Canvis

L'alemà forma junt en el neerlandés, el seu parent més pròxim, una zona llingüística cohesionada i ben definida que se separa dels seus veïns per fronteres llingüístiques precises. Estos veïns son: en el nort el frisó i el danés; per l'est el polac, el sòrap, el chec i el húngar, pel sur el eslovac, el tialià, el fruilà, el ladí i el romanç; i per l'oest el francés. Excepte el frisó, cap d'estes llengües és germànica, al igual que l'alemà i el neerlandés, no es considera que siguen mútuament inteligible entre ells.

L'alemà forma junt en el neerlandés, el seu parent més pròxim, una zona llingüística cohesionada i ben definida que se separa dels seus veïns per fronteres llingüístiques precises. Estos veïns son: en el nort el frisó i el danés; per l'est el polac, el sòrap, el chec i el húngar, pel sur el eslovac, el tialià, el fruilà, el ladí i el romanç; i per l'oest el francés. Excepte el frisó, cap d'estes llengües és germànica, al igual que l'alemà i el neerlandés, no es considera que siguen mútuament inteligible entre ells.

La situació és més complexa respecte a la distinció entre alemà i neerlandés. Fins fa poc hi hagut un continu dialectal al llarc de tota l'àrea germanoparlant, sense fronteres llingüístiques. En eixe continuu, els dialectes sempre son mútuament inteligibles pels seus veïns, pero els dialectes que estàn alluntats no solen ser-ho. El continu alemà-neerlandés es presta a una classificació dels dialectes en alt alemà i baix alemà basant-se en la presència de la segona mutació consonàntica. El neerlandés és part del grup baix alemà. En tot i això, degut a la separació política entre Alemanya i els [[Països Baixos]], els dialectes del baix alemà d'Alemanya i dels Països Baixos estàn començant a divergir al llarc del [[sigle XX]]. Ademés, en abdós països molts dialectes estàn a la vora de l'extinció en haver segut reemplaçats per la llengua estàndart. Per açò, la frontera llingüística entre el neerlandés i l'alemà està començant a formar-se.

La situació és més complexa respecte a la distinció entre alemà i neerlandés. Fins fa poc hi hagut un continu dialectal a lo llarc de tota l'àrea germanoparlant, sense fronteres llingüístiques. En eixe continuu, els dialectes sempre son mútuament inteligibles pels seus veïns, pero els dialectes que estàn alluntats no solen ser-ho. El continu alemà-neerlandés es presta a una classificació dels dialectes en alt alemà i baix alemà basant-se en la presència de la segona mutació consonàntica. El neerlandés és part del grup baix alemà. En tot i això, degut a la separació política entre Alemanya i els [[Països Baixos]], els dialectes del baix alemà d'Alemanya i dels Països Baixos estàn començant a divergir a lo llarc del [[sigle XX]]. Ademés, en abdós països molts dialectes estàn a la vora de l'extinció en haver segut reemplaçats per la llengua estàndart. Per açò, la frontera llingüística entre el neerlandés i l'alemà està començant a formar-se.

Mentres que l'alemà és gramaticalment molt similar al neerlandés, es molt diferent en el diàlec. Un parlant d'un dels idiomes necessita un poc de pràctica per a poder entendre a un parlant d'atre idioma. Per eixemple:

Mentres que l'alemà és gramaticalment molt similar al neerlandés, es molt diferent en el diàlec. Un parlant d'un dels idiomes necessita un poc de pràctica per a poder entendre a un parlant d'atre idioma. Per eixemple:

=== Llengua estàndart ===

=== Llengua estàndart ===

Encara que utilisem el terme "alemà" per a referir-se al idioma escrit, en el terreny parlat existix una àmplia varietat de dialectes al llarc i ample del territori germanoparlant. L'alemà estàndart, conegut com "[[Hochdeutsch]]", no s'originà a partir d'un dialecte concret, sino que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobre tot els centrals i surenys) com llengua escrita. Ya des de el [[sigle XV]] esta permetia la comunicació entre els mateixos, pero a l'hora de parlar no existia un patró unificat. La creació d'una pronunciació estàndart es va fer necessària per l'aument en importància del teatre en el [[sigle XIX]] que portà als responsables de les comanyies a trobar una forma de recitar única que fora entesa en tot lo territori. Aixina es creà el "[[Bühnendetusch]]" o "alemà d'escenari", que a la fi es va convertir en la pronunciació ideal de l'idioma alemà, encara que alguns dels seus preceptes com que "-ig" = /ç/; no obedixen a raons llingüístiques sino acústiques.

Encara que utilisem el terme "alemà" per a referir-se al idioma escrit, en el terreny parlat existix una àmplia varietat de dialectes a lo llarc i ample del territori germanoparlant. L'alemà estàndart, conegut com "[[Hochdeutsch]]", no s'originà a partir d'un dialecte concret, sino que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobre tot els centrals i surenys) com llengua escrita. Ya des de el [[sigle XV]] esta permetia la comunicació entre els mateixos, pero a l'hora de parlar no existia un patró unificat. La creació d'una pronunciació estàndart es va fer necessària per l'aument en importància del teatre en el [[sigle XIX]] que portà als responsables de les comanyies a trobar una forma de recitar única que fora entesa en tot lo territori. Aixina es creà el "[[Bühnendetusch]]" o "alemà d'escenari", que a la fi es va convertir en la pronunciació ideal de l'idioma alemà, encara que alguns dels seus preceptes com que "-ig" = /ç/; no obedixen a raons llingüístiques sino acústiques.

Hui en dia, en la major part de les regions del Nort d'Alemanya, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen coloquialment alemà estandart, sent els casos més extrems la vall del Rhr (lloc a on acodiren immigrants de tota Alemanya al llarc del [[sigle XIX]]) i el sur de l'estat de Brandeburc, en la que es diu [[Sajonia]] prussiana, a on el dialecte pràcticament ha desaparegut. Açò no ocorre en el Sur d'Alemanya, Àustria i sobre tot Suïssa on l'alemà estàndart quasi no es parla, soles en ocasions contades, com a l'hora de parlar en algú que no entén el dialecte suís. En certes regions alemanes, sobre tot en algunes grans ciutats, una gran part de la població soles parla la llengua estàndart.

Hui en dia, en la major part de les regions del Nort d'Alemanya, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen coloquialment alemà estandart, sent els casos més extrems la vall del Rhr (lloc a on acodiren immigrants de tota Alemanya a lo llarc del [[sigle XIX]]) i el sur de l'estat de Brandeburc, en la que es diu [[Sajonia]] prussiana, a on el dialecte pràcticament ha desaparegut. Açò no ocorre en el Sur d'Alemanya, Àustria i sobre tot Suïssa on l'alemà estàndart quasi no es parla, soles en ocasions contades, com a l'hora de parlar en algú que no entén el dialecte suís. En certes regions alemanes, sobre tot en algunes grans ciutats, una gran part de la població soles parla la llengua estàndart.

La llengua estàndart té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Estes diferències son molt menors que les que existien entre els dialectes locals. En tot i això, l'alemà es considera una llengua pluricèntrica, puix les varietats dels tres majors països germanoparlants son considerats estàndart al mateix modo.

La llengua estàndart té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Estes diferències son molt menors que les que existien entre els dialectes locals. En tot i això, l'alemà es considera una llengua pluricèntrica, puix les varietats dels tres majors països germanoparlants son considerats estàndart al mateix modo.