Diferència entre les revisions de "Idioma espanyol"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
(Pàgina nova, en el contingut: «{{metaplantilla de avisos | tipo = aviso | imagen = 50px|{{ #if: {{{2|}}}{{{3|}}}|{{{2}}} de {{{3}}}|Sense data}} | texto = ...».)
 
Llínea 25: Llínea 25:
  
 
Enel àmbit normatiu prescriptiu, segon la normativa establida per els principals organismes de la política lllingüística del area hispanoparlant en lo relatiu a la codificació del estàndar idiomàtic (Real Acadèmia Espanyola i Asocició de Acadèmies de la Llengua Espanyola), castellà i espanyol son térmens sinònims, encara que el Diccionari Panhispànic de Dubtes (Diccionario Panhispánico de Dudas), obra de caràcter normatiu actualment vigent recomana no obstant la denominació de <<idioma espanyol>> per ser la utilisà generalmenten atres idiomes nacionals (Spanish, espanhol, espagnol, spanisch, spaans, spagnolo, español, espanyol, etc.).
 
Enel àmbit normatiu prescriptiu, segon la normativa establida per els principals organismes de la política lllingüística del area hispanoparlant en lo relatiu a la codificació del estàndar idiomàtic (Real Acadèmia Espanyola i Asocició de Acadèmies de la Llengua Espanyola), castellà i espanyol son térmens sinònims, encara que el Diccionari Panhispànic de Dubtes (Diccionario Panhispánico de Dudas), obra de caràcter normatiu actualment vigent recomana no obstant la denominació de <<idioma espanyol>> per ser la utilisà generalmenten atres idiomes nacionals (Spanish, espanhol, espagnol, spanisch, spaans, spagnolo, español, espanyol, etc.).
 +
 +
[[Categoria:Llingüística]]

Revisió de 19:19 13 març 2009

El Espanyol o Castellà és una llengua romanç del grup ibèric. És u dels sis idiomes oficials de la ONU i, tras el chinenc mandarí, es la llengua més parlada delmon per el número de parlants que la tenen com a llengua materna. És també idioma oficial en varies de les principals organisacions polític.econòmiques internacional (UE, UA, OEA, OEI, TLCAN, UNASUR, CARICOM, i el Tractat antàrtic, entre atres). Lo parlen com primera i segona llengua entre 450 i 500 millons de persones, poguent ser la segona llengua més parlada considerant els que lo parlen com a primera i segona llengua. Per atre costat, el castellà és el segón idioma més estudiat en el mon tras el anglés, en com a minim 17,8 millons d'estudiants, si be atres fonts indiquen que se superen els 46 millons d'estudiants distribuits en 90 paisos.

El espanyol, com les atres llengües romances, és una continuació moderna del llatí parlat (denominat llatí vulgar), desde el sigle III, que tras el desmembrament del Imperi Romà fon divergint de les atres variants del llatí que se parlava en les distintes províncies del antic Imperi, donant lloc per mig d'una lenta evolució a les distintes llengües neollatines. Degut a la seua propagació per Amèrica, el espanyol és, en diferència, la llengua neollatina que ha aconseguit major difusió.

Orige i Nom

El castellà s'originà com un dialecte del llatí en les zones llimítrofs entre Cantàbria, Burgos, àlava i La Rioja, províncies del actual nort d'Espanya, que varen rebre una notable influència fonològica del euskera arcaic que se parlava en esta mateixa regió, i se va convertir en el principal idioma popular del reine de Castella (l'idioma oficial era el llatí). D'allí el seu nom original de "idioma castellà", en referència a la zona geogràfica a on s'originà.

L'atra denominació del idioma, "espanyol", prové del llatí medieval Hispaniolus procedent de la denominacio llatina de la Peninsula Ibèrica "Hispania" o mes ben dit, de la seua forma ultracorrecta Spaniolus, a traves del occità espaignol. Menéndez Pidal oferix atra explicació etimològicaÑ: el `làssic hispanus o hispanicos va pendre en llatí vulgar el sufixe -one i de hispanione se pasà en castellà antic a "españón", després dsimilant les dos nasals s'arribà a espanyol, en la temrinació -ol, que no se gasta per a significar nacions".

Avatars històrics i socioeconòmics, i el seu us popular com a llengua d'intercanvi, varen convertir el castellà en la llengua franca de tota la península ibèrica, en convivència en les parles vernàcules allí a on existien: a mijans del sigle XVI s'estima que el 80% dels espanyols ya parlaven castellà. En la conquista de Amèrica, que era una posesió personal de la corona de Castella, l'idioma espanyol es va extendre a través de tot eixe continent, desde Califòrnia hasta el Estreig de Magallanes.


Polèmica sobre Espanyol o Castellà

La polèmica en torn als tèrmens espanyol i castellà estriba en si resulta més apropiat denominar a la llengua parlada en Hispanoamèrica, en Espanya i en atres zones hispanoparlants <<espanyol>> o <<castellà>>, o be si abdos son formes perfectament sin`0onimes i aceptables, que és actualment el criteri acadèmic.

Com moltes de les controversies relacionaes en la denominació d'una llengua identificable en un determinat territori (espanyol en Espanya, i castellà en Castella), o que porta aparellada una ideologia o un passat històric que provoca rebuig, o que implica una lluita en favor de una denominació única per a facilitar la seua identificació internacional i la localisació de les producciones en dita llengua (per eixemple, en rets informàtiques), la controvèrsia és de arrel ideològica, política i econòmica.

Desde el punt de vista estrictament llingüístic, no hi han preferències per una denominació o atra. La ciencia llingüística, sempre que no actue ideològicament, es llimita a estudiar i caracterisar la complexitat dels sistemes llingüístics interrelacionats que composen un diasistema o llengua històrica (com conjunt més o manco complexos de varietats geolectals, sociolectals i funcionals, variables ademés en el temps), i, terminològicament, a arreplegar els diversos usos denominatius d'una llengua o família de varietats. Per a la llingüística, pues, abdos térmens son vàlits a l'hora de deisgnar el diasistema de la llengua històrica dita popular i oficialment castellana o espanyola.

Enel àmbit normatiu prescriptiu, segon la normativa establida per els principals organismes de la política lllingüística del area hispanoparlant en lo relatiu a la codificació del estàndar idiomàtic (Real Acadèmia Espanyola i Asocició de Acadèmies de la Llengua Espanyola), castellà i espanyol son térmens sinònims, encara que el Diccionari Panhispànic de Dubtes (Diccionario Panhispánico de Dudas), obra de caràcter normatiu actualment vigent recomana no obstant la denominació de <<idioma espanyol>> per ser la utilisà generalmenten atres idiomes nacionals (Spanish, espanhol, espagnol, spanisch, spaans, spagnolo, español, espanyol, etc.).