Plini el Vell

Plini el Vell, en llatí Gaius Plinius Secundus, (Como, Itàlia, any 23 - Estàbia, 25 d'agost de 79) fon un escritor llatí, científic, naturalista i militar romà. És conegut principalment per la seua obra Naturalis Historia i per l'episodi de la seua mort.

Nom de naixement: Gaius Plinius Secundus Pseudònim: Plini el Vell Nacionalitat: romana Ocupació: escriptor, científic, naturalista i militar

Dades biogràfiques

Plini el Vell naixqué en Novum Comum (l'actual Como), ciutat situada a l’extrem sur del Lacus Larius, a la regió de Gàlia Transpadana, l’actual Llombardia. No es coneix la data exacta del seu naiximent, pero es pot calcular a partir de la seua defunció, la qual sí que està documentada. Plini el Vell morí l’any 79 durant l’erupció del Vesubi, un volcà que sepultà Pompeya, Herculà i Estàbia. Per tant, devia naixer l’any 25 o 24 dC.

Als 12 anys va a Roma per tal de millorar la seua instrucció. Durant este temps visità Òstia, ya que en descrigué les obres i la construcció del seu port. Ben aviat inicià intimitat i amistat en Pomponi Segon, així, tot i la seua joventut, la seua vida social ya estava consolidada.

Durant la seua adolescència estudià gramàtica i retòrica, pero cada vegada s’interessava més per les investigacions científiques, les quals ya no abandonà mai més. Es coneix que també rebé lliçons del botànic i mege Antoni Càstor i del mege i poeta Damòcrates.

Quan deixà l’adolescència, sent així un civil romà i en possessió de ranc de cavaller, era d’esperar una forta vinculació en l'eixèrcit.

Primerament, inicià la seua carrera eqüestre en el grau d'oficial de cavalleria. Va passar un temps a Germania, possiblement entre els anys 47 i 50 d.C sota el regnat de Claudi. En este moment, participà en diverses campanyes i sempre sota el càrrec de prefecte. Per esta época, Plini el Vell rondava als 24 anys.

Durant el regnat de Neró (54-69 d. de C), Plini es mantingué en una prudent aïllació, dedicant-se als seus estudis de retòrica. En el transcurs d'este tirà renat, la lliteratura i la filosofia patien temps precaris, i Plini el Vell decidix mantindre-se apartat.

Pero la sort va canviar, i l'etapa més brillant durant els seus anys en vida varen ser els anys en qué escrigué gran part de la seua obra. Durant este periodo, estigué al costat de l’emperador Vespasià (70-79 d. de C). Este li encarregà varis treballs com contestar la seua correspondència i preparar tota la documentació lliterària i científica, administrativa i jurídica que el príncep necessitava per desenrollar satisfactòriament les tasques del govern.

Plini fon capaç de compaginar estes activitats en els seus propis estudis, els quals no abandonà, tal com afirma Plini el Jove en un fragment, on explica els seus costums i hàbits diaris. (Ep. 3,5,9, ss):

"[9] Abans de fer-se clar anava a vore l'emperador Vespasià -- ya que este també aprofitava les nits, -- per tal d'eixercir el càrrec que li havia estat assignat. De tornada a casa, la resta del temps es lliurava als estudis. [10] Després del dinar -- que ell prenia, entre dia, llauger i de fàcil digestió, a la manera dels antics, -- a l'estiu, si li vagava, jeia al sol, li era llegit un llibre, i anotava i extractava. Cert, no llegí ell res que no extractés. Solia també dir que no hi havia llibre tan dolent que no fos de profit en alguna de les seues parts. [11] Un cop s'havia assolellat, la major part dels dies es rentava amb aigua freda, després tastava alguna cosa i dormia una mica. Tot seguit, com si hagués començat una altra jornada, treballava fins a l'hora de sopar. Durant el sopar llegia un llibre i prenia notes, i això de correguda. [12] Em ve a la memòria que, com un dels seus amics, per tal com un lector recitava malament, interrompés la lectura i demanés de tornar a començar, el meu oncle li digué: "Ho havies entès, veritat?" I com ell assentís: "Aleshores, ¿per què interrompies? Hem perdut ben bé deu ratlles per aquesta interrupció teva." Tan gran era el seu aprofitament del temps!

[13] A l'estiu s'aixecava de sopar que encara era clar, a l'hivern així que es feia fosc, com si una llei el destrenyés a fer-ho. [14] Això practicava entre els altres quefers i el brogit de la ciutat. De vacances, solament perdonava a l'estudi el temps destinat al bany. Quan dic "el bany" em refereixo a les seves operacions interiors, car mentre el fregaven i l'eixugaven, o bé escoltava alguna cosa o dictava. [15] De viatge, desentenent-se aleshores de tota altra cura, d'aquesta sola manera estava desvagat: al seu costat l'escrivent -- les mans del qual, a l'hivern, eren proveïdes de mitenes per tal que la cruesa del cel no li robés cap moment als estudis -- amb el llibre i les tauletes. Per la mateixa raó es feia dur en llitera, àdhuc a Roma. [16] Recordo que un dia em va reptar perquè em passejava: "Podries, tanmateix -- digué, -- aprofitar aquestes hores." Car, a judici seu, tot el temps que no era despès en els estudis era temps perdut."

Per altra banda, sembla que Plini el Vell posseïa tant mateix esperit aventurer, i coneixia la Hispània Tarraconesa i l’Àfrica a causa d’alguns viatges tal com ho explica Münzer, el qual assigna la data de l’any 73.

Més tard, durant el regnat de Tito, exactament a l’any 79 d. de C., va estar a càrrec de la flota de Miseno, molt a prop de Nàpols, lloc on es trobava al moment de la seva mort. Plini el Vell, encegat pel seu desig de veure l’erupció en directe, va morir a Estabia, asfixiat pels gasos del volcà Vesubi. Aquest episodi és el més conegut de la seva biografia, i Plini el Jove l’explica en un dels seus fragments. (6, 16, 4 ss):

<< [4] Era a Misènum i duia personalment el comandament de l'estol. El dia novè abans de les calendes de setembre la meva mare l'assebentà que apareixia un núvol de grandària de forma desacostumades. [5] [...] Es posa les sandàlies i puja en un lloc des d'on pogués albirar-se millor aquella meravella. S'aixecava el núvol -- els que s'ho miraven de lluny no sabien ben bé de quina muntanya sorita, després es va saber que del Vesuvi, -- la semblança i la forma del qual s'adeia més a la figura d'un pi que a la de cap altre arbre.

[7] A ell, com a home aciençadíssim, aquell espectacle semblà extraordinari i digne d'ésser conegut més de la vora. Manà aparellar un libúrnica i em dóna permís d'anar amb ell, si jo volia. Li vaig respondre que m'estimava més quedar-me a estudiar. Justament ell m'havia donat alguna cosa a escriure. [8] Ja sortia de casa quan rep un escrit de Rectina, muller de Tascus, la qual, esfereïda per la imminnècia del perill -- per tal com al seva vil·la queia al bell dessota de la muntanya i no li restava altra fugida que per les naus, -- li pregava que la tragués d'aquell mal pas tan extrem. [9]. Ell canvia aleshores de parer i apressa tant com pot allò que havia començat amb un intent científic. Vara uns quants quatrirrems i hi puja ell mateix, per tal de dur ajuda no solament a Rectina sinó a molts, perquè la riba era freqüentada per la seva amenitat. [10] Es llança pel camí dret cap allà d'on els altres fugen, té encarat el governall vers el perill, i talment net de por, que tots els mudaments d'aquella malaurança, tots els aspectes, tal com els ulls li ho anaven mostrant, dictava i anotava.

11. Ja la cendra queia a les naus, més calenta i més espessa a mesura que hom s'hi atansava. Ja queien rocs i àdhuc pedres ennegrides, calcinades i engrunades pel foc, ja la mar s'obria en un gual sobtós i la runa enfarfegava les platges. Vacil·là un instant si havia de recular. Tot seguit, però, digué al nauxer que l'instava a fer-ho: "La fortuna afavoreix els coratjosos. Arriba't a casa de Pomponià." [12] Aquest era a Estàbies, i la meitat del golf -- car el mar s'hi endinsa a causa de la curvatura insensible de la platja -- el separava de nosaltres. Allà, -- baldament el perill no s'acostava per aquell cantó, hi era visible i com cresqués hauria estat imminent -- havia portat els embalums a les naus decidit a fugit si calmava el vent contrari. Dut per aquest vent, que li era favorable, el meu oncle l'abraça que tot tremolava, el conhorta, l'anima i per tal d'apaivagar amb la seva serenitat la temor de l'altre, mana que hom prepari el bany. Un cop rentant es posa a taula, i sopa joiosament o, el que és igualment admirable, fent semblant d'estar alegre.''

13. Mentrestant, a la muntanya del Vesuvi relluïen, en mants indrets, flamarades amplíssimes i encesors elevades, l'esclat i la claror de les quals era accentuada per les tenebres de la nit. Ell no es cansava de repetir, per dona remei a l'espant, que allò eren fogaines dels pagesos deixades a causa de la sotragada i vil·les abandonades que cremavan en la solitud. Aleshores se n'anà a dormir, i dormí, certament, del son més veritable [...]. [14] Però el pati, pel qual hom anava a la cambra, començava ja a omplir-se totalment de cendra i de pedruscall que, per poc que hom s'hagués entretingut al cubícul, eixir-ne hauria estat impossible. Deixondit, surt i va a reunir-se amb Pomponià i els altres que havien estat en vetlla. [15] Deliberen tots plegats si romandran sota sostre o si vagaran pel ras. Perquè els bastiments eren remoguts per freqüents i amples sotragades; i gairebé desplaçats de llur fonament, ara d'ací, ara d'allà, hauríeu dit que se n'anaven o venien. [16] Per contra, al ras, per bé que lleugera i esmicoladissa, era de témer la caiguda de la pedruscalla. La Comparació de tots els perills [...]. [17] [...] Plagué a hom d'anar a la platja i de veure de la vora què permetia el mar, el qual persistia desert i contrari. [18] Allà, ajaient-se sobre un llençol, estès demanà i begué aigua fresca, per dues vegades. Després les flames, i, precursora de les flames la sentor del sofre, posen els altres en fuga i el desperten. [19] S'aixecà estantolant-se entre dos serfs i tot seguit caigué a plom, segons que jo dedueixo, per tal com la calitja massa espessa li tapà el respir i li clogué l'estòmac, el qual tenia per natura delicat i estret i provocat a freqüents vòmits. [20] Quan tornà a fer-se clar -- aquest era el tercer dia d'ençà que ell havia cessat de veure-hi -- el seu cos fou trobat sencer, intacte, vestit tal com anava: pel posat més semblava dormir que no pas ésser mort. >>

L’episodi de la mort de Plini el Vell es data al 22 d’agost de l’any 79, quan este contava en 56 anys.També hi ha una atre hipòtesis sobre la seua defunció, la qual diu que Plini el Vell, exhaust pels gasos del volcà els quals no el deixaven respirar, va demanar a un dels seus esclaus que el matés per així acabar amb el seu patiment i la seua agonia.

Pensament

Plini el Vell, escritor entre altres coses, va dedicar la seva vida al culte, a la lectura i a la reflexió. Les seves inquietuds pel saber l'impulsaren a investigar sobre alguns temes i a fer-ne una reflexió per extreure'n una conclusió i així presentar-ne resultats, no tant com a mòde d' investigador, sinó com a tot escriptor que reflexa els seus pensaments en la seva obra. Així doncs, "Naturalis Historia", és una font bàsica per analitzar el treball de Plini el Vell.

Basant-se en l'apartat de "Naturalis Historia" on es parla de la història de l'art, cal dir que el fet d’escriure sobre art, involuntàriament, la majoria de cops és possible que mitjançant els textos es pugui veure el pensament, idea i opinió de l’autor respecte l’art. Plini el Vell, a partir dels seus escrits deixa veure el fet que assumeix els cànons artístics de l’antiguitat, els quals eren caracteritzats per línies generals i una imitació de la naturalesa. També es pot afirmar que Plini el Vell fou un romà tradicional, ja que el sentit d’utilitat predomina en moltes ocasions en moments on dóna la seva opinió sobre l’art. En algunes ocasions, critica el luxe, obres que per a ell no són res més que una intenció de ostentació, on en aquest grup s’hi troben les piràmides, els mausoleus i les figures foses en materials nobles. Per altra banda, totes les figures fetes en marbre, per a ell sempre són motiu de queixa. En canvi, es mostrava un fidel admirador respecte les obres públiques, com els canals o els aqüeductes, ja que per a ell eren obres útils, i aquesta idea li entusiasmava.

Obra

Obres vàries

Els anys més pròspers de la seva tasca literària es situen en el moment que treballava per Vespasià, i és el moment on escriu Història Natural, la seva gran obra mestre. De totes maneres, la seva producció va tenir lloc durant el llarg de la seva vida, no només en aquest moment.La seva estància a Germania també va ser molt productiva, ja que va escriure obres diverses: dos volums de la biografia de Pomponio Segundo, general i poeta que tant protegí a Plini el Vell i 20 volums sobre les Guerres de Germania, són les més destacades, aquesta darrera creada mentre servia a l’exèrcit.Durant l’època de l’emperador Neró, escriu Studiosus la qual parla sobre la forma de l’orador, i una altra en la que parla sobre la llengua, la qual es troba dins de Història Natural.

Naturalis Historia

L’obra de Plini el Vell anomenada Història natural datada abans de l'any 77 de la nostra era, és l’obra més coneguda i més valorada de tota la seva carrera literària. És una obra extensa que conté 37 llibres, tant mateix, aquests són els que ens han arribat. És una obra d’estil desigual i de gran complicació, però alhora, interessant per el volum de dades que conté.

Comença en la descripció del món, els seus elements i la seua geografia (llibres 2-6). Seguidament, el llibre 7 està dedicat a l’estudi de l’home, i a continuació, els llibres 8 fins al 19 tracten dels altres éssers vius, com els animals (8-11) i les plantes (12-19). Des del llibre 20 fins al 32 es parla d'alguns aspecte de medicina, i finalment, del 33 al 37 tracten sobre éssers inanimats, com per eixemple, els metals, els colors, i les pedres.

En aquesta gran obra de l’antiguitat, Plini el Vell va dedicar temps a parlar de la història de l’art, apartats els quals es troben desenvolupats dins dels cinc últims llibres de Història natural, és a dir, on es parla de metalls, pedres i colors. El sistema que utilitza és sempre el mateix, ja que en primer lloc explica i descriu el material en si, i després parla de la seva utilitat pel que fa a l’art, és a dir, com s’utilitzaven per fer art i les creacions que en surten. En aquests volums s’hi troba un conjunt interès el qual fa que es consideri el tractat d'història de l’art més antic que ens ha arribat a nosaltres.

Sobre els volums que tracten de la història de l’art:

Volum 33: En aquest volum s’hi expliquen els metalls. Menciona les seves propietats i els llocs on es poden trobar. També parla de l’or i de la plata, els quals servien per decorar estàtues en els temples antics, en objectes d’orfabreria, etc. Per tant, la importància de les civilitzacions antigues com és Egipte pren rellevància.

Volum 34: En aquest volum s’hi parla del coure. Se’n mencionen les propietats i es parla de tota la història de l’estatuària en bronze. Per tant, l'autor explica i fa menció de totes les estàtues i monuments honorífics de Roma.

Volum 35: En aquest volum s’hi expliquen els colors i els minerals. Altra vegada es parla de les seves propietats i en fa una llarga explicació de la seva utilització. Això dóna pas a parlar dels primers inicis de la història de la pintura.

Volum 36: En aquest volum s’explica el marbre i altres pedres, on es procedeix a parlar de la història de l’escultura i la descripció d’algunes obres arquitectòniques. És evident, que el tema fa referència als llocs geogràfics d’on procedeixen peces fetes amb els materials descrits, i per tant, no és rar que Grècia i Roma prenguin presència a l’obra. En aquest llibre, també menciona alguna de les marevelles del món, on cita a Tebes d'Egipte, la ciutat sospesa sobre pilars.

Aquest recopilatori de dades tan enorme, comporta que molts cops, l’obra estigui basada en la còpia dels apunts i resums de l’autor, sense una elaboració del tema posterior. De totes maneres, degut als grans temes i àmbits que treballa, Història natural és i ha de ser una de les obres més ben considerades que ens han arribat de l’antiguitat.

Fonts utilitzades per Plini el Vell

Un aspecte important és mencionar les fonts que Plini el Vell va utilitzar per realitzar "Naturalis Historia", sobretot en els volums que tracten de la història de l'art. Les fonts que va consultar li varen servir per extreure informació o bé per inspirar-se alhora de crar l'obra. Tals orígens s’atribueixen a tractats d’art antics, tots ells perduts. Per altra banda, si que ens ha arribat informació d’altres artistes que varen servir d’inspiració a l’autor, ja que ell mateix els esmenta en els seus índex.

El mètode empleat va ser sempre el mateix; va emplear un sistema de numeració el qual en primer lloc anunciava el volum del què es tractava i a continuació citava cada un dels escriptors els quals va consultar, i en alguns casos, també describia el tema que havia extret d'aquest autor per tal de descriure'l a posteriori ell mateix.

Hi ha una llista d'autors de gran extensió citats per Plini el Vell, però cal destacar-ne els més importants relacionats amb temes d'art: Jenócrates de Sición a qui se li atribueix la part de pintura i estatuària, Duris de Samos i Antígono de Cáristo els quals els hi correspon algunes anècdotes biogràfiques dels pintors o llegendes atribuïdes a obres. Això pel que fa els autors extrangers. A Licinio Murciano se li atribueix la inspiració a tots els artistes que provenien de la costa d’Asia Menor i les illes del voltant, seguit de Pasíteles de Nàpols i Varrón, entre els autors llatins. Per altra banda, Plini menciona a homes analistes, historiadors i escriptors llatins com Valerio Antias, Cornelio Nepote o Anio Fetial, els quals els té en compte en els seus índexs.

Edicions posteriors

• DE SPIRA, Joan, "Princeps" de la Història Natural, Venècia, 1469
• DE BLAVIS, Tomàs, Naturalis Historia, Venècia, 1481
• BARBARUS, Hermolaus, Castigationes Pliniane, Roma, 1492
• BARBARUS, Hermolaus, Castigationes Pliniane, Brescia, 1496
• BENEDETTO, Alexandre, Naturalis Historia, Venècia, 1507
• RHENANUS, Beatus, Naturalis Historia, Murbach, 1526
• SALMASIUS, Claude, Plinianae exercitationes in Solini polyhistora, Paris, 1629
• HARDOUIN, Jean, ad usum Delphini, París, 1685

Aquestes només són algunes de les tantes publicacions que s'han fet sobre "Història Natural" de Plini el Vell. Per altra banda, hi ha moltes edicions que són reculls millorats d'edicions del passat.