Wilhelm Meyer-Lübke

Wilhelm Meyer-Lübke
Nacionalitat: Suïssa
Ocupació: Llingüiste, romaniste i hispaniste
Naiximent: 30 de giner de 1861
Lloc de naiximent: Dübendorf, Suïssa
Defunció: 4 d'octubre de 1936
Lloc de defunció: Bonn, Alemanya

Wilhelm Meyer-Lübke (o Meyer-Luebke) (Dübendorf, Suïssa, 30 de giner de 1861 - † Bonn, Alemanya, 4 d'octubre de 1936), fon un llingüiste, romaniste i hispaniste suís, pertanyent a la corrent de la Neogramàtica.

BiografiaEditar

Meyer-Lübke tingué per mestre al pare de la Romanística europea, Friedrich Diez. Ensenyà en les universitats de Jena, Viena i Bonn.

Seguint la teoria de Gröbe, va adaptar el método comparatiste d'investigació de l'indoeuropeu a les llengües romàniques, en l'estudi de les quals va introduir un principi de sistematisació. Va introduir un gran escepticisme sobre les explicacions dels canvis fonètics per mig del substrat.

Va observar que és molt poc lo que se sap sobre les llengües prerromanes (osc i umbro, per a l'Itàlia central i meridional; gal, per a l'Itàlia septentrional i la Gàlia; íber, per a Espanya); no se sap en certea res de la llengua dels sarts i molt poc de la llengua de la Dàcia o del Véneto. Una de les influències de substrat cèltic és la mutació d'o en ü. Esta es produïx en francés, provençal, piamontés, ligurés, lombart, en part de l'emilià, en romanche i engadinés, ademés d'en galés, holandés, dialectes alemans d'Alsàcia, de part de Brisgovia i del Vallese. Totes estes zones varen ser habitades pels celtes, pero la coincidència entre l'isoglossa i l'àrea celta és menys precisa de lo que sembla. Encara admetent l'identitat de l'isoglossa moderna en l'àrea antigament ocupada pels celtes, queda per demostrar que l'isoglossa siga d'orige antic i que la coincidència es remonte efectivament al temps en que els celtes deprenien llatí.

Pero el fenomen en provençal és posterior a l'época migeval i sembla tardà inclús en atres zones perifèriques de la Galorromània, de Saboya a Normandia. L'àrea actual de u>ü és el resultat d'una expansió a partir d'un chicotet foc original. L'innovació es va estendre als vascs de l'alvertent francés dels Pirineus. De tots els fenomens atribuïts al substrat cèltic, els que resultaven més segurs per a Meyer-Lübke eren el pas de -ct- a -it- i la nasalisació de les vocals. A l'influència osco-umbra Meyer-Lübke concedix dos fenomens segurs: la sonorisació de les oclusivas sordes despuix de nassal, i l'assimilació -ND- > -nn-. Per a la Península Ibèrica estudia el canvi de f- inicial que no té lloc davant de -r- ni davant diftonc romànic ue de o.

En conclusió Meyer-Lübke pensa que abans d'alvançar l'hipòtesis d'influixos del substrat es deuen complir tres operacions preliminars:

  • La comprovació de les reals condicions de població de la zona en la que ocorre el fenomen, o de les exactes relacions, en ella, entre llatins i no llatins,
  • L'antiguetat del fenomen en la zona afectada,
  • Un examen rigorós de les diverses realisacions articulatòries de sons a primera vista idèntics.

Seguint al seu mestre Diez, en l'any 1890 va assignar al català l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramàtica de les Llengües Romàniques, a on diu: "En l'Est la transició s'opera poc a poc en el català en el Rosselló: Esta última parla (parlen), que no és més que un dialecte provençal...." (p. 14).

No obstant, va canviar este juí en l'any 1925, despuix de ser nomenat Mantenidor dels Jochs Florals de Barcelona i haver segut "onerosament fidelisat" per la burguesia nacionalista catalana, fon llavors quan va començar a utilisar generalisadament el nom de "llengua catalana", pero en l'afirmació de les seues concordances en el provençal per a tot el conjunt dels idiomes català, valencià i balear.

ObraEditar

 
Introducció a l'estudi de la llingüística romanç

És autor, entre atres obres, de;

  • Gramàtica de les llengües romàniques (Grammaire des Langues Romaniques) (1890-1902) en quatre volums.
  • Introducció a l'estudi de la llingüística romanç (1901), que Américo Castro va traduir al castellà en l'any 1914.
  • Diccionari etimològic de les llengües romàniques (1911-1920) en tretze entregues.
  • El català. La seua situació front a l'espanyol i al provençal (1929).

CitesEditar

En l'Est la transició s'opera a poc a poc en el català en el Roselló: Esta última parla (parler), que no és més que un dialecte provençal
(Grammaire des Langues Romaniques, Wilhelm Meyer-Lübke. París, 1890. p.13)

Vore tambéEditar

Enllaços externsEditar