El càntabre (cántabru en càntabre) és un idioma amprat en l'occident de Cantàbria i en algunes zones de les valls del Pas i el Soba, en la part oriental. És més característic, puix, de les comarques de montanya de Cantàbria, i d'ací que també rep el nom de montanyés, encara que és una denominació més be anacrònica, utilisada en el sigle XIX i part del sigle XX, sent càntabre, per tant, la denominació moderna i més usual.

Càntabre
Cántabru
Pronunciació: AFI:
Atres denominacions:
Parlat en: Espanya: Cantàbria
Regió:
Parlants: No existix una estadística fiable, encara que lo més possible es que només siguen uns quants milers de persones.
Rànquing: No està entre els 100 primers
Família: Indoeuropeu

 Itàlic
  Grup Romanç
   Romance
    Italo-occidental
     Subgrup Occidental
      Iber-romanç
       Iber-occidental
        Grup Astur-lleonés
         Càntabre

estatus oficial
Llengua oficial de: No està reconegut en la Comunitat Autònoma de Cantàbria, Espanya.
Regulat per: No està regulat
còdics de la llengua
ISO 639-1
ISO 639-2 roa
ISO/FDIS 639-3 [1]
SIL
Fonètica del càntabre
vore també: llengua
Manifestació pel càntabre en la década dels anys 2000.

El càntabre és una llengua emparentada, per la seua proximitat, en l'asturià, llengua procedent del llatí que manté una gran vitalitat en les diverses comarques d'Astúries. No té regulació ni cap grau de reconeiximent en el seu domini llingüístic.[1]

VariantsEditar

El càntabre té dos subvariants: l'occidental i l'oriental. La divisòria entre abdós està entre els rius Saja i Pas. El pasiegu pertany a la variant oriental, en la particularitat que està especialment ben conservat.

Texts en càntabreEditar

Trauducció al càntabre de L'últimu hombri

Un españíu jizo temblar el jayal. El miruellu voló largu. L'esquilu jospó nel ñial. Hebo otru españíu, y darréu otru. L'hombri, entós, mientris cayía conas manos abiertas, los ojos nel sinfinitu y el su cuerpu esvarciando por tolos llaos sangri n'abondu, glarió una parabra, una parabra namás, que retingló y hui sigui retinglando ena viesca y en toa Asturias: «¡Libertá!».

Part de L'últimu home en asturià

Un españíu fizo tremar el fayéu. El ñarbatu esnaló lloñe. L'esguil espaeció nel ñeru. Hebo otru españíu, y darréu otru. L'home, entós, mientres cayía coles manes abiertes, los güeyos nel infinitu y el so cuerpu remanando per tolos llaos abonda sangre, glayó una pallabra, una pallabra namás, que resonó y güei sigue resonando na biesca y en toa Asturies: «¡Llibertá!».

Traudució al castellà de El último hombre

Un estallido hizo temblar el hayedo. El mirlo voló lejos. La ardilla desapareció en el nido. Hubo otro estallido, y luego otro. El hombre, entonces, mientras caía con las manos abiertas, los ojos en el infinito y su cuerpo vertiendo por todas partes mucha sangre, gritó una palabra, sólo una palabra, que resonó y hoy sigue resonando en el bosque y en toda Asturias: «¡Libertad!».

ReferènciesEditar

  1. Error en el títul o la url.«» (en castellà). El Diario Montañes, 28/10/2011. [Consulta: 27/5/2016].

Enllaços externsEditar

Idiomes d'Espanya ·  
Aragonés · Aranés · Asturià · Balear · Català · Càntabre · Castellà · Extremeny · Gallec · Lleonés · Valencià · Vasc