Canvis

Anar a la navegació Anar a la busca
36 bytes afegits ,  21:52 29 ago 2010
sense resum d'edició
Llínea 23: Llínea 23:  
El '''llatí''' és una llengua indoeuropea de la rama itàlica que fon parlada en l'antiga República Romana i l'Imperi romà des del sigle IX a. C. El seu nom deriva de l'existència d'una zona geogràfica de la península itàlica denominada Vetus Latium o 'Antic plà'' (hui dit Laci).
 
El '''llatí''' és una llengua indoeuropea de la rama itàlica que fon parlada en l'antiga República Romana i l'Imperi romà des del sigle IX a. C. El seu nom deriva de l'existència d'una zona geogràfica de la península itàlica denominada Vetus Latium o 'Antic plà'' (hui dit Laci).
   −
Guanyà gran importància en l'expansió de l'estat romà, següent llengua oficial de l'imperi en gran part d'Europa i Àfrica septentrional, junt en el grec. Com les demés llengües indoeuropees en general, el llatí era una llengua flexiva de tipo fusional en un major grau de síntesis nominal que les actuals llengües romanç, en la qual dominava la flexió per mig de sufixes, combinava en tereminades voltes en l'ús de les preposicions; mentres que en les llengües modernes derivades dominen les construccions analítices en preposicions, haguent-se reduit la flexió nominal a marcar soles el gènere i el plural, conservant els casos de declinació soles en els pronoms personals (tenint estos un orde fixe en els sintagmes verbals).
+
Guanyà gran importància en l'expansió de l'estat romà, següent llengua oficial de l'imperi en gran part d'[[Europa]] i [[Àfrica]] septentrional, junt en el [[grec]]. Com les demés llengües indoeuropees en general, el llatí era una llengua flexiva de tipo fusional en un major grau de síntesis nominal que les actuals llengües romanç, en la qual dominava la flexió per mig de sufixes, combinava en tereminades voltes en l'ús de les preposicions; mentres que en les llengües modernes derivades dominen les construccions analítices en preposicions, haguent-se reduit la flexió nominal a marcar soles el gènere i el plural, conservant els casos de declinació soles en els pronoms personals (tenint estos un orde fixe en els sintagmes verbals).
   −
Encara que el llatí en sa forma clàsica actualment no és la llengua nativa de ningún grup i, per tant, és una llengua morta, éste donà orige a un gran número de llengües europees, denominades llengües romances, com el [[Idioma espanyol|castellà]], el [[Idioma francés|francés]], el [[Idioma italià|italià]], el [[idioma portugués|portugués]], el [[idioma català|català]], el [[idioma gallec|gallec]], el [[idioma valencià|valencià]], el [[Idioma rumà|rumà]], i atres d emenor difusió (el [[Idioma asturlleonés|asturlleonés]], [[Idioma aragonés|aragonés]], el [[idioma occità|occità]], el [[llengua balear|balear]], etc.), i també ha influit en les paraules de les llengües modernes, com a conseqüència de que durant molts sigles, després de la caiguda de l'Imperi Romà, continuà usant-se en tota Europa, com lingua franca per a les ciències i la política, sense ser seriament amenaçada en eixa funció per atres llengües en auge (com el castellà en el sigle XVII o el francés en el sigle XVIII) fins a pràcticament el sigle XIX.
+
Encara que el llatí en sa forma clàsica actualment no és la llengua nativa de ningún grup i, per tant, és una llengua morta, éste donà orige a un gran número de llengües europees, denominades llengües romances, com el [[Idioma espanyol|castellà]], el [[Idioma francés|francés]], el [[Idioma italià|italià]], el [[idioma portugués|portugués]], el [[idioma català|català]], el [[idioma gallec|gallec]], el [[idioma valencià|valencià]], el [[Idioma rumà|rumà]], i atres d emenor difusió (el [[Idioma asturlleonés|asturlleonés]], [[Idioma aragonés|aragonés]], el [[idioma occità|occità]], el [[llengua balear|balear]], etc.), i també ha influit en les paraules de les llengües modernes, com a conseqüència de que durant molts sigles, després de la caiguda de l'Imperi Romà, continuà usant-se en tota Europa, com lingua franca per a les ciències i la política, sense ser seriament amenaçada en eixa funció per atres llengües en auge (com el castellà en el [[sigle XVII]] o el francés en el [[sigle XVIII]]) fins a pràcticament el [[sigle XIX]].
   −
Actualment és idioma cooficial en la [[Ciutat del Vaticà]] junt al [[idioma italià|italià]]. En la'[[Iglèsia Catòlica]], s'usava com a llengua llitúrgica fins al Concili Vaticà II en els xixanta. També se gasten per als noms binaris de la clasificació científica del reine animal i vegetal, aixina com per a dominar figures o insititucions del mon del Dret.
+
Actualment és idioma cooficial en la [[Ciutat del Vaticà]] junt al [[idioma italià|italià]]. En la'[[Iglèsia Catòlica]], s'usava com a llengua llitúrgica fins al [[Concili Vaticà II]] en els xixanta. També se gasten per als noms binaris de la clasificació científica del reine animal i vegetal, aixina com per a dominar figures o insititucions del mon del Dret.
    
El estudi del llatí, junt en el del grec clàssic, és part dels dits estudis clàssics, i aproximadament fins als anys xixianta fon estudi casi imprescindible en les Humanitats. El alfabet llatí, derivat del alfabet grec, encara és el alfabet més usat del mon en diverses variants d'una llengua a un atra.
 
El estudi del llatí, junt en el del grec clàssic, és part dels dits estudis clàssics, i aproximadament fins als anys xixianta fon estudi casi imprescindible en les Humanitats. El alfabet llatí, derivat del alfabet grec, encara és el alfabet més usat del mon en diverses variants d'una llengua a un atra.
Llínea 52: Llínea 52:  
El llatí apareix cap al any 1000 a. C. en el centre d'Itàlia, al sur del riu Tíber, en els Apenins i el mar Tirré al oest, en una regió dita Latium (Laci), d'aon prové el nom de la llengua i el dels seus primers habitants, els llatins.
 
El llatí apareix cap al any 1000 a. C. en el centre d'Itàlia, al sur del riu Tíber, en els Apenins i el mar Tirré al oest, en una regió dita Latium (Laci), d'aon prové el nom de la llengua i el dels seus primers habitants, els llatins.
   −
En els primers sigles de Roma, des de la fundació al sigle IV a. C., el llatí era una llengua tosca, que apenes podia tindre manifestacions lliteraries o científics, que tenia una extensió territorial llimitada: Roma i algunes parts d'Itàlia, i una població escasa. Era una llengua de campesins.
+
En els primers sigles de Roma, des de la fundació al sigle IV a. C., el llatí era una llengua tosca, que apenes podia tindre manifestacions lliteraries o científics, que tenia una extensió territorial llimitada: Roma i algunes parts d'[[Itàlia]], i una població escasa. Era una llengua de campesins.
    
Aixina ho demostren les etimologies de molts térmens del cult religiós, del dret o de la vida militar. Destaquem els térmens stippulare ('estipular'), derivat de stippa ('palla') o emolumentum ('emolument'), derivat d'emolere ('moler el gra') en el llenguage del dret.
 
Aixina ho demostren les etimologies de molts térmens del cult religiós, del dret o de la vida militar. Destaquem els térmens stippulare ('estipular'), derivat de stippa ('palla') o emolumentum ('emolument'), derivat d'emolere ('moler el gra') en el llenguage del dret.
Llínea 80: Llínea 80:  
*La lliteratura llatina romana indígena ha deixat molts pocs vestigis i soles mos oferix fragments verdaderament arcaics i intents d'arcaisme deliberat que procedixen fundamentalment de temps de la República, dels emperadors i principalment dels Antonins.
 
*La lliteratura llatina romana indígena ha deixat molts pocs vestigis i soles mos oferix fragments verdaderament arcaics i intents d'arcaisme deliberat que procedixen fundamentalment de temps de la República, dels emperadors i principalment dels Antonins.
   −
*La lliteratura llatina romana imitada ha produit composicions en que l'inspiració individual se juna a l'imitació més feliç, obres numeroses i triades que mos han aplegat sanceres. A voltes, s'han confós les obres d'orige italià, produccions més tosques del geni agrícola o religios dels primitius romans (que oferixen un caràcter més original), en les copies llatines de les obres mestres de Grècia, que oferixen un encant, una elegància i una suavitat corresponents a una civilisació culta i refinà. En este últim aspecte senyalem la tendència de dos escoles retòriques d'orige grec que tingueren gran influència en Roma: l'asianisme i l'aticisme: Des dels temps de Ciceró estes dos tendències estilístiques del grec entraren de ple en llatí i perduraren durant varis sigles en la lliteratura llatina.
+
*La lliteratura llatina romana imitada ha produit composicions en que l'inspiració individual se juna a l'imitació més feliç, obres numeroses i triades que mos han aplegat sanceres. A voltes, s'han confós les obres d'orige italià, produccions més tosques del geni agrícola o religios dels primitius romans (que oferixen un caràcter més original), en les copies llatines de les obres mestres de [[Grècia]], que oferixen un encant, una elegància i una suavitat corresponents a una civilisació culta i refinà. En este últim aspecte senyalem la tendència de dos escoles retòriques d'orige grec que tingueren gran influència en Roma: l'asianisme i l'aticisme: Des dels temps de Ciceró estes dos tendències estilístiques del grec entraren de ple en llatí i perduraren durant varis sigles en la lliteratura llatina.
    
=== Lliteratura enjorn ===
 
=== Lliteratura enjorn ===
107 008

edicions

Menú de navegació