− | L'alemà s'escriu gastant l'alfabet llatí. Ademés de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemà poseix tres vocals en Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. Pot ser el rasc més característic de la escritura alemana siga la existència del caràcter ß, dit Eszett o scharfes S (S picant o afilà), que representa el fonema fricatiu alveolar sort [s] (AFI). Esta grafia, que no te cap relació en la beta grega, es va introduir en la època de la mecanografia, pero lo caracter era en un principi una s (Es) llarga i una z (Zett) minúscula en llaç descendent, segon les convencions de la calligrafia de l'època. En [[Suïssa]] no s'utilisa i es sustituit per "ss". | + | L'alemà s'escriu gastant l'alfabet llatí. Ademés de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemà poseix tres vocals en Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. Pot ser el rasc més característic de la escritura alemana siga la existència del caràcter ß, dit Eszett o scharfes S (S picant o afilà), que representa el fonema fricatiu alveolar sort [s] (AFI). Esta grafia, que no te cap relació en la beta grega, es va introduir en la época de la mecanografia, pero lo caracter era en un principi una s (Es) llarga i una z (Zett) minúscula en llaç descendent, segon les convencions de la calligrafia de l'época. En [[Suïssa]] no s'utilisa i es sustituit per "ss". |
| L'escritura manuscrita tradicional es denominava Kuirrent. A començaments del sigle XX se va establir una forma d'escriure denominada Sütterlin, obligatòria en les escoles fins a [[1941]], hui en dia en desus. | | L'escritura manuscrita tradicional es denominava Kuirrent. A començaments del sigle XX se va establir una forma d'escriure denominada Sütterlin, obligatòria en les escoles fins a [[1941]], hui en dia en desus. |