Interlingua
| Interlingua ' | |
| Pronunciació: | AFI: |
| Atres denominacions: | Interlingua de IALA |
| Parlat en: | |
| Regió: | |
| Parlants: | |
| Rànquing: | No està entre els 100 primers |
| Família: | Llengües artificials |
| estatus oficial | |
| Llengua oficial de: | |
| Regulat per: | Union Mundial pro Interlingua |
| còdics de la llengua | |
| ISO 639-1 | ia |
| ISO 639-2 | ina |
| ISO/FDIS 639-3 | ina |
| SIL | |
| vore també: llengua | |
L'interlingua és una llengua auxiliar internacional basada en paraules comuns a la majoria dels idiomes d'Europa occidental i en una gramàtica anglo-romànica simplificada. L'interlingua d'IALA ―sigles en anglés de l'Associació de la Llengua Auxiliar Internacional― va ser desenrollada per llingüistes professionals en l'objectiu de ser utilisat com a idioma auxiliar en les comunicacions internacionals. Va ser creada en l'any 1951.
Existixen dos idiomes auxiliars en el nom d'interlingua. Un és l'interlingua de Peano (creador de l'idea), més conegut com a Latino sine Flexione (‘llatí sense declinació’), que hui en dia possiblement no té parlants; i l'atre l'interlingua d'IALA, que és el tema d'este artícul.
Història[editar | editar còdic]
Despuix de la Primera Guerra Mundial hi havia un creixent interés en l'idea d'una llengua auxiliar internacional. Molts llingüistes, intérprets i científics es varen interessar en el desenroll d'un llengua auxiliar òptima. En el seu respal la International Auxiliary Language Association (IALA) va ser formada en l'any 1924 en el finançament d'Alice Vanderbilt Morris per a estudiar esta qüestió. Finalment, despuix de no poder obtindre compromisos entre les llengües auxiliars existents, IALA va decidir crear la seua pròpia llengua auxiliar usant principis científics. L'idea no era inventar una llengua auxiliar sino extraure el seu vocabulari de la paraules internacionals comunes entre les principals llengües europees i estandardisar-ho. Com es dia "No és necessari inventar una llengua auxiliar. Lo que és necessari és solament extraure-la".
L'investigació de desenroll va començar en 1936 en Liverpool, Anglaterra, pero en l'amenaça de la guerra, IALA va moure la seua operació d'investigació a Nova York en l'any 1939 baix la direcció de Ezra Clark Stillman.
En aquell any va reunir un equip de llingüistes per a realisar la tasca. En l'any 1934 Ezra Clark Stillman i el seu assistent Dr. Alexander Gode varen acabar el manual Interlinguistic standardization que descrivia el seu concepte de la forma d'extraure les paraules de les llengües que ells creïen que contenien la major concentració de paraules: anglés, francés, italià i espanyol/portugués (estos dos últims agrupats en una sola llengua).
El treball va continuar durant la Segona Guerra Mundial pero Stillman va deixar la IALA en l'any 1943 per a servir al govern dels Estats Units. Gode es va convertir en el director de l'investigació. En 1945 un Informe General de la IALA informava que l'equip havia produït un vocabulari de més de 20.000 paraules internacionals.
En l'investigació es varen estudiar diverses variants de la llengua auxiliar internacional usant el vocabulari internacional. Estes variants eren:
- Variant naturalista, totalment prototípica.
- Variant en un mínim de regularisació i esquematisació.
- Variant en regularisació intermija.
En l'any 1946, un conegut llingüiste francés, André Martinet va ser amprat com a Director d'Investigació per a produir un diccionari i una forma final per a la llengua auxiliar. Martinet va dirigir un sondeig d'opinió sobre la forma de la llengua auxiliar, i els resultats varen indicar que una llengua entre la variant totalment naturalista i la variant mínimament regularisada seria beneficiosa per al major número de persones. A finals de 1948 Alexander Gode va assumir la responsabilitat final de produir un diccionari de la llengua auxiliar quan Martinet va tornar a l'Universitat de Columbia. Alice V. Morris, la principal financera d'IALA, va morir en agost de 1950 quan la forma final del diccionari estava preparant-se per a imprimir.
La gramàtica i el vocabulari de l'idioma interlingua varen ser publicats en l'any 1951.
Gode va publicar el producte final (finançant-ho ell mateixa), el Diccionari interlingua-anglés, en 1951, en 27.000 paraules, la forma de les quals és intermija entre les formes de la variant purament prototípica i la variant en la regularisació mínima.
Alexander Gode va ser un dels principals promotors d'este esforç. Va publicar un resum de la gramàtica, un diccionari unidirecccional (interlingua a anglés), i un llibre introductori en el títul d'Interlingua a prime vista. Gode, junt en Hugh Blair, assistent personal d'Alice Morris en la seua pròpia investigació sobre les llengües auxiliars, varen publicar al mateix temps la Gramàtica de l'interlingua, que donava una forma concreta a este idioma internacional.
Gramàtica[editar | editar còdic]
L'idioma ha segut desenrollat per a ometre qualsevol traça gramatical que estiga absent en un idioma de control. Aixina, l'interlingua no posseïx la concordança substantiu-adjectiu (per eixemple, en espanyol i en portugués gates negres o en italià gatte nere), com succeïx en anglés (el qual també carix d'eixa concordança), i tampoc té temps verbals progressius ya que no existixen en francés. Pel contrari, sí que es distinguix entre el singular i el plural perque en totes les llengües de control es fa.
L'artícul definit li és invariable, com en anglés. Els sustantius no tenen número gramatical. El plural es forma afegint -s, o -es despuix d'una consonant final. Els pronoms personals tenen una forma per al subjecte i una atra per a l'objecte directe i el reflexiu. En la tercera persona, el reflexiu és sempre es. La majoria dels adverbis es deriven regularment dels adjectius afegint -mente o -amente despuix d'una -c. Un adverbi pot formar-se a partir de qualsevol adjectiu d'esta manera.
Els verps prenen la mateixa forma en totes les persones (io, tu, illa vive, 'Yo viu', 'tu vius', 'ella viu'). L'indicatiu (pare, 'apareix', 'apareixem') és igual que l'imperatiu (pare! '¡apareix!'), i no existix el subjuntiu. Tres verps molt comuns solen prendre formes curtes en el present: és per al present del verp ser; ha per al present del verp haver i va per al present del verp anar. També existixen algunes formes irregulars de certs verps pero rarament s'utilisen.
Hi ha quatre temps simples (present, passat, futur i condicional), tres temps composts (passat, futur i condicional) i la veu passiva. Les estructures compostes ampren un auxiliar més l'infinitiu o el participi (eixemple: Ille ha arrivate, 'Ell ha aplegat'). Els temps simples i composts poden combinar-se de vàries formes per a expressar temps més complexos (per eixemple, Nos haberea morite, "Hauríem mort").
L'orde en l'oració és SVO (Subjecte-verp-objecte), llevat quan el pronom de l'objecte directe o reflexiu precedix al verp (Io les vide, 'Yo ho vaig vore'). L'adjectiu poden precedir o seguir al sustantiu que modifica, pero normalment li seguix. La posició de l'adverbi és flexible, encara que restringit al sentit comú.
La seua gramàtica ha segut descrita com a similar a la de les llengües romançades, pero molt simplificada, principalment baixe l'influència de l'anglés.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
- Descripció de la llengua valenciana en interlingua
- Pàgina uep oficial de l'Union Mundial pro Interlingua
| ||||||||||||||||||||