L'objectivitat és la capacitat o l'ideal de percebre les coses del món exterior tal qual són, prescindint de la subjectivitat o filtre personal.[1] Alguns autors, com Kant, creuen que és impossible perqué els propis sentits, que proporcionen les senyes externes, ya constituïxen un filtre (hi ha aspectes no registrats, com proven les capacitats d'atres sers vius). Atres van més allà i afirmen que inclús és dubtós que existeixi alguna cosa fora de la ment (solipsisme), ya que és impossible de provar-ho. Tàcit, l'historiador romà, és un dels primers autors que va preconisar el principi de la necessari imparcialitat, en la seua frase famosa des descriure l'història sine ira et studio.[2]

L'objectivitat té implicacions en epistemologia i en ètica, en la primera perqué permet que s'aplique el criteri de veritat de correspondència (a soles es pot assegurar que un enunciat és verdader segons este criteri si existixen oportunitats de comprovar la seua adequació a la realitat) i en la segona perqué assegura que hi ha valors universals i existents, alluntant-se aixina del relativisme moral (si no hi ha valors com a tals i tot depén del subjecte, cada u pot decidir qué és bo en cada ocasió).

El método científic suposa que existix una mínima objectivitat i que per tant les lleis usades per descriure el funcionament de l'univers tenen sentit, perqué es basen en patrons naturals comprovables en la raó. També consideren que estes lleis es poden comunicar i compartir per formar un paradigma comú. D'allà es va extrapolar al periodisme, on actua com a principi regulador dels professionals, que han d'explicar els fets tal qual els perceben, sense afegir-hi la seua opinió, i en un llenguage lo més neutre possible.

ReferènciesEditar

  1. Plantilla:GDLC
  2. Ferran Soldevila a la seua introducció a la traducció de Tàcit, Anals, vol. I: llibres I-II, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1930, pàgina IX, ISBN 9788472259249