Canvis

Vida Eterna (edita)

Revisió de 19:40 24 maig 2021

12 bytes eliminats , 19:40 24 maig 2021

Text reemplaça - ' després ' a ' despuix '

Llínea 28: Llínea 28:

La creença en l'existència de l'hades i d'una situació de infraexistència de les ànimes dels morts era prou general en tot Occident, i no es diferencia molt d'allò que creïen els judeus en l'època anterior a l'invasió de Palestina pels assiris i els caldeus (que ocorregueren en els segles VIII a VI abans de Crist). Els judeus parlaven del ''sheol'', de característiques semblants a l'hades, i encara que els judeus piadosos mostraven l'esperança de que Deu els protegiria en el sheol, lo ben cert és que el comú dels judeus esperava en esta vida la retribució de les bones obres o el castic de les males obres, be en els autors dels fets o be en la seua descendència, puix no esperaven molta activitat per a les ànimes en el sheol. Aixina, en els salm 87 (88) escriu l'autor: “¿faràs tu maravelles pels morts? ¿s'alçaran les ombres per a donar-te gràcies? ¿s'anuncia en el sepulcre la teua misericòrdia, o la teua fidelitat en el regne de la mort? ¿es coneixen les teues maravelles en la tenebra, o la teua justícia en el país de l'oblit?”<ref>Traducció feta a partir de la versió llitúrgica espanyola del salm.</ref>. Arguments que donen força a la seua petició en la que demana a Deu que el lliure de la mort.

−

Els antics egipcis diferenciaven diversos graus de benestar en el món dels morts, cosa que justifica la preparació dels soterraments per part de la gent més adinerada, com per eixemple les famoses piràmides per als faraons; es tractava de guanyar el favor de les divinitats davant d'un juí a l'ànima; en l'Egipte primitiu, es creïa que les ànimes dels bons eren acollides per ''Osiris'', deesa de la resurrecció, i les roïnes quedaven en poder d'''Ammit'', deu devorador del morts. Pero sempre les referències a la vida ~~després~~ de la mort descriuen una existència d'ombres, inferior a la vida tal com es coneix en este món<ref>- Budge, E. A. Wallis: El libro egipcio de los muertos. Málaga: Editorial Sirio, 2007. ISBN 978-84-7808-532-3

+

Els antics egipcis diferenciaven diversos graus de benestar en el món dels morts, cosa que justifica la preparació dels soterraments per part de la gent més adinerada, com per eixemple les famoses piràmides per als faraons; es tractava de guanyar el favor de les divinitats davant d'un juí a l'ànima; en l'Egipte primitiu, es creïa que les ànimes dels bons eren acollides per ''Osiris'', deesa de la resurrecció, i les roïnes quedaven en poder d'''Ammit'', deu devorador del morts. Pero sempre les referències a la vida despuix de la mort descriuen una existència d'ombres, inferior a la vida tal com es coneix en este món<ref>- Budge, E. A. Wallis: El libro egipcio de los muertos. Málaga: Editorial Sirio, 2007. ISBN 978-84-7808-532-3

- Lara Peinado, Federico: Libro de los Muertos [1989]. Madrid: Tecnos, 5ª edición, 2009. ISBN 978-84-309-4804-8.</ref>.

[[Archiu:Egypt.Osiris.statuette.01.jpg|miniaturadeimagen|Estatueta de la deesa Osiris en el Museu Egipci del Cairo]]

−

Esta idea del juí ~~després~~ de la mort ve replegada també pel poeta romà ''Virgili'' (70 - 19 a.C.) en la seua descripció de l'''hades'' que fa en la seua obra ''L'Eneida''; la seua concepció es considera "precristiana", puix a més de considerar un premi per als bons difunts (que viuen en els ''Camps Elíseus'') i un castic per als roïns (que viuen en el ''Tàrtar''), deixa també una possibilitat de purificació dels difunts abans d'accedir al premi, cosa semblant al ''purgatori'' cristià. Pot ser per això, el lliterat italià ''Dante Alighieri'' (1265-1321), en la seua coneguda obra ''La Divina Comedia'', adjudica a Virgili el paper de guía en la visita a l'infern i al purgatori. Pero de la mateixa manera que hem descrit per al cas dels egipcis, la vida d'ultratomba és sempre descrita com a "inframón entre ombres".

+

Esta idea del juí despuix de la mort ve replegada també pel poeta romà ''Virgili'' (70 - 19 a.C.) en la seua descripció de l'''hades'' que fa en la seua obra ''L'Eneida''; la seua concepció es considera "precristiana", puix a més de considerar un premi per als bons difunts (que viuen en els ''Camps Elíseus'') i un castic per als roïns (que viuen en el ''Tàrtar''), deixa també una possibilitat de purificació dels difunts abans d'accedir al premi, cosa semblant al ''purgatori'' cristià. Pot ser per això, el lliterat italià ''Dante Alighieri'' (1265-1321), en la seua coneguda obra ''La Divina Comedia'', adjudica a Virgili el paper de guía en la visita a l'infern i al purgatori. Pero de la mateixa manera que hem descrit per al cas dels egipcis, la vida d'ultratomba és sempre descrita com a "inframón entre ombres".

=== Segons la creença en la reencarnació ===

La creença en la ''reencarnació'' prové de l'''hinduisme''<ref>Enterria, Álvaro: La India por dentro: una guía cultural para el viajero. Mallorca: José J. Olañeta, 2006/2007 (tercera edición). ISBN 978-84-9716-490-0</ref> (religió tradicional de l'Índia) i d'ell ha passat a les diferents religions orientals, o be perque són religions naixcudes en ambient hinduiste, com el ''jainisme'', el ''sijisme'' o el ''budisme'', o be perque des d'estes religions s'ha introduït el concepte en les religions tradicionals dels pobles orientals, com el ''shintoisme'' de Japó o el ''taoisme'' de China.

−

Encara que segons les diferents religions i tradicions religioses n'hi ha matisos diferenciadors, en general la creença supon que s'admet un principi espiritual (''l'ànima'') en les persones que perviu ~~després~~ de la mort; el cos ya no és útil a l'ànima i esta ha de passar a informar un nou cos. En general, se supon que les persones que han segut bones i espirituals, es reencarnen en persones de més categoria o en divinitats, mentres que les persones que han segut roïnes i carnals, es reencarnen en persones d'inferior categoria, en animals o en sers de l'infern. La transmigració continua indefinidament, fins que la persona conseguix un grau d'espiritualitat tal que l'ànima es veu lliberada de la necessitat de tornar a encarnar-se; o en algunes religions, que conseguix l'unió en la divinitat superior i no ha de regressar al món material; o en el budisme, que conseguix "el no ser" (''el nirvana'') i no necessita tornar a ser.

+

Encara que segons les diferents religions i tradicions religioses n'hi ha matisos diferenciadors, en general la creença supon que s'admet un principi espiritual (''l'ànima'') en les persones que perviu despuix de la mort; el cos ya no és útil a l'ànima i esta ha de passar a informar un nou cos. En general, se supon que les persones que han segut bones i espirituals, es reencarnen en persones de més categoria o en divinitats, mentres que les persones que han segut roïnes i carnals, es reencarnen en persones d'inferior categoria, en animals o en sers de l'infern. La transmigració continua indefinidament, fins que la persona conseguix un grau d'espiritualitat tal que l'ànima es veu lliberada de la necessitat de tornar a encarnar-se; o en algunes religions, que conseguix l'unió en la divinitat superior i no ha de regressar al món material; o en el budisme, que conseguix "el no ser" (''el nirvana'') i no necessita tornar a ser.

[[Archiu:Reincarnation AS.jpg|miniaturadeimagen|Ilustració de la Reencarnació, de Publicacions de l’Acadèmia de l’Himalaya]]

La creença en la reencarnació passà a Occident a través dels filòsofs grecs ''Pitàgores'' (569-475 a. de C.) i ''Plató'' (427-347 a. de C.). Pitàgores justifica la seua creença en que afirmava recordar una vida passada seua durant la guerra de Troya<ref>Diodoro, Biblioteca Histórica 10.6.1</ref>, i Plató la defén com a part de la seua creença en la preexistència de les ànimes<ref>Idea desenrollada en el "Mit de la Caverna", que s'explica en el llibre VII de la República</ref>. També Plató li supon a la reencarnació la seua utilitat com a mig per a que les ànimes vagen perfeccionant-se en cada encarnació; pero no elabora un cos doctrinal sobre el tema, al modo de les religions orientals.

Llínea 47: Llínea 47:

L'últim artícul del nomenat "''Credo apostòlic''" de l'Iglésia Catòlica és "(crec) en la vida eterna". En el "''Credo nicé-constantinopolità''", comú a l'Iglésia Catòlica, l'Anglicana i les nomenades iglésies ortodoxes de l'orient cristià, es formula esta creença com "(crec) en la vida del món futur"<ref>Catecisme de l'Iglésia Catòlica, 2ª Secció: la professió de fe cristiana.</ref>.

−

La predicació de Jesucrist està farcida de referències a la vida ~~després~~ de la mort: els discursos en que explica el juí final, en el que els bons passaran a fruir de la vida eterna i els roïns a la condenació eterna<ref>Per exemple, Evangeli segons Sant Mateu, capítul 25</ref>; o la ''paràbola del ric "Epuló" i el pobre 'Llàzer''', en qué es descriu un infern i un cel respectivament per als dos difunts<ref>Evangeli segons Sant Lluc, capítul 16</ref>; o l'episodi de la resurrecció del seu amic Llàzer, de Betània, en el que reafirma la creença en la resurrecció dels morts al final dels temps i la vida eterna<ref>Evangeli segons Sant Joan, capítul 11</ref>; o el diàlec entre Jesús i "el bon lladre" quan els dos estan patint la crucifixió i Jesús li promet al lladre que "hui mateixa estaràs junt en mi en el paraís"<ref>Evangeli segons Sant Lluc, capítul 23</ref>; i molts més eixemples.

+

La predicació de Jesucrist està farcida de referències a la vida despuix de la mort: els discursos en que explica el juí final, en el que els bons passaran a fruir de la vida eterna i els roïns a la condenació eterna<ref>Per exemple, Evangeli segons Sant Mateu, capítul 25</ref>; o la ''paràbola del ric "Epuló" i el pobre 'Llàzer''', en qué es descriu un infern i un cel respectivament per als dos difunts<ref>Evangeli segons Sant Lluc, capítul 16</ref>; o l'episodi de la resurrecció del seu amic Llàzer, de Betània, en el que reafirma la creença en la resurrecció dels morts al final dels temps i la vida eterna<ref>Evangeli segons Sant Joan, capítul 11</ref>; o el diàlec entre Jesús i "el bon lladre" quan els dos estan patint la crucifixió i Jesús li promet al lladre que "hui mateixa estaràs junt en mi en el paraís"<ref>Evangeli segons Sant Lluc, capítul 23</ref>; i molts més eixemples.

El Catecisme de l'Iglésia Catòlica<ref>Catecisme de l'Iglésia Catòlica, punts 1020 i següents. La "Conferència Episcopal Española" ha publicat la 3ª Edició oficial en castellà.</ref> afirma que al final de la vida present l'ànima es presenta davant de Deu que la jujarà i passarà a la vida de felicitat eterna en el ''Cel'', a una purificació en espera del Juí Final (el ''Purgatori''), o a la condenació eterna en ''l'Infern''. I que al final dels temps, Jesucrist vindrà al món, resucitarà als morts i farà el ''Juí Final o Universal'', i totes les persones, en el seu cos i la seua ànima, seran destinades per a sempre al ''Cel'' o a ''l'Infern''.

Llínea 53: Llínea 53:

En estes afirmacions hi ha dos realitats diferenciades:

−

* Per una part el nomenat '''Juí Particular''' que patirà cada ànima tot seguit de la mort, o siga, ~~després~~ de la separació del cos i de l'ànima. Les ànimes comencen a tindre ya el premi o el castic a les seues accions de la vida corporal, i la possibilitat d'una purgació abans de fruir del Cel, si les obres han segut bones pero imperfectes. En este aspecte, la creença cristiana no es diferencia molt d'allò que hem descrit anteriorment per al cas de l'antic Egipte o de l'''hades'' descrit per Virgili. La diferència s'ha de buscar en la matèria del juí: mentres que els grecs, els romans o els egipcis parlen d'un juí d'actes socials (heroismes, bon govern, vida familiar...), el juí en el cristianisme versa sobre el compliment intern i extern dels preceptes morals ordenats per Deu<ref>"No tot el que em diu '¡Senyor, Senyor!' entrarà en el Regne del Cel, sino el que fa la voluntat de mon Pare", de l'Evangeli segons Sant Mateu, capítol 7, versícul 21</ref>.

+

* Per una part el nomenat '''Juí Particular''' que patirà cada ànima tot seguit de la mort, o siga, despuix de la separació del cos i de l'ànima. Les ànimes comencen a tindre ya el premi o el castic a les seues accions de la vida corporal, i la possibilitat d'una purgació abans de fruir del Cel, si les obres han segut bones pero imperfectes. En este aspecte, la creença cristiana no es diferencia molt d'allò que hem descrit anteriorment per al cas de l'antic Egipte o de l'''hades'' descrit per Virgili. La diferència s'ha de buscar en la matèria del juí: mentres que els grecs, els romans o els egipcis parlen d'un juí d'actes socials (heroismes, bon govern, vida familiar...), el juí en el cristianisme versa sobre el compliment intern i extern dels preceptes morals ordenats per Deu<ref>"No tot el que em diu '¡Senyor, Senyor!' entrarà en el Regne del Cel, sino el que fa la voluntat de mon Pare", de l'Evangeli segons Sant Mateu, capítol 7, versícul 21</ref>.

* Per atra part, la resurrecció del morts i el '''Juí Universal''' que tindran lloc al final del temps del món que coneixem, perque es donarà pas a un nou món. A partir d'este moment, cada persona fruirà el premi a les seues bones accions o patirà el castic a les seues accions roïnes, conjuntament el seu cos i la seua ànima, i com que el juí universal és el definitiu, ya no existirà l'estat de purificació, perque les ànimes hauran segut ya purificades en l'espera d'este moment. En este aspecte, la creença cristiana és nova del tot respecte de l'antiguetat clàssica, puix els pobles antics no contemplaven la resurrecció dels cossos<ref>Segons el llibre del Fets dels Apòstols, quan Sant Pau predica als ciutadans d'Atenes sobre la fe cristiana, en nomenar la paraula 'resurrecció', els assistents dissolgueren la reunió (capítul 17)</ref>.

Llínea 66: Llínea 66:

En este apartat fem referència al [[Judaisme]] i al [[Islam]].

−

En l'actualitat el Judaisme està molt dividit en diverses escoles rabíniques (ultraortodoxos, reformistes, ortodoxos, conservadors, humanistes...), aixina que és molt difícil donar una doctrina única per a tot el Judaisme. En temps de Jesucrist, les creences populars dels judeus eren molt semblants a allò que Ell va predicar, com es deduïx dels diàlecs que Jesús manté en els seus interlocutors, com en el passage de ''la resurrecció de Llàzer''<ref>Evangeli segons Sant Joan, capítul 11</ref> o en els térmens usats per Jesucrist en ''la paràbola del ric "Epuló" i el pobre Llàzer''<ref>Evangeli segons Sant Lluc, capítul 23</ref>, on al Cel se li nomena "si d'Abraham". El llibres de la Bíblia dels últims sigles abans de Crist, com la profecia de Daniel, el llibre de la Sabiduria, o els llibres dels Macabeus, parlen del Juí Final, de la felicitat dels justs ~~després~~ de la mort, de la resurrecció dels morts i de resar pels difunts perque se'ls perdonen els pecats abans del Juí<ref>Profecia de Daniel, capítul 7; Llibre de la Sabiduria, capítul 3; Segon Llibre del Macabeus, capítul 12</ref>. Pero també en els evangelis apareix la figura de la secta dels ''saduceus'', que neguen la resurrecció dels morts<ref>Evangeli segons Sant Lluc, capítul 20</ref>. De manera anàloga, en l'actualitat hi ha judeus que tenen creences sobre el més allà molt semblants a les cristianes, pero uns atres reduïxen el concepte de salvació i felicitat al futur del poble judeu: el conjunt del poble és el que patirà o serà feliç<ref>De Lange, N. R. M.:Judaísmo. Ed. Akal Cambridge, Madrid, 2006</ref>.

+

En l'actualitat el Judaisme està molt dividit en diverses escoles rabíniques (ultraortodoxos, reformistes, ortodoxos, conservadors, humanistes...), aixina que és molt difícil donar una doctrina única per a tot el Judaisme. En temps de Jesucrist, les creences populars dels judeus eren molt semblants a allò que Ell va predicar, com es deduïx dels diàlecs que Jesús manté en els seus interlocutors, com en el passage de ''la resurrecció de Llàzer''<ref>Evangeli segons Sant Joan, capítul 11</ref> o en els térmens usats per Jesucrist en ''la paràbola del ric "Epuló" i el pobre Llàzer''<ref>Evangeli segons Sant Lluc, capítul 23</ref>, on al Cel se li nomena "si d'Abraham". El llibres de la Bíblia dels últims sigles abans de Crist, com la profecia de Daniel, el llibre de la Sabiduria, o els llibres dels Macabeus, parlen del Juí Final, de la felicitat dels justs despuix de la mort, de la resurrecció dels morts i de resar pels difunts perque se'ls perdonen els pecats abans del Juí<ref>Profecia de Daniel, capítul 7; Llibre de la Sabiduria, capítul 3; Segon Llibre del Macabeus, capítul 12</ref>. Pero també en els evangelis apareix la figura de la secta dels ''saduceus'', que neguen la resurrecció dels morts<ref>Evangeli segons Sant Lluc, capítul 20</ref>. De manera anàloga, en l'actualitat hi ha judeus que tenen creences sobre el més allà molt semblants a les cristianes, pero uns atres reduïxen el concepte de salvació i felicitat al futur del poble judeu: el conjunt del poble és el que patirà o serà feliç<ref>De Lange, N. R. M.:Judaísmo. Ed. Akal Cambridge, Madrid, 2006</ref>.

−

L'Islam té una ''escatologia'' (idees sobre el més allà) molt semblants a les cristianes, per haver naixcut en un ambient cultural judeu i cristià. També n'hi ha una resurrecció dels morts i un Juí Final en el que es determinarà una condenació eterna o una vida eterna en el Cel, encara que les descripcions del cel són més corporals que en la doctrina cristiana. També hi ha un estat intermig entre la mort i l'arribada del Juí Final, que rep el nom de ''Barzaj'', en el que les ànimes experimentaran els patiments necessaris per a que ~~després~~ puguen ser salvades en el Juí Final; el ''Barzaj'' té, per tant, un caràcter semblant al purgatori cristià, pero el seu alcanç és major, puix també poden ser purificats aquells que han mort culpables de pecats greus, si aixina ho dispon Deu. Segons la major part de les escoles religioses dels ''sunites'' (una de les famílies religioses naixcudes de l'Islam primitiu) l'únic pecat que no podrà ser perdonat en el Juí Final és la falta de fe en l'Islam; unes atres escoles, i la família religiosa dels ''chiites'' (naixcuda també a partir de l'Islam primitiu) consideren alguns pecats especialment greus, a més de la falta de fe, que tampoc podran ser perdonats en el Juí Final<ref>Waines, David: El islam. Ed. Akal Cambridge, Madrid, 2003</ref>.

+

L'Islam té una ''escatologia'' (idees sobre el més allà) molt semblants a les cristianes, per haver naixcut en un ambient cultural judeu i cristià. També n'hi ha una resurrecció dels morts i un Juí Final en el que es determinarà una condenació eterna o una vida eterna en el Cel, encara que les descripcions del cel són més corporals que en la doctrina cristiana. També hi ha un estat intermig entre la mort i l'arribada del Juí Final, que rep el nom de ''Barzaj'', en el que les ànimes experimentaran els patiments necessaris per a que despuix puguen ser salvades en el Juí Final; el ''Barzaj'' té, per tant, un caràcter semblant al purgatori cristià, pero el seu alcanç és major, puix també poden ser purificats aquells que han mort culpables de pecats greus, si aixina ho dispon Deu. Segons la major part de les escoles religioses dels ''sunites'' (una de les famílies religioses naixcudes de l'Islam primitiu) l'únic pecat que no podrà ser perdonat en el Juí Final és la falta de fe en l'Islam; unes atres escoles, i la família religiosa dels ''chiites'' (naixcuda també a partir de l'Islam primitiu) consideren alguns pecats especialment greus, a més de la falta de fe, que tampoc podran ser perdonats en el Juí Final<ref>Waines, David: El islam. Ed. Akal Cambridge, Madrid, 2003</ref>.

== La resurrecció dels morts i el món futur ==

Llínea 79: Llínea 79:

El profeta ''Ezequiel'' viu entre els judeus deportats en Babilònia, i insistix en el mensage de que "Deu no vol la mort del pecador, sino que es convertixca i vixca"<ref>Ezequiel capítul 18, versícul 23</ref>; predica, aixina, l'esperança en la restauració del poble judeu.

−

El llibre de la profecia d'Isaïes conté una part final redactada en époques molt posteriors a la vida d'Isaïes, ~~després~~ del retorn dels judeus a Jerusalem. Els discípuls d'Isaïes, fidels a l'ensenyança del profeta, contemplen un futur en que Deu crearà '''un nou cel i una nova terra''', en la que el poble judeu fidel a Deu, que ha sobrevixcut a la purificació, serà feliç en la nova Jerusalem<ref>Isaïes, capítul 65, versículs 17 i següents.</ref>.

+

El llibre de la profecia d'Isaïes conté una part final redactada en époques molt posteriors a la vida d'Isaïes, despuix del retorn dels judeus a Jerusalem. Els discípuls d'Isaïes, fidels a l'ensenyança del profeta, contemplen un futur en que Deu crearà '''un nou cel i una nova terra''', en la que el poble judeu fidel a Deu, que ha sobrevixcut a la purificació, serà feliç en la nova Jerusalem<ref>Isaïes, capítul 65, versículs 17 i següents.</ref>.

La profecia de ''Daniel'' és escrita en el [[sigle II a. C.]] El poble judeu patix ara persecucions per part dels monarques helènics que governen Egipte i Síria. Les profecies tornen a recordar la raó de la purificació per a un perdó futur, pero en este cas, les visions dels profeta es remonten a ''la Fi del Món'', en el que n'hi haurà una ''resurrecció dels morts'' i un ''Juí Universal'' que posarà a cada u davant del premi o castic per les seues obres. I el juge serà el ''Fill de l'Home'', una figura que ell entreveu humana, pero en atributs divins<ref>Daniel capítul 7, versículs 10-13; també capítul 12</ref>. Este títul de ''Fill de l'Home'' és el que utilisarà Jesucrist per a parlar de si mateix; de manera que els oyents judeus poden relacionar-lo immediatament en la profecia de Daniel.

Llínea 89: Llínea 89:

Per atra part, s'ha de tindre en conte que la matèria de qualsevol cos viu està en continuat recanvi: entra aigua en el menjar i la beguda, ix aigua en els excrements i els fluïts corporals; entra matèria orgànica en el menjar, i ix oxidada en forma de diòxit de carbó i vapor d'aigua en la respiració, i aixina successivament; allò que fa que una cantitat determinada de matèria siga el meu cos no és la matèria en si, que està en canvi continuat, sino l'ànima que informa a la matèria; i l'ànima no desapareix en la mort, com hem vist en la primera part d'este artícul.

−

Uns atres objecten que si els morts resuciten en un cos material, han de tornar a morir, perque la matèria tornarà a caducar. Pero ya va explicar l'apòstol ''Sant Pau'' que el cos en qué resucitarem serà un cos d'una atra calitat, serà un "''cos celestial o espiritual''"<ref>1ª Carta de Sant Pau als de Corint, capítul 15, versículs 35 i següents</ref>. Tot segons el model de Jesucrist, que ~~després~~ de resucitat es va presentar als apòstols travessant les portes tancades, i es desplaçava d'un lloc a un atre en gran rapidea, com es deduïx de la llegida dels últims capítuls dels evangelis de Sant Lluc i de Sant Joan.

+

Uns atres objecten que si els morts resuciten en un cos material, han de tornar a morir, perque la matèria tornarà a caducar. Pero ya va explicar l'apòstol ''Sant Pau'' que el cos en qué resucitarem serà un cos d'una atra calitat, serà un "''cos celestial o espiritual''"<ref>1ª Carta de Sant Pau als de Corint, capítul 15, versículs 35 i següents</ref>. Tot segons el model de Jesucrist, que despuix de resucitat es va presentar als apòstols travessant les portes tancades, i es desplaçava d'un lloc a un atre en gran rapidea, com es deduïx de la llegida dels últims capítuls dels evangelis de Sant Lluc i de Sant Joan.

Respecte de la conveniència del ''Juí Universal, o Juí Final'', alguns objecten que si ya existix un ''Juí Particular'' a la mort de cada persona, no té sentit un nou juí al final del temps; davant l'evidència de la doctrina del Juí Final, descrita pel profeta Daniel i per la predicació de Jesucrist, alguns lo que veuen innecessari és el Juí Particular a la mort de cada persona; pero l'existència del Juí Particular ve afirmada en ''l'epístola al Hebreus''<ref>Epístola als Hebreus, capítul 9, versícul 27</ref>, que forma part del ''Nou Testament'' de la ''Bíblia'': "''Per quant el destí dels hòmens és morir una sola vegada; i a continuació de la mort, el juí''.".

Llínea 110: Llínea 110:

* ''La paràbola del ric 'Epuló' i el pobre Llàzer''. Jesucrist parla en naturalitat als oyents judeus, donant per assentat que és la creença del públic que l'escolta, d'una situació en que el ric ya mort patix torments, i el pobre ya mort és feliç, i és abans de la Fi del Món, perque el ric vol que Abraham envie a Llàzer a parlar als seus parents, que encara estan vius<ref>Evangeli segons Sant Lluc, capítul 16, versículs 22 i ss.</ref>.

−

* ''El diàlec entre Jesús crucificat i el lladre crucificat al seu costat''. Jesús li promet: "En veritat te dic: hui mateixa estaràs junt en mi en el paraís". Pero eixe hui és anterior a la seua resurrecció i als 40 dies que Jesucrist va conviure en els discípuls ~~després~~ de la resurrecció, per tant és anterior a la Fi del Món<ref>Evangeli de Sant Lluc, capítul 23, versícul 43</ref>.

+

* ''El diàlec entre Jesús crucificat i el lladre crucificat al seu costat''. Jesús li promet: "En veritat te dic: hui mateixa estaràs junt en mi en el paraís". Pero eixe hui és anterior a la seua resurrecció i als 40 dies que Jesucrist va conviure en els discípuls despuix de la resurrecció, per tant és anterior a la Fi del Món<ref>Evangeli de Sant Lluc, capítul 23, versícul 43</ref>.

Ademés, n'hi ha passages en les cartes de l'apòstol ''Sant Pau'' en que es dona a entendre l'existència d'un estat de felicitat de l'ànima sense el cos, per eixemple: «preferim ser desterrats del cos i viure junt al Senyor» (de la 2ª carta als cristians de Corint, capítul 5, versícul 8).

Llínea 116: Llínea 116:

L'Iglésia catòlica i les iglésies ortodoxes i orientals, seguint la tradició dels primers sigles de cristianisme, practiquen el cult als sants i la pregària pels difunts; coses que no farien si cregueren que no n'hi ha ningú en el Cel, o esperant a entrar en el Cel, en el temps present.

−

Si acceptem l'existència d'una vida de l'ànima separada del cos, en la que puga fruir d'un premi, o patir un castic, podem a continuació plantejar-nos dos dubtes: ¿com pot l'anima, sense cos, fruir o patir?, ¿com pot l'ànima, ~~després~~ de la mort, purificar-se de les imperfeccions?.

+

Si acceptem l'existència d'una vida de l'ànima separada del cos, en la que puga fruir d'un premi, o patir un castic, podem a continuació plantejar-nos dos dubtes: ¿com pot l'anima, sense cos, fruir o patir?, ¿com pot l'ànima, despuix de la mort, purificar-se de les imperfeccions?.

=== Les ànimes poden fruir el premi o patir el castic. ===

−

La doctrina comuna de ''l'Iglésia Catòlica'' considera que el contacte o relació immediata de l'ànima en ''l'Essència Divina'' és suficient causa per a que l'ànima experimente una elevació de la seua essència i passe a ser capaç de contemplar a Deu i experimentar la satisfacció de vore complits tots els seus desijos<ref>Catecisme de l'Iglésia Catòlica, punts 1023 i ss.</ref>. Naturalment, la visió de Deu i la satisfacció personal seran més perfectes ~~després~~ de la resurrecció, ya que el cos gloriós podrà fruir d'allò que els teòlecs nomenen ''glòria accidental'', per la qual les persones podran experimentar les coses que deprengueren a amar en la vida mortal, com és la companyia dels sers benvolguts; pero en l'estat intermig ya es donarà una vida feliç.

+

La doctrina comuna de ''l'Iglésia Catòlica'' considera que el contacte o relació immediata de l'ànima en ''l'Essència Divina'' és suficient causa per a que l'ànima experimente una elevació de la seua essència i passe a ser capaç de contemplar a Deu i experimentar la satisfacció de vore complits tots els seus desijos<ref>Catecisme de l'Iglésia Catòlica, punts 1023 i ss.</ref>. Naturalment, la visió de Deu i la satisfacció personal seran més perfectes despuix de la resurrecció, ya que el cos gloriós podrà fruir d'allò que els teòlecs nomenen ''glòria accidental'', per la qual les persones podran experimentar les coses que deprengueren a amar en la vida mortal, com és la companyia dels sers benvolguts; pero en l'estat intermig ya es donarà una vida feliç.

Per via negativa, les ànimes que no prenguen contacte en ''l'Essència Divina'' experimentaran una ''frustració existencial'', en no trobar cap estímul que satisfaça les seues ànsies d'afirmació personal<ref>Catecisme de l'Iglésia Catòlica, punts 1033 i ss.</ref>. En acabant de la resurrecció, quan les ànimes de l'infern recuperen el seu cos, el cos participarà també d'eixe estat d'infelicitat, i eixe estat és lo que en els texts de ''l'Evangeli'' i d'uns atres llibres de la ''Bíblia'' es descriu com a ''"foc etern"''. El castic es resumix, per tant, a la falta de relació a Deu.

Jose2

Administradors

109 421

edicions