Diferència entre les revisions de "Segona Germania"

La progressiva recuperació econòmica en l'últim terç del [[sigle XVII]], després de l'[[expulsió dels moriscs]], coincidí en una época de certa agitació social en el camp. Les causes, més estructurals que conjunturals, estaven ubicades en les reivindicacions anti-fiscals i anti-senyorials de la classe llauradora. La protesta venia de llunt i anava resolvent-se de manera pacífica en els tribunals. La classe llauradora pretenia eliminar la pressió senyorial com a intermediaris entre ells i la corona. És per això que, entre atres coses, es reivindicava l'incorporació de les respectives poblacions al patrimoni real.

La llenta acció judicial no era compatible en atres classes socials tensionades per la fam o l'exasperació fiscal, i que de tant en tant anaren esclatant: revoltes de l'[[Horta de València]] de [[1663]], de la [[Valldigna]] en [[1672]], i del [[Camp de Morvedre]] en [[1689]]. El punt màxim d'estes revoltes és lo que es coneix com Segona Germania, en l'any [[1693]]. Cal remarcar que les revoltes només tingueren lloc en aquells territoris que no pertanyien al territori real, com per eixemple el [[Ducat de Gandia]].

A principis de 1693 el duc de [[Gandia]] i atres nobles foren a queixar-se al [[Consell d'Aragó]], en [[Madrit]], per les reticències dels seus vassalls a pagar rendes dominicals. Ademés, per atra banda, el virrei informà de l'actuació d'un notari, [[Fèlix Vilanova]], que ya havia participat com a instigador de la revolta del [[Camp de Morvedre]] en 1689, i que ara anava provocant als llauradors de la [[Marina]] dient-los que existien uns documents i privilegis antics que els eximia de pagar als seus nobles.

Després del primer intent militarisat d'acabar en la protesta, en [[Pedreguer]], el virrei propongué crear una junta d'advocats en [[Ciutat de València|València]] a on els representants dels demandants podien expondre els seus arguments. En esta junta els demandants alegaren certs drets concedits per [[Jaume I]] i els seus successors, pero no foren acceptats per falta de proves documentals. Llavors, els demandants recorreren la sentència arbitral directament al Consell d'Aragó i demanaren la completa supressió de les càrregues senyorials. La demanda fon presentada per [[Francesc Garcia]], un llaurador del [[El Ràfol d'Almúnia|Ràfol d'Almúnia]] i un dels principals caps del moviment, llavors junt en Feliu Rubio i Bertomeu Pelegrí.

En arribar maig, l'época de la recolecció de la [[Morera]], els llauradors es negaren a pagar les rendes i, fins i tot, en [[Carlet]] els vassalls del [[Comte de Carlet]] es negaren a pagar els [[cens]]os. Per segona volta, les tropes del virrei hagueren d'intervindre per a sometre als insumissos. Pero en l'entrada de l'estiu i l'arribada de les collites majors, les folgues de rendes es reproduïren i generalisaren.

En [[Vilallonga]], dins del Ducat de Gandia, quatre llauradors foren detinguts per negar-se a partir la collita en el seu senyor, i este fon l'últim detonant que feu esclatar la revolta armada. Al dia següent, un avalot de tres mil hòmens prengué la ciutat de Gandia, i sense cap violència, els quatre detinguts foren lliberats. La lliberació, segurament inesperada, encorajà als rebels a continuar les movilisacions i desplaçar-se cap a València, a on demanarien justícia al virrei. Per a tal efecte, s'improvisà un eixèrcit de huit batallons, dirigit pel barber i llaurador de [[Muro d'Alcoy]], [[Josep Navarro]].

El virrei es va alvançar i havia ordenat al Governador de [[Xàtiva]] que reunira en Gandia un eixèrcit de quatre-cents hòmens a cavall, quatre-cents més a peu i dos peces d'artilleria; al qual se li uniren en [[Albaida]], per a on havien fugit els rebels, les milícies de Xàtiva, [[Algemesí]] i [[Carcaixent]].

El combat entre les dos forces (1397 hòmens armats i amb artilleria, front a 1500 camperols pràcticament desarmats) tinguè lloc el [[15 de juliol]] a [[Setla de Nunyes]], prop de Muro d'Alcoy. La batalla durà dues hores i finalitzà en no més de 15 hòmens morts, tots de la banda dels "agermanats".

Les mateixes reivindicacions continuaren dirimint-se per la via judicial, fins que en [[1705]], i dins del marc de la [[Guerra de Successió]], tornà a esclatar una nova revolta violenta en les mateixes exigències.

*[[Germanies]]