1796
edicions
Canvis
sense resum d'edició
{{Cita|"Estava tan generalisada la decadència [educativa] en Anglaterra que molt pocs a este costat del Humber podien...traduir una carta del llatí a l'anglés; i crec que no hi havia molts més a l'atre costat del Humber" (Llibre de la regla pastoral, introducció).}}
{{Cita|"Estava tan generalisada la decadència [educativa] en Anglaterra que molt pocs a este costat del Humber podien...traduir una carta del llatí a l'anglés; i crec que no hi havia molts més a l'atre costat del Humber" (Llibre de la regla pastoral, introducció).}}
El rei Alfredo es va donar conte de que, encara que pocs podien llegir llatí, molts podien encara llegir anglés antic. Llavors va propondre que els estudiants es formaren en anglés antic i aquells que destacaren deprendrien despuix llatí. D'esta manera, molts dels texts que han sobrevixcut són típicament educatius i orientats als estudiants.
En total queden uns quatrecents manuscrits que contenen texts en anglés antic, 189 d'ells considerats d'importància. Estos manuscrits han segut molt valorats pels coleccionistes des del sigle XVI, tant pel seu valor històric com per la bellea estètica de les seues lletres, uniformement espayades, i els elements decoratius.
No tots els texts poden ser considerats pròpiament lliteraris, com les llistes de noms o els ensajos d'escritura. No obstant, en molts casos es conserva una obra realment significativa, i per orde de cantitat, de major a menor, es conserven: sermons i vides de sants (els més numerosos), traduccions de la Bíblia; traducció d'obres llatines dels primers Pares de l'Iglésia; cròniques anglosaxones i obres d'història narratives; lleis, testamentes i atres obres jurídiques; obres pràctiques sobre gramàtica, medicina, geografia; i, finalment, pero no menys important, poesia.
Casi tots els autors anglosaxons permaneixen anònims, en algunes excepcions.
L'investigació del sigle XX s'ha centrat en: la datació dels manuscrits (els erudits del sigle XIX tendien a considerar-los més antics de lo que són); localisar on es varen crear els manuscrits (hi havia sèt scriptoria principals en els que es varen originar: Winchester, Exeter, Worcester, Abingdon, Durham, i dos en Canterbury: L'Iglésia de Crist i Sant Agustín); i en identificar els dialectes regionals que es varen usar (northumbri, merci, de Kent i saxó occidental considerant-se este últim com el principal, la variant “clàssica” de l'anglosaxó).
[[Category:Lliteratura]]
[[Category:Lliteratura]]
[[Category:Lliteratura en anglosaxó]]
[[Category:Lliteratura en anglosaxó]]