Diferència entre les revisions de "El Clarin"
mSin resumen de edición |
mSin resumen de edición |
||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
Semanari dedicat al mon taurí fundat en [[1922]] per Vicent Miquel i Carceller ([[1890]] -[[1940]]), que a partir de [[1930]] i fins la seua desaparició en [[1938]] tindrà una enorme difusió i èxit en tota Espanya fins alcançar el mig milló de eixemplars de tirada. | |||
La colecció d'este títul en la Biblioteca Nacional de Espanya està incompleta, i comença en el segon any d'edició, el [[13 de giner]] de [[1923]], en el “toque” número 39, denominació que donava a la seqüencia de les entregues semanals, que començaren sent de huit pàgines i posteriorment de setze, encara que també editava alguns números extraordinaris en motiu de la fira valenciana i calendaris anuals, aplegant estos a sobrepassar el mig centenar de pàgines. | |||
En el subtítul “semanario taurino defensor de la verdad”, és una publicació de disseny i contingut molt popular –aplegarà a tirar fins a 22.000 eixemplars -, que per a la seua estampa utilisarà la tricromia, principalment en ses portades i contraportades pero també en pàgines interiors, a on també s'utilisen diverses tintes per a la seua impressió. | |||
Publicació molt ilustrada, a on proliferen les fotografies, pero també inserta dibuixos i vinyetes, casi totes elles de caràcter taurí: retratos de matadors i novillers, de ramaders, de cuadrilles, d'empresaris taurins i dels festejos taurins. | |||
Publica cròniques de corrides de bous, informacions, noticies i breus comentaris i chirigotes, utilisant moltes vegades un estil sarcàstic, humorístic i burló. Te seccions com “Palmas y pitos, Avisos, Diccionario taurino, Toques de Clarín o Dietario de Clarín”, i les seues pàgines centrals les dedica generalment a oferir una ficha dels diestros. Conta en corresponsals en províncies espanyoles i en alguns països americans, i entre les firmes dels texts apareixen les de Carlos Quevedo (Don Pamplinas), Alejo Arango, Pedro Mata, Alberto Iranzo, M. Barceló, Eladio Miragaya (delegat en Madrit) o la de Antonio C. Elorza (Granada); pero, com és habitual en les publicacions taurines, molts dels seus colaboradors signen baix seudònims. Entre estos, Latiguillo -Chico, Taleguilla, Juan Verdades, Don Ista, Epifanio, Tranquilo, Juan Taurino, Alberto Sevillano, Ali -Atar, El Caballero Clarín, Curro Faroles, M. del Campo, Franqueza (Barcelona), Don Claro (Bilbao), Pepe Velay (Valladolid) o Don Imparcial (México). Se difundía també en Mèxic, San Francisco, Nueva York, Colombia o Caracas, i els seus corresponsals en Amèrica foren, entre atres, Enrique Azarmendi o el fotógraf El Jarameño. | |||
Generalment, les seues fotografies no van firmades, i va contar en dibuixants com Alvar y Pertegás. Els calendaris anuals, a on publica estadístiques e inserta làmines a color, solen començar en un "Juí de l'any" , escrit en vers i firmat baix el seudònim “Uno del Dos”. | |||
A partir d'[[abril]] de [[1934]] la direcció del semanari l'assumix el sevillà Alberto Escobar Huerta (1882), qui havia sigut prèviament redactor-cap i era autor d'alguns dels artículs, qui a partir de 1936 apareixerà també com a propietari, donant-li al semanari el subtítul “revista gráfica taurina”, en un moment en el que el seu fundador ya era un millonari editor. | |||
L'última entrega d'este títul en la colecció de la BNE correspon al número 686, de onze de [[juny]] de [[1936]]. Com a propietari de la capçalera, el citat Escobar solicitarà la seua aparició, i a partir de [[1953]] començara a publicar-se de nou i seguint la seqüencia, baix la direcció de Rafael Alfaro Taboada. | |||
L'última entrega d'este títul en la colecció de la BNE correspon al número 686, de | |||