Canvis

| data_naix = 28 d'octubre de [[1779]]  

| data_naix = 28 d'octubre de [[1779]]  

| lloc_naix = [[Màlaga]], [[Espanya]]

| lloc_naix = [[Màlaga]], [[Espanya]]

| data_mort = 6 de juliol de [[185]]   

| data_mort = 6 de juliol de [[1850]]   

| lloc_mort = [[París]], [[França]]   

| lloc_mort = [[París]], [[França]]   

}}

}}

'''Francisco de Paula de Cea Bermúdez y Buzo''' ([[Màlaga]], [[28 d'octubre]] de [[1779]] – [[París]], [[6 de juliol]] de [[1850]]), fon un polític i diplomàtic [[Espanya|espanyol]].

'''Francisco de Paula de Cea Bermúdez y Buzo''' ([[Màlaga]], [[28 d'octubre]] de [[1779]] - † [[París]], [[6 de juliol]] de [[1850]]), fon un polític i diplomàtic [[Espanya|espanyol]].

== Biografia ==

== Biografia ==

Despuix de dedicar-se al comerç en notable èxit en Màlaga, en l'any [[1810]] fon enviat per les [[Corts de Càdis]] com a diplomàtic a [[Rússia]] i va negociar el tractat d'Amistat, Aliança i Cooperació (''Velikie Luki'', [[20 de julio]]l de [[1812]]), pel qual el [[Sar Aleixandre I|sar Aleixandre I]], novament en guerra en [[Napoleón]], establia una aliança en [[Espanya]] i reconeixia la [[Constitució de Càdis]]. Tingué també una destacada actuació en l'incorporació d'[[Espanya]] a la Santa Aliança ([[1816]]). Embaixador en [[Constantinopla]] durant el [[Trieni Constitucional]] (1820–1823) i en [[Londres]], en [[1824]] substituí al comte d'Ofalia com a Secretari d'Estat l'[[11 de juliol]] de [[1824]], als 45 anys d'edat.

Despuix de dedicar-se al comerç en notable èxit en Màlaga, en l'any [[1810]] fon enviat per les [[Corts de Càdis]] com a diplomàtic a [[Rússia]] i va negociar el tractat d'Amistat, Aliança i Cooperació (''Velikie Luki'', [[20 de julio]]l de [[1812]]), pel qual el [[Sar Aleixandre I|sar Aleixandre I]], novament en guerra en [[Napoleón]], establia una aliança en [[Espanya]] i reconeixia la [[Constitució de Càdis]]. Tingué també una destacada actuació en l'incorporació d'[[Espanya]] a la Santa Aliança ([[1816]]). Embaixador en [[Costantinoble]] durant el [[Trieni Constitucional]] (1820–1823) i en [[Londres]], en l'any [[1824]] substituí al comte d'Ofalia com a Secretari d'Estat l'[[11 de juliol]] de [[1824]], als 45 anys d'edat.

La seua gestió fon molt fosca (de fet, Calomarde dominava el ministeri), pero va influir en l'oposició als ultrarrealistes, lo que segurament va ocasionar la seua caiguda ([[24 d'octubre]] de [[1825]]), en favor del duc de l'Infantat. Fon llavors enviat com a embaixador a [[Dresde]] ([[1825]]–[[1827]]) i Londres (1827–[[1832]]); i com a tal va poder desbaratar alguns intents dels lliberals de desembarcar en la [[Península Ibèrica|Península]].

La seua gestió fon molt fosca (de fet, Calomarde dominava el ministeri), pero va influir en l'oposició als ultrarrealistes, lo que segurament va ocasionar la seua caiguda ([[24 d'octubre]] de [[1825]]), en favor del duc de l'Infantat. Fon llavors enviat com a embaixador a [[Dresde]] ([[1825]]–[[1827]]) i Londres (1827–[[1832]]); i com a tal va poder desbaratar alguns intents dels lliberals de desembarcar en la [[Península Ibèrica|Península]].

No obstant, la seua «tercera via» es va mostrar impracticable. Despuix del Manifest de Santarem, que l'infant Carlos María Isidro es proclamava rei d'Espanya, els realistes varen optar per alçar-se en armes. Iniciada la [[Primera Guerra Carlista]], per la seua banda, les ofertes de Cea no varen conseguir atraure als lliberals, que insistien en modificacions constitucionals. Finalment, estos, en la seua versió més moderada, varen conseguir el respal d'alguns cortesans (entre ells Miraflores), de capitans generals (Llauder, Quesada, Fernández de Córdova) i de les embaixades francesa i britànica: Cea fon substituït pel lliberal moderat [[Francisco Martínez de la Rosa]] ([[15 de giner]] de [[1834]]).

No obstant, la seua «tercera via» es va mostrar impracticable. Despuix del Manifest de Santarem, que l'infant Carlos María Isidro es proclamava rei d'Espanya, els realistes varen optar per alçar-se en armes. Iniciada la [[Primera Guerra Carlista]], per la seua banda, les ofertes de Cea no varen conseguir atraure als lliberals, que insistien en modificacions constitucionals. Finalment, estos, en la seua versió més moderada, varen conseguir el respal d'alguns cortesans (entre ells Miraflores), de capitans generals (Llauder, Quesada, Fernández de Córdova) i de les embaixades francesa i britànica: Cea fon substituït pel lliberal moderat [[Francisco Martínez de la Rosa]] ([[15 de giner]] de [[1834]]).

Emigrà a [[França]], des d'on va ser un dels valedors de María Cristina durant la regència d'[[Espartero]] ([[1840]]–[[1843]]).

Emigrà a [[França]], des d'a on va ser un dels valedors de María Cristina durant la regència d'[[Espartero]] ([[1840]]–[[1843]]).

Durant la seua vida, Cea Bermúdez, va rebre diferents distincions com a òrdens i diferents càrrecs polítics i diplomàtics.

Durant la seua vida, Cea Bermúdez, va rebre diferents distincions com a òrdens i diferents càrrecs polítics i diplomàtics.