Jehovà
Jehovà és, segons la Bíblia a on apareix citat unes 7.000 voltes, el nom propi de Deu. És una de les transcripcions de יהוה. Estes lletres corresponen aproximadament a YHWH, YHVH, JHWH o JHVH, segons la transliteració escollida (les vocals no s'escriuen en hebreu). Este grup de quatre lletres se nomena "tetragràmaton".
Significat
Segons la tradició judeua, el tetragràmaton està relacionat en la forma causativa de l'imperfectiu del verp hebreu הוה (ha·wah, "ser, arribar a ser"), i voldria dir "(Ell) farà -o fa- que arribe a ser".
Algunes tradicions li donen el significat de "El ser Immutable". Segons la Bíblia, aixina es va revelar a Moisés (Èxodo 3:14 i 6:2-8). Estes ho justifiquen en l'argument de que el tetragràmaton vindria de tres formes verbals en la mateixa raïl YWH: les paraules HYH haya [היה]: "ell era", HWH howê [הוה]: "ell és", i YHYH yihiyê [יהיה]: "ell serà" se combinarien per a donar l'idea d'atemporalitat.
Transcripcions
Jehovà és la forma del nom diví més coneguda en valencià i l'única que és normativa. De totes formes se té que dir que existixen atres variants no normatives del mateix nom: Jehovah, Javé, Javeh, Juvoh, etc. Això és degut a dos raons principalment: la primera, que en l'alfabet hebreu antic no s'escrivien les vocals, per lo tant se desconeix si estes eren EOA, AE, UO o atres. La segona, que a raïl de la prohibició de pronunciar el nom diví entre els judeus, esta pronunciació va desaparéixer completament.
La transcripció del tetragràmaton com a "Jehovà" fon un intent dels teòlecs cristians de reconstruir el nom original, basant-se en la "vocalisació" יְהֹוָה (els diacrítics sobre i devall les consonants són ajudes a la llectura introduïdes a posteriori, per això no s'intercalen entre les lletres originals, per a no desvirtuar el text, considerat la paraula de Deu). Esta reconstrucció, empero, pareix ser una de les manco plausibles, puix que els diacrítics corresponen a la vocalisació de אֲדֹנָי (Adonai, "mon Senyor"). L'intenció original dels diacrítics de יְהֹוָה, puix, no era fer que יהוה es pronunciara /jehovà/, sino recordar al llector que al arribar ad esta paraula, per a no contravindre l'inefabilitat del nom de la divinitat (els judeus varen deixar de pronunciar el nom de Deu cap al sigle III presumiblement per esta raó, vejau els Dèu Manaments), havia de dir "Adonai".
En moltes edicions de la Bíblia, la paraula "Jehovà" és substituida per "El Senyor", com per eixemple en les bíblies catòliques, això es fa per a mantindre la tradició hebrea de no dir el nom de Deu i per a respectar el segon manament de Moisés.
Pronunciació
Encara que la pronunciació del nom de Deu no està clara, sí que és possible d'endevinar-la fins a cert punt segons els compostos hebreus.
Orige de la creència en Jehovà com a Deu únic
Hi ha estudiosos que creuen que la creència monoteista en Jehovà prové de l'adoració egípcia d'Aton imposta per Akhenaton i que podria haver segut duta fins a terres aramees a través dels apiru, un poble que havia saquejat l'Egipte antic; esta teoria, empero, no conta en moltes proves sòlides que la recolzen.
Atres creuen que es tracta d'una evolució local dels deus de la zona: si be la gran majoria de creències eren politeistes, també era habitual que hi haguera un deu suprem creador i més poderós que podria haver evolucionat fins a convertir-se en un deu únic.
Les inscripcions més antigues que nomenen a Jehovà pareixen demostrar l'existència d'una antiga dualitat masculina/femenina de la divinitat o d'un politeisme basat en dos sers suprems masculí i femení que podrien ser consorts. Aixina, una gerra de ceràmica trobada a Kuntillet Ajrud, datada entre els anys 950 i 850 a. C. , portava l'inscripció: "A Jehova de Samària i a la seua Aixera". Una atra inscripció trobada en una tomba de Jirbet el-Qom, datada entre l'any 800 i 700 a. C. , diu: "Que Jehovà beneïxca a Uriyahu, puix la seua Aixera l'ha salvat dels seus enemics". Aixera era una divinitat identificada en molts pobles semítics com la mare deesa. Cap aixina la possibilitat de que Jehovà evolucionara d'un consort de la deesa que va acabar adoptant el paper principal.
Segons l'arqueòlec William G. Dever, els hebreus adoraven diferents deus: Jehovà va evolucionar d'un simple deu consort de la deesa Aixera passant a adoptar el paper de Deu nacional i finalment sent venerat com a Deu únic. La classe política dominant, influenciada pels perses (practicants d'un zoroastrisme de caràcter monoteiste), va rebujar al restant de divinitats convertint a la majoria dels hebreus a una nova religió igualment monoteista.[1]
Aleluya
L'expressió 'Aleluya' significa lloeu a Jah, forma abreviada de 'Jehovà'
Bibliografia
- W. G. Dever. Asherah, Consort of Yahweh? New Evidence from Kuntillet `Ajrud. Bulletin of the American Schools of Oriental Research nº 255. Pp. 21-37. 1984. (anglés)