Canvis

Història d'Andorra (edita)

Revisió de 19:44 24 maig 2021

4 bytes afegits , 19:44 24 maig 2021

Text reemplaça - 'l on ' a 'l a on '

Llínea 533: Llínea 533:

Si s’hagués d’interpretar d’alguna manera els esdeveniments posteriors a la Revolució del 1933, es podria explicar el següent. Atès que els coprínceps es comportaven envers els andorrans com uns monarques absolutistes sobre els quals els andorrans a soles podien acatar les seves ordes, puix ja quedava una única solució: substituir-los per un atre monarca favorable als interessos de la nació andorrana. Aixina va ser, pero no era ni francès, ni representant del Vaticà, ni andorrà. Es dia Borís Mikhàlovitx Skóvirev-Mavrusov i era un poliglot aventurer rus que va acabar quasi per accident a Andorra. Va nàixer a la ciutat de Vílnius, hui capital de [[Lituània]], en el si d'una chicoteta família de la noblea russa tsarista. Va treballar durant un temps com a Foreign Office fins que l'any 1925 rebutja servir com a espia. En esclatar la [[Revolució Russa]] del 1917 va buscar asil polític al [[Regne Unit]] amb passaport Nasen (document d'identitat distribuït per la Societat de Nacions als refugiats polítics). D'aquí va anar a parar als [[Països Baixos]]. En aquest país va presumir d'haver treballat per la casa reial, afirmant que va ser recompensat per la reina Guillermina I amb el títol de Comte d'Orange, una mentida infumable pero que la gent de l'època va empassar-se. Despuix de casar-se amb Florence Marman, s'estableix en un xalet a la Margineda (parròquia d'Andorra la Vella) precisament quan Andorra viva temps convulsos per la Revolució del 1933. Parlant amb els pagesos del país, es va adonar ràpidament que podia aprofitar la revolució juvenil per fer diners i aplicar canvis socials i polítics a Andorra. Els historiadors el consideren com un aventurer oportunista i fins i tot com a "rei de pandereta". Però va conseguir el soport de la població andorrana de tal forma que el Consell General el va proclamar com a primer rei d'Andorra, avalant la seva Constitució. El soport popular va ser tan important que la pròpia bandera d'Andorra va integrar una corona al centre un cop proclamat rei.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/boris-i-rei-d-andorra.html|títol = Borís I, rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en l'història d'Andorra)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = La bandera i l'escut d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en l'història d'Andorra)}}</ref>

[[File:Borís I, rei d'Andorra.gif|thumb|Foto presa a Borís Skósirev, l'aventurer rus que va ser autoproclamat el 1934 rei d'Andorra pel Consell General]]

−

Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en qué es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perqué el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una imatge favorable perqué despuix pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar amb el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mijos de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9" />{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

+

Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en qué es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perqué el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel a on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una imatge favorable perqué despuix pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar amb el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mijos de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9" />{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

El 7 de juliol del 1934 finalment aconsegueix el que vol. El Consell General el convoca i el síndic pren la seva defensa afirmant que Borís es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món. No cal dir que les mentides sobre el comtat d'Orange no van ser ni posades en qüestió. A canvi, demanava que el parlament el proclamés rei d'Andorra. En una primera votació es va acordar el procés d'acceptació del nou monarca i de la seva Constitució. El 9 de juliol es va crear, en conseqüència, un govern provisional i redactar una nova Constitució de 17 articles. El 10 de juliol finalment es va proclamar amb 23 veus a favor i una en contra a Borís Skóvirev primer rei d'Andorra. França va ser informada immediatament de la proclamació i no va posar cap reticència al respecte acceptant la coronació. Però el bisbe no va reaccionar de la mateixa manera. El 21 de juliol quatre guàrdies civils i un sergent baix el comandament del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra van portar el monarca fins a la frontera per ser expulsat. Despuix va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició judicial, que gràcies a un agent de policia el jutge va poder comprovar que ja havia estat expulsat de Mallorca el 1932. Poc despuix va ser expulsat a Portugal, per despuix ser acceptat novament a França. Allà va ser internat en el camp de concentració de Rieucros des d'on se'n va perdre la pista.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref>[[La Vanguardia]]. [http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1934/07/22/pagina-20/33155822/pdf.html?search=andorra%20boris El pretendiente al trono de Andorra, Boris I] (en castellà), 24.07.1934, p. 20. [Data de consulta: 26.12.2012] </ref><ref name=":9" /> Al final la monarquia andorrana de Borís primer a soles va durar uns escassos dies, els suficients perqué la premsa i lliteratura andorranes del segle XXI s'hi llanci apassionadament fent córrer rius de tinta.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/larxiu-treu-consulta-la-documentacio-sobre-boris-skossyreff-el-rei-dandorra|títol = L'Arxiu treu a consulta la documentació sobre Boris Skossyref, el rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-01-14)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2009/694/1233442814.html|títol = Borís I, rei de Andorra por una semana|consulta = |llengua = |editor = |data = (El Mundo, la Otra Biografía de Daniel Utrilla)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32148-bors-de-la-creu-de-ferro-al-gulag.html|títol = Borís I: de la Creu de Ferro al gulag|consulta = |llengua = |editor = |data = (Periòdic d'Andorra, 03-02-14)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

Llínea 571: Llínea 571:

'''Durant la República:'''

−

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions amb Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, amb tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'iglésia de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Però, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}}

+

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell a on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions amb Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, amb tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'iglésia de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Però, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}}

Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava llavors pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven amb entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fou creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perqué volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'altres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}}

Jose2

Administradors

111 182

edicions