Diferència entre les revisions de "Llatí" - L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Llínea 36:

*Arcaic: des de que naix fins a que la societat romana entra en l'òrbita cultural de Grècia (helenisació): VIII - II a. C. Autors destacats d'este periodo son Apio Claudio el Cec, Livio Andrònico, Nevio, Ennio, Plauto, Terencio.

*Clàssic: en una ~~època~~ de profunda crisis econòmica, política i cultural, l'élit cultural crea, a partir de les varietats del llatí coloquial, un llatí estàndar (per a l'administració i escoles) i un llatí lliterari. És l'Edat d'Or de les lletres llatines, dels quals els seus autors més destacats son Ciceró, Jules Cèsar, Tito Livio, Virgilio, Horacio, Catulo i Ovidio. Açò va ocorrer aproximadament en els sigles I a. C. i I d. C.

*Clàssic: en una época de profunda crisis econòmica, política i cultural, l'élit cultural crea, a partir de les varietats del llatí coloquial, un llatí estàndar (per a l'administració i escoles) i un llatí lliterari. És l'Edat d'Or de les lletres llatines, dels quals els seus autors més destacats son Ciceró, Jules Cèsar, Tito Livio, Virgilio, Horacio, Catulo i Ovidio. Açò va ocorrer aproximadament en els sigles I a. C. i I d. C.

*Postclàssic: la llengua parlada se va alluntant progresivament de la llengua estàndar, que la escola tracta de conservar, i de la llengua lliteraria. Esta distància creixquent farà que de les diverses maneres de parlar llatí naixquen les llengües romàniques. I la llengua escrita, que inevitablement també s'allunta, encara que manco, de la del periodo anterior, se transforma en el llatí escolàstic o curial.

Llínea 56:

Aixina ho demostren les etimologies de molts térmens del cult religiós, del dret o de la vida militar. Destaquem els térmens stippulare ('estipular'), derivat de stippa ('palla') o emolumentum ('emolument'), derivat d'emolere ('moler el gra') en el llenguage del dret.

En este sentit, els llatins, des de l'~~època~~ clàssica al menys, parlaven d'un sermo rusticus ('parla del camp'), oposta al sermo urbanus, prenint conciència d'esta varietat dialectal del laltí. <<En el camp llatí se diu edus ('cabret') lo que en la ciutat haedus en una a afegida com en moltes paraules>>.

En este sentit, els llatins, des de l'época clàssica al menys, parlaven d'un sermo rusticus ('parla del camp'), oposta al sermo urbanus, prenint conciència d'esta varietat dialectal del laltí. <<En el camp llatí se diu edus ('cabret') lo que en la ciutat haedus en una a afegida com en moltes paraules>>.

Després del periodo de Dominació Etrusca i l'invasió dels Gals (390 a. C.), la ciutat fon extendint el seu imperi per el rest d'[[Itàlia]]. A finals del sigle IV a. C., [[Antiga Roma|Roma]] s'havia imposat als seus veïns itàlics. Els etruscs deixaren la seua impronta en la llengua i la cultura de Roma, pero els grecs, presents en la Magna [[Grècia]], varen influir més en el llatí donant-li de un ric lèxic.

@@ Llínea 36: / Llínea 36: @@
 *Arcaic: des de que naix fins a que la societat romana entra en l'òrbita cultural de Grècia (helenisació): VIII - II a. C. Autors destacats d'este periodo son Apio Claudio el Cec, Livio Andrònico, Nevio, Ennio, Plauto, Terencio.
-*Clàssic: en una època de profunda crisis econòmica, política i cultural, l'élit cultural crea, a partir de les varietats del llatí coloquial, un llatí estàndar (per a l'administració i escoles) i un llatí lliterari. És l'Edat d'Or de les lletres llatines, dels quals els seus autors més destacats son Ciceró, Jules Cèsar, Tito Livio, Virgilio, Horacio, Catulo i Ovidio. Açò va ocorrer aproximadament en els sigles I a. C. i I d. C.
+*Clàssic: en una época de profunda crisis econòmica, política i cultural, l'élit cultural crea, a partir de les varietats del llatí coloquial, un llatí estàndar (per a l'administració i escoles) i un llatí lliterari. És l'Edat d'Or de les lletres llatines, dels quals els seus autors més destacats son Ciceró, Jules Cèsar, Tito Livio, Virgilio, Horacio, Catulo i Ovidio. Açò va ocorrer aproximadament en els sigles I a. C. i I d. C.
 *Postclàssic: la llengua parlada se va alluntant progresivament de la llengua estàndar, que la escola tracta de conservar, i de la llengua lliteraria. Esta distància creixquent farà que de les diverses maneres de parlar llatí naixquen les llengües romàniques. I la llengua escrita, que inevitablement també s'allunta, encara que manco, de la del periodo anterior, se transforma en el llatí escolàstic o curial.
@@ Llínea 56: / Llínea 56: @@
 Aixina ho demostren les etimologies de molts térmens del cult religiós, del dret o de la vida militar. Destaquem els térmens stippulare ('estipular'), derivat de stippa ('palla') o emolumentum ('emolument'), derivat d'emolere ('moler el gra') en el llenguage del dret.
-En este sentit, els llatins, des de l'època clàssica al menys, parlaven d'un sermo rusticus ('parla del camp'), oposta al sermo urbanus, prenint conciència d'esta varietat dialectal del laltí. <<En el camp llatí se diu edus ('cabret') lo que en la ciutat haedus en una a afegida com en moltes paraules>>.
+En este sentit, els llatins, des de l'época clàssica al menys, parlaven d'un sermo rusticus ('parla del camp'), oposta al sermo urbanus, prenint conciència d'esta varietat dialectal del laltí. <<En el camp llatí se diu edus ('cabret') lo que en la ciutat haedus en una a afegida com en moltes paraules>>.
 Després del periodo de Dominació Etrusca i l'invasió dels Gals (390 a. C.), la ciutat fon extendint el seu imperi per el rest d'[[Itàlia]]. A finals del sigle IV a. C., [[Antiga Roma|Roma]] s'havia imposat als seus veïns itàlics. Els etruscs deixaren la seua impronta en la llengua i la cultura de Roma, pero els grecs, presents en la Magna [[Grècia]], varen influir més en el llatí donant-li de un ric lèxic.