Nacionalisme occità
El nacionalisme occità és un moviment polític que reivindica la creació del Estat d'Occitània seccessionat de França. Reivindica bàsicament gran part del sur de França, ademés de Mònac i alguns territoris catalans com la Val d'Aran i italians com les Valls occitanes, com a part de la nació occitana. El fondament del nacionalisme és llingüístic i cultural encara que actualment l'idioma occità és minoritari en tot el seu àmbit llingüístic.
Orígens actuals
El nacionalisme occità sorgix d'un sentiment d'agravi de les regions del sur de França provocat per la restructuració econòmica i energètica empresa pel gaullisme durant els anys 60, que hauria donat prioritat a les més pròsperes regions del nort. Posteriorment, a partir de 1968 se dona un resorgiment cultural occità que, combinat en la protesta econòmica, desemboca en la dècada dels 70 en uan reivindicació nacionalista que considerava que Occitània era una colònia interna del Estat centraliste francés.
El devindre de la coyuntura econòmica internacional en les següents décades desbordà la explicació del colonianisme intern i, a la par que atres moviments nacionalistes tant del rest de França com d'Europa, l'eix central de la reivindicació passà a ser la identitat cultural i el dret de les minories.
Durant els anys 80 el nacionalisme occità languidecià i fon perdent influència en la societat degut bàsicament a la seua fragmentació en numerosos partits i organisacions de distinta ideologia, i a la seua incapacitat per a poder articular un moviment romanticiste que abarcara un territori tan ample (entre un terç i la mitat de França) en una realitat social molt heterogènea. A partir dels anys 90 el moviment polític occità podria calificar-se de marginal.