Poder llegislatiu

 Països en parlaments bicamerals.

 Països en parlaments unicamerals.

El poder llegislatiu per definició, és el poder que fa les lleis i també les modifica, la facultat que implica la possibilitat de regular en nom del poble els drets i les obligacions dels seus habitants en consonància en les disposicions constitucionals.Plantilla:Fact Per a eixercir dita facultat està investida d'una inqüestionable autoritat que li otorga la representació de la voluntat.

Les figures presents més importants són el senat i els diputats. Montesquieu va propondre, en el seu célebre llibre L'esperit de les lleis, que era necessari que les funcions de l'Estat es dividiren entre distints poders (llegislatiu, eixecutiu i judicial), per a que per mig dels apanys de les característiques el poder s'autocontrole, a fi d'evitar la tirania.

La seua funció en el constitucionalisme del poder clàssic

Durant l'Edat Mija es va crear un sistema que consistia a convocar a les classes política o "estaments" o "Estats Generals" (com se'ls va nomenar en França), per a consultar-los sobre la creació de nous imposts o l'aument dels existents, els que devien ser consentits pels contribuents o els seus representants.

La Carta Magna (sancionada pel rei Joan I en Londres el 15 de juny de 1215) és un dels antecedents dels règims polítics moderns en els quals el poder del monarca o president es veu acotat o llimitat per un consell, senat, congrés, parlament o assamblea. Lo que demana la carta magna és una llimitació de poder per part dels normants. El Parlament britànic va ser conseqüència de la Carta Magna de 1215 i durant molt de temps no va tindre una atra missió que llimitar el poder de la Corona i vigilar els seus actes.

Vore també

• Llegislatura
• Poder judicial
• Poder eixecutiu
• Poder electoral
• Separació de poders
• Sobirania parlamentària