Diferència entre les revisions de "Les donzelles de Lleida"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
m (Text reemplaça - ' ab ' a ' en ')
m (Text reemplaça - ' provincia ' a ' província ')
(No es mostren 12 edicions intermiges d'4 usuaris)
Llínea 1: Llínea 1:
La '''Llegenda de les Donzelles de Lleida''', és una llegenda creada per l'escritor català [[Pere Tomich]] per ad explicar l'orige toponímic de [[Lleida]], que fon copiada, modificada i popularisada per autors com [[Pere Antoni Beuter|Beuter]], [[Gaspar Juan Escolano|Escolano]] i atres, fins a hui en dia.
+
La '''Llegenda de les Donzelles de Lleida''', és una llegenda creada per l'escritor català [[Pere Tomich]] per a explicar l'orige toponímic de [[Lleida]], que fon copiada, modificada i popularisada per autors com [[Pere Antoni Beuter|Beuter]], [[Gaspar Juan Escolano|Escolano]] i atres, fins a hui en dia.
  
 
== Sinopsis ==
 
== Sinopsis ==
  
Existixen tantes versions com autors l'han citat; pero en general, es resumix aixina:   
+
Existixen tantes versions com autors l'han citat; pero en general, se resumix aixina:   
  
 
<blockquote>''"y por que antes se entrase a dicha ciudad, el rey mandó echar un bando en su real, que el primero que señalase la entrada y toma de ella por la fuerza de las armas, le habia de dar, pobladores, moneda y peso y medida. Fue el caso que hubo que ventilar, qué gente puso mayor peligro en el sitio de entrada, para premiarle con la misma moneda se siguiera al efecto. Y fue resuelto que tres hombres que abrieron la bateria del adarve, cuando se batia el muro con el trabuco, le redujeron a mayor peligro y apretura. Averiguase ser naturales de Lerida y entonces se decretó que diese Lerida peso y medida a Valencia y mujeres para casar con pobladores; repartiendo con ellas y ellos el rey tierras para vivir. En cumplimiento de esto llegaron de Lerida y su comarca trescientas doncellas, que traian por cabezas siete casados con sus mujeres de la misma ciudad, que fueron -como lo escribe Beuter- Beltrán con su mujer Berenguela, y cincuenta doncellas, las más de la parroquia de San Martín. De Alcarraz, Guillem y su mujer Berenguela, con cuarenta. De Alguaira, Francisco con su mujer Remonda o Ramona, y cincuenta doncellas. De las Borjas, Pedro y María, con sesenta. De Vall de molíns, Ramón y su mujer Dolça, con cuarenta. De Sarroca, Domingo con Ramona su mujer, y treinta y cuatro. De Prades, Bernardo con Floreta, y veintiséis, que por todas fueron trescientas las mujeres; y casaron con soldados valerosos, por manos del rey; mejorando de dote a las feas, porque se tuviesen satisfechos los maridos. La memoria de los siete casados que vinieron por caudillos de aquel escuadron de amazonas para que de ella quedase eternamente, mandó el rey ponerla en piedra en lo mas alto de la portada de la iglesia mayor, que sale al palacio del arzobispo, con los rostros de los hombres y mujeres esculpidos"''. (Escolano, Gaspar Juan. ''Décadas de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia'', Valéncia,[[1610]]-[[1611]])</blockquote>
 
<blockquote>''"y por que antes se entrase a dicha ciudad, el rey mandó echar un bando en su real, que el primero que señalase la entrada y toma de ella por la fuerza de las armas, le habia de dar, pobladores, moneda y peso y medida. Fue el caso que hubo que ventilar, qué gente puso mayor peligro en el sitio de entrada, para premiarle con la misma moneda se siguiera al efecto. Y fue resuelto que tres hombres que abrieron la bateria del adarve, cuando se batia el muro con el trabuco, le redujeron a mayor peligro y apretura. Averiguase ser naturales de Lerida y entonces se decretó que diese Lerida peso y medida a Valencia y mujeres para casar con pobladores; repartiendo con ellas y ellos el rey tierras para vivir. En cumplimiento de esto llegaron de Lerida y su comarca trescientas doncellas, que traian por cabezas siete casados con sus mujeres de la misma ciudad, que fueron -como lo escribe Beuter- Beltrán con su mujer Berenguela, y cincuenta doncellas, las más de la parroquia de San Martín. De Alcarraz, Guillem y su mujer Berenguela, con cuarenta. De Alguaira, Francisco con su mujer Remonda o Ramona, y cincuenta doncellas. De las Borjas, Pedro y María, con sesenta. De Vall de molíns, Ramón y su mujer Dolça, con cuarenta. De Sarroca, Domingo con Ramona su mujer, y treinta y cuatro. De Prades, Bernardo con Floreta, y veintiséis, que por todas fueron trescientas las mujeres; y casaron con soldados valerosos, por manos del rey; mejorando de dote a las feas, porque se tuviesen satisfechos los maridos. La memoria de los siete casados que vinieron por caudillos de aquel escuadron de amazonas para que de ella quedase eternamente, mandó el rey ponerla en piedra en lo mas alto de la portada de la iglesia mayor, que sale al palacio del arzobispo, con los rostros de los hombres y mujeres esculpidos"''. (Escolano, Gaspar Juan. ''Décadas de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia'', Valéncia,[[1610]]-[[1611]])</blockquote>
Llínea 9: Llínea 9:
 
== Orige ==
 
== Orige ==
  
Els cronistes de l'época de Tomich, a finals de l'[[Edat Mija]] i principis de la [[Edat Moderna|Moderna]], tenien la necessitat d'explicar l'orige dels topònims i gentilicis, i per falta de recursos, en moltes ocasions, justificaven l'etimologia d'estos inventant llegendes i analogies sense la menor veracitat, adaptant la llegenda o analogia respectiva a cada topònim. Aixina, aparegueren llegendes com la de relacionar [[Terol]] en un bou (en castellà "toro=Teruel"), [[Barbastre]] en un "astre barbut" (en castellà "barba+astro=Barbastro"), [[Barcelona]] en una "barca nona", o [[Catalunya]] en un tal "Otger Cataló" provinent del [[Languedoc]]. En el cas de Lleida, l'explicació es feu a base de separar "Lleida" en "Llei" i "da" (quedant aixina Lleida explicada, com "la ciutat que dona llei", encara que fora una etimologia forçada). El problema que es trobà Tomich, era que l'unica forma de sostindre esta teoria, era "demostrar" d'alguna forma que Lleida havia "donat llei" (és dir, les [[Costums de Lleida]]) ad alguna ciutat o poble; pero esta ciutat no podia ser ni catalana (puix en Catalunya regien els [[Usatges]] i les [[Costums de Tortosa]]) ni aragonesa (puix fon Aragó qui donà les "Costums" a Lleida), ni castellana (puix el Regne de Castella no pertanyia a la [[Corona d'Aragó]]). És dir, que per eliminació solament quedava una regió a la que Lleida hauria pogut "donar llei", i esta era el Regne de Valéncia, i en concret sa capital Valéncia.
+
Els cronistes de l'época de Tomich, a finals de l'[[Edat Mija]] i principis de la [[Edat Moderna|Moderna]], tenien la necessitat d'explicar l'orige dels topònims i gentilicis, i per falta de recursos, en moltes ocasions, justificaven l'etimologia d'estos inventant llegendes i analogies sense la menor veracitat, adaptant la llegenda o analogia respectiva a cada topònim. Aixina, aparegueren llegendes com la de relacionar [[Terol]] en un bou (en castellà "toro=Teruel"), [[Barbastre]] en un "astre barbut" (en castellà "barba+astro=Barbastro"), [[Barcelona]] en una "barca nona", o [[Catalunya]] en un tal "Otger Cataló" provinent del [[Languedoc]]. En el cas de Lleida, l'explicació es feu a base de separar "Lleida" en "Llei" i "da" (quedant aixina Lleida explicada, com "la ciutat que dona llei", encara que fora una etimologia forçada). El problema que es trobà Tomich, era que l'única forma de sostindre esta teoria, era "demostrar" d'alguna forma que Lleida havia "donat llei" (és dir, les [[Costums de Lleida]]) ad alguna ciutat o poble; pero esta ciutat no podia ser ni catalana (puix en Catalunya regien els [[Usatges]] i les [[Costums de Tortosa]]) ni aragonesa (puix fon Aragó qui donà les "Costums" a Lleida), ni castellana (puix el Regne de Castella no pertanyia a la [[Corona d'Aragó]]). És dir, que per eliminació solament quedava una regió a la que Lleida hauria pogut "donar llei", i esta era el Regne de Valéncia, i en concret la seua capital Valéncia.
  
Per esta raò, dos sigles després de la conquista de Valéncia, Tomich escrigué sobre ella:
+
Per esta raò, dos sigles despuix de la conquista de Valéncia, Tomich escrigué sobre ella:
  
<blockquote>''"e en poc temps pres la ciutat de Valencia e la mes part del regne; e feu poblar la ciutat de mil dones e fadrines que lo rey feu venir de Leyda e de Urgell, e a totes dona marit dins la ciutat; e apres tot aço lo dit rey feu furs e leys en que la ciutat e lo regne fossen regits"'' (Tomich, Pere. ''Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona'', Bagà (Barcelona), [[1438]])</blockquote>
+
<blockquote>''"e en poc temps pres la ciutat de Valencia e la mes part del regne; e feu poblar la ciutat de mil dones e fadrines que lo rey feu venir de Leyda e de Urgell, e a totes dona marit dins la ciutat; e apres tot açò lo dit rey feu furs e leys ab que la ciutat e lo regne fossen regits"'' (Tomich, Pere. ''Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona'', Bagà (Barcelona), [[1438]])</blockquote>
  
Generant aixina una tradició sense base històrica i en un lapsus temporal de dos sigles, que fon ben adoptada per molts autors valencians dels sigles XV, XVI i XVII; puix "demostrava" que els valencians eren "cristians vells" (és dir, cristians en "purea de sanc cristiana"), i no "cristians nous" (cristians d'orige mestiç i fe qüestionable, o mudéjars batejats per la força i criptomusulmans).  
+
Generant aixina una tradició sense base històrica i en un lapsus temporal de dos sigles, que fon ben adoptada per molts autors valencians dels sigles XV, XVI i XVII; puix "demostrava" que els valencians eren "cristians vells" (és dir, cristians en "purea de sanc cristiana"), i no "cristians nous" (cristians d'orige mestiç i fe qüestionable, o mudéixars batejats per la força i criptomusulmans).  
  
 
En [[1561]], el croniste portugués [[Gaspar Barreiros]] narrava al respecte: <ref>BARREIROS, GASPAR, ''Chorographia'', Coimbra, 1561.</ref>  
 
En [[1561]], el croniste portugués [[Gaspar Barreiros]] narrava al respecte: <ref>BARREIROS, GASPAR, ''Chorographia'', Coimbra, 1561.</ref>  
Llínea 23: Llínea 23:
 
== Adopció pel pancatalanisme ==
 
== Adopció pel pancatalanisme ==
  
A partir del sigle XIX, alguns autors [[pancatalanisme|pancatalanistes]], fomentaren i manipularen encara més la llegenda; puix "demostrava" que els valencians eren descendents de catalans. Aixina i tot, atres pancatalanistes reconegueren que ''“Este cuento es rigurosamente falso, hasta en su posibilidad simbólica: según los eruditos, hubo más
+
A partir del [[sigle XIX]], alguns autors [[pancatalanisme|pancatalanistes]], fomentaren i manipularen encara més la llegenda; puix "demostrava" que els valencians eren descendents de catalans. Aixina i tot, atres pancatalanistes reconegueren que ''“Este cuento es rigurosamente falso, hasta en su posibilidad simbólica: según los eruditos, hubo más
barceloneses que leridanos en el asentamiento de los conquistadores”''. <ref>FUSTER, JOAN, ''El País valenciano'', Ed. Destino, Barcelona, 1962, (pág. 42).</ref>  
+
barceloneses que leridanos en el asentamiento de los conquistadores”''. <ref>FUSTER, JOAN, ''El País valenciano'', Ed. Destino, Barcelona, 1962, (pág. 42).</ref>
  
 
== Aspectes que invaliden la llegenda ==
 
== Aspectes que invaliden la llegenda ==
  
Aixina i tot, esta teoria no podia sostindre's (i manco per a [[Valéncia]]) per varios factors:
+
Aixina i tot, esta teoria no podia sostindre's (i manco per a [[Valéncia]]) per varis factors:
  
 
*El ''Llibre dels Feyts'' de Jaume I, no menciona res de lo que Tomich afirma.  
 
*El ''Llibre dels Feyts'' de Jaume I, no menciona res de lo que Tomich afirma.  
Llínea 34: Llínea 34:
 
*Per tant, totes les versions posteriors a Tomich, tampoc tenen la menor validea històrica.
 
*Per tant, totes les versions posteriors a Tomich, tampoc tenen la menor validea històrica.
  
*[[Pere Antoni Beuter|Beuter]], popularisà l'història en [[1538]], cifrant a les donzelles en 300. Escolano tornà a parlar del tema en [[1610]], donant atra volta diferents cifres, usant anacronismes (com l'us d'armes de foc per les tropes de Jaume I), i dient que Alcarraz i Prades aportaren 40 i 20 dones respectivament, quan ni tan sevol en ple [[1585]] Alcarraz tenia 80 habitants i quan, en ple sigle XIX, Prades aplegava solament als 36.
+
*[[Pere Antoni Beuter|Beuter]], popularisà l'història en [[1538]], sifrant a les donzelles en 300. Escolano tornà a parlar del tema en [[1610]], donant una atra volta diferents sifres, usant anacronismes (com l'us d'armes de fòc per les tropes de Jaume I), i dient que Alcarraz i Prades aportaren 40 i 20 dònes respectivament, quan ni tansevol en ple [[1585]] Alcarraz tenia 80 habitants i quan, en ple sigle XIX, Prades aplegava solament als 36.
  
*La demografia de Lleida (conquistada en [[1149]]) era encara molt pobre en l'época en que [[Valéncia]] fon conquistada i s'edificà la [[Porta de l'Almoïna]] de la catedral valentina; i no podia exportar grans contingents d'emigrants ad atres terres puix s'hauria despoblat.
+
*La demografia de Lleida (conquistada en [[1149]]) era encara molt pobre en l'época en que [[Valéncia]] fon conquistada i s'edificà la [[Porta de l'Almoina]] de la catedral valentina; i no podia exportar grans contingents d'emigrants a atres terres puix s'hauria despoblat.
  
 
*Segons el llibre del Repartiment, solament unes 90 cases de Valéncia foren ocupades per emigrants de Lleida, una cantitat ínfima comparada en les aproximadament 456 cases ocupades que ocuparen [[Terol|terolans]] (unes 228 cases) i [[Barcelona|barcelonesos]] (les atres 228), i no molt major que les cases ocupades per [[Saragossa|saragossans]] (unes 82), [[Daroca|darocans]] (unes 96) o [[Calatayut|bilbilitencs]] (unes 79).
 
*Segons el llibre del Repartiment, solament unes 90 cases de Valéncia foren ocupades per emigrants de Lleida, una cantitat ínfima comparada en les aproximadament 456 cases ocupades que ocuparen [[Terol|terolans]] (unes 228 cases) i [[Barcelona|barcelonesos]] (les atres 228), i no molt major que les cases ocupades per [[Saragossa|saragossans]] (unes 82), [[Daroca|darocans]] (unes 96) o [[Calatayut|bilbilitencs]] (unes 79).
  
*En tot el [[Regne de Valéncia]] solament es repoblaren "a Costum de Lleida" els pobles de [[Cálig]] i Alí (1234), [[Cervera]] (1235), [[Rosell]] i [[Sant Mateu]] (1237), Carrascal (1239), [[Cabanes]] (1240) i Benlloch (1250); tots pobles menuts molt localisats en l'actual provincia de [[Castelló]].
+
*En tot el [[Regne de Valéncia]] solament se repoblaren "a Costum de Lleida" els pobles de [[Càlig]] i Alí (1234), [[Cervera]] (1235), [[Rossell]] i [[Sant Mateu]] (1237), Carrascal (1239), [[Cabanes]] (1240) i [[Benlloch]] (1250); tots pobles chicotets molt localisats en l'actual província de [[Castelló]].
  
 
== Bibliografia ==
 
== Bibliografia ==
*UBIETO, ANTONIO. ''El "repartiment" de la ciudad de Valencia''. Colección "Temas Valencianos", Ed. Anúbar, Saragossa, 1977. ISBN 84-7013-087-0
+
*[[Antonio Ubieto Arteta|UBIETO, ANTONIO]]. ''El "repartiment" de la ciudad de Valencia''. Colección "Temas Valencianos", Ed. Anúbar, Saragossa, 1977. ISBN 84-7013-087-0
*UBIETO, ANTONIO. ''La leyenda del origen ilerdense de trescientas valencianas''. Colección "Temas Valencianos", Ed. Anúbar, Saragossa, 1978. ISBN 84-7013-107-9
+
*[[Antonio Ubieto Arteta|UBIETO, ANTONIO]]. ''La leyenda del origen ilerdense de trescientas valencianas''. Colección "Temas Valencianos", Ed. Anúbar, Saragossa, 1978. ISBN 84-7013-107-9
 
 
  
 
== Referències ==
 
== Referències ==

Revisió de 16:32 8 oct 2019

La Llegenda de les Donzelles de Lleida, és una llegenda creada per l'escritor català Pere Tomich per a explicar l'orige toponímic de Lleida, que fon copiada, modificada i popularisada per autors com Beuter, Escolano i atres, fins a hui en dia.

Sinopsis

Existixen tantes versions com autors l'han citat; pero en general, se resumix aixina:

"y por que antes se entrase a dicha ciudad, el rey mandó echar un bando en su real, que el primero que señalase la entrada y toma de ella por la fuerza de las armas, le habia de dar, pobladores, moneda y peso y medida. Fue el caso que hubo que ventilar, qué gente puso mayor peligro en el sitio de entrada, para premiarle con la misma moneda se siguiera al efecto. Y fue resuelto que tres hombres que abrieron la bateria del adarve, cuando se batia el muro con el trabuco, le redujeron a mayor peligro y apretura. Averiguase ser naturales de Lerida y entonces se decretó que diese Lerida peso y medida a Valencia y mujeres para casar con pobladores; repartiendo con ellas y ellos el rey tierras para vivir. En cumplimiento de esto llegaron de Lerida y su comarca trescientas doncellas, que traian por cabezas siete casados con sus mujeres de la misma ciudad, que fueron -como lo escribe Beuter- Beltrán con su mujer Berenguela, y cincuenta doncellas, las más de la parroquia de San Martín. De Alcarraz, Guillem y su mujer Berenguela, con cuarenta. De Alguaira, Francisco con su mujer Remonda o Ramona, y cincuenta doncellas. De las Borjas, Pedro y María, con sesenta. De Vall de molíns, Ramón y su mujer Dolça, con cuarenta. De Sarroca, Domingo con Ramona su mujer, y treinta y cuatro. De Prades, Bernardo con Floreta, y veintiséis, que por todas fueron trescientas las mujeres; y casaron con soldados valerosos, por manos del rey; mejorando de dote a las feas, porque se tuviesen satisfechos los maridos. La memoria de los siete casados que vinieron por caudillos de aquel escuadron de amazonas para que de ella quedase eternamente, mandó el rey ponerla en piedra en lo mas alto de la portada de la iglesia mayor, que sale al palacio del arzobispo, con los rostros de los hombres y mujeres esculpidos". (Escolano, Gaspar Juan. Décadas de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Valéncia,1610-1611)

Orige

Els cronistes de l'época de Tomich, a finals de l'Edat Mija i principis de la Moderna, tenien la necessitat d'explicar l'orige dels topònims i gentilicis, i per falta de recursos, en moltes ocasions, justificaven l'etimologia d'estos inventant llegendes i analogies sense la menor veracitat, adaptant la llegenda o analogia respectiva a cada topònim. Aixina, aparegueren llegendes com la de relacionar Terol en un bou (en castellà "toro=Teruel"), Barbastre en un "astre barbut" (en castellà "barba+astro=Barbastro"), Barcelona en una "barca nona", o Catalunya en un tal "Otger Cataló" provinent del Languedoc. En el cas de Lleida, l'explicació es feu a base de separar "Lleida" en "Llei" i "da" (quedant aixina Lleida explicada, com "la ciutat que dona llei", encara que fora una etimologia forçada). El problema que es trobà Tomich, era que l'única forma de sostindre esta teoria, era "demostrar" d'alguna forma que Lleida havia "donat llei" (és dir, les Costums de Lleida) ad alguna ciutat o poble; pero esta ciutat no podia ser ni catalana (puix en Catalunya regien els Usatges i les Costums de Tortosa) ni aragonesa (puix fon Aragó qui donà les "Costums" a Lleida), ni castellana (puix el Regne de Castella no pertanyia a la Corona d'Aragó). És dir, que per eliminació solament quedava una regió a la que Lleida hauria pogut "donar llei", i esta era el Regne de Valéncia, i en concret la seua capital Valéncia.

Per esta raò, dos sigles despuix de la conquista de Valéncia, Tomich escrigué sobre ella:

"e en poc temps pres la ciutat de Valencia e la mes part del regne; e feu poblar la ciutat de mil dones e fadrines que lo rey feu venir de Leyda e de Urgell, e a totes dona marit dins la ciutat; e apres tot açò lo dit rey feu furs e leys ab que la ciutat e lo regne fossen regits" (Tomich, Pere. Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona, Bagà (Barcelona), 1438)

Generant aixina una tradició sense base històrica i en un lapsus temporal de dos sigles, que fon ben adoptada per molts autors valencians dels sigles XV, XVI i XVII; puix "demostrava" que els valencians eren "cristians vells" (és dir, cristians en "purea de sanc cristiana"), i no "cristians nous" (cristians d'orige mestiç i fe qüestionable, o mudéixars batejats per la força i criptomusulmans).

En 1561, el croniste portugués Gaspar Barreiros narrava al respecte: [1]

"No dejaré de escribir una fábula que anda en la voz del pueblo acerca de la etimología del nombre de Lérida. Y para mejor conocimiento de ella es necesario saber que los catalanes llamaban a Lérida por corrupción Leyda. Y de la siguiente historia que aconteció tomaron ocasión para hacer esta derivación que ahora diremos. La cual es que el rey don Jaime de Aragón, octavo de este nombre y conde de Barcelona, queriendo tomar la ciudad de Valencia a los moros, mandó llamar a todos los capitanes del ejército que tenía reunido para aquella expedición, y les hizo una charla, diciendo que les prometía y era contento de conceder este privilegio a cualquier ciudad cuya gente y capitán primero que los otros entrasen en la dicha ciudad de Valencia, que diese nuevos moradores con pesos y medidas y cuños de sus armas con que corriese la moneda de Valencia. Parece que a Lérida, en la toma de esta ciudad, le cupo en suerte la honra de los que primero entraron, por lo que, queriendo gozar del privilegio prometido por el rey don Jaime, dio moradores, pesos y medidas a Valencia, y, por consiguiente, leyes y regimiento cómo se había de gobernar. De donde ellos derivan el nombre de Leyda de dar leyes, no atendiendo a la corrupción tan clara de Ilerda, cuyo obispado aún retiene el mismo nombre, porque se llama Ilerdensis diocesis"

Adopció pel pancatalanisme

A partir del sigle XIX, alguns autors pancatalanistes, fomentaren i manipularen encara més la llegenda; puix "demostrava" que els valencians eren descendents de catalans. Aixina i tot, atres pancatalanistes reconegueren que “Este cuento es rigurosamente falso, hasta en su posibilidad simbólica: según los eruditos, hubo más barceloneses que leridanos en el asentamiento de los conquistadores”. [2]

Aspectes que invaliden la llegenda

Aixina i tot, esta teoria no podia sostindre's (i manco per a Valéncia) per varis factors:

  • El Llibre dels Feyts de Jaume I, no menciona res de lo que Tomich afirma.
  • Per tant, totes les versions posteriors a Tomich, tampoc tenen la menor validea històrica.
  • Beuter, popularisà l'història en 1538, sifrant a les donzelles en 300. Escolano tornà a parlar del tema en 1610, donant una atra volta diferents sifres, usant anacronismes (com l'us d'armes de fòc per les tropes de Jaume I), i dient que Alcarraz i Prades aportaren 40 i 20 dònes respectivament, quan ni tansevol en ple 1585 Alcarraz tenia 80 habitants i quan, en ple sigle XIX, Prades aplegava solament als 36.
  • La demografia de Lleida (conquistada en 1149) era encara molt pobre en l'época en que Valéncia fon conquistada i s'edificà la Porta de l'Almoina de la catedral valentina; i no podia exportar grans contingents d'emigrants a atres terres puix s'hauria despoblat.
  • Segons el llibre del Repartiment, solament unes 90 cases de Valéncia foren ocupades per emigrants de Lleida, una cantitat ínfima comparada en les aproximadament 456 cases ocupades que ocuparen terolans (unes 228 cases) i barcelonesos (les atres 228), i no molt major que les cases ocupades per saragossans (unes 82), darocans (unes 96) o bilbilitencs (unes 79).

Bibliografia

  • UBIETO, ANTONIO. El "repartiment" de la ciudad de Valencia. Colección "Temas Valencianos", Ed. Anúbar, Saragossa, 1977. ISBN 84-7013-087-0
  • UBIETO, ANTONIO. La leyenda del origen ilerdense de trescientas valencianas. Colección "Temas Valencianos", Ed. Anúbar, Saragossa, 1978. ISBN 84-7013-107-9

Referències

  1. BARREIROS, GASPAR, Chorographia, Coimbra, 1561.
  2. FUSTER, JOAN, El País valenciano, Ed. Destino, Barcelona, 1962, (pág. 42).


Enllaços externs