Història de les comarques valencianes

Des de finals del sigle XIX el territori valencià s'ha estructurat tradicionalment en unes demarcacions territorials denominades comarques. A pesar d'això no serà fins al començament de la década dels anys xixanta del sigle XX quan escomencen a proliferar descripcions concretes de delimitacions comarcals, la majoria de les quals se supeditaven als llímits provincials espanyols establits en l'any 1851 i obviaven criteris llingüístics. En mig de les numeroses propostes destacaren especialment dos: la proposta de V.M. Roselló, de 1964 i la de Joan Soler i Riber, del mateix any, que ademés de tindre en conte els criteris llingüístics fon també l'única que obviava les províncies i establia quatre regions valencianes naturals (Nort, Interior, Central i Sur).

HistòriaEditar

Els primers plantejaments sobre l'estructuració territorial bassada en comarques sorgiren en els anys 30 del sigle XX des de sectors del valencianisme polític. L'objectiu és trobar la manera de cohesionar els territoris en entitat històrica, de forma que servira de contrapés front al centralisme administratiu que representaven les províncies. Aixina mateix, dit debat no se donava únicament en el Regne de Valéncia, sino que també tenia lloc en aquells territoris d'Espanya a on se reivindica tradicionalment majors cotes d'autogovern. De fet, quan sorgí la primera proposta en l'any 1933 de Felip Mateu i Llopis, pocs mesos ans Pau Vila havia plantejat la primera proposta comarcal per a Catalunya. Un any despuix, en 1934, Emili Beüt i Belenguer expon en una conferència un atra proposta comarcal, pero la seua difusió resultà ser molt llimitada, i no se publicaria fins a l'any 1970 en Geografia elemental del Regne de Valéncia.

PropostesEditar