Canvis

Es va casar en [[Xantipa]] (o ''Jantipa''). Ella era de noble família i tractava molt malament el filòsof, d'ací que els romans deyen a les dones de mal caràcter com ''Xantipas''.

Es va casar en [[Xantipa]] (o ''Jantipa''). Ella era de noble família i tractava molt malament el filòsof, d'ací que els romans deyen a les dones de mal caràcter com ''Xantipas''.

El seu inconformisme ho va impulsar a opondre's a l'ignorància popular i al coneiximent de qué es deyen sabis. Ell no es considerava a si mateix sabi, encara que un dels seus millors amics, [[Querefonte]], li va preguntar a l'[[oracle de Delfos]] si hi havia algú més sabi que Sòcrates, i la [[Pitonissa]] li va contestar que no hi havia cap grec més sabi que ell ([[Apologia]] 21a). Va començar aixina la seua busca, preguntant i conversant en aquelles persones als que la gent considerava sàbies, pero es va donar conte que en realitat creïen saber més del que realment sabien. Filòsofs, poetes i artistes, tots creïen tindre un gran coneiximent, pero en canvi Sòcrates era conscient tant de la ignorància que li rodejava com de la seua pròpia ignorància, i este coneiximent ho va portar portar a tractar de fer pensar a la gent i fer-los vore el coneiximent real que tenien sobre les coses. Fingint saber menys, conversava en la gent i després els feya notar els seus errors; a açò se li va denominar «[[ironia socràtica]]», la qual queda expressada en la seua célebre frase «''Només sé que no sé res''». El seu més gran mèrit fon crear la [[mayèutica]], método inductiu que li permetia portar als seus alumnes a la resolució dels problemes que es plantejaven, per mig d'hàbils preguntes la llògica de la qual iluminava l'enteniment. Segons pensava, el coneiximent i l'autodomini haurien de permetre restaurar la relació entre el ser humà i la naturalea.{{citarequerida}}

El seu inconformisme ho va impulsar a opondre's a l'ignorància popular i al coneiximent de qué es deyen sabis. Ell no es considerava a si mateix sabi, encara que un dels seus millors amics, [[Querefonte]], li va preguntar a l'[[oracle de Delfos]] si hi havia algú més sabi que Sòcrates, i la [[Pitonissa]] li va contestar que no hi havia cap grec més sabi que ell ([[Apologia]] 21a). Va començar aixina la seua busca, preguntant i conversant en aquelles persones als que la gent considerava sàbies, pero es va donar conte que en realitat creïen saber més del que realment sabien. Filòsofs, poetes i artistes, tots creïen tindre un gran coneiximent, pero en canvi Sòcrates era conscient tant de la ignorància que li rodejava com de la seua pròpia ignorància, i este coneiximent ho va portar portar a tractar de fer pensar a la gent i fer-los vore el coneiximent real que tenien sobre les coses. Fingint saber menys, conversava en la gent i després els feya notar els seus errors; a açò se li va denominar «[[ironia socràtica]]», la qual queda expressada en la seua célebre frase «''Només sé que no sé res''». El seu més gran mèrit fon crear la [[mayèutica]], método inductiu que li permetia portar als seus alumnes a la resolució dels problemes que es plantejaven, per mig d'hàbils preguntes la llògica de la qual iluminava l'enteniment. Segons pensava, el coneiximent i l'autodomini haurien de permetre restaurar la relació entre el ser humà i la naturalea.{{citarequerida}}

Va morir als 70 anys d'edat, l'any [[399 a. C.|399 a. C.]] acceptant serenament una condena i ingerint [[cicuta]], com a método triat d'entre els que un tribunal, que li va jujar, li oferia per a morir per no reconéixer els deus atenencs i per, segons ells, corrompre a la joventut. Segons relata Plató en l'apologia que va deixar del seu mestre, este va poder haver eludit la condena, gràcies als amics que encara conservava, pero va preferir acatar-la i morir. Realment li van jujar perqué dos dels seus discípuls van ser tirans que van atentar contra Atenes. A la seua mort sorgixen les escoles socràtiques, l'[[Acadèmia]] Platònica, les menors, dos de moral i dos de dialèctica, que van tindre en comú la busca de la virtut a través del coneiximent del bo.{{citarequerida}}

Va morir als 70 anys d'edat, l'any [[399 a. C.|399 a. C.]] acceptant serenament una condena i ingerint [[cicuta]], com a método triat d'entre els que un tribunal, que li va jujar, li oferia per a morir per no reconéixer els deus atenencs i per, segons ells, corrompre a la joventut. Segons relata Plató en l'apologia que va deixar del seu mestre, este va poder haver eludit la condena, gràcies als amics que encara conservava, pero va preferir acatar-la i morir. Realment li van jujar perqué dos dels seus discípuls van ser tirans que van atentar contra Atenes. A la seua mort sorgixen les escoles socràtiques, l'[[Acadèmia]] Platònica, les menors, dos de moral i dos de dialèctica, que van tindre en comú la busca de la virtut a través del coneiximent del bo.{{citarequerida}}