quedat en l'història del país. En tot, es va acabar la Revolució del 1933, es va conseguir el sufragi universal masculí, no les reformes laborals volgudes, pero sí que es van normalisar les relacions entre parlament i coprínceps.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}} | ||
| Llínea 532: | Llínea 532: | ||
{{AP|Dictadura de Primo de Rivera}} | {{AP|Dictadura de Primo de Rivera}} | ||
[[File:Miguel Primo de Rivera..jpg|thumb|El dictador Miguel Primo de Rivera.]] | [[File:Miguel Primo de Rivera..jpg|thumb|El dictador Miguel Primo de Rivera.]] | ||
| − | Per Andorra la dictadura de [[Primo de Rivera]] va supondre que el país es convertís en l'estratègia de [[Francesc Macià]] per convertir Catalunya en un estat lliure, independent i [[República Catalana|republicà]]. Un desig que finalment va esvair-se pero que ha quedat en la Història. | + | Per Andorra la dictadura de [[Primo de Rivera]] va supondre que el país es convertís en l'estratègia de [[Francesc Macià]] per convertir Catalunya en un estat lliure, independent i [[República Catalana|republicà]]. Un desig que finalment va esvair-se pero que ha quedat en la Història. Tanmateix, convé recordar el context abans de centrar-se sobre l'ocorregut a Andorra. Ajudant-se del monarca [[Alfons XIII d'Espanya|Alfons XIII]], el general Primo de Rivera va establir una dictadura dretana de set anys a Espanya del 1923 al 1930. La repressió es va traduir automàticament en contra dels catalans i vascs. Va censurar la [[premsa]], perseguir polítics, tancar parlaments, prohibir partits polítics i eliminar la [[Mancomunitat]], és a dir, el reconeiximent per part de l’estat espanyol de qué els catalans són una [[nació]]. Francesc Macià, futur president de la Generalitat, davant la situació va crear l’Estat Català, un partit independentista que proclamarà la República Catalana l’any 1931.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-05-13)}} |
</ref> Automàticament despuix del cop d'Estat del dictador, Andorra va ser objecte d'anexió per part d'Espanya. Centrem-nos, pero, en l'Estat Català abans de passar a l'anexió espanyola d'Andorra.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} | </ref> Automàticament despuix del cop d'Estat del dictador, Andorra va ser objecte d'anexió per part d'Espanya. Centrem-nos, pero, en l'Estat Català abans de passar a l'anexió espanyola d'Andorra.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} | ||
Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Pero el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Pero la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers hòmens enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> | Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Pero el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Pero la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers hòmens enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> | ||
| − | Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es fea passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, buscar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç en Catalunya. Ajudava, per eixemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van contar en l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. | + | Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es fea passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, buscar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç en Catalunya. Ajudava, per eixemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van contar en l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben be que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven en el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}} |
</ref> | </ref> | ||
| − | Armengol colaborava activament en el propòsit de Macià i un cop al més anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a arreplegar la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, despuix de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb esta visita Macià començà a acostar-se al país fins a tal punt que inclús ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, | + | Armengol colaborava activament en el propòsit de Macià i un cop al més anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a arreplegar la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, despuix de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb esta visita Macià començà a acostar-se al país fins a tal punt que inclús ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va eixir de la capital andorrà en un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/lexcursio-del-capita-i-enginyer-macia-pel-pallars-aran-i-andorra-lany-1892|títol = L'excursió del capità i enginyer Macià pel Pallars, Aran i Andorra l'any 1892|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 27-01-14)}}</ref> Finalment l’any 1926 els francesos van detindre els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava puix el que hagués pogut contribuir a lliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i atre cop dictadures devastadores.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> |
En un atre orde de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonisador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per eixemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, pero que esta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenage al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrit, requea sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'época moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet en contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" en el qual s'imponia a Andorra. El veguer francès, per eixemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans en por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan llunt de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per eixemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en este catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant llunt de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent aixina durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} | En un atre orde de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonisador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per eixemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, pero que esta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenage al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrit, requea sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'época moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet en contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" en el qual s'imponia a Andorra. El veguer francès, per eixemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans en por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan llunt de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per eixemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en este catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant llunt de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent aixina durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} | ||
| Llínea 552: | Llínea 552: | ||
'''Durant la República:''' | '''Durant la República:''' | ||
| − | El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell a on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions en Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, en tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. | + | El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell a on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions en Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, en tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'iglésia de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Pero, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}} |
Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava llavors pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven en entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fon creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perqué volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'atres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}} | Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava llavors pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven en entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fon creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perqué volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'atres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}} | ||
| Llínea 559: | Llínea 559: | ||
{{AP|Guerra Civil Espanyola|Moneda andorrana}} | {{AP|Guerra Civil Espanyola|Moneda andorrana}} | ||
| − | En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En este temps el bàndol [[fascisme|fasciste]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va firmar fins que [[Lleida]] no va ser assaltada pels nacionals. Llavors, el més de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a firmar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tindre moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar en els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. | + | En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En este temps el bàndol [[fascisme|fasciste]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va firmar fins que [[Lleida]] no va ser assaltada pels nacionals. Llavors, el més de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a firmar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tindre moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar en els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si be el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, fea que s'associés Andorra al bàndol fasciste. Pero el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'atres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els fascistes prenguessin el poder. Pero es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si be no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions fascistes. En esta llínea cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantindre, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vínculs estrets en el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perqué el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}} |
En donar-se l'[[alçament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perqué restituís l'orde a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Dia que "Andorra és un [[país]] lliure, en dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seues relacions en el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucleu controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. En Andorra arribaven en massa refugiats dels dos bandos. Antonio Martín Escudero, del bando nacional, s'havia posat al front del control fronterer dels Pirineus catalans, mentres que la FAI de la Seu d'Urgell fea lo mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes a on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En estes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir puix que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perqué la policia andorrana no aconseguia mantindre l'orde davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'este país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament en la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava en França, per tal de garantir-se l'èxit. Pero l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}} | En donar-se l'[[alçament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perqué restituís l'orde a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Dia que "Andorra és un [[país]] lliure, en dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seues relacions en el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucleu controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. En Andorra arribaven en massa refugiats dels dos bandos. Antonio Martín Escudero, del bando nacional, s'havia posat al front del control fronterer dels Pirineus catalans, mentres que la FAI de la Seu d'Urgell fea lo mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes a on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En estes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir puix que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perqué la policia andorrana no aconseguia mantindre l'orde davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'este país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament en la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava en França, per tal de garantir-se l'èxit. Pero l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}} | ||
[[Archiu:PessetaAndorrana.JPG|thumb|300px|right|Billet de deu pessetes emés pel [[Consell General de les Valls d'Andorra|Consell General]]]] | [[Archiu:PessetaAndorrana.JPG|thumb|300px|right|Billet de deu pessetes emés pel [[Consell General de les Valls d'Andorra|Consell General]]]] | ||
| − | Atre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es fea difícil saber a on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, pero minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fon un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? | + | Atre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es fea difícil saber a on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, pero minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fon un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara be, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, a pesar de que en la frontera hi havia dificultat per fer vindre aliments o comerciar en productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament este el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Pero, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, a soles esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara be, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens estes desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també en molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en este sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 en Josep M. Imbert, pero el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perqué el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perqué en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic fasciste. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}} |
D'atra part, cal nomenar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents en els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats en refugiats a la montanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En este sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servici d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals en les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dos onades. La primera fon la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[fascisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos contes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perqué la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar estes diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot jóvens, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a estes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, fea propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, fea paros elèctrics exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per a ajudar el bando roig. El bando nacional, per la seua banda, continuava enviant productes de primera necessitat. La situació en Andorra era roïna de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns billets que s'havien d'intercanviar per a menjar o un atre producte, per tal de paliar la manca de moneda en el país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}} | D'atra part, cal nomenar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents en els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats en refugiats a la montanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En este sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servici d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals en les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dos onades. La primera fon la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[fascisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos contes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perqué la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar estes diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot jóvens, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a estes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, fea propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, fea paros elèctrics exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per a ajudar el bando roig. El bando nacional, per la seua banda, continuava enviant productes de primera necessitat. La situació en Andorra era roïna de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns billets que s'havien d'intercanviar per a menjar o un atre producte, per tal de paliar la manca de moneda en el país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}} | ||