José María Íñigo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
José María Íñigo Gómez
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Periodiste
Naiximent: 4 de juny de 1942
Lloc de naiximent: Bilbao, País Vasc, Espanya
Defunció: 5 de maig de 2018
Lloc de defunció: Madrit, Espanya

Jose María Íñigo Gómez, conegut popularment per Íñigo, (Bilbao, País Vasc, 4 de juny de 1942 - Madrit, 5 de maig de 2018)​ fon un periodiste, actor, escritor i presentador de televisió espanyola (RTVE).

Biografia[editar]

Naixqué en Bilbao, en el carrer dels doctors Carmelo y Gil número 4, sent fill de Daniel Íñigo i de Felisa Gómez. Contragué matrimoni en l'any 1970, en la capella del Santo Cristo de El Pardo, en la pintora i dissenyadora de moda Josette Nahmias,​ en la que tingué dos fills. En segones nupcies, contragué matrimoni el 17 de decembre de 1984 en el Registre Civil de Barcelona en María del Pilar Piniella, en la que de nou tingué atres dos fills.

Trayectòria professional[editar]

Els seus primers contactes en el món de la comunicació foren en la seua terra natal, al ser contractat per Radio Bilbao i posteriorment per la cadena COPE. En eixa época escomença a escriure en La Gaceta del Norte. En 18 anys ya treballa en el Servici de Reportages Especials de l'Agència EFE.

Ràdio[editar]

Poc despuix se trasllada a Londres, des d'a on colabora en varis programes musicals de la Cadena SER. A la seua tornada a Espanya, s'instala en Madrit, i colabora en els programes El Musiquero, El Gran Musical i Los 40 Principales.

Al mateix temps, escriu per a distintes publicacions sobre música i atres temes d'actualitat com Mundo Joven i El Musiquero.

Era colaborador habitual del programa de Ràdio Nacional d'Espanya (RNE) titulat No es un día cualquiera.

Televisió[editar]

El seu debut en TVE se produix en l'any 1968 en el programa de Pedro Olea, codirigit per Iván Zulueta, Último grito, un espai que pretenia mostrar les tendències artístiques i musicals punteres en el moment. Més tart presentaria el programa musical Ritmo 70, baix la realisació de Pilar Miró.

En l'any 1970 estrena en el llavors canal de UHF el programa Estudio Abierto, un programa d'entrevistes, reportages i varietats,​ que quan passà a la primera cadena en l'any 1972 el llançà definitivament a la fama televisiva i en el que consagrà la seua image adornada en uns enormes bigots. El programa s'emetria fins a 1974 i, en una segona etapa, entre 1983 i 1985.

A Estudio Abierto, li seguiren atres programes de cort similar en els que Íñigp alternava la presentació d'actuacions musicals en les entrevistes a personages famosos o a ciutadans desconeguts per al gran públic, pero en coses curioses que contar o mostrar com Uri Geller, un mentaliste. Tots eixos espais el convertiren en un dels rostres més populars en Espanya durant els anys setanta: Directísimo, Esta noche... fiesta, Fantástico.

Despuix de l'arribada de les televisions privades, i despuix d'uns anys de silenci, Íñigo tornà a posar-se davant d'una cambra, acompanyant a atra veterana del mig, Laura Valenzuela en el programa Las mañana de Telecinco (1993-1994). Des de llavors, se deixà vore en diferents programes de cadenes públiques i privades en presentació d'espais de varietats, concursos o inclús Reality shows. Al mateix temps, i des de l'any 2000 colaborava en el programa de Ràdio Nacional d'Espanya No es un dia cualquiera.

Tambe participà en el programa de Televisió Espanyola Las mañanas de La 1, junt en Mariló Montero. És de destacar també la seua revista de turisme i viages Ganas de viajar.

El 15 de juny de l'any 2011 fon nomenat Padrino del Club Expopress de Periodistes de Galícia.

Eurovisió[editar]

Des de l'any 2011 i fins a l'any 2017 fon l'encarregat per Televisió Espanyola de comentar el Festival d'Eurovisió, tant per a la final com per ad alguna de les semifinals.

Falliment[editar]

El 5 de maig de 2018 la periodista de RNE Pepa Fernández donà a conéixer la desgraciada notícia del seu falliment despuix de començar el programa No es un dia cualquiera, programa que dirigix i del qual Íñigo era colaborador habitual.

Obra[editar]

Publicà mes de vint llibres, entre els que figuren La bomba Esther Vilar, Música Pop, Música Folkk, Enciclopedia de la música 1900-1970, Estudio Abierto, Mundo fantástico, Ahora hablo yo (2004), Cuando eramos jóvenes (2004), 100 españoles y el príncipe (2010), La tele que fuimos (2013), i entre 1998 i 2013, varis llibres de viages per Espanya en colaboració en Antonio Aradillas. Ademés edità i dirigí les revistes com Viajes y Vacaciones, Vinos y Restauración, Hoteles del siglo XXI i Lo mejor de Madrid.

Premis[editar]

José María Íñigo ha rebut numerosos premis durant la seua carrera professional com: Antena de Oro, Premio Ondas, Premio ATV i TP de Oro.

Enllaços externs[editar]