Diferència entre les revisions de "Enrique Tierno Galván" - L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Llínea 14:

Va ser el primer en traduir el ''Tractatus'' de Ludwig Wittgenstein i va realisar importants estudis sobre la novela picaresca, la novela històrica i la sociologia de masses. Home molt cult, va escriure unes interessants ''Acotaciones a la historia de la cultura occidental en la Edad Moderna'' ([[1964]]) i va traduir l'obra fonamental d'Edmund Burke, les ''Reflexions sobre la Revolució Francesa''. En Salamanca va dirigir un Bolletí Informatiu del Seminari de Dret Polític que va utilisar com a plataforma d'opinió, i va crear una Associació per l'Unitat Funcional d'Europa, de curta vida i en un ideari polític que mesclava l'humanisme i l'europeisme i es dia socialiste sense pertànyer per això al PSOE. Per les seues activitats polítiques, va sofrir el rigor de les presons franquistes en [[1957]].

El seu prestigi polític i intelectual queda consolidat en els anys setanta, despuix del seu confús ingrés i expulsió de l'Agrupació Socialista Madrilenya —que, teòricament, obedia al [[PSOE]] històric, que la seua eixecutiva estava heretada en Toulouse—. Es va deure sobretot, ademés de la seua presentació com a intelectual marxiste no «escolàstic», a la seua expulsió a perpetuïtat (junt a atres catedràtics i professors universitaris com José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo) de les universitats espanyoles despuix de les protestes estudiantils iniciades en Madrit en 1965 contra de la dictadura franquista, protestes que ell va recolzar.

El seu prestigi polític i intelectual queda consolidat en els anys setanta, despuix del seu confús ingrés i expulsió de l'Agrupació Socialista Madrilenya —que, teòricament, obedia al [[PSOE]] històric, que la seua eixecutiva estava heretada en Toulouse—. Es va deure sobretot, ademés de la seua presentació com a intelectual marxiste no «escolàstic», a la seua expulsió a perpetuïtat (junt a atres catedràtics i professors universitaris com José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo) de les universitats espanyoles despuix de les protestes estudiantils iniciades en Madrit en [[1965]] contra de la dictadura franquista, protestes que ell va recolzar.

En [[1966]] es trasllada als [[Estats Units]] a on va ser professor en l'Universitat de Princeton (1966-1967), i es va convertir en el líder de la Federació Socialista en Madrit —també conegut com el «grup de Marqués de Cubas», pel seu domicili d'actuació—, en el que buscava liderar a tot el socialisme de l'interior. Despuix d'una entrevista en Rodolfo Llopis en [[París]] en [[1966]], en retornar a Espanya, en [[1968]], funda el Partido Socialiste de l'Interior (PSI), que posteriorment, en [[1974]], va passar a cridar-se Partit Socialiste Popular (PSP). Eixe mateix any, junt al Partit Comuniste d'Espanya (PCE), el Partit del Treball d'Espanya (PTE), el Partit Carliste (PC) i numeroses personalitats independents, formaria la Junta Democràtica d'Espanya (JDE).

En [[1966]] es trasllada als [[Estats Units]] a on va ser professor en l'Universitat de Princeton (1966-[[1967]]), i es va convertir en el líder de la Federació Socialista en Madrit —també conegut com el «grup de Marqués de Cubas», pel seu domicili d'actuació—, en el que buscava liderar a tot el socialisme de l'interior. Despuix d'una entrevista en Rodolfo Llopis en [[París]] en 1966, en retornar a Espanya, en [[1968]], funda el Partido Socialiste de l'Interior (PSI), que posteriorment, en [[1974]], va passar a cridar-se Partit Socialiste Popular (PSP). Eixe mateix any, junt al Partit Comuniste d'Espanya (PCE), el Partit del Treball d'Espanya (PTE), el Partit Carliste (PC) i numeroses personalitats independents, formaria la Junta Democràtica d'Espanya (JDE).

Durant la [[Transició]], que li va permetre tornar a l'Universitat espanyola en [[1976]], va tindre que fer front a un [[PSOE]] refundat des de l'interior per socialistes vascs, madrilenys i sevillans i liderat per [[Felipe González]], qui li va arrebatar gran part del liderage en el camp de l'esquerra socialista. Els membres d'este partit li acusaven de confusionisme ideològic i oportunisme polític en uns moments en que les manifestacions polítiques de González i el seu grup eren extraordinàriament radicals i antimonàrquiques. La tàctica del PSOE era, ademés, oposta a l'aperturisme del PSP cap al PCE, els monàrquics o Comissions Obreres. Encara que Tierno va reafirmar en el I Congrés del PSP en 1976 la llínea marxista i revolucionària de la seua formació política, no va poder competir en un PSOE recolzat, reconegut i fins i tot finançat per la majoria dels partits socialistes europeus, que seguien una llínea socialdemócrata.

@@ Llínea 14: / Llínea 14: @@
 Va ser el primer en traduir el ''Tractatus'' de Ludwig Wittgenstein i va realisar importants estudis sobre la novela picaresca, la novela històrica i la sociologia de masses. Home molt cult, va escriure unes interessants ''Acotaciones a la historia de la cultura occidental en la Edad Moderna'' ([[1964]]) i va traduir l'obra fonamental d'Edmund Burke, les ''Reflexions sobre la Revolució Francesa''. En Salamanca va dirigir un Bolletí Informatiu del Seminari de Dret Polític que va utilisar com a plataforma d'opinió, i va crear una Associació per l'Unitat Funcional d'Europa, de curta vida i en un ideari polític que mesclava l'humanisme i l'europeisme i es dia socialiste sense pertànyer per això al PSOE. Per les seues activitats polítiques, va sofrir el rigor de les presons franquistes en [[1957]].
-El seu prestigi polític i intelectual queda consolidat en els anys setanta, despuix del seu confús ingrés i expulsió de l'Agrupació Socialista Madrilenya —que, teòricament, obedia al [[PSOE]] històric, que la seua eixecutiva estava heretada en Toulouse—. Es va deure sobretot, ademés de la seua presentació com a intelectual marxiste no «escolàstic», a la seua expulsió a perpetuïtat (junt a atres catedràtics i professors universitaris com José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo) de les universitats espanyoles despuix de les protestes estudiantils iniciades en Madrit en 1965 contra de la dictadura franquista, protestes que ell va recolzar.
+El seu prestigi polític i intelectual queda consolidat en els anys setanta, despuix del seu confús ingrés i expulsió de l'Agrupació Socialista Madrilenya —que, teòricament, obedia al [[PSOE]] històric, que la seua eixecutiva estava heretada en Toulouse—. Es va deure sobretot, ademés de la seua presentació com a intelectual marxiste no «escolàstic», a la seua expulsió a perpetuïtat (junt a atres catedràtics i professors universitaris com José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo) de les universitats espanyoles despuix de les protestes estudiantils iniciades en Madrit en [[1965]] contra de la dictadura franquista, protestes que ell va recolzar.
-En [[1966]] es trasllada als [[Estats Units]] a on va ser professor en l'Universitat de Princeton (1966-1967), i es va convertir en el líder de la Federació Socialista en Madrit —també conegut com el «grup de Marqués de Cubas», pel seu domicili d'actuació—, en el que buscava liderar a tot el socialisme de l'interior. Despuix d'una entrevista en Rodolfo Llopis en [[París]] en [[1966]], en retornar a Espanya, en [[1968]], funda el Partido Socialiste de l'Interior (PSI), que posteriorment, en [[1974]], va passar a cridar-se Partit Socialiste Popular (PSP). Eixe mateix any, junt al Partit Comuniste d'Espanya (PCE), el Partit del Treball d'Espanya (PTE), el Partit Carliste (PC) i numeroses personalitats independents, formaria la Junta Democràtica d'Espanya (JDE).
+En [[1966]] es trasllada als [[Estats Units]] a on va ser professor en l'Universitat de Princeton (1966-[[1967]]), i es va convertir en el líder de la Federació Socialista en Madrit —també conegut com el «grup de Marqués de Cubas», pel seu domicili d'actuació—, en el que buscava liderar a tot el socialisme de l'interior. Despuix d'una entrevista en Rodolfo Llopis en [[París]] en 1966, en retornar a Espanya, en [[1968]], funda el Partido Socialiste de l'Interior (PSI), que posteriorment, en [[1974]], va passar a cridar-se Partit Socialiste Popular (PSP). Eixe mateix any, junt al Partit Comuniste d'Espanya (PCE), el Partit del Treball d'Espanya (PTE), el Partit Carliste (PC) i numeroses personalitats independents, formaria la Junta Democràtica d'Espanya (JDE).
 Durant la [[Transició]], que li va permetre tornar a l'Universitat espanyola en [[1976]], va tindre que fer front a un [[PSOE]] refundat des de l'interior per socialistes vascs, madrilenys i sevillans i liderat per [[Felipe González]], qui li va arrebatar gran part del liderage en el camp de l'esquerra socialista. Els membres d'este partit li acusaven de confusionisme ideològic i oportunisme polític en uns moments en que les manifestacions polítiques de González i el seu grup eren extraordinàriament radicals i antimonàrquiques. La tàctica del PSOE era, ademés, oposta a l'aperturisme del PSP cap al PCE, els monàrquics o Comissions Obreres. Encara que Tierno va reafirmar en el I Congrés del PSP en 1976 la llínea marxista i revolucionària de la seua formació política, no va poder competir en un PSOE recolzat, reconegut i fins i tot finançat per la majoria dels partits socialistes europeus, que seguien una llínea socialdemócrata.