29
edicions
Canvis
Millora de l'artícul
=== Ètica ===
=== Ètica ===
La seua influent obra ''[[Principia Ethica]]'' fon una de les principals fonts d'inspiració per a la reacció contra el [[naturalisme ètic]] (vejau el [[no-naturalisme ètic]]) i és en part responsable de l'interés per la [[Metaètica|metaética]] que va caracterisar al pensament filosòfic del sigle XX.
La seua influent obra ''[[Principia Ethica]]'' fon una de les principals fonts d'inspiració per a la reacció contra el [[naturalisme ètic]] (vejau el [[no-naturalisme ètic]]) i és en part responsable de l'interés per la [[Metaètica|metaética]] que va caracterisar al pensament filosòfic del sigle XX.
==== Falàcia naturalista ====
Moore afirmà que els arguments filosòfics poden patir una confusió entre l'us d'un terme en un argument particular i la definició d'eixe terme (en tots els arguments). A esta confusió la va denominar la [[falàcia naturalista]]. Per eixemple, un argument ètic pot sostindre que si un objecte posseïx certes propietats, llavors eixe objecte és “bo”. Un [[Hedonisme|hedoniste]] podria argumentar que els objectes “plaenters” són objectes “bons”. Atres teòrics podrien sostindre que les coses “complexes” són coses “bones”. Moore sosté que, inclús si tals arguments foren correctes, no proporcionen definicions del terme “bo”. La propietat de la “bondat” no pot definir-se. Solament pot mostrar-se i aprehendre's. Qualsevol intent de definir-la (X és bo si posseïx la propietat I) simplement traslladarà el problema (¿Per qué l'I-itat és bona en primer lloc?).
==== Argument de la qüestió oberta ====
L'argument de Moore sobre la indefinibilitat de “bo” (i, per tant, sobre la falàcia que implica la “falàcia naturalista”) sol denominar-se l'[[argument de la qüestió oberta]]; es presenta en el §13 de ''[[Principia Ethica]]''. Este argument tracta sobre la naturalea d'afirmacions com “Tot lo que és plaenter també és bo” i la possibilitat de formular preguntes com “¿És bo que x siga plaenter?”. Segons Moore, estes preguntes estan obertes i dites afirmacions són significatives; i seguiran sent-ho sense importar qué se substituïxca per “plaer”. Moore conclou d'açò que qualsevol anàlisis del valor està condenat al fracàs. En atres paraules, si el valor poguera analisar-se, llavors tals preguntes i afirmacions serien trivials i evidents. Ya que no ho són en absolut, el valor deu ser indefinible.
Els crítics dels arguments de Moore a voltes sostenen que ell està apelant a problemes generals sobre l'anàlisis (cf. la [[paradoxa de l'anàlisis]]), en lloc de revelar alguna cosa especial sobre el valor. L'argument depén clarament de la suposició de que, si “bo” fora definible, seria una [[Veritat llògica|veritat analítica]] sobre “bo”, una suposició que molts realistes morals contemporàneus com [[Richard Boyd]] i [[Peter Railton]] rebugen. Atres respostes apelen a la distinció fregeana entre [[sentit i referència]], admetent que els conceptes de valor són especials i ''sui generis'', pero insistint que les propietats de valor no són més que propietats naturals (una estratègia similar a l'adoptada pels materialistes no reductius en la [[filosofia de la ment]]).