Canvis

Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero|esparterista]]", fins i tot breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de  defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).

Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "[[doceañista]]", "[[Baldomero Espartero|esparterista]]", fins i tot breument "[[iberista]]", propugnant l'unió en[[Portugal]] en el context de la [[revolució de 1868|crisis dinàstica de 1868]]). El [[carlisme]], que era un moviment de  defensa del [[Antic Règim]], no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima ([[sobirania nacional]], [[milícia nacional]], [[bens nacionals]]... eren el vocabulari dels lliberals, com més [[progressista]]s). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al sigle XX arranca de la frustració pel [[desastre de 1898]], en el que s'ha denominat [[regeneracionisme]], que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics ([[Francisco Silvela]], [[Eduardo Dato]], [[Antonio Maura]]) fins a l'oposició republicana (de contradictori i [[Segona República Espanyola|breu pas pel poder]]) passant pels militars ([[crisis de 1917]] i [[dictadura]]s de [[Miguel Primo de Rivera]] i [[Francisco Franco]]).

En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destinació en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol|Espanya imperial]].  La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[feixisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].

En concret, en el nom de [[panhispanisme]] (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com [[imperialisme]] espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut despuix de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el [[regeneracionisme]] i la [[generació del 98]] (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per [[Ramiro de Maeztu]] (en la seua segona etapa). Va tindre com a ideòlecs i polítics a [[Ramiro Ledesma]] i [[Onésimo Rodó]] (fundadors de les [[JONS]]) i [[José Antonio Primer de Rivera]] (fundador de [[Falange Espanyola]]); utilisant una expressió que té el seu orige en [[José Ortega i Gasset]], definix a Espanya com ''una unitat de destí en l'universal'', defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la [[Imperi espanyol|Espanya imperial]].  La idea d'imperi li fa ser més universalista que localista, lo que ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al [[feixisme]]). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el [[vanguardisme]] d'un [[Ernesto Giménez Caballero]]), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o [[monarquia catòlica]] (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament [[catòlic]] romà, lo que permetrà definir (en el primer [[franquisme]]) el terme [[nacionalcatolicisme]].

[[Image:Teseracto MuseoCCNN Madrid.jpg|thumb|right|300px|''Monument a la Constitució Espanyola'', [[Passeig de la Castellana]] entre els Nous Ministeris i el Museu de Ciències Naturals, Madrid.]]

[[Image:Teseracto MuseoCCNN Madrid.jpg|thumb|right|300px|''Monument a la Constitució Espanyola'', [[Passeig de la Castellana]] entre els Nous Ministeris i el Museu de Ciències Naturals, Madrid.]]