T

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 15:21 18 jul 2018 per Teniente (Discussió | contribucions) (Pàgina nova, en el contingut: «La '''T''', '''t''' en minúscula, és la vigèsima lletra de l'alfabet valencià i dècima sèptima de les consonants. El seu nom és '''te'''. En...»)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca

La T, t en minúscula, és la vigèsima lletra de l'alfabet valencià i dècima sèptima de les consonants. El seu nom és te. En l'edat mija s'amprava per a formar els dígrafs tj, tg, tn, tm, tl, tll i l'estrany dígraf tx, tots estos hui arcaics en valencià, puix han segut substituits per j, g, n, m, l, ll i ch. Com a curiositat, Lluís Fullana encara reconeixia la pronunciació del dígraf tl, que ell escribia ll, que hui la RACV recull en molt poques paraules com ara mol-le (escritura antiga per a mòle).

Fonètica

En valencià representa l'oclusiva alveolar sorda.

En alguns dialectes és comú la pèrdua de la te final darrere de en (cant, pronunciat can) o de el (molt, pronunciat mol), açò és un vulgarisme inadmissible en el valencià estàndart oral, que sempre pronuncia les tes.

Ortografia

S'escriu te

  • Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze.
  • En el grup consonàntic TR: truc, atraure.
  • En el prefix grec AT-: atmòsfera (vore de).
  • Davant de Z: dotze.
  • En posició final de paraula posarem sempre T encara que en derivar se transforme en D o se conserve: fort, fortalea; cert, certea; càlit, no càlid, pero caliditat; abat, no abad, pero abadia.

Vore també