Edició de «Andilla»

Abans de la reconquista de Valéncia per Jaume I, la vila d'Andilla era governada pel moro Zeit Abuzeit, o Abu Zayd, el governador almohade que dominava Sogorp. El regne musulmà de Valéncia albergava tres faccions polítiques diferents que governaven sobre distints territoris. La regió de Sogorp estava baix govern d'Azu Zayd o Zeit Abuzeit, en Valéncia i Onda el rei de família indígena Zayyan, i els Ibn Aziz, que depenien del regne murcià d'Ibn Hud, en Alzira, Xàtiva i Dénia. Estes tres territoris se trobaven immersos en una cruenta guerra civil, buscant soport en els regnes d'al voltant. Abu Zayd va buscar la colaboració de Jaume I, i es va convertir en vassall seu en 1229, demanant-li soport contra l'usurpador Zayyan, i cedint els seus drets sobre el regne de Valéncia al rei  Aragonés. Anys més tarde Abu Zayd es va convertir al cristianisme, bategen-se en el nom de Vicente i permaneixent com a intérpret en la cort de Jaume I. 

Durant la repartició del regne reconquistat (1238 - 11273), el rei, generós en els que li havien ajudat en la conquista, va donar al senyor Ximén Pérez d'Arenós, reboster del rei, i un dels cavallers de la seua major confiança, el castell i vila d'Andilla, el 27 de decembre de 1237, com consta en el Llibre del Repartiment. Uns anys després, en 1292, es va establir la baronia d'Andilla quan el citat senyor de la vila darrere d'expulsar als moriscs va concedir la carta de poblament a un grup de 4 cristians. 

Al novembre de 1345, mor el senyor Gonzalo Jimeno d'Arenós, deixant en testament, per a l'hospital d'Andilla, 2.000 sous, i 400 per a la caritat dels pobres que a ell s'acolliren. 
Andilla va passar a ser capçalera de baronia, patint mil vicissituts. Se sap que a principis del segle XV pertanyia als comtes de Prades i que a mig del  mateix sigle va passar a les mans de D. Manuel Díez de Calatayut, casat en Catalina Lladre de Vilanova, els escuts d'armes del qual es troben esculpits en la portada principal de l'Iglesia parroquial de l'Assunció d'Andilla i, pel matrimoni de la seua filla, a la família Heredia. A causa de la falta de descendència directa dels Heredia va passar a la família Rebolledo, que la va posseir durant el segle XVII i la primera mitat del XVIII. 

Posteriorment va passar a les mans de la seua filla Juana Díez, casada amb Juan Ferrandis d'Heredia. El senyor Miguel d'Heredia, fill d'aquest matrimoni, no va tindre fills i va anomenar hereu del feu al senyor Lorenzo, fill legítim del seu germà Juan Ferrandis, amb perjuí dels legítims fills de la seua germana la marquesa d'Heredia, consort de Juan Girón de Rebolledo. Per això la senyora Ana de Rebolledo, hereva del títol de l'abans esmentada marquesa, en morir diversos germans, va posar pleit al bastard el senyor Lorenzo i li va guanyar la baronia. A partir de llavors la baronia va ser heretada per descendents, sempre de la família Rebolledo i Heredia, entre els que destacaria el senyor Rodrigo Rebolledo, a qui es deu, la construcció de l'Iglesia de l'Assunció. 

No obstant això, en el sigle XVIII, consta El senyor Francisco Xavier de Marcilla, Maestrat de Valéncia, com a senyor territorial de la baronia, que passa dels Rebolledo als Garcés Marcilla, per l'enllaç matrimonial celebrat entre SRA Rosalía Girón de Rebolledo i Llorens i D. Fco. Antonio Garcés de Marcilla i Puigdonfila, en 1757, quedant la baronia en esta família fins a l'abolició dels senyorius territorials. Així en el sigle XIX la baronia d'Andilla continua en mans de la família Marcilla. 

En la prensa de l'época consta que els barons d'Andilla i la seua família més directa participen en sessions lliteràries i artístiques formant part de l'aristocràcia culta huitcentista jugant un paper destacat en la societat valenciana del moment. 
D'esta manera, la baronia d'Andilla es va mantindre des del segle XVII fins a la supressió dels dominis senyorials en 1811, encara que els seus titulars han posseït diverses propietats en el municipi fins a la seua venda en el sigle XX. 

La vila d'Andilla, de domini senyorial, va constituir un enclavament entre les viles reals de La Yesa (anteriorment Alpont) i Llíria (ducat de Llíria des del segle XVIII), el senyoriu del Vescomtat de Chelva (posteriorment comtat Real), els dominis eclesiàstics de la Cartoixa de Vall de Crist, Alcublas, l'Arquebisbat de Valéncia, El Villar i l'orde militar de Calatrava de Sacanyet. Des del segle XVIII Andilla ha mantingut la seua autonomia com a poble en entitat pròpia. En el seu procés de consolidació destaquen les diverses modificacions de la frontera septentrional del municipi entre els sigles XIII i XIV fins que va quedar definitivament fixada en 1322 en concòrdia entre Ximén Pérez d'Arenós, senyor d'Andilla, el Consell i universitat de la Vila i Aldea de Terol i el Consell d'Almansa (Abejuela), aldea de Terol, ratificant-se el traçat d'estos llímits l'any 1682. En el sigle XVIII es va produir una reclamació per part aragonesa basada en els privilegis anteriors a la fundació del Regne de Valéncia que va concloure, en 1732, en una cessió de territori que va fixar la frontera septentrional del terme municipal d'Andilla en la seua actual configuració, presentant la frontera en Terol eixe caràcter accentuat de falca en haver de cedir Andilla una extensa porció del seu territori septentrional a la població d'Abejuela. 

Darrere de la creació dels partits judicials en 1834 Andilla es va integrar en el d'El Villar, junt en atres municipis com Alcublas, Casinos, la Llosa del Bisbe, Chulilla, Chera, Sot de Chera, Gestalgar, Bugarra i Pedralba. La vinculació al Villar es va mantindre fins que per la llei de 1988 i la Llei de Capitalitat dels Partits Judicials de 1989 va passar, junt en la resta de La Montanya, el Racó d'Ademús i el Camp de Túria, a formar part del nou Partit Judicial de Llíria, vigent en l'actualitat. 

Pel que fa al règim eclesiàstic, darrere de la conquista pels cristians, Andilla es va incloure en la diòcesis de Sogorp, a la que va estar vinculada durant quatre sigles, encara que no sense detalls. De 1273 a 1302, els enfrontaments entre les diòcesis de Sogorp i la de Valéncia, pel domini de certs municipis aumentà, fins a tal punt que Valéncia se va apoderar de 36 llocs de la diòcesis de Sogorp, entre els que es trobava la vila d'Andilla. Per a posar fi al litigi, abdós diòcesis van firmar un compromís particular, el 5 De Juliol de 1277, pel que es comprometien a acceptar la sentència del sagristà de Valéncia, Gullermo d'Alercio i de l'archipreste de Terol, el senyor Matín. El 13 d'eixe mateix mes van adjudicar a Sogorp les parròquies d'Altura, Castelnovo i Bejís, mentres que Valéncia va continuar en possessió d'Andilla. Finalment una intervenció del papa, en 1347, va sentenciar a Valéncia restituir a la diòcesis de Sogorp l'església d'Andilla. Actualment la parròquia d'Andilla pertany a Valéncia; va estar davall la tutela de Sogorp fins al 31 de maig de 1960, quan per Decret de la Sagrada Congregació Consistorial i Bula de Joan XXIII a Roma, va passar a formar part de la diòcesis de Valéncia, vinculant-se a l'archiprestat d'Alpont.

Font: [http://www.andilla.es/ Ayuntament d'Andilla]