Rita Giménez García, més coneguda com Rita la Cantaora (Jerez de la Frontera, Càdis, 1859 - Sorita del Maestrat, Castelló, 1937), fon una cantaora de flamenc espanyola, famosa en els cafens cantants de la seua época.

Biografia

Des de molt jove, Rita destacà pels seus dots tant per al cant com per al ball flamenc, que més tart es convertirien en el seu mig de vida. La seua carrera començà en la seua ciutat natal, Jerez de la Frontera, on un agent teatral la va descobrir cantant coples. Despuix d'açò va decidir contractar-la per a que actuara junt a Juana La Macarrona i el cantaor Antonio Ortega, també conegut com Juan Breva, en els cafens cantants madrilenys, entre ells el famós Café Romero situat en el carrer Alcalà.

Entre els anys 1884 i 1895, Rita tingué l'oportunitat de treballar en vàries ocasions junt ad atres artistes de primeríssim nivell, tals com José Barea, María la Macarrona, Las Borriqueras, el Malagueny, etc.​ Tal va ser el seu èxit que, en 1885, la revista El Enano li va dedicar uns versos en els que elogiava la seua gran bellea i la seua gràcia:

Del pueblo andaluz señora.

Todo el elogio merece.

Que su mirar enamora,

Que una rosa que florece

Es Rita la cantaora.

[...]

La petenera sentida,

Que canta en dulce embeleso.

Es reflejo de su vida.

Porque en cada nota anida

Una esperanza y un beso.
El Enano

La Cantaora començà a aparéixer en els cartells d'un dels escenaris més grans i famosos per a cantaores, ballaores i guitarristes de l'art flamenc, el Liceu Ríus de Madrit, que més tart fon nomenat Saló Varietats despuix de la seua reforma.​

En març de l'any 1892, actuà en una funció benèfica en Madrit, que va consistir en la representació de l'obra Mi mismo nombre. En agost d'eixe mateix any, també va formar part de la pantomima La Feria de Sevilla, junt al cantant Juan Breva i la ballarina Soledad Menéndez.​

En 1897, va tornar a compartir escenari en La Macarrona i Barea, entre atres artistes, en el ya renovat Saló Varietats.​ En 1901, la revista Alrededor del mundo va fer referència a Rita en un dels seus reportages com «una de les millors cantaores flamenques del moment».​ Un any més tart, va participar de nou en actuacions en el Saló Varietats junt a Paca Aguilera.

En 1904, Núñez de Prado va elogiar a Rita en la seua obra Cantaores Andaluces per les seues grans capacitats artístiques com a cantaora, fins al punt de comparar-la en Antonio Chacón.

En 1906, va figurar en el quadro flamenc del Café del Gato. Durant els anys següents va actuar en atres grans artistes de l'época, com Fosforito el Vell o Antonia Gallardo Roda, el nom artístic del qual era La Coquinera; i despuix, a lo llarc dels anys vint, en Manuel Pavón i Manuel Escacena, aplegant a ser una de les figures més destacades dels cafens cantants de la capital espanyola a principis del sigle XX.​

Durant la seua trayectòria artística, desenrollada principalment en Madrit, destacà dins del gènero de les coples, sobretot per malaguenyes i soleares, encara que també va interpretar estils festers com buleries.

Encara que a finals dels anys vint Rita ya era prou coneguda en tota Espanya, no dubtava en actuar allí on fora solicitada a pesar de guanyar tan sol «tres duros diaris».​

La faenejada vida artística que portà durant els seus primers anys fon impossible d'aguantar en el pas del temps, per lo que la seua carrera començà a sofrir les conseqüències.​ En una entrevista concedida a la revista La Estampa en [[1934], ella mateixa va admetre que, a pesar d'haver vixcut «com una reina», al final de la seua vida era més «probe que las ratas».​

La seua última actuació en públic tingué lloc tres anys abans de la seua mort, en 1934, en el Café de Magallanes de Madrit, en motiu d'un festival benèfic que va reunir a atres artistes veterans com La Coquinera o Fosforito, que fon el que la va convocar per a l'event. Va cantar dos cançons: una malaguenya de Fosforito, titulada Desde que te conocí i Males que acarrea el tiempo, de la Serneta i Enrique El Mellizo. Segons relata la revista Er Compá, la pròpia Rita es va mostrar orgullosa d'haver pogut participar en un festival aixina a pesar dels seus 75 anys.

Vida personal

Rita tingué que guanyar-se la vida en el seu talent en el cant flamenc des de molt primerenca edat. Del seu Jerez natal es va traslladar a Madrit, on va viure gran part de la seua vida. Allí tingué l'oportunitat de relacionar-se en alguns dels artistes més importants del flamenc de l'época, i en molts d'ells, va conseguir entaular una amistat. Va ser íntima de Fosforito, La Coloma, Las Coquineras, i més tart de Manuel Pavón Varela “*Maneli” i de Manuel Escacena “Cap de Pepino”.​

Despuix de conéixer i fer-se amiga del ballaor Patricio el Lleig, es va anar en ell a viure a Carabanchel Alt. Allí va conéixer a Manuel González Flores, a qui considerava el seu marit. Est era viudo i tenia una filla i quatre nets. Quan Manuel va fallir de forma súbita en 1930, Rita es va fer càrrec d'ells i va dedicar el restant de la seua vida a conviure ajudant-lis en els quefers de la casa.​

Va fallir el 29 de juny de 1937 a causa d'una asistolia, quan tenia 78 anys d'edat.​ La seua mort es va produir en Sorita (Castelló), lloc a on fon evacuada en calitat de refugiada per les autoritats junt al restant d'habitants de Carabanchel en 1936 per l'inici de la Guerra civil espanyola.

Oído al cante flamenco explicava la vida de Rita d'esta forma:

La existencia de La Rita fue pintoresca sin llegar a ser azarosa, se redujo a amar todo lo que pudo, a cantar todo lo que se la pidió y a saborear todos los goces que pasaron al alcance de su mano

Cultura popuar

La figura de Rita la Cantaora seguix present en la cultura popular espanyola, no tant pel seu treball com a cantaora i ballaora, sino perque el seu nom ha quedat lligat a una expressió que forma part del refraner popular. La seua passió pel treball era tal, que estava disposta a actuar allí on se la solicitava, sense importar els diners que guanyara per l'actuació, i fins i tot a fer funcions dobles, ya li'l demanara l'amo d'un tablao o l'organisador d'alguna festa privada. Tenia tanta fama que fins i tot els seus propis companyers recomanaven els seus servicis quan no li oferien suficients diners com per a actuar ells mateixos. D'esta manera, es va quedar l'expressió «que ho faça Rita la Cantaora» per a referir-se a totes aquelles ocasions en les que un no està dispost a realisar una acció. Uns atres creuen que esta frase va sorgir a modo d'insult en el seu Jerez natal, on es diu que Rita no era molt volguda, pero en el pas dels anys va començar a estendre's per tota Espanya. Esta expressió ha anat evolucionant en el temps i ara s'utilisa en coletetes com «anirà Rita la Cantaora», «t'ho va a pagar Rita la Cantaora», «que treballe Rita la Cantaora», entre unes atres, per a expressar que no es vol anar a un lloc, que no existix l'intenció de pagar un deute o que no es vol realisar un treball, respectivament. L'us d'estes expressions és tan comuna, que moltes persones pensen que es tracta d'un personage fictici.

Enllaços externs