Regles d'esquivar vocables
 |
Les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagessívols són una llista de 325 prescripcions o recomanacions, d'autoría ambigua, manuscrites de forma anònima i desordenada, inclús improvisada, que ocupen dos fulles i mija en un còdex de la Catedral de Girona.
Segons els autors pancatalanistes, les Regles d'esquivar vocables són un intent migeval de donar al català un Appendix Probi, o un equivalent català al Liber Elegantiarum (Joan Esteve,1489), al Prose della volgar lingua, (Pietro Bembo, 1525), al Diálogo de la lengua (Juan de Valdés, sobre 1535), al Diálogo em louvor da nossa linguagem (Joao de Barros, 1540), i al Défense et il.lustration de la langue française (Joachim du Bellay,1549) que tingueren atres idiomes com el valencià, l’italià, el castellà, el francés i el portugués.
Segons els estudis d’autors com Ricart García Moya, les Regles d’esquivar vocables solament són una falsificació moderna per a intentar omplir la falta d’una obra equivalent a les citades en la lliteratura catalana, i de pas, una forma de “demostrar” que els valencians migevals es sentíen catalans, i aixina fomentar el pancatalanisme entre els valencians actuals. Moya, inclús apunta al paleógraf català Jaume Massó i Torrents (descobridor del manuscrit) com el autor de les mateixes. El total anonimat històric, l’aparició d’anacronismes i l’improvisació, aixina com el fet de que les Regles, imiten l'estructura de l'Appendix Probi (que no fon descobert fins a 1837) reforcen esta teoria.
Estructura
Les 325 regles tenen una estructura repetitiva consistent en recomanacions del tipo “evitar dir X en lloc de Y”, o simplement “evitar dir X” (imitant l'estructura de l'Appendix Probi); pero, a diferència d'este, les Regles d'esquivar vocables estàn plenes de contradiccions i anacronismes. L’aparició de rectificacions i notes sobre la marcha (com en les regles 129 i 211, o a l’hora de citar a Jeroni Pau), aixina com la mescla arbitrària del lèxic recomanat, denoten improvisació i reforçen l’impressió general de falta d’un criteri definit per part de l’autor.
Un manuscrit fantasma
El Còdex de Pere Miquel Carbonell (del sigle XV) sempre fon molt familiar per als filólecs i archivers catalans, pero fins a 1932 cap investigador del còdex havía referenciat l’existència en ell de cap document paregut a les Regles d’esquivar vocables.
Per eixemple, en 1807 l’erudit Jaime Villanueva estudiá en detall el Còdex de Carbonell, publicant seues impresions i descrivint el contengut (odes, epitafis, himnes, epigramens, correspondència de Carbonell en Jeroni Pau, etc) sense descriure res paregut a les Regles (Villanueva: Viaje literario, Madrit, 1850). El còdex fon descrit rigurosament en atre document conservat en la Real Academia de la Historia (Sig. 9/4560); pero les Regles (supostament escrites entre les fulles 200 i 202) tampoc foren descrites. Ni tan sevol Manuel de Bofarull (un archiver conegut pel seu patriotisme, que no hauría ignorat un descobriment aixina) al revisar i descriure atra volta el contengut del còdex de Carbonell (Bofarull: Colecció de doc. Barcelona,1864), va vore algo paregut a les Regles. Es natural puix, pensar que les Regles encara no estaven escrites en 1807 (i tampoc en 1850 ni 1864), ya que un descobriment aixina hauría enorgullit a qualsevol investigador català.
Fon el paleògraf pancatalaniste Jaume Massó i Torrents, qui feu la primera referència ad estes regles en son Repertori de l’antiga literatura catalana; la poesía (vol. I, Barcelona 1932), i este fet (junt al de que cap investigador català del còdex Carbonell les haguera vist mai), fa pensar que Massó no fon solament el descobridor, sino que, de fet, fon l’autor material de les Regles. Un cas paregut sería el protagonisat en 1670 per l’archiver Gaspar Roig i Jalpi, autor del Llibre dels feyts d’armes de Catalunya, un fals cronicó que Jalpi feu pasar per manuscrit en 1420, i que encara que algú ya denunciara sa falsetat per l’any 1700, els catalans donaren per autèntic fins el sigle XX. Basicament, perque el Llibre dels feyts d’armes de Catalunya enriquía l'escasa lliteratura migeval catalana, imitant el idioma del 1400 i penjant l’autoría ad un tal “yo Bernat Boades”. Aixina i tot, i sense comprovar qui fon l’autor, Badía i Margarit, dedicà a les Regles un estudi en 1950.
Des de l’estudi de 1950 s’han fet molts llibres sobre les Regles; pero les preguntes ¿per qué un document supostament tan transcendental mai fon publicat ni imprimit? i ¿per qué mai foren advertides per cap investigador del Còdex de Carbonell? seguixen sense resposta.
Bibliografía
- GARCÍA MOYA, Ricart, DHIVAM, Valéncia, Associació Valenciana d’Informació i Difusió, 2006.
- GARCÍA MOYA, Ricart, Historias del idioma valenciano, Valéncia, Romeu, 2003.