Edició de «Llengües indoeuropees»
Anar a la navegació
Anar a la busca
Advertencia: No has iniciat sessió. La teua direcció IP serà visible públicament si realises qualsevol edició. Si inicies sessió o crees un conte, les teues edicions s'atribuiran al teu nom d'usuari, junt en atres beneficis.
Pot desfer-se la modificació. Per favor, revisa la comparació més avall per a assegurar-te que es lo que vols fer; llavors deixa els canvis per a la finalisació de la desfeta de l'edició.
| Revisió actual | El teu text | ||
| Llínea 30: | Llínea 30: | ||
Esta família està formada per les seguents subfamílies: albanesa, armènia, bàltica, cèltica, eslava, germànica, grega, indoirania (que inclou les llengües indoàries i les iranies) i itàlica (que inclou les [[llengües romàniques]] i el [[llatí]]). Ad elles se sumen dos subfamilies hui desaparegudes: l'anatòlia (que inclou la llengua dels hitites) i la tocària. Des de la segona mitat del [[sigle XVIII]], i durant tot el [[sigle XIX]], la llingüística històrica i neogramàtica intentaren reunir senyes suficients per a demostrar que este conjunt de llengües, aparentment diverses, formaven part d'una única família. | Esta família està formada per les seguents subfamílies: albanesa, armènia, bàltica, cèltica, eslava, germànica, grega, indoirania (que inclou les llengües indoàries i les iranies) i itàlica (que inclou les [[llengües romàniques]] i el [[llatí]]). Ad elles se sumen dos subfamilies hui desaparegudes: l'anatòlia (que inclou la llengua dels hitites) i la tocària. Des de la segona mitat del [[sigle XVIII]], i durant tot el [[sigle XIX]], la llingüística històrica i neogramàtica intentaren reunir senyes suficients per a demostrar que este conjunt de llengües, aparentment diverses, formaven part d'una única família. | ||
| − | Els documents del sànscrit i del grec clàssic (les més antigues de les llengües indoeuropees si exceptuem els hitites, que per llavors no estaven descifrats) presenten les formes característiques pròpies de les llengües indoeuropees, lo que demostra l'existència d'una llengua mare comú. Les relacions entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí s'havien comprobat ya a principis del sigle XIX. Per atra banda, els gramàtics de l'Índia elabroraren una classificació sistemàtica dels elements que constituiren antigament el sànscrit. L'estudi relaisat en l'[[India]] es completa en atre estudi sistemàtic i comparatiu dels sitemes fonètics i gramaticals de les llengües eruopees. La conclusió, efectuant-se una reconstrucció de les característiques fonètiques i gramaticals que este devia tindre. L'indoeuropeu és, puix, una llengua | + | Els documents del sànscrit i del grec clàssic (les més antigues de les llengües indoeuropees si exceptuem els hitites, que per llavors no estaven descifrats) presenten les formes característiques pròpies de les llengües indoeuropees, lo que demostra l'existència d'una llengua mare comú. Les relacions entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí s'havien comprobat ya a principis del sigle XIX. Per atra banda, els gramàtics de l'Índia elabroraren una classificació sistemàtica dels elements que constituiren antigament el sànscrit. L'estudi relaisat en l'[[India]] es completa en atre estudi sistemàtic i comparatiu dels sitemes fonètics i gramaticals de les llengües eruopees. La conclusió, efectuant-se una reconstrucció de les característiques fonètiques i gramaticals que este devia tindre. L'indoeuropeu és, puix, una llengua reconstruida i datada cara al 3000 a. C., ya que cara al 2000 a. C. ya en troben característiques de diferenciació notables entre les llengües naixcudes del mateix. |
En general, les llengües indoeuropees mostren una pèrdua progressiva de la flexió. Per lo que es sap, el protoindoeuropeu fon una llengua molt flexiva, com ho demostren atres llengües clàssiques com el sànscrit, l'avèstic i el grec; front ad açò, estan orientades cara a una via analítica, com per eixemple l'[[anglés]], el [[francés]] i el [[persa]], usant complements en preposició i verps auxiliars en lloc de la declinació nominal i la conjugació verbal. | En general, les llengües indoeuropees mostren una pèrdua progressiva de la flexió. Per lo que es sap, el protoindoeuropeu fon una llengua molt flexiva, com ho demostren atres llengües clàssiques com el sànscrit, l'avèstic i el grec; front ad açò, estan orientades cara a una via analítica, com per eixemple l'[[anglés]], el [[francés]] i el [[persa]], usant complements en preposició i verps auxiliars en lloc de la declinació nominal i la conjugació verbal. | ||