Diferència entre les revisions de "Wilhelm Meyer-Lübke"

Wilhelm Meyer-Lübke (o Meyer-Luebke) ([[Dübendorf]], [[Suïssa]], [[30 de giner]] de [[1861]] - [[Bonn]], [[Alemània]], [[4 d'octubre]] de [[1936]]), fon un llingüiste, romaniste i hispaniste suís, pertanyent a la corrent de la Neogramàtica.  

Meyer-Lübke tingué per mestre al pare de la Romanística europea, [[Friedrich Christian Diez|Friedrich Diez]]. Ensenyà en les universitats de Jena, Viena i Bonn.

Seguint la teoria de Gröbe, va adaptar el método comparatiste d'investigació de l'indoeuropeu a les llengües romàniques, en l'estudi de les quals va introduir un principi de sistematisació. Va introduir un gran escepticisme sobre les explicacions dels canvis fonètics per mig del substrat.  

Va observar que és molt poc lo que se sap sobre les llengües prerromanes (osc i umbro, per a l'[[Itàlia]] central i meridional; gal, per a l'[[Itàlia]] septentrional i la Gàlia; íber, per a [[Espanya]]); no se sap en certea res de la llengua dels sarts i molt poc de la llengua de la Dàcia o del Véneto. Una de les influències de substrat cèltic és la mutació d'o en ü. Esta es produïx en francés, provençal, piamontés, ligurés, lombart, en part de l'emilià, en romanche i engadinés, ademés d'en galés, holandés, dialectes alemans d'Alsàcia, de part de Brisgovia i del Vallese. Totes estes zones varen ser habitades pels celtes, pero la coincidència entre l'isoglossa i l'àrea celta és menys precisa de lo que sembla. Encara admetent l'identitat de l'isoglossa moderna en l'àrea antigament ocupada pels celtes, queda per demostrar que l'isoglossa siga d'orige antic i que la coincidència es remonte efectivament al temps en que els celtes deprenien llatí.

Pero el fenomen en provençal és posterior a l'época medieval i sembla tardà fins i tot en atres zones perifèriques de la Galorromània, de Saboya a Normandia. L'àrea actual de u>ü és el resultat d'una expansió a partir d'un menut foc original. L'innovació es va estendre als vascs de l'alvertent francés dels [[Pirineus]]. De tots els fenomens atribuïts al substrat cèltic, els que resultaven més segurs per a Meyer-Lübke eren el pas de -ct- a -it- i la nasalisació de les vocals. A l'influència osco-umbra Meyer-Lübke concedix dos fenomens segurs: la sonorisació de les oclusivas sordes despuix de nassal, i l'assimilació -ND- > -nn-. Per a la [[Península Ibèrica]] estudia el canvi de f- inicial que no té lloc davant de -r- ni davant diftonc romànic ue de o.

Seguint al seu mestre Diez, en l'any [[1890]] va assignar al català l'estatus de dialecte del provençal en la seua ''Gramàtica de les Llengües Romàniques'', on diu: "En l'Est la transició s'opera poc a poc en el català en el Rosselló: Esta última parla (parlen), que no és més que un dialecte provençal...." (p. 14). No obstant, va canviar este juí en [[1925]], en que utilisa generalisadament el nom de "llengua catalana", pero en l'afirmació de les seues concoràncies en el [[Provençal|provençal]] per a tot el conjunt dels idiomes català, valencià i balear.

És autor, entre atres obres, de;

* Introducció a l'estudi de la llingüística romanç (1901), que [[Américo Castro]] va traduir al castellà en l'any [[1914]].

* Diccionari etimològic de les llengües romàniques (1911-1920) en tretze entregues.

* El català. La seua situació front a l'espanyol i al provençal (1929).