Canvis

En l'any [[1950]] fon nomenat membre adjunt de l'Institut d'Estudis Catalans (l'acadèmia de la llengua catalana), encara que no es va incorporar fins a [[1952]], quan va retornar temporalment a [[Espanya]] despuix de tretze anys d'[[exili]]. En [[1967]] es va jubilar com a professor en Chicago i va retornar a [[Catalunya]], instalant-se en [[Pineda de Mar]], en la comarca del Maresme. Es va centrar llavors en les grans obres lexicogràfiques que constituïen la raó de ser de la seua vida, i va rebujar qualsevol oferiment que ho distraguera de dit objectiu. Entre [[1980]] i [[1991]] va preparar el ''Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana''.

En l'any [[1950]] fon nomenat membre adjunt de l'Institut d'Estudis Catalans (l'acadèmia de la llengua catalana), encara que no es va incorporar fins a [[1952]], quan va retornar temporalment a [[Espanya]] despuix de tretze anys d'[[exili]]. En [[1967]] es va jubilar com a professor en Chicago i va retornar a [[Catalunya]], instalant-se en [[Pineda de Mar]], en la comarca del Maresme. Es va centrar llavors en les grans obres lexicogràfiques que constituïen la raó de ser de la seua vida, i va rebujar qualsevol oferiment que ho distraguera de dit objectiu. Entre [[1980]] i [[1991]] va preparar el ''Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana''.

Rebé en [[1984]] el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i en [[1989]] el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, alta distinció que otorga el Govern espanyol. Corominas va acceptar el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, dotat en cinc millons de pessetes, pero va escriure una carta al Ministeri de Cultura queixant-se del tracte a la llengua catalana i a Catalunya —«l'única nació meua, i la meua única llengua, a les que preste incondicional obediència i cortesia són la nació i la llengua catalanes»— per part del govern central; acabant la seua carta en una crida a «les nacions menudes o modestes com la nostra, rebujant la farsa dels coleges electorals únics, imposts per dominadors mediocres». Per la mateixa raó va rebujar la Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Sabi i un silló en la [[Real Acadèmia Espanyola]] (RAE).

Rebé en [[1984]] el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i en [[1989]] el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, alta distinció que otorga el Govern espanyol. Corominas va acceptar el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, dotat en cinc millons de pessetes, pero va escriure una carta al Ministeri de Cultura queixant-se del tracte a la llengua catalana i a Catalunya —«l'única nació meua, i la meua única llengua, a les que preste incondicional obediència i cortesia són la nació i la llengua catalanes»— per part del govern central; acabant la seua carta en una crida a «les nacions chicotetes o modestes com la nostra, rebujant la farsa dels coleges electorals únics, imposts per dominadors mediocres». Per la mateixa raó va rebujar la Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Sabi i un silló en la [[Real Acadèmia Espanyola]] (RAE).

En octubre de [[1994]] va acabar el ''Onomasticon Cataloniae'', en 89 anys, frut d'un intens i exhaustiu treball, gràcies a l'ajuda dels seus colaboradors, entre els quals cal mencionar principalment a Xavier Terrado, Joseph Gulsoy, Philip D. Rasico, i Joan Ferrer. El primer volum (de huit) fon publicat en [[1989]].

En octubre de [[1994]] va acabar el ''Onomasticon Cataloniae'', en 89 anys, frut d'un intens i exhaustiu treball, gràcies a l'ajuda dels seus colaboradors, entre els quals cal mencionar principalment a Xavier Terrado, Joseph Gulsoy, Philip D. Rasico, i Joan Ferrer. El primer volum (de huit) fon publicat en [[1989]].