Un incunable (del llatí incunabulae, en el breçol)​ és tot llibre imprés durant el sigle XV. Concretament, abans del dia de pasqua de l'any 1501, puix en eixa época es feya començar l'any en eixe dia.​ Fon, possiblement, Cornelius Beughem qui va amprar la paraula per primera volta, en la seua Incunabula typographiae, en l'any 1688. Prèviament s'atribuïx dit terme a Bernhard von Mallinckrodt qui nomenaria ad esta época “typographicae incunabula” en 1640 en la seua obra De ortu et progressu artis typographica.​

En este periodo l'indústria tipogràfica encara no s'hi havia especialisat: l'impressor era amo i manipulador de la prensa, fonedor de tipos, fabricant del paper, enquadernador, editor, llibrer, artesà, artiste i erudit. Alguns d'ells deixaven una «marca d'aigua» o filigrana en el paper que fabricaven, d'eixa manera sabem quí la va editar; pero hi ha molts que carien de firma i data. Hui en dia, estudis científics que analisen els tipos de fundició utilisats, han ajudat a catalogar la majoria de les edicions existents. Estes edicions són documents històrics que, per primera volta, varen posar la cultura a l'alcanç de tots.

El terme «incunable» fa referència a l'época en que els llibres es trobaven «en el seu breçol», és dir en la primera «infància» de la tècnica moderna de fer llibres a través de l'imprenta. Aixina, són reconeguts com a incunables els llibres impresos entre els anys 1453 (data de l'invenció de l'imprenta moderna) i 1500, procedents d'unes 1.200 imprentes, distribuïdes entre 260 ciutats, en un llançament aproximat de 35.000 obres distintes.

A Johannes Gutenberg, de Magúncia, se li atribuïx l'invenció dels caràcters mòvils fosos. Els primers incunables varen eixir de la seua imprenta, i entre ells destaca la Bíblia de Gutenberg (1453-55), en llatí, de 42 llínees. Durant els primers trenta anys, l'imprenta es va expandir per Europa occidental i va començar a dividir-se en diferents activitats especialisades. Al principi, els llibres no tenien portada en caràcters en lletra gòtica i les paraules tenien numeroses abreviatures, imitant als còdexs. Pero ya en el mateix sigle varen anar adoptant-se atres tipos de lletres, especialment la redona o romana, la veneciana o itàlica i la cursiva, molt més llegibles que les primeres i que al fi varen prevaldre sobre estes (llevat en Alemanya) des de començaments del sigle següent. Cap a finals del sigle XVI, es va introduir el tipo elzevirià (de l'holandés Elzevir) més prim que els anteriors i despuix varen seguir atres caràcters de fantasia, fins a aplegar a la gran varietat que hui coneixem.

Vore tambéEditar

Enllaços externsEditar