70 620
edicions
Canvis
sense resum d'edició
==== ''Diario 16'' ====
==== ''Diario 16'' ====
En l'any [[1986]] fon nomenat director de publicacions del Grupo 16. Fon elegit President en Espanya de l'[[Institut Internacional de Prensa]] (IPI) i en setembre de [[1988]] fon nomenat membre del comité eixecutiu del mateix. El 8 de març de [[1989]] cessà del seu càrrec de director de ''Diario 16'', segons les seues declaracions per negar-se a silenciar l'estreta vinculació entre el [[GAL|grup terroriste GAL]] i el Govern de [[Felipe González]], que finalment quedaria provada.
En l'any [[1986]] fon nomenat director de publicacions del Grupo 16. Fon elegit President en Espanya de l'[[Institut Internacional de Prensa]] (IPI) i en setembre de [[1988]] fon nomenat membre del comité eixecutiu del mateix. El [[8 de març]] de [[1989]] cessà del seu càrrec de director de ''Diario 16'', segons les seues declaracions per negar-se a silenciar l'estreta vinculació entre el [[GAL|grup terroriste GAL]] i el Govern de [[Felipe González]], que finalment quedaria provada.
La seua trayectòria al front de Diario 16 es va vore enfosquida per numerosos processos per les injúries, falsetats i calúmnies carregades contra ell i contra el periòdic. La més greu, sentenciada pel [[Tribunal Suprem d'Espanya|Tribunal Suprem]] el 4 d'octubre de [[1993]], li condenava personalment a una pena de privació de llibertat i inhabilitació per a l'eixercici de la professió periodística. Dita sentència fon recorreguda per Pedro J. Ramírez i alguns dels condenats davant el [[Tribunal Constitucional d'Espanya|Tribunal Constitucional]], que el 14 d'octubre de [[1998]] que confirmà la mateixa en tots els seus extrems (Sala Segona, sentencia 200/1998), denegant l'ampar solicitat pel periodiste.
La seua trayectòria al front de Diario 16 es va vore enfosquida per numerosos processos per les injúries, falsetats i calúmnies carregades contra ell i contra el periòdic. La més greu, sentenciada pel [[Tribunal Suprem d'Espanya|Tribunal Suprem]] el [[4 d'octubre]] de [[1993]], li condenava personalment a una pena de privació de llibertat i inhabilitació per a l'eixercici de la professió periodística. Dita sentència fon recorreguda per Pedro J. Ramírez i alguns dels condenats davant el [[Tribunal Constitucional d'Espanya|Tribunal Constitucional]], que el [[14 d'octubre]] de [[1998]] que confirmà la mateixa en tots els seus extrems (Sala Segona, sentencia 200/1998), denegant l'ampar solicitat pel periodiste.
==== ''El Mundo'' ====
==== ''El Mundo'' ====
El 23 d'octubre de [[1989]], sèt mesos despuix de ser destituït de ''Diario 16'', fundà junt a [[Alfonso de Salas]], [[Balbino Fraga]] i [[Juan González]] el diari ''El Mundo del Siglo XXI'', que es definia com de tendència lliberal, i que una década despuix es convertiria en un dels diaris de major tirada d'Espanya.
El [[23 d'octubre]] de [[1989]], sèt mesos despuix de ser destituït de ''Diario 16'', fundà junt a [[Alfonso de Salas]], [[Balbino Fraga]] i [[Juan González]] el diari ''El Mundo del Siglo XXI'', que es definia com de tendència lliberal, i que una década despuix es convertiria en un dels diaris de major tirada d'Espanya.
Durant la década de [[1990]], ''El Mundo'' destacà per les seues investigacions sobre els escàndals de corrupció dels successius governs socialistes i també, especialment, per les seues revelacions exclusives sobre els [[Grups Antiterroristes de Lliberació]] (GAL), en el que es demostrà judicialment que funcionaris del govern espanyol havien organisat un grup terroriste per a assessinar a membres d'[[ETA]].
Durant la década de [[1990]], ''El Mundo'' destacà per les seues investigacions sobre els escàndals de corrupció dels successius governs socialistes i també, especialment, per les seues revelacions exclusives sobre els [[Grups Antiterroristes de Lliberació]] (GAL), en el que es demostrà judicialment que funcionaris del govern espanyol havien organisat un grup terroriste per a assessinar a membres d'[[ETA]].
El 20 de juny de [[2002]] els principals sindicats convoquen una folga general que és secundada per bona part de la plantilla de ''El Mundo'', i s'organisen piquets que es varen concentrar en l'entorn de la rotativa situada en [[Torrejón de Ardoz]], tractant d'impedir el repartiment de la tirada. L'eixida dels eixemplars es va realisar gràcies a furgonetes policials que varen traslladar els paquets a un punt de distribució segur.
El [[20 de juny]] de [[2002]] els principals sindicats convoquen una folga general que és secundada per bona part de la plantilla de ''El Mundo'', i s'organisen piquets que es varen concentrar en l'entorn de la rotativa situada en [[Torrejón de Ardoz]], tractant d'impedir el repartiment de la tirada. L'eixida dels eixemplars es va realisar gràcies a furgonetes policials que varen traslladar els paquets a un punt de distribució segur.
Est event donà lloc a una denúncia interposta per Francisco Frechoso (redactor cap de tancament del diari ''El Mundo''), un dels redactors que varen secundar la folga i que el 21 de juny participà en un programa de tertúlies ("La mirada crítica") durant el qual afirmà que el periòdic havia desinformat sobre l'incidència de la folga en la redacció, criticant que la policia haguera traslladat els eixemplars del periòdic a un punt de distribució segur pels piquets existents en la porta de la rotativa. Açò donà lloc a que se li denegara per part de la direcció de ''El Mundo'', l'assistència a dita tertúlia en el futur, alegant com a raó que «es velarà per l'aplicació del criteri ya vigent de que cap treballador deu aprofitar la seua presència en atres mijos per a lesionar els interessos del seu propi periòdic», la qual cosa originà la denúncia de Francisco Frechoso. La sentència emesa el 26 de maig de [[2003]] fon contrària a Francisco Frechoso, qui elevà un recurs de súplica que també pergué, el 28 de decembre de [[2004]]. Finalment, el 21 de maig de [[2007]] i com a resultat d'un recurs d'ampar, el Tribunal Constitucional dictà sentència a favor de Frechoso, reconeixent el seu dret a la [[llibertat d'expressió]].
Est event donà lloc a una denúncia interposta per Francisco Frechoso (redactor cap de tancament del diari ''El Mundo''), un dels redactors que varen secundar la folga i que el [[21 de juny]] participà en un programa de tertúlies ("La mirada crítica") durant el qual afirmà que el periòdic havia desinformat sobre l'incidència de la folga en la redacció, criticant que la policia haguera traslladat els eixemplars del periòdic a un punt de distribució segur pels piquets existents en la porta de la rotativa. Açò donà lloc a que se li denegara per part de la direcció de ''El Mundo'', l'assistència a dita tertúlia en el futur, alegant com a raó que «es velarà per l'aplicació del criteri ya vigent de que cap treballador deu aprofitar la seua presència en atres mijos per a lesionar els interessos del seu propi periòdic», la qual cosa originà la denúncia de Francisco Frechoso. La sentència emesa el [[26 de maig]] de [[2003]] fon contrària a Francisco Frechoso, qui elevà un recurs de súplica que també pergué, el [[28 de decembre]] de [[2004]]. Finalment, el [[21 de maig]] de [[2007]] i com a resultat d'un recurs d'ampar, el Tribunal Constitucional dictà sentència a favor de Frechoso, reconeixent el seu dret a la [[llibertat d'expressió]].
Des d'eixe any [[2004]] fins a [[2014]], fon molt beligerant contra la versió oficial dels [[Atentats de l'11 de març de 2004|atentats yihadistes de l'11 M]], desenrollant i recolzant les [[teories de la conspiració del 11M]], a pesar de que en el seu mateix periòdic ''El Mundo'', el 12 de març de 2004, un dia despuix dels atentats [[Yihadisme|yihadistes]], publicà la notícia de la reivindicació per [[Al Quaeda]] de l'autoria de l'atentat. També, ''El Mundo'' publicà el 19 d'octubre de [[2003]] l'amenaça directa i personal de [[Bin Laden]] a Espanya. També era coneguda en els àmbits periodístics la certera nota informativa del [[Centre Nacional d'Inteligència]] (CNI) de 6 de novembre de 2003 (Document C/ 15697) en la que alertava d'atentats yihadistes en Espanya.
Des d'eixe any [[2004]] fins a [[2014]], fon molt beligerant contra la versió oficial dels [[Atentats de l'11 de març de 2004|atentats yihadistes de l'11 M]], desenrollant i recolzant les [[teories de la conspiració del 11M]], a pesar de que en el seu mateix periòdic ''El Mundo'', el [[12 de març]] de 2004, un dia despuix dels atentats [[Yihadisme|yihadistes]], publicà la notícia de la reivindicació per [[Al Quaeda]] de l'autoria de l'atentat. També, ''El Mundo'' publicà el [[19 d'octubre]] de [[2003]] l'amenaça directa i personal de [[Bin Laden]] a Espanya. També era coneguda en els àmbits periodístics la certera nota informativa del [[Centre Nacional d'Inteligència]] (CNI) de [[6 de novembre]] de 2003 (Document C/ 15697) en la que alertava d'atentats yihadistes en Espanya.
En motiu de la publicació del llibre ''Titadyn'', el 2 de juny de 2009 (cinc anys despuix dels atentats i en sentències de l'Audiència Nacional (2007) i Tribunal Suprem (2008) publicades), emulant la missiva que [[Emile Zola]] publicà en [[1898]], escriu un artícul titulat «Yo acuse (Espanya 2009)», en el que acusa a juges, fiscals, policies i guàrdies civils d'ocultar i manipular proves. En est artícul i en la presentació del llibre, junt a [[Casimiro García Abadillo]], tracta de justificar que en els atentats dels trens de rodalies els autors havien utilisat dinamita Titadyn (dinamita utilisada per ETA). A la presentació de dit llibre solament varen acodir els dirigents del PP: [[María Dolores de Cospedal]] (secretària general) i [[Jorge Moragas]] (membre del comité eixecutiu) que en [[2009]] encara no havien segut capaços de desconectar en les teories de la conspiració del 11M.
En motiu de la publicació del llibre ''Titadyn'', el [[2 de juny]] de 2009 (cinc anys despuix dels atentats i en sentències de l'Audiència Nacional (2007) i Tribunal Suprem (2008) publicades), emulant la missiva que [[Emile Zola]] publicà en [[1898]], escriu un artícul titulat «Yo acuse (Espanya 2009)», en el que acusa a juges, fiscals, policies i guàrdies civils d'ocultar i manipular proves. En est artícul i en la presentació del llibre, junt a [[Casimiro García Abadillo]], tracta de justificar que en els atentats dels trens de rodalies els autors havien utilisat dinamita Titadyn (dinamita utilisada per ETA). A la presentació de dit llibre solament varen acodir els dirigents del PP: [[María Dolores de Cospedal]] (secretària general) i [[Jorge Moragas]] (membre del comité eixecutiu) que en l'any [[2009]] encara no havien segut capaços de desconectar en les teories de la conspiració del 11M.
El juge Bermúdez, president de la Sala que dictà sentència, posà en evidència la ridiculea de les "teories de la conspiració de l'11-M".
El juge Bermúdez, president de la Sala que dictà sentència, posà en evidència la ridiculea de les "teories de la conspiració de l'11-M".
En juliol de [[2005]] es va obrir una causa contra ell per negar-se a entregar al juge Juan del Olmo la còpia del sumari del juí pels atentats de l'11 de març de 2004 que obrava en el seu poder. El 13 de setembre del mateix any, la causa fon archivada segons l'artícul 20 de la Constitució que, establint el dret a informar lliurement, ampara l'actitut del periodiste.
En [[juliol]] de [[2005]] es va obrir una causa contra ell per negar-se a entregar al juge Juan del Olmo la còpia del sumari del juí pels atentats de l'[[11 de març]] de 2004 que obrava en el seu poder. El [[13 de setembre]] del mateix any, la causa fon archivada segons l'artícul 20 de la Constitució que, establint el dret a informar lliurement, ampara l'actitut del periodiste.
En l'estiu de 2005, una manifestació encapçalada pel diputat d'[[Esquerra Republicana de Catalunya]] (ERC) [[Joan Puig]] entrà en una piscina de la seua propietat, protestant per la construcció de la mateixa en terrenys públics contravenint la [[Llei de Costes]]. Este succés i la manera de portar-ho a terme (el diputat es va banyar en la piscina en el carnet de diputat en la boca) varen tindre una àmplia repercussió mediàtica, situant de nou a Pedro J. Ramírez en el centre de la polèmica.
En l'[[estiu]] de 2005, una manifestació encapçalada pel diputat d'[[Esquerra Republicana de Catalunya]] (ERC) [[Joan Puig]] entrà en una piscina de la seua propietat, protestant per la construcció de la mateixa en terrenys públics contravenint la [[Llei de Costes]]. Este succés i la manera de portar-ho a terme (el diputat es va banyar en la piscina en el carnet de diputat en la boca) varen tindre una àmplia repercussió mediàtica, situant de nou a Pedro J. Ramírez en el centre de la polèmica.
A partir de setembre de [[2010]] comença a presentar el programa de televisió "La vuelta al mundo" en [[VEO7]]. Aixina mateix, fon contertuli habitual de distints programes de televisió com el programa matinal diari de la [[COPE]], "Así son las mañanas", dirigit i presentat per [[Ernesto Sáenz de Buruaga]] i el programa semanal de [[Televisió Espanyola]], "59 segundos".
A partir de [[setembre]] de [[2010]] comença a presentar el programa de televisió "La vuelta al mundo" en [[VEO7]]. Aixina mateix, fon contertuli habitual de distints programes de televisió com el programa matinal diari de la [[COPE]], "Así son las mañanas", dirigit i presentat per [[Ernesto Sáenz de Buruaga]] i el programa semanal de [[Televisió Espanyola]], "59 segundos".
En els seus últims anys com a director promogué el llançament de Orbyt, una plataforma digital de continguts de pagament, i ''El Mundo de La Tarde'', un diari digital vespertí. També mantingué el seu perfil d'investigació de casos de corrupció, com la presunta finançació illegal del [[Partit Popular]] o el [[Cas Nóos]], que afectava a l'Infanta Cristina.
En els seus últims anys com a director promogué el llançament de Orbyt, una plataforma digital de continguts de pagament, i ''El Mundo de La Tarde'', un diari digital vespertí. També mantingué el seu perfil d'investigació de casos de corrupció, com la presunta finançació illegal del [[Partit Popular]] o el [[Cas Nóos]], que afectava a l'Infanta Cristina.
El 30 de giner de [[2014]] fon cessat com a director de ''El Mundo'', passant a ser un colaborador del periòdic. Fon succeït en la direcció per [[Casimiro García-Abadillo]]. Pedro J. Ramírez es va mostrar crític en la seua cessació, aplegant a afirmar que la seua eixida del periòdic es devia a «pressions dels poders», «despuix d'una brutal campanya del govern».
El [[30 de giner]] de [[2014]] fon cessat com a director de ''El Mundo'', passant a ser un colaborador del periòdic. Fon succeït en la direcció per [[Casimiro García-Abadillo]]. Pedro J. Ramírez es va mostrar crític en la seua cessació, aplegant a afirmar que la seua eixida del periòdic es devia a «pressions dels poders», «despuix d'una brutal campanya del govern».
En l'any [[2019]], [[David Jiménez]], director de ''El Mundo'' (maig de 2015-maig de 2016), publicà el llibre ''El Director'', a on critica obertament la posició del periòdic ''El Mundo'' a l'hora de crear i desenrollar les "teories de la conspiració de l'11 M". En les pàgines 63 i 64, aludix expressament a la postura radical i inconcebible mantinguda per Pedro J Ramírez, censurant a qui no compartia les seues teories.
==== ''El Español'' ====
==== ''El Español'' ====
Des de la seua fundació en octubre de [[2015]], Pedro J. Ramírez dirigix ''El Español'', que ha sumat aliances en mijos com ''Diario de Avisos'', ''Navarra.com'' i ''[[Crónica Global]]''.
Des de la seua fundació en [[octubre]] de [[2015]], Pedro J. Ramírez dirigix ''El Español'', que ha sumat aliances en mijos com ''Diario de Avisos'', ''Navarra.com'' i ''[[Crónica Global]]''.
== Premis i guardons ==
== Premis i guardons ==