Edició de «Josep Maria Guinot»

[[Image:Guinot 1.jpg‎|thumb|350px|El Pare Guinot]]

'''Josep Maria Guinot Galán''' ([[Artana]], 11 de febrer de [[1907]]-[[Castelló]], 7 de març de [[2005]]), fon un filòlec [[Valencians|valencià]]

== Biografia ==

Josep Maria Guinot naixqué el [[11 de febrer]] de [[1907]] en la localitat castellonenca d'[[Artana]], en la comarca de la [[Plana Baixa]], fill de Josep i de Maria Rosa. Als nou mesos de vida muigué son pare deixant viuda a sa mare que es troba en dos fills, Ana i Josep Maria, als que trau cap avant en aquells difícils anys. 

A l'haver faltat son pare, sa mare es torna a casar, fruit d'eixe matrimoni són els seus germans Ricardo, Rafael, Deogracias i la chica Rosita. 

===Josep Mª de chiquet===

Assistix molt poquet a l’escola pública i se li busca un professor particular al que lo chicotet Don José María també se negava, sent s’agüelo, el que bastó en ma va fer entrar en costura, al poc temps ya estava fent discursos davant de l’inspector de l’época. Fins als nou anys la seua vida i la seua educació transcurrixen en Artana tenint al final d'esta etapa com a educador a Mossén Avella capellà beneficiat en Artana. 

D’aquella época en Artana Don José María lo primer que recorda es quan varen possar les fonts públiques i les seues interpretacions en les obres de teatre que organisava en festes Mossén Avella 

En estos anys qui realment s’encarregà de la seua educació fon s’agüelo, secretari de l’Ajuntament d'Artana, qui li va prohibir parlar la [[llengua valenciana]], negant-se don José María a dita imposició argumentant que mai li podria negar el dret a parlar l'idioma de sa mare, degut a esta circumstància no recorda haver tengut una infancia plena, no recorda haver-li tirat una pedrà a un gos, ni fer casi cap barrabassada, sempre actuava com un chiquet “modoset”. Degut a que s’agüelo sempre va voler ser capellà pensaren que el jove don José María complira en eixa ilusió ara depositada en ell, i en l'ilusió de sa mare de que el seu fill fora el retor d'Artana i puguera donar carrera als seus germans, puix l'economia familiar era molt llimitada, sent Don José María el que va traure als seus germans cap avant. 

Als nou anys fa el primer curs de seminariste a Artana per lliure, examinant-lo en el seminari de [[Tortosa]], a on despuix d'aprovar dit curs ingressa ya en ell. En el seu ingres en el [[seminari]] a soles torna a Artana en l'estiu i Nadal, transcurrint en la ciutat de l’[[Ebre]] la seua joventut. Estant en Tortosa don José Maria sentix, encara que debilment les primeres “ramalaes” com a valencianiste, enviant als [[Jocs Florals]] de [[Burriana]] un artícul escrit en llengua valenciana , encara no s’havien publicat les 'normes del 32' en les que Don José Maria no ha escrit mai en sa vida.

===En Tortosa===

Estant en Tortosa, don José Mª era el corrector del que despuix fon el [[Cardenal Tarancón]], sent condiscípuls en el seminari, junts varen fer oposicions a beca i junts varen passar del colege de [[Sant Josep]] a fer primer de [[Filosofia]], aprovada dita oposició, pagaven una pesseta com a mija beca. D’aquella época recorda la travessura d'haver encerat en un ciri tota la pissarra per a que el mestre no puguera escriure en ella a l'esvarar-li el clarió, recorda que un supost companyer va còrrer a denunciar dit acte als superiors per a “fer mèrits”, comentant don José María que mai ha actuat de dita forma per considerar-la deslleal i convinanciera, pero n’hi han tants aixina. Avís este de lo que per desgràcia moltes vegades apareix en la vida, sense que les persones de bona fe com ell ho puguen compendre l'enveja.

===Estudiant i bibliòfil===

Tornat als seus estudis, dels dotze anys que durava la carrera de Teologia dèu els va fer en [[Tortosa]] i els dos últims en [[Valéncia]], en el primer se va llicenciar i en el segón se va doctorar. En aquells anys s’els prohibia anar en bicicleta, llegir la prensa, a soles els deixaven llegir llibres de text, pero quan don José Maria anava a Artana llegia tots els que volia en la biblioteca de s’agüelo, o quan estava en el seminari al ser ell el bibliotecari els agarrava i els llegia per la nit a amagades en un ciri al costat, sent el seu camp de llectura molt ampli pero sentint preferència per els llibres de filosofia, història natural i noveles, sempre havia tengut l’ensomi de ser escritor, encara que reconeix que la seua vocació frustada va ser la d'advocat pero els condicionaments econòmics de la seua família li ho varen impedir. 

===Doctor en 21 anys===

Don José Maria als 21 anys ya era Doctor en [[Teologia]], tot un prodigi, i que despuix fora llicenciat en Filosofia i Lletres , en [[Filologia]], que tinguera càrrecs provincials de gran importància, que fora el primer capellà en tindre una ràdio, en tindre una tele, un coche, que acodira a les Tertulies del [[Cassino Antic de Castelló]], recibira revistes en francés, passejara pel carrer Major de [[Castelló]] en un dels temps en el que els capellans anaven pels carrerons en un trage de color i un sombrero de palla, en fi que don José Maria era un innovador, anava avançat al seu temps, era en definitiva distint de tots .

===La seua primera missa===

Als vintidós anys va cantar missa demanant dispensa per edat a Roma (puix fins als 24 anys no se podia cantar missa), junt al futur [[Cardenal Tarancón]], que fon ordenat diaca junt, com si no, a don José Maria. Curiosament el rector del Seminari, encara que era burrianenc, va assistir a Artana a l'ordenació de capellà de don José Maria, tal vegada el [[Cardenal]] que en glòria esté, haja perdonat a don José Maria este fet.

===Gran estudiant i espírit rebel===

En la defensa de la seua tesis doctoral don José Maria va superar brillantment dita prova i en paraules textuals del president del jurat, puix eixa prova era oral davant de jurat, eixe president [[castelloner]], ell li va dir “ha fet vosté la prova en més que suficiència, ya l’escriuré cal bisbe de Tortosa per a que li done la càtedra que vosté vullga, que vosté la desempenyarà en competència”, pero en visita del [[Bisbe]] a Artana el capellà que acompanyava al Bisbe va voldre que don José Maria anara de fàmul (capellà del Bisbe), cosa que no agradava gens a don José Maria, i encara que els seus companyers li aconsellàren que triara dita opció puix sería el camí per a accedir en rapidea a una canongia don José Maria es va negar, ya que eixe, a pesar de ser un camí fàcil no era del seu agrat. El castic va ser que no li varen donar cap càtedra i el varen tindre sense fer res en Artana, parat durant un temps, perdent per un any la possibilitat d'accedir al Doctorat en [[Dret Canònic]] degut com ya hem dit ans, a l'economia familiar insuficient com per a enviar-lo un any més a [[Valéncia]].

===Servici militar===

Despuix de tot això l’enviàren de Vicari a la [[Serra d'En Garceran]], poble de les comarques centrals castellonenques, estant allí té que fer el servici militar de quota, destinat com a capellà a l’escola d'analfabets, encara que don José Maria volia ser capellà de regiment, per agradar-li sempre l'apostolat de massa, allí donava classe i ensenyava a llegir i escriure als seus companyers, també i una vegada més mos trobem en la coincidència de trobar-mos a l'entonces mossén Tarancón, al costat de don José Maria. 

A l’acabar el servici militar, el traslladen tal vegada per incompatibilitat en el retor de la Serra d'Engarceràn, home arcàic que se negava inclús al cant en missa, cosa entre atres per la que don José Maria renyia en ell en certa assiduïtat, al ser preguntat per la banda de música de la Serra de si se podria tocar en la missa don José Maria va contestar que per supost que si puix com dia [[Sant Pau]] ell faria de tot per a portar-los a l’acte llitúrgic, el retor d'allí considerava tot això com a actes anti-llitúrgics.

===La II República===

El seu nou destí serà en un poble situat en el cor de la [[Serra d'Espadà]], [[Ahín]], pero en la condició de que encara que Ahín se trobara prop d'Artana no estiguera sempre en el seu poble. En Ahín Don José María es va a integrar com a un més del poble, la gent el volia, jugava en els chiquets a la corda, era amic de tots els jòvens, va tindre allí la primera [[ràdio]] del poble i la gent anava a escoltar-la i alguns dien que lo que havia allí dins eren dimonis puix no havien vist mai cap aparat de ràdio. Eren temps de la [[República]] i un dia acudiren a visitar-lo uns amics de Castelló d'ideologia republicana, un d'ells era el Sr. [[Segarra Bernat]] que va ser tinent d'alcalde republicà de l’época i que tenia l'intenció de fer-lo beninfet de [[Lledo]] cosa que Don Jose Maria no va voler acceptar puix llimitava molt lo que eren les seues ilusions, encara que li oferia la possibilitat d'una vida a montó més fàcil de la que portava. 

Un dia els amos d'[[arròs SOS]] d'[[Algemesí]] que eren estiuejants al poble portàren un aparat fabulos de ràdio i en l'iglésia possàren la missa de [[Beethoven]] que va durar dos hores, fon un èxit, enterant-se els d'[[Eslida]] i demanant estos permís al bisbat per a poder fer la missa també en ràdio, els contestàren que no que això estava prohibit, com dia ans a Don José María el tenien per modern per tota esta série de coses. 

Don José María en aquells difícils temps era vollgut per tots independentment de la seua ideologia, anava un dumenge al cassino dels radicals i un atre als partidaris d'[[Manuel Azaña|Azaña]], ell volia estar en tota la gent, en els hòmens del poble encara que d'estos hi havia poquets puix la majoria anaven de temporà a la [[sega]] o a [[França]] a la [[verema]]. 

Un dia varen apareixer en el poble en propaganda electoral els republicans de [[Castelló]], un espardenyer que despuix va ser diputat, els encapçalava, es ficaren davant de l'iglésia diguent que no havia Deu que Deu era el sol, Don Jose Maria eixint al carrer va replicar-los i allò acabà com el “Ball de Torrent”, encara que al rato estaven tots junts al cassino dels radicals prenent un café la mar d'amics. La gent tenia por de que a Don José María li passara alguna cosa, pero ell se sentia protegit per les amistats republicanes que tenia en Castelló, este fet fon comentari de l'época en tota la contornà.

===L'Adeu d'Aïn===

Estant en [[Aïn|Ahín]] va fer el bachillerat per lliure en l'[[Institut Lluís Vives (Valéncia)|Institut Lluís Vives]] de [[Valéncia]] i la carrera de mestre també en la capital del [[Regne de Valéncia|Regne]]. Quan va acabar de fer la carrera de magisteri s’en va anar a [[Barcelona]], la despedida d'Ahín fon trista pero a la vegada molt gratificant al vore que tot lo poble va eixir a dir-li adeu en lo cor a la ma. 

Don José María se va emportar a Barcelona als seus germans per a que estudiàren en la “Normal”, tots al seu conter, pero com ell diu eren espavilats i ells se varen valdre per a acabar les carreres, més avant ell i els seus germans representàren als estaments de l'época. Com en els escolapios de Barcelona necessitaven un mestre, i en les odes religioses d'entonces tenien prohibit l’ensenyança , Don José María fon el mestre dels chiquets de pàrvuls, recorda com se deprenien cantant algunes lliçons com “la puerta que uno abre debe cerrarla inmediatamente”, Don Jose Maria feya al mateix temps Filosofia i Lletres, Secció de Romàniques en l'[[Universitat de Barcelona]], de dia treballava en les escoles i per les nits assistia a les classes. Van eixir en això unes oposicions a professor en l’escola de [[Santa Maria del Mar]], una parroquia de Barcelona, Don Jose Maria se va presentar i allí va eixercir fins que va arribar la Guerra.

===La guerra civil===

====El 18 de Juliol, aplega la guerra====

El [[18 de juliol]] el va pillar en [[Barcelona]], fent de professor, en aquells lluntants dies, allà a on havia un capellà totes les seues pertenències eren saquejades i si el capellà era trobat, la seua sort era la de caure fusellat, se destapaven les tombes de les monges, horrors molts d'horrors que porten les guerres entre germans. 

Don José María se va llevar la sotana i va estar amagat com a paisà en la vivenda del costat de sa casa, estant allí varen anar a buscar-lo a sa casa, i encara que varen trobar part de les seues pertenències no el trobàren ad ell. Ell va decidir que s’en tenia que anar, que tenia que fugir, i no pel porter que encara sent com era de la [[CNT]], el va ajudar i el va amagar. 

Com Don José María havia fet les oposicions a professor en Barcelona i tenia el carnet com a professor, li varen fer un “pase” com a tal, amagant la seua condició de capellà, i s’en va anar cap a Artana a on la seua casa havia segut saquejada. La guerra li va portar inclús la fatal pèrdua d'un germà seu en el front de [[Teruel]]. 

====Torna a Artana====

Ya en Artana Don José María passejava inclús junt a un seminariste pel poble, eren temps en els que encara podia passejar, això sí de paisà, pels carres d'Artana. Fins que va arribar el dia de [[Sant Miquel]] a finals de [[setembre]], en el que la persecució de religiosos va aplegar al seu moment més terrible, la cosa se va vore tan malament que s’amagaren tots els capellans i religiosos.

Don José María fins ad eixe dia i en un principi se va amagar en sa casa, un dia anaren a per ell i ell s’amagà, dins de l’armari d'una habitació, en la mala sort que l’armari va caure en Don José María dins, pujaren i el trobàren, pero com Don José María era home que se feya en tots, els membres de la UGT el defengueren puix el coneixien de les visites que ell feya a la biblioteca de la [[UGT]] en Artana, en la que els agarrava llibres per a consultar i llegir-los, ademés digueren que eixercia de mestre en [[Barcelona]] i ya no de capellà. 

Pero despuix d'açò se’n va anar a la casa del seu cosí que era el secretari de la UGT pensant que allí no el trobàrien, el seu cosí li va oferir la possibilitat d'anar a la guerra com a tinent, ya que com a mestre li corresponia eixa graduació, pero no accedí ad esta proposta, encara que alguns capellans que pogueren sí que ho feren, i a l'acabar la guerra tornàren a eixercir com a capellans, inclús algú que havia ballat en les chiques en el bando republicà. 

====Segon viage a Barcelona====

Dies ans del dia de Sant Miquel , Don José María en el carnet d'un mestre de [[Castelló]] amic d'ell que per necessitat s’havia fet comunista (recordem que en aquell temps dits documents no portaven foto), se’n va anar cap a [[Barcelona]], amagat per a eixir d'Artana dins d'un carro ple de garrofes, ya en el tren li demanàren que s’identificara, no fa falta dir que el patiment d'aquells moments fon imborrable, la seua vida penjava d'un filet, puix era el moment més virulent en la persecució religiosa, cosa que va canviar cap al final de la guerra. 

Ya en Barcelona envià un telegrama a la casa dels seus veïns en el que dia “tía Salomé grave” era la contrasenya que al vore sa mare la va omplirde felicitat. Ya en Barcelona Don José María vivia en casa d'uns amics de [[Vilafranca]], els Guardiola, li facilitaren un treball per a que fera aparentment una vida normal. 

Com els seus germans se canviaren de casa al Carrer Bruch de Barcelona, Don José María s’en anà en ells, encara que allí sempre estava amagat, inclús quan arribaven visites des d'Artana dient-los als visitants que estava en [[França]]. Gràcies als amics que li buscaren el primer treball, va trobar un atre, en el que ya inclús cobrava i tot, de bateries d'automòvils, fent-se allí passar per casat per a alluntar a les possibles pretenents que en fins matrimonials l’eixiren, se va tindre que inventar una vida paralela en la que la seua dòna i els seus chiquets residien en [[Valéncia]]. Recorda la presència davant d'ell en la fabrica del mateix [[Durruti]], que preguntava per unes bateries de coche.

====El pròfuc Josep Maria====

Quan cridaren a la seua quinta Don José María se va tindre que amagar, convertint-se en un pròfuc, fins a la Orde de [[Prieto]] en [[giner]] de l'any [[1939]] en la que se reconeixia el dret a la objecció de conciència dels capellans, en eixe temps ya se deixaren les persecusions a l’iglésia i inclús el mateix [[General Rojo]] buscava un capellà per a poder batejar al seu net. Don José María es va fer objector, acollint-se a la [[Orde de Prieto]] prestant servicis com a sanitari en un hospital primer i despuix ya fora de l'hospital estigué en [[Tarragona]], i [[Cambrils]] (A on va dir missa en una habitació amagat, va assistir a moribunts, malalts, o inclús a amagaes va donar la comunió a chiquets).

====En la zona nacional====

Tot açò fins que el dia de [[Sant Antoni]] se va passar a la zona nacional, presentant-se davant d'ells dient-los que era capellà, estos el presentàren al capellà del regiment, que va resultar ser un frare del [[Desert de les Palmes]], que els va dir que el coneixia de tota la vida, encara que esta afirmació no era massa veritat. 

Dies més tart el jurídic dels nacionals li feu el passe per a poder anar a Castelló, eixint de la comparecència davant del jurídic per a solicitar-li el mencionat passe es va trobar una paraeta en la que hi havia aliments com [[chocolate]] o [[pa]] per auxiliar als necessitats, resultant que el camió de la paraeta, se’n anava al dia següent cap a [[Castelló]], Don Jose Maria els va demanar si podria anar en ells al viage de retorn a la seua terra, i com no al dia següent allí estava, no trobant en un primer moment el camió, motiu que el va assustar sobremanera veent-lo en un carrer prop d'allí i correguent darrere d'ell, no fora que se’l deixaren, la sorpresa fon al pujar dins, estaven allí sentats els seus amics republicans de Castelló que acodien a vore-lo quan estava en Ahín, pero ara eren nacionals, i com a tals vestien. 

====Per fi s'acaba la guerra====

Ya en Castelló se’n va anar a [[Saragossa]] com a capellà de regiment. Més tart va partir a Barcelona a on va assistir com a capellà a una eixecució en el [[Camp de La Bota de Barcelona]], a soles un dels que anaven a ser eixecutats va voler parlar en ell per a demanar-li que donara a la seua família unes pertinences personals, una cartera i uns cabells. Quan va tindre que anar a casa dels familiars del eixecutat recorda la cara de terror que li varen fer a l’obrir la porta i al preguntar-li pel ser vollgut, Don José María despuix d'entregar les pertinences que havien segut depositades en la seua persona i dir-los la fatal notícia se’n va anar horrorisat, durant quatre nits no va poder pegar ull, i mai més va voler presenciar una eixecució, sent des d'eixe dia un foribunt detractor de la pena de mort. 

===Josep Maria, Vicari de la Trinitat===

Al tornar a [[Castelló]] el varen nomenar vicari de la [[Iglesia de la Trinitat de Castelló]], pero la seua dedicació a l'ensenyança en l’Institut de Castelló, el feya ser un capellà a miges, puix passava molt de temps donant classes cosa que llimitava la seua dedicació a l’iglésia de la Trinitat, destacant en ella per la seua llavor en la catequesis. 

===Capellà de les monges Carmelites===

Despuix el feren capellà de les [[monges Carmelites]] (la "creme" de Castelló), eren anys en que el clamor popular demanava el bisbat de Castelló, convertint-se Don José Maria en un dels líders més destacats en esta lluita, cosa que com vorem li va reportar la enemistat del bisbe de Tortosa. 

===En Josep Maria, Catedràtic===

Va obtindre Don José María dos càtedres, la de Religió i la de [[Llatí]], destacant els seus llibres de text de [[bachillerat]] utilisats com a llibres de religió que se vengueren per tota [[Espanya]], inclús en [[Africa]] i en [[Amèrica del Sur]], llibres que cada any en una nova edició renovava, en l’última edició que d'estos llibres se va fer Don José María recorda els 24.000 que la seua germana va empaquetar per a enviar-los per tots els instituts espanyols. 

En quan a la seua dedicació al [[llatí]] el buscaren inclús per a fer uns cursos en l'[[Universitat de Salamanca]], envoltat de catedràtics de tot lo món, va fer la traducció de 8 llibres de [[Plauto]] (com especialiste en llatí clàssic) publicats per [[Espasa-Calpe]]. Algunes d'estes traduccions les va presentar a un concurs internacional en [[Buenos Aires]] de Teatre llatí i [[grec]], fent la traducció del grec el [[jesuïta]] i professor de l'Universitat de Salamanca, Elgorriaga, guanyant el premi els dos en el seu treball i colaboració. 

En eixos anys en [[Castelló]] Don José María a pesar de la seua cultura va destacar sempre perque com a bon humaniste, lo més importat per ad ell varen ser els demés, sent sobretot el mestre dels chiquets que jugava en ells a la corda o el professor dels jóvens als que retava a una partida a [[escacs]]. 

Com diem anteriorment, Don José María fon de les persones que foren bàsiques per a la creacio de l’[[Bisbat de Sogorp-Castelló]], aspiració que fon i és un clam en tota la província de Castelló, se va intercedir en este tema davant [[Ramón Serrano Suñer|Serrano Suñer]], la [[Conferència Episcopal]], la [[Santa Sèu]], fon l’assessor eclesiàstic en este tema d'aquells que reivindicaven dit bisbat, pero tot açò li portà l’odi del Bisbe de Tortosa, que el va amenaçar en diverses ocasions en enviar-lo a [[Chodos]], o inclús oferint-li una [[Canongia]] com a archiver en Tortosa la qüestió era tindre´l ben llunt de Castelló i que no fora (ya entonces) lo que alguns diuen seccessioniste, pero no va accedir, ni en chantages ni en amenaces, i curiosament i a pesar del bisbe de [[Tortosa]] va aprovar les oposicions que se feren en [[Sogorp]] per accedir a Canonge.

===El catedràtic Guinot en Albacete===

En l’any [[1960]] Don José María va aprovar les oposicions que se feren en [[Madrit]] i va accedir a la plaça de catedràtic de llatí en la ciutat d'[[Albacete]], durant tres anys va estar vivint en la capital manchega, recordant d'ella les excursions per les seues contornades, pero sobretot les tertulies de gran nivell que allí se feyen, protagonisades per gent que simbolisava el progressisme cultural de l'época. 

Estant en Albacete va tornar a opositar per a obtindre la plaça en Barcelona destí que despuix de conseguir, i estar un any en la ciutat comtal, va permutar en un canvi per la ciutat de Castelló, ciutat de la que quan se’n anava a soles pensava en tornar ad ella. 

===Torna a Castelló===

Mos trobem en l'any [[1964]], i Don José María en el seu regrés a Castelló dona classes en l'Institut femení, fins a l'any [[1977]], en el que al complir 70 anys deixa de desenrollar eixes tasques.

== Defensa de la cultura valenciana == 
[[Image:rrenou.jpg|thumb|250px|Portada revista Renou]]
Es just en eixe any 1977, quan Don José María dedica ya tots els seus esforços a la defensa, al cultiu, i al treball per i per a la cultura i personalitat valenciana. Des de l'any 1977 fin a l'any 1982 publica artículs tots els dumenges en el periòdic ''[[Mediterráneo]]'' de Castelló. En [[1982]] sofrix una delicada operació que el porta al quiròfan el dia de [[Sant Josep]], tant a penes dos semanes despuix Don José María, en coche que li va enviar Donya [[Ampar Cabanes]], partix cap a Valéncia per a participar en les reunions d'oficialisació de l'[[Ortografia de l'Acadèmia]]. Allí Don José María descobrix a les "[[Normes de Castelló]]" com el vertader intent de [[Cavall de Troya]] dins de la [[Cultura Valenciana]].

=== Treball en la RACV ===

Més tart, el nomenen membre agregat de la Secció Filològica de la [[Real Academia de Cultura Valenciana]], a on les seues colaboracions han segut prolíferes, destacant la seua obra sobre fonètica i gramàtica. 

I és en este any de [[1982]] quan junt a l'onder, Insa Ten, ideen l’[[Associacio Cultural Cardona Vives]], reunint al catedràtic de grec Don Víctor Bort, a l'historiador Sr. Gascó, a Don [[Lleopolt Penyarroja]] i a d'atres per a constituir dita Associació Cultural de Castelló, presidint-la durant molts d'anys i ostentant actualment la presidència honorífica de la mateixa.

Eixemple per a tots, guia, fon Josep Maria un gran homenot, un gran humaniste i un gran sabi.

== Cites ==

{{Cita|El valencià es una evolucio del romanç antic, anterior a la venguda de Jaume I|Conferencia pronunciada per En Josep Mª Guinot, en la sèu de [[Lo Rat Penat]] (Valéncia, 11 de giner de 1983)}}

{{Cita|El Valencià no sols es llengua ara, sino que ho ha segut sempre, en totes les epoques, des dels temps mes antics. Se prova pel testimoni no sols dels antics escritors valencians, que sabrien molt be en quina llengua escrivien, sino per testimonis forasters de la maxima autoritat.|''En torn a la Llengua Valenciana'', per Josep Mª Guinot i Galan, conferència oferida al Grup d'Acció Valencianista (GAV)}}

{{Cita|Les dos llengües, valencià i catala, s'han desenrollat simultaneament i de modo diferent a traves de l'història fins al present, en que valencià i catala tenen la seua peculiar fonetica, morfo-sintaxis i vocabulari. I prova d'eixa diferencia son tots els esforços que es fan per a que el valencià se catalanise perdent les seues peculiaritats. La diferencia està en que la Valencia prejaumina tenia ya el seu romanç, com demostren tesis doctorals (Penyarroja, Gómez Bayarri, etc...), els monarques fomentaren la llengua vulgar per mig de sabies lleis (els Furs, Consulat del Mar, etc...), i els escritors valencians portaren la llengua al mes alt nivell d'esplendor en un sigle d'or lliterari (Martorell, Ausias March, etc...). Cosa que no va ocorrer en Catalunya a on fins fa poc els filolecs, consideraven el catala com un dialecte del provençal i al mancar d'una important història lliteraria propia, té que apropiar dels classics valencians...|''El secessionisme llingüistic'', per D. Josep Mª Guinot. Revista 'Renou' nº 37, juny 2000. Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló}}

{{Cita|Les [[Normes de Castelló|normes de Castello]] establixen que per a modificar-les se necessitarà "amples acords i maximes adhesions". I això es cert, pero lo cert es tambe que les normes de Castello no tingueren tan ampla acollida, tantes adhesions com les que han tengut les de l'Academia de Cultura Valenciana. En el protocol del notari Dn. Esteve Moliner Pérez, figuren les firmes dels presidents de les entitats culturals i dels personages (catedratics, professors, meges, farmaceutics, capellans, etc...) que s'adheriren a l'Academia per haver establit les normes ortografiques. El numero i la qualitat dels signants supera extraordinariament al numero dels firmants de les normes de Castello|''Les normes de Castello de 1932'', per Josep Mª Guinot}}

{{Cita|L'ortografia valenciana llegitima es l'ortografia valenciana, açò es, la de la nostra Academia de Cultura, i no la de l'Institut d'Estudis Catalans, disfrassada baix de l'eufemisme de 'les normes de Castello' o 'del 32'.|''Les normes 'del 32' i l'unitat de la llengua'', per Josep Mª Guinot. Conferència en lo Rat Penat, Valéncia, 1983}}

{{Cita|Es podria parlar de l'unitat de les llengües catalana i valenciana, com d'estes en les restants llengües occitanes, en els primers passos de les llengües romaniques, al apartar-se del llati d'a on provenen –i si es vol anar mes arrere, d'una unitat en el llati-, pero no d'una unitat d'ara quan, despres de passar tant de temps, les dos llengües s'han desenrollat i evolucionat separadament, responent a diferents coordinades d'espai i de temps, i han intervingut en sa evolucio factors historics, socials, economics, lliteraris, etc.., tan diferents.|Conferència ''La personalitat de la Llengua Valenciana'' (1985), per Josep Mª Guinot}}

== Obra ==
[[Archiu:Basgui.jpg|miniaturadeimagen|250px|Portada de llibre]]

Relació de treballs (llibres i atres publicacions) d'En Josep Maria Guinot sobre la cultura i llengua valencianes:

* ''Les Normes del 32 i l'unitat de la llengua'' (1983). Conferència en [[Lo Rat Penat]] (Valéncia ciutat), 11.1.1983

* ''Fonética valenciana y catalana comparadas'' (1983).

* ''Unitat i personalitat de la Llengua Valenciana'' (1983).

* ''Fonetica de la Llengua Valenciana'' (1984, Ed. Valéncia 2000).

* ''El valencià: Fonetica Verbal'' (1987). Cursos de llengua i lliteratura valencianes 1985-86 de Lo Rat Penat.

* ''[[Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana]]'' (1987).

* ''Fonetica de la Llengua Valenciana'' (1988). (Serie Filologica nº 1).

* ''La Llengua Valenciana, Hui'' (1988). (S. Filologica nº 3). En valencià i en castellà. 

* ''Valencià i catala comparats'' (1989). (Conferencia i S. Filologica nº 4).

* ''Morfologia historica de la Llengua Valenciana'' (1991). (S. Filologica nº 7).

* ''[[Doctrina sobre la llengua valenciana]]'' (1992), junt al [[Colectiu Valldaura]] de Burriana.

* ''Les Normes de Castello de 1932'' (1992). (S. Filologica nº 13)

* ''Lexicologia valenciana, (factors de sa caracterisacio)'' (1994). (S. Filologica nº 14).

* ''En torn a la Llengua Valenciana'' (1994). Publicacio i conferencia en el [[Grup d'Accio Valencianista|GAV]].

* ''[[Rondalles de la meua terra]]'' (1995). Un recull de contes populars i infantils.

* ''[[Les bases ortografiques del 32 (o les de Castello) i les d'El Puig (o les de la R.A. de C.V.) comparades]]'' (1997). Editada per Lo Rat Penat, esta obra fon presentada en el [[Cassino Antic de Castelló|Real Cassino Antic de Castelló]].

* ''La filologia valenciana'' (2003). Discurs d'ingres com a academic en la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana|RACV]].

* ''Qüestions de llengua'' (S. Filologica nº 13).

== Vore també ==

* [[Cardona Vives|Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló]]
* [[Revista Renou]]
* [[Premis Fadrí]]

== Bibliografia ==

* [[Federico Martínez Roda|MARTÍNEZ RODA, Federico]]. ''La [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] en el seu noranta aniversari'' (Valéncia, Arts gràfiques Soler, [[2006]]). ISBN: 84-96068-81-1

* VV.AA. [[Revista Renou|Renou]]. Revista de l'[[Cardona Vives|Associació Cultural Cardona Vives de Castelló]]

== Enllaços externs ==

*[http://www.cardonavives.com Cardona Vives]
*[http://www.cardonavives.com/guinot.asp Conferències i publicacions de Josep Mª Guinot]
*[http://www.racv.es RACV]
*[http://www.aellva.org/content/guinot-i-galan-josep-maria Biografia de Josep Mª Guinot - Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)]
*[https://culturavalencianasite.wordpress.com/2017/08/30/els-5-arguments-per-a-defendre-la-singularitat-del-valencia-front-al-catala/ Els 5 arguments per a defendre la singularitat del valencià front al català - Cultura Valenciana]
*[https://josueferrer.com/2005/05/05/josep-maria-guinot-filolec-erudit-i-patriota-1907-2005/ Josep Maria Guinot, filolec, erudit i patriota (1907-2005) - Josué Ferrer]
*[https://culturavalencianasite.wordpress.com/2017/03/16/el-valencia-es-una-evoluci0-del-romanc-antic-anterior-a-la-venguda-de-jaume-i/ “El valencià es una evolució del romanç antic, anterior a la venguda de Jaume I - Josep Maria Guinot - Cultura Valenciana]

{{Plantilla:Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana}}

[[Categoria: Biografies]]
[[Categoria: Valencians]]
[[Categoria: Teòlecs]]
[[Categoria: Teòlecs valencians]]
[[Categoria: Filòlecs]]
[[Categoria: Filòlecs valencians]]
[[Categoria: Escritors]]
[[Categoria: Escritors valencians]]
[[Categoria: Escritors en valencià]]
[[Categoria: Religiosos valencians]]
[[Categoria: Acadèmics RACV]]
[[Categoria: Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana]]
[[Categoria: Valencianisme]]
@@ Llínea 1: / Llínea 1: @@
-{{Biografia|
+[[Image:Guinot 1.jpg‎|thumb|350px|El Pare Guinot]]
-| nom = Josep Maria Guinot i Galan
-| image = [[Image:Guinot 1.jpg‎|250px|Josep Maria Guinot]]
-| peu = El pare Guinot
-| nacionalitat = [[Espanya|Espanyola]]
-| ocupació = Filòlec
-| data_naix = [[11 de febrer]] de [[1907]]
-| lloc_naix = [[Artana]], [[Regne de Valéncia]], [[Espanya]]
-| data_mort = [[7 de març]] de [[2005]]
-| lloc_mort = [[Castelló]], [[Regne de Valéncia]], [[Espanya]]
-}}
-'''Josep Maria Guinot i Galan''' ([[Artana]], [[11 de febrer]] de [[1907]] - † [[Castelló]], [[7 de març]] de [[2005]]), fon un filòlec [[Valencians|valencià]], especialisat en Filologia Romànica.
-Josep Maria Guinot fon llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l'[[Universitat de Barcelona]]. Doctor en Sagrada Teologia. Catedràtic de Religió i de Llatí. Vicari de la Trinitat de Castelló i Canonge Magistral de la Catedral de Sogorp. Acadèmic de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV). Fundador de l'[[Associació Cultural Cardona Vives|Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló]].
+'''Josep Maria Guinot Galán''' ([[Artana]], 11 de febrer de [[1907]]-[[Castelló]], 7 de març de [[2005]]), fon un filòlec [[Valencians|valencià]]
 == Biografia ==
@@ Llínea 36: / Llínea 25: @@
 ===Estudiant i bibliòfil===
-Tornat als seus estudis, dels dotze anys que durava la carrera de Teologia dèu els va fer en [[Tortosa]] i els dos últims en [[Valéncia]], en el primer se va llicenciar i en el segón se va doctorar. En aquells anys s’els prohibia anar en bicicleta, llegir la prensa, a soles els deixaven llegir llibres de text, pero quan don José Maria anava a Artana llegia tots els que volia en la biblioteca de s’agüelo, o quan estava en el seminari al ser ell el bibliotecari els agarrava i els llegia per la nit a amagades en un ciri al costat, sent el seu camp de llectura molt ampli pero sentint preferència pels llibres de filosofia, història natural i noveles, sempre havia tengut l’ensomi de ser escritor, encara que reconeix que la seua vocació frustada va ser la d'advocat pero els condicionaments econòmics de la seua família li ho varen impedir.
+Tornat als seus estudis, dels dotze anys que durava la carrera de Teologia dèu els va fer en [[Tortosa]] i els dos últims en [[Valéncia]], en el primer se va llicenciar i en el segón se va doctorar. En aquells anys s’els prohibia anar en bicicleta, llegir la prensa, a soles els deixaven llegir llibres de text, pero quan don José Maria anava a Artana llegia tots els que volia en la biblioteca de s’agüelo, o quan estava en el seminari al ser ell el bibliotecari els agarrava i els llegia per la nit a amagades en un ciri al costat, sent el seu camp de llectura molt ampli pero sentint preferència per els llibres de filosofia, història natural i noveles, sempre havia tengut l’ensomi de ser escritor, encara que reconeix que la seua vocació frustada va ser la d'advocat pero els condicionaments econòmics de la seua família li ho varen impedir.
 ===Doctor en 21 anys===
@@ Llínea 114: / Llínea 103: @@
 ===Josep Maria, Vicari de la Trinitat===
-Al tornar a [[Castelló]] el varen nomenar vicari de la [[Iglésia de la Santíssima Trinitat (Castelló)|Iglesia de la Trinitat de Castelló]], pero la seua dedicació a l'ensenyança en l’Institut de Castelló, el feya ser un capellà a miges, puix passava molt de temps donant classes cosa que llimitava la seua dedicació a l’iglésia de la Trinitat, destacant en ella per la seua llavor en la catequesis.
+Al tornar a [[Castelló]] el varen nomenar vicari de la [[Iglesia de la Trinitat de Castelló]], pero la seua dedicació a l'ensenyança en l’Institut de Castelló, el feya ser un capellà a miges, puix passava molt de temps donant classes cosa que llimitava la seua dedicació a l’iglésia de la Trinitat, destacant en ella per la seua llavor en la catequesis.
 ===Capellà de les monges Carmelites===
@@ Llínea 124: / Llínea 113: @@
 Va obtindre Don José María dos càtedres, la de Religió i la de [[Llatí]], destacant els seus llibres de text de [[bachillerat]] utilisats com a llibres de religió que se vengueren per tota [[Espanya]], inclús en [[Africa]] i en [[Amèrica del Sur]], llibres que cada any en una nova edició renovava, en l’última edició que d'estos llibres se va fer Don José María recorda els 24.000 que la seua germana va empaquetar per a enviar-los per tots els instituts espanyols.
-En quan a la seua dedicació al [[llatí]] el buscaren inclús per a fer uns cursos en l'[[Universitat de Salamanca]], rodejat de catedràtics de tot lo món, va fer la traducció de 8 llibres de [[Plauto]] (com especialiste en llatí clàssic) publicats per [[Espasa-Calpe]]. Algunes d'estes traduccions les va presentar a un concurs internacional en [[Buenos Aires]] de Teatre llatí i [[grec]], fent la traducció del grec el [[jesuïta]] i professor de l'Universitat de Salamanca, Elgorriaga, guanyant el premi els dos en el seu treball i colaboració.
+En quan a la seua dedicació al [[llatí]] el buscaren inclús per a fer uns cursos en l'[[Universitat de Salamanca]], envoltat de catedràtics de tot lo món, va fer la traducció de 8 llibres de [[Plauto]] (com especialiste en llatí clàssic) publicats per [[Espasa-Calpe]]. Algunes d'estes traduccions les va presentar a un concurs internacional en [[Buenos Aires]] de Teatre llatí i [[grec]], fent la traducció del grec el [[jesuïta]] i professor de l'Universitat de Salamanca, Elgorriaga, guanyant el premi els dos en el seu treball i colaboració.
 En eixos anys en [[Castelló]] Don José María a pesar de la seua cultura va destacar sempre perque com a bon humaniste, lo més importat per ad ell varen ser els demés, sent sobretot el mestre dels chiquets que jugava en ells a la corda o el professor dels jóvens als que retava a una partida a [[escacs]].
-Com diem anteriorment, Don José María fon de les persones que foren bàsiques per a la creacio de l’[[Diòcesis de Sogorp-Castelló|Bisbat de Sogorp-Castelló]], aspiració que fon i és un clam en tota la província de Castelló, se va intercedir en este tema davant [[Ramón Serrano Suñer|Serrano Suñer]], la [[Conferència Episcopal Espanyola|Conferència Episcopal]], la [[Santa Sèu]], fon l’assessor eclesiàstic en este tema d'aquells que reivindicaven dit bisbat, pero tot açò li portà l’odi del Bisbe de Tortosa, que el va amenaçar en diverses ocasions en enviar-lo a [[Chodos]], o inclús oferint-li una [[Canongia]] com a archiver en Tortosa la qüestió era tindre´l ben llunt de Castelló i que no fora (ya entonces) lo que alguns diuen seccessioniste, pero no va accedir, ni en chantages ni en amenaces, i curiosament i a pesar del bisbe de [[Tortosa]] va aprovar les oposicions que se feren en [[Sogorp]] per accedir a Canonge.
+Com diem anteriorment, Don José María fon de les persones que foren bàsiques per a la creacio de l’[[Bisbat de Sogorp-Castelló]], aspiració que fon i és un clam en tota la província de Castelló, se va intercedir en este tema davant [[Ramón Serrano Suñer|Serrano Suñer]], la [[Conferència Episcopal]], la [[Santa Sèu]], fon l’assessor eclesiàstic en este tema d'aquells que reivindicaven dit bisbat, pero tot açò li portà l’odi del Bisbe de Tortosa, que el va amenaçar en diverses ocasions en enviar-lo a [[Chodos]], o inclús oferint-li una [[Canongia]] com a archiver en Tortosa la qüestió era tindre´l ben llunt de Castelló i que no fora (ya entonces) lo que alguns diuen seccessioniste, pero no va accedir, ni en chantages ni en amenaces, i curiosament i a pesar del bisbe de [[Tortosa]] va aprovar les oposicions que se feren en [[Sogorp]] per accedir a Canonge.
 ===El catedràtic Guinot en Albacete===
@@ Llínea 142: / Llínea 131: @@
 == Defensa de la cultura valenciana ==
 [[Image:rrenou.jpg|thumb|250px|Portada revista Renou]]
-Es just en eixe any 1977, quan Don José María dedica ya tots els seus esforços a la defensa, al cultiu, i al treball per i per a la cultura i personalitat valenciana. Des de l'any 1977 fin a l'any 1982 publica artículs tots els dumenges en el periòdic ''[[Mediterráneo]]'' de Castelló. En [[1982]] sofrix una delicada operació que el porta al quiròfan el dia de [[Sant Josep]], tant a penes dos semanes despuix Don José María, en coche que li va enviar Donya [[Ampar Cabanes]], partix cap a Valéncia per a participar en les reunions d'oficialisació de l'[[Normes d'El Puig|Ortografia de l'Acadèmia]]. Allí Don José María descobrix a les "[[Normes de Castelló]]" com el vertader intent de [[Cavall de Troya]] dins de la [[Cultura Valenciana]].
+Es just en eixe any 1977, quan Don José María dedica ya tots els seus esforços a la defensa, al cultiu, i al treball per i per a la cultura i personalitat valenciana. Des de l'any 1977 fin a l'any 1982 publica artículs tots els dumenges en el periòdic ''[[Mediterráneo]]'' de Castelló. En [[1982]] sofrix una delicada operació que el porta al quiròfan el dia de [[Sant Josep]], tant a penes dos semanes despuix Don José María, en coche que li va enviar Donya [[Ampar Cabanes]], partix cap a Valéncia per a participar en les reunions d'oficialisació de l'[[Ortografia de l'Acadèmia]]. Allí Don José María descobrix a les "[[Normes de Castelló]]" com el vertader intent de [[Cavall de Troya]] dins de la [[Cultura Valenciana]].
-{{Cita|Es falsa creencia, que el valencià és un dialecte del catala. Podriem dir tot lo contrari: el valencià va ser llengua molt ans que el catala: llengua de la llegislacio del rei En Jaume I, de la seua cort, de la cancelleria, i dels classics valencians, que saberen fer una llengua verdaderament "estandart", de la que deprengueren a escriure en "valenciana prosa" els escritors catalans.|En Josep Maria Guinot}}
 === Treball en la RACV ===
 Més tart, el nomenen membre agregat de la Secció Filològica de la [[Real Academia de Cultura Valenciana]], a on les seues colaboracions han segut prolíferes, destacant la seua obra sobre fonètica i gramàtica.
-=== Associació Cultural Cardona i Vives ===
 I és en este any de [[1982]] quan junt a l'onder, Insa Ten, ideen l’[[Associacio Cultural Cardona Vives]], reunint al catedràtic de grec Don Víctor Bort, a l'historiador Sr. Gascó, a Don [[Lleopolt Penyarroja]] i a d'atres per a constituir dita Associació Cultural de Castelló, presidint-la durant molts d'anys i ostentant actualment la presidència honorífica de la mateixa.
 Eixemple per a tots, guia, fon Josep Maria un gran homenot, un gran humaniste i un gran sabi.
-=== Acadèmic de la RACV ===
-En l'any [[2003]] fon nomenat Acadèmic de Número de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV).
 == Cites ==
-{{Cita|L'ortografia valenciana llegitima es l'ortografia valenciana, açò es, la de la nostra Academia de Cultura, i no la de l'Institut d'Estudis Catalans, disfrassada baix de l'eufemisme de 'les normes de Castello' o 'del 32'.|''Les normes 'del 32' i l'unitat de la llengua'', per Josep Mª Guinot. Conferència en lo Rat Penat, Valéncia, 1983}}
 {{Cita|El valencià es una evolucio del romanç antic, anterior a la venguda de Jaume I|Conferencia pronunciada per En Josep Mª Guinot, en la sèu de [[Lo Rat Penat]] (Valéncia, 11 de giner de 1983)}}
-{{Cita|''El Dr. Badía Margarit publicó con fecha 16 de Octubre de 1983 un artículo en el periódico madrileño "El País" con el título "¿Existe la lengua valenciana?" en el que invitaba a una polémica "científica, objetiva sobre dicho tema, que se desarrollara en revistas especializadas". A su debido tiempo se le quiso contestar en el mismo medio de comunicación utilizado por dicho Profesor, pero fue imposible lograr la publicación sin mutilaciones de las respuestas remitidas desde Valencia''|''Fonética valenciana y catalana comparadas'' (1983), per Josep Mª Guinot}}
+{{Cita|El Valencià no sols es llengua ara, sino que ho ha segut sempre, en totes les epoques, des dels temps mes antics. Se prova pel testimoni no sols dels antics escritors valencians, que sabrien molt be en quina llengua escrivien, sino per testimonis forasters de la maxima autoritat.|''En torn a la Llengua Valenciana'', per Josep Mª Guinot i Galan, conferència oferida al Grup d'Acció Valencianista (GAV)}}
-{{Cita|Es podria parlar de l'unitat de les llengües catalana i valenciana, com d'estes en les restants llengües occitanes, en els primers passos de les llengües romaniques, al apartar-se del llati d'a on provenen –i si es vol anar més arrere, d'una unitat en el llati-, pero no d'una unitat d'ara quan, despres de passar tant de temps, les dos llengües s'han desenrollat i evolucionat separadament, responent a diferents coordinades d'espai i de temps, i han intervingut en sa evolucio factors historics, socials, economics, lliteraris, etc.., tan diferents.|Conferència ''La personalitat de la Llengua Valenciana'' (1985), per Josep Mª Guinot}}
+{{Cita|Les dos llengües, valencià i catala, s'han desenrollat simultaneament i de modo diferent a traves de l'història fins al present, en que valencià i catala tenen la seua peculiar fonetica, morfo-sintaxis i vocabulari. I prova d'eixa diferencia son tots els esforços que es fan per a que el valencià se catalanise perdent les seues peculiaritats. La diferencia està en que la Valencia prejaumina tenia ya el seu romanç, com demostren tesis doctorals (Penyarroja, Gómez Bayarri, etc...), els monarques fomentaren la llengua vulgar per mig de sabies lleis (els Furs, Consulat del Mar, etc...), i els escritors valencians portaren la llengua al mes alt nivell d'esplendor en un sigle d'or lliterari (Martorell, Ausias March, etc...). Cosa que no va ocorrer en Catalunya a on fins fa poc els filolecs, consideraven el catala com un dialecte del provençal i al mancar d'una important història lliteraria propia, té que apropiar dels classics valencians...|''El secessionisme llingüistic'', per D. Josep Mª Guinot. Revista 'Renou' nº 37, juny 2000. Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló}}
-{{Cita|Contribuixen a diferenciar el valencià del catala, ademes de les moltes divergencies fonetiques, tan importants, les numeroses paraules valencianes que, per no ser catalanes, no les inclou el diccionari catala. [[Germà Colón|Germa Colon i Domenech]], l'any 1952, n'havia catalogat ya mes de mil, en la provincia de Castello, nomes d'uns pocs pobles; i aixo que estava escomençant (ORBIS, Tom I, nº 4, 1952). Dn. Miquel Adlert i el Sr. Garcia Carpio, despres d'arreplegar-ne millars i millars han desistit de buscar-ne mes per avorriment, de tantes que n'hi ha. Ademes, en els Diccionaris catalans, totes aquelles paraules que parlades en algun poble de Catalunya son iguals a les del valencià, encara que foren utilisades pels nostres classics, les rebugen, en gran part com a dialectalismes o vulgarismes.|''La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic'' (Valéncia, 1988), per Josep Mª Guinot i Galan}}
+{{Cita|Les [[Normes de Castelló|normes de Castello]] establixen que per a modificar-les se necessitarà "amples acords i maximes adhesions". I això es cert, pero lo cert es tambe que les normes de Castello no tingueren tan ampla acollida, tantes adhesions com les que han tengut les de l'Academia de Cultura Valenciana. En el protocol del notari Dn. Esteve Moliner Pérez, figuren les firmes dels presidents de les entitats culturals i dels personages (catedratics, professors, meges, farmaceutics, capellans, etc...) que s'adheriren a l'Academia per haver establit les normes ortografiques. El numero i la qualitat dels signants supera extraordinariament al numero dels firmants de les normes de Castello|''Les normes de Castello de 1932'', per Josep Mª Guinot}}
-{{Cita|La Llengua Valenciana literaria no es la catalana: ni la que parlen els catalans, ni la que ells, escriuen baix les normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Esta llengua, segons confessio del professor Badía Margarit (al principi de la seua Gramatica Catalana), practicament es la de Barcelona; té tambe un diccionari normatiu que no comprén les paraules peculiars valencianes; té una fonetica diferent de la valenciana, la de Barcelona, que ha segut adoptada com a normativa; una gramatica que exclou, com a dialectalismes o vulgarismes, les peculiaritats valencianes; i una ortografia arcaisant i etimologista, que els valencians no podem soportar per les moltes lletres inutils que conserva, algunes de les quals ni ells mateixos pronuncien.|''La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic'' (Valéncia, 1988), per Josep Mª Guinot i Galan}}
+{{Cita|L'ortografia valenciana llegitima es l'ortografia valenciana, açò es, la de la nostra Academia de Cultura, i no la de l'Institut d'Estudis Catalans, disfrassada baix de l'eufemisme de 'les normes de Castello' o 'del 32'.|''Les normes 'del 32' i l'unitat de la llengua'', per Josep Mª Guinot. Conferència en lo Rat Penat, Valéncia, 1983}}
-{{Cita|Mentres no es publique per l'autoritat competent la Gramatica normativa de la Llengua Valenciana, es deu estar alerta en no acceptar, com a valencianes, gramatiques que, circulant baix el nom de valencianes, se subjecten en tot a la codificacio de la llengua catalana. La gramatica de [[Sanchis Guarner]] es aprofitable en molts conceptes; pero, si be posa a vegades les dos formes, la valenciana i la catalana, acaba sempre aconsellant la catalana. La gramatica de [[Carles Salvador]], tambe en part aprofitable, no està lliure d'excessives concessions al catala. La de [[Lo Rat Penat]] es molt breu. La de [[Fullana|P. Fullana]], la mes segura, necessita chicotets retocs en l'ortografia. No cal dir que oferixen plena garantia les gramatiques que es publiquen baix dels auspicis de l'[[Academia de Cultura Valenciana]] i de [[Lo Rat Penat]].|''La Llengua Valenciana, hui. Estudi sintetic'', per En Josep Mª Guinot (Acadèmia de Cultura Valenciana. Valéncia, 1988)}}
-{{Cita|''Mosén Antonio María Alcover, al corregir el nombre de su diccionario, en el prólogo del Diccionari Català-Valencià-Balear, dice que “si en algún tiempo ha existido (aquella unidad lingüística), hoy día no se puede afirmar eso seriamente”''.|''La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic'' (Traducció al castellà). Josep Maria Guinot sobre el [[Diccionari català-valencià-balear]] de [[Mossén Alcover]]}}
-{{Cita|Encara que els redactors de les bases ortografiques de 1932 no les titularen "d'ortografia catalana", per por a les protestes que aixo haguera suscitat en Valencia, son principal defecte es haver seguit cegament, en la majoria de les 34 bases, la normativa ortografica de l'Institut d'Estudis Catalans". Efectivament, l'erro principal va ser acceptar sense discussio una ortografia d'una atra llengua, excessivament etimologista, arcaisant, plena de consonants geminades i grups consonantics que no perteneixen a la fonetica actual valenciana, perque ella les ha sabiament simplificat...|''Les normes de Castello de 1932'' (1992), per Josep Mª Guinot}}
-{{Cita|Les [[Normes de Castelló|normes de Castello]] establixen que per a modificar-les se necessitarà "amples acords i maximes adhesions". I això es cert, pero lo cert es tambe que les normes de Castello no tingueren tan ampla acollida, tantes adhesions com les que han tengut les de l'Academia de Cultura Valenciana. En el protocol del notari Dn. Esteve Moliner Pérez, figuren les firmes dels presidents de les entitats culturals i dels personages (catedratics, professors, meges, farmaceutics, capellans, etc...) que s'adheriren a l'Academia per haver establit les normes ortografiques. El numero i la qualitat dels signants supera extraordinariament al numero dels firmants de les normes de Castello|''Les normes de Castello de 1932'' (1992), per Josep Mª Guinot}}
-{{Cita|El català ad estes altures no sería català, ni hauria segut reconegut per "tots els romanistes" del món, fins i tot els catalans, que fins a 1856 ho creïen un dialecte del [[provençal]]. Va ser llavors, quan sorgix l'idea del català, com a conseqüència d'haver-ho calificat aixina [[Friedrich Diez]] en la "segona" edició de la seua obra "Grammatik der romanischen Sprache", on li dona carta de naiximent al català en personalitat independent del provençal.|Entrevista a En Josep Maria Guinot (''[[Las Provincias]]'', 14.09.1992), per [[Baltasar Bueno]]}}
-{{Cita|El Valencià no sols es llengua ara, sino que ho ha segut sempre, en totes les epoques, des dels temps més antics. Se prova pel testimoni no sols dels antics escritors valencians, que sabrien molt be en quina llengua escrivien, sino per testimonis forasters de la maxima autoritat.|''En torn a la Llengua Valenciana'' (1994), per Josep Mª Guinot i Galan, conferència oferida al Grup d'Acció Valencianista (GAV)}}
-{{Cita|[[Francisco Pérez Bayer|Pérez Bayer]], verdader poligraf del sigle XVIII, estudia els autors antics lliterats de la llengua valenciana, i recibix del P. Jesuita, Manuel Lassala, un romanç escrit en llati, grec, italià i valencià.|''En torn a la Llengua Valenciana'' (1994), per Josep Mª Guinot i Galan, conferència oferida al Grup d'Acció Valencianista (GAV)}}
-{{Cita|Les dos llengües, valencià i catala, s'han desenrollat simultaneament i de modo diferent a traves de l'història fins al present, en que valencià i catala tenen la seua peculiar fonetica, morfo-sintaxis i vocabulari. I prova d'eixa diferencia són tots els esforços que es fan per a que el valencià se catalanise perdent les seues peculiaritats. La diferencia està en que la Valencia prejaumina tenia ya el seu romanç, com demostren tesis doctorals (Penyarroja, Gómez Bayarri, etc...), els monarques fomentaren la llengua vulgar per mig de sabies lleis (els Furs, Consulat del Mar, etc...), i els escritors valencians portaren la llengua al més alt nivell d'esplendor en un sigle d'or lliterari (Martorell, Ausias March, etc...). Cosa que no va ocorrer en Catalunya a on fins fa poc els filolecs, consideraven el catala com un dialecte del provençal i al mancar d'una important història lliteraria pròpia, té que apropiar dels classics valencians...|''El secessionisme llingüistic'', per D. Josep Mª Guinot. Revista 'Renou' nº 37, juny 2000. Associació Cultural Cardona i Vives de Castelló}}
-{{Cita|La tactica dels enemics encoberts de Valencia seguix el següent programa:
+{{Cita|Es podria parlar de l'unitat de les llengües catalana i valenciana, com d'estes en les restants llengües occitanes, en els primers passos de les llengües romaniques, al apartar-se del llati d'a on provenen –i si es vol anar mes arrere, d'una unitat en el llati-, pero no d'una unitat d'ara quan, despres de passar tant de temps, les dos llengües s'han desenrollat i evolucionat separadament, responent a diferents coordinades d'espai i de temps, i han intervingut en sa evolucio factors historics, socials, economics, lliteraris, etc.., tan diferents.|Conferència ''La personalitat de la Llengua Valenciana'' (1985), per Josep Mª Guinot}}
-a) La llengua de Valencia es un dialecte del catala, o siga es una llengua catalana.
-b) Tenim la mateixa llengua i cultura, per lo tant la mateixa raça.
-Valencia volen que siga lo mateix que Catalunya. Per consegüent, lo primer que cal defendre es la llengua i la cultura valencianes, ben diferenciades de la llengua i cultura catalanes: Valencia es distinta a Catalunya en llengua, cultura i historia.|''La reaccio igual en intensitat''. per Mossén Josep Mª Guinot i Galan (Revista Lo Rat. Nova Epoca. Octubre/Novembre 2001)}}
-{{Cita|Ningu podra en la Llengua Valenciana, heretà dels nostres pares i respalada pel poble, contra l'idea d'alguns de substituir-la per una llengua estranya com instrument de l'imperialisme catala que vol convertir a Valencia en vagó de coa dels ilussoris 'països catalans'.|[[Revista Renou]] (nº 45, març 2003). Associació Cultural Cardona Vives de Castelló}}
-{{Cita|P.-¿El valencià i el catala son la mateixa llengua o diferents?
-R.-Son diferents. Sobretot en la fonetica (la pronunciacio), pero tambe en la morfologia i la sintaxis. Quan un valencià ou a un catala, de forma immediata ho percebix.
-P.-Vosté es considerat un dels grans escritors en Llengua Valenciana d’este sigle. ¿Està en perill la Llengua Valenciana?
-R.-Si fora per les nostres autoritats, si. Pero no pergam de vista que el verdader soport de la llengua dels valencians està en el propi poble i aixo ya no es tant facil de vencer. Durant sigles, este poble format per Castello, Valencia i Alacant, ha soportat tota classe d’atacs i… el poble ho ha aguantat i ho ha defes. El catalanisme, aci, es com una moda passagera, hui en dia recolzada per la classe politica i els interessos economics. Pel temps, passarà i la Llengua Valenciana no s’acabarà mai.
-P.-¿Qué opina dels que pretenen canviar el nom d’idioma valencià en l’Estatut d’Autonomia pel de catala o catala-valencià?
-R.-Que son uns mals valencians. Aixo es anar en contra de la veritat i de l’historia. Si tingueren un minim de bona fe anirien a la font, als nostres classics. Possiblement s’esglayarien de vore la cantitat de classics nostres que, ya en el seu temps, volien deixar ben clar que escrivien en Llengua Valenciana. Els seus colofons son testimoni de lo que dic."
-Font: Extracte de l'entrevista a En Josep Mª Guinot feta per Pau Segarra (''[[Diario de Valencia]]'', 7.11.2004)}}
-{{Cita|Don Josep Maria no pensava aixina, sempre va defendre al Regne de Valencia, sempre pensà que Alacant, Castello i Valencia tenien llengua, costums, interessos, historia i tradicio comuns que nos havien convertit en un sol poble des de feya sigles. Artana, Castello i el Regne de Valencia eren... la seua vida. La Llengua Valenciana, per ell demostradament diferenciada del catala, era l'argamassa que unia i donava rao de ser al poble valencià. Éll dia que la llengua materna era part intrinseca de la familia i pensava, com home eminentment religios, que tenia obligacio de defendre-la, ya que u dels manaments de l'Iglesia es el de "honrar pare i mare" i la considerava sa segona mare.|''Ha mort un gran valencià de Castello'' ([[Revista Renou]], nº 52, juliol, 2005), per Fernando Masip Loras, Secretari de l'Associació Cardona i Vives}}
 == Obra ==
@@ Llínea 226: / Llínea 164: @@
 * ''Fonética valenciana y catalana comparadas'' (1983).
-* ''[[Unitat i personalitat de la Llengua Valenciana]]'' (1983).
+* ''Unitat i personalitat de la Llengua Valenciana'' (1983).
 * ''Fonetica de la Llengua Valenciana'' (1984, Ed. Valéncia 2000).
@@ Llínea 236: / Llínea 174: @@
 * ''Fonetica de la Llengua Valenciana'' (1988). (Serie Filologica nº 1).
-* ''La Llengua Valenciana, Hui. Estudi sintetic'' (1988). (Academia de Cultura Valenciana. Serie Filologica nº 3). En valencià i en castellà.
+* ''La Llengua Valenciana, Hui'' (1988). (S. Filologica nº 3). En valencià i en castellà.
-* ''Valencià i catala comparats'' (1989). (Conferencia i Serie Filologica nº 4).
+* ''Valencià i catala comparats'' (1989). (Conferencia i S. Filologica nº 4).
-* ''Morfologia historica de la Llengua Valenciana'' (1991). (Serie Filologica nº 7).
+* ''Morfologia historica de la Llengua Valenciana'' (1991). (S. Filologica nº 7).
 * ''[[Doctrina sobre la llengua valenciana]]'' (1992), junt al [[Colectiu Valldaura]] de Burriana.
-* ''Les Normes de Castello de 1932'' (1992). (Serie Filologica nº 13)
+* ''Les Normes de Castello de 1932'' (1992). (S. Filologica nº 13)
-* ''Lexicologia valenciana, (factors de sa caracterisacio)'' (1994). (Serie Filologica nº 14).
+* ''Lexicologia valenciana, (factors de sa caracterisacio)'' (1994). (S. Filologica nº 14).
-* ''[[En torn a la Llengua Valenciana]]'' (1994). Publicacio i conferencia en el [[Grup d'Accio Valencianista|GAV]].
+* ''En torn a la Llengua Valenciana'' (1994). Publicacio i conferencia en el [[Grup d'Accio Valencianista|GAV]].
 * ''[[Rondalles de la meua terra]]'' (1995). Un recull de contes populars i infantils.
@@ Llínea 256: / Llínea 194: @@
 * ''La filologia valenciana'' (2003). Discurs d'ingres com a academic en la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana|RACV]].
-* ''Qüestions de llengua'' (Serie Filologica nº 13).
+* ''Qüestions de llengua'' (S. Filologica nº 13).
 == Vore també ==
@@ Llínea 266: / Llínea 204: @@
 == Bibliografia ==
-* [[Federico Martínez Roda|MARTÍNEZ RODA, Federico]]. ''La Real Acadèmia de Cultura Valenciana en el seu noranta aniversari'' (Valéncia, Arts gràfiques Soler, [[2006]]). ISBN: 84-96068-81-1.
+* [[Federico Martínez Roda|MARTÍNEZ RODA, Federico]]. ''La [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] en el seu noranta aniversari'' (Valéncia, Arts gràfiques Soler, [[2006]]). ISBN: 84-96068-81-1
-* VV.AA. [[Revista Renou|Renou]]. Revista de l'[[Cardona Vives|Associació Cultural Cardona Vives de Castelló]].
-* [[Xavier Gimeno i Alonso|GIMENO I ALONSO, Xavier]]. ''[[Mosaic Castellonenc|Mosaic Castellonenc. Estampes i històries de Castelló]]'' (Ed. Sanguina, [[Castelló]], [[2021]]).
+* VV.AA. [[Revista Renou|Renou]]. Revista de l'[[Cardona Vives|Associació Cultural Cardona Vives de Castelló]]
 == Enllaços externs ==
-*[http://www.cardonavives.com Pàgina web de l'Associació Cardona Vives]
+*[http://www.cardonavives.com Cardona Vives]
 *[http://www.cardonavives.com/guinot.asp Conferències i publicacions de Josep Mª Guinot]
-*[http://www.racv.es Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV)]
+*[http://www.racv.es RACV]
 *[http://www.aellva.org/content/guinot-i-galan-josep-maria Biografia de Josep Mª Guinot - Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)]
 *[https://culturavalencianasite.wordpress.com/2017/08/30/els-5-arguments-per-a-defendre-la-singularitat-del-valencia-front-al-catala/ Els 5 arguments per a defendre la singularitat del valencià front al català - Cultura Valenciana]
@@ Llínea 284: / Llínea 222: @@
 [[Categoria: Biografies]]
 [[Categoria: Valencians]]
-[[Categoria: Religiosos]]
-[[Categoria: Religiosos valencians]]
 [[Categoria: Teòlecs]]
 [[Categoria: Teòlecs valencians]]
@@ Llínea 293: / Llínea 229: @@
 [[Categoria: Escritors valencians]]
 [[Categoria: Escritors en valencià]]
+[[Categoria: Religiosos valencians]]
 [[Categoria: Acadèmics RACV]]
 [[Categoria: Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana]]
 [[Categoria: Valencianisme]]